Situació
Detall dels capitells de la portada, tots dos de composició absolutament diferent però decorats amb motius vegetals.
ECSA - J.A. Adell
L’antiga església parroquial de Santa Margarida és ocupada actualment pel cementiri de la població de Santa Magarida i els Monjos, que arribà a ocupar la nau de l’església, arruïnada, amb grups de nínxols.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF885746.
Actualment, l’edifici és abandonat, i en un estat de deteriorament progressiu, indigne de la seva categoria arquitectònica. Per a anar-hi cal prendre un camí que surt del poble dels Monjos, en direcció sud, que porta a la fàbrica de ciment, i a l’antic poble de Santa Margarida, on hi ha l’església. (JAA)
Història
El 978 s’esmentava el gual de Santa Margarida, al terme d’Olèrdola, topònim que pressuposa l’existència de l’església al segle X. Un any després, el levita Seniofred lliurà a Ermengol propietats situades al comtat de Barcelona, al terme de la ciutat d’Olèrdola. Una d’elles era un molí que confrontava a cerç sobre el gual de Santa Margarida. Al principi del segle XI es feren obres a l’església. L’any 1024 Seniofred llegà bestiar i eines per a les obres de les parets de Santa Margarida. De fet, però, no trobem documentada la parròquia fins el 1126, quan els cònjuges Mir Joan i Eliarda amb els seus fills Pere i Sicardis donaren a Sant Cugat del Vallès l’alou de Maçanera, que es trobava situat a la parròquia de Santa Margarida, dins el terme d’Olèrdola. Durant el segle XII l’església de Santa Margarida és repetidament documentada.
Es mantingué des d’aquella llunyana etapa com a església parroquial. Després d’haver sofert moltes modificacions, sobretot al segle XVI, durant el primer terç del segle XX s’abandonà i el culte es traslladà a un nou temple al peu de la carretera. Actualment, l’església es troba en complet estat de ruïna i abandonament. (SLIS)
Església
L’església alt-medieval de Santa Margarida fou totalment reformada en estil gòtic avançat, i encara posteriorment rebé una interessant decoració neoclàssica, circumstàncies que fan que l’edifici alt-medieval hagi desaparegut pràcticament del tot; només s’ha conservat la seva façana de ponent, que va mantenir la funció d’accés principal al temple, en totes les seves reformes.
Aquesta façana és coronada per un campanar d’espadanya, de quatre ulls, d’estructura asimètrica molt singular, i és centrada per la portada d’accés a l’església, resolta en arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta llisa, suportada per dues columnes, amb capitells esculturats, i amb totes les arestes remarcades per una fina motllura molt elaborada, que prefigura certs models de motllures de l’arquitectura del segle XIV. Tot el conjunt de la portalada és remarcat per una motllura bisellada, formant un guardapols que extradossa les dovelles de l’arc exterior.
A aquesta façana s’afegí un porxo, amb la coberta suportada per dues grans arcades, de mig punt, totalment deformades per l’estat de ruïna del conjunt, fins al punt que la meitat sud dels arcs adopta una arrencada d’arc de ferradura, per desplaçament de les seves dovelles.
Les parts conservades no permeten precisar el tipus, o les característiques arquitectòniques de l’església de Santa Margarida, però la portada i l’estructura del campanar, úniques parts on podem precisar les característiques constructives de l’obra altmedieval, assenyalen clarament fórmules avançades dins el segle XII, o fins i tot, del segle XIII, moment en què caldria situar-ne la construcció, sense que puguem saber si la resta del temple corresponia a aquesta fase constructiva, o bé a una fase anterior. Només l’exploració arqueològica, i la imprescindible dignificació del monument poden aclarir-ne els interrogants. (JAA)
Portada
Planta i alçat de la portada, únic element romànic de l’església.
J.A. Adell
Els capitells de la portada de l’església de Santa Margarida, que es conserven en un estat força deficient, presenten una mateixa estructura troncocònica invertida, separada del fust per un astràgal força pronunciat. Ambdós deriven del model de capitell corinti desenvolupat amb diferents temes ornamentals.
El capitell de la dreta (des de l’espectador) presenta una decoració composta per unes tiges paral·leles que neixen de la base i s’entrecreuen formant uns rombes, a la part central del tambor, per corbar-se a la zona que correspon a les arestes del capitell, tot formant un cor seguint la forma de les fulles d’acant. Les volutes del capitell corinti han estat substituïdes per una mena de mitges rosetes. L’espai que defineix l’encreuament de les tiges, malgrat el desgast de la pedra, deixa entreveure una ornamentació a base de palmetes.
El tema vegetal de les rosetes, d’evolució paral·lela a la del capitell de tipus corinti, va tenir un gran desenvolupament des d’època antiga tardana fins a la darreria del període romànic. És un motiu que sovint ocupa el lloc de les espirals en les volutes dels capitells, arribant a convertir-se en un motiu molt més complex que deriva finalment en la rosa d’acant (Cabanot, 1987, pàg. 62).
El capitell de l’esquerra, amb una estructura com la de l’anterior, presenta el tambor decorat a base de fulles en forma de punta de llança molt ampla. Al seu interior s’han dibuixat els nervis amb línies incises, força profundes, sobre la pedra. Les fulles s’han distribuït en tres registres, que defineixen així la forma del capitell. Els angles del capitell, en la seva part superior, presenten parelles de volutes afrontades, que sorgeixen del centre de cadascuna de les cares. Tot i que aquest tipus de capitell no és gens estrany, cal assenyalar que a l’església de Sant Pere de Riudebitlles un dels capitells de la banda dreta (des de l’espectador) és molt semblant, encara que més estilitzat.
Així com per la tipologia i l’ornamentació aquests capitells podrien correspondre a un període prou ampli, creiem que cal situar-ne la factura en un moment ja tardà dins el període romànic, entre la darreria del segle XII i la primera meitat del segle XIII. (TGV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Llorach, 1978a, núm. 5, pàg. 16
- Cruañes, 1980, pàg. 52
- Girona, 1982, pàgs. 73–79
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 70
- Llorach, 1983, pàgs. 146–147
Bibliografia sobre la portada
- Carbonell, 1974-75, II, pàg. 59