La vila
Vista aèria del nucli antic de la ciutat, on destaca l’església parroquial de Santa Maria.
ECSA - J. Todó
Diversos estudis i excavacions han determinat l’existència de nombrosos poblaments pel voltant de Vilafranca, des del neolític i l’època ibèrica fins a la dominació romana. D’aquí que alguns historiadors han intentat confirmar el pas de la Via Augusta romana per Vilafranca i identificar Antistiana amb el nucli originari de la vila. Tot i que aquesta determinació no ha estat possible, l’existència de nuclis de població des de temps reculats es justifica per la situació central de la plana penedesenca com a zona de pas i trobada de camins. El mateix caire té el reconeixement de l’Strata Francisca en l’etapa visigòtica i franca, que després seria anomenada Strata Mercadera.
L’existència de referències documentals sobre un punt de fortificació, que ja trobem esmentat com a Torre Deia el 980, ha suggerit hipòtesis d’identificació d’aquest indret amb el primer nucli de població vilafranquina; seria un punt inicial de trobada i mercat estimulat per la concessió comtal de privilegis i franqueses al Penedès. Tot i això, els diversos intents de localització de la torre de fortificació i la seva identificació amb alguna de les restes més antigues d’edificacions que Vilafranca conserva no han donat resultats efectius.
Des d’aquesta base hipotètica i el desconeixement de la data de fundació de la població, l’estudi de la documentació que es conserva fa pensar que aquesta fundació s’ha de situar a les primeres dècades del segle XII, en temps del comte Ramon Berenguer IV. Així ho fa pensar el document més antic que conservem, datat el 1151, en el qual es commemora l’honor i els censos que el comte tenia a Vilafranca.
La data de fundació de la fira de Vilafranca és igualment desconeguda, però tot fa pensar en una creació paral·lela a la de la població, o potser fins i tot anterior i que n’és l’origen. L’activitat comercial que desenvolupà ben aviat fou intensa i important, i acabà absorbint el mercat de la Granada, que és el primer del qual tenim esment al Penedès i que tingué una importància remarcada als segles XI i XII. El 1177 Alfons I feu donació de la tercera part dels beneficis del mercat de Vilafranca a la seu de Barcelona, i el 1188 atorgà a la parròquia de Vilafranca una notaria i una escrivania per tal de regular les transaccions que es desenvolupaven al mercat, senyal evident de la seva importància. La carta de poblament de Vilafranca és datada el 1191, però el document també ha estat motiu d’interpretacions diverses i no sempre coincidents.
Durant la segona meitat del segle XII el mercat i la fira van prendre volada; en el document del 1191 ja es parla de botigues al mercat i a la fira, d’obradors i de forns. Vilafranca esdevingué un centre comercial de renom. La fira se celebrava per sant Lluc, a la darreria del mes d’octubre. Durant el segle XIII es considerava la més important de Catalunya, i era possible trobar-hi tota mena d’animals, productes i robes raríssimes; a més, es tenen referències de la presència a la fira de mercaders d’indrets llunyans, fins i tot del Llenguadoc. És una mostra d’aquesta volada comercial el fet que les rendes reials de Vilafranca eren el 1259 de 8 000 sous barcelonesos.
Donació de Vilafranca del Penedès (maig de 1191)
El rei Alfons i concedeix a Berenguer de Vilafranca i a tres cavallers més la vila de Vilafranca del Penedès.
"Notum sit cunctis quod ego Ildefonsus, Dei gratia rex Aragonensis, comes Barchinonensis, marchio Provincie, bono animo et gratuita voluntate confirmo, dono et concedo vobis Barengario de Villafrancha, Petro de Villafranca, Dalmatio de Cayneles et Vidyano de Za Rafegera, villam que dicitur Villafrancha sitam in Penitensi cum omnibus etiam habitatoribus suis presentibus et futuris ut per me habeatis et teneatis. Confirmo vobis item et dono illas duodecim modiatas que sunt in circuito ville ad vestrum alodium propium perpetuo possidendum sicut hodie habetis et tenetis et sicut melius patres vestri condam habuerunt et tenuerunt ex donatione domini comitis felicis memorie mei videlicet genitoris. Item concedo vobis et laudo, omnia stachamenta eiusdem ville tam in villa quam in merchato quam etiam in fira, ea tamen condicione quod unus semper ex vobis ad accipienda estachamenta per vices constituti prout inter vos conveneritis et prosueritis iuret corporaliter baiuli meo super Evangeliis Domini ut et fidelis sit inde michi, et fideliter donet tertiam partem de proventibus et exitibus iustitiarum et estachamentorum baiulo meo; alias autem duas partes vobis concedo. Sic igitur baiulus meus non expectabitur umquam in estachamentis accipiendis neque in terminandis causis placitorum. Concedo rursum vobis duas partes in omnibus stabilimentis tam in tota villa quam in mercato quam in ipsa fira, retenta quoque mihi tertia parte alia. Set in ipso macello retineo michi in omnibus septimane diebus et fire et mercati medietatem, vobis similiter alia medietate concessa, salvo inquam per totum quod supradictum est de stabilimentis. In omnibus, vero, leudis aliisque exitibus marcati et fire, mihi duas partes retineo, vos autem tertiam partem habeatis, salva quidem per totum quartam partem mercati Barchinonensis ecclesie et episcopi, servato nichilominus quod supradictum est de estachamentis et stabilimentis. Item concedo vobis in dominicatura ut singuli singulas habeatis botycas in illas videlicet quas iam hodie habetis et possidetis; in aliis autem butiges omnibus, retineo michi medietatem aliamque medietatem hominibus eiusdem ville ut per vos tamen habeant, concedo et dono. De aliis, etiam, censibus honoris qui fuit Bertrandi de Castelleto qui et nunc apopulatus est ad villam, retineo michi medietatem, concessa medietate alia soli Petro de Villa Francha et suis qui iam pridie eundem honorem ab eodem Bertrando adquisivit, pro quo honore ego postea dedi alium honorem in excambium, servato item ordine estachamentorum in habitantibus in eodem honore hominibus qui fuit Bertrandi quemadmodum et supradictum est, et sic de ceteris estachamentis ville ad opus vestri, salvisque inter me et vos proventibus placitorum et iustitiarum nec non et stabilimentis omnibus et eximentis eo modo quo et suprascriptum est. In villa, vero, compra alterius honoris quem vos emistis infra villam retineo michi de censu inde exeunti tertiam partem, vobis autem duas partes concedo. In omnibus, autem, censibus ville aliis et redditibus tabularum et operatoriorum vobis duas partes concedo et mihi retineo tertiam partem. In hominibus vero dominicaturarum quas patres vestri, ut dicitis, retinuerunt sibi causa apellationis habeatis hoc ibi quod vel fide testium vel declaratione instrumentorum monstrare potueritis, sin autem fiat sicut et de ceteris hominibus ville. In illis ferregenalibus qui sunt inter modiatas et villam et in omni melioramento quod ibi fiet mihi tres partes retineo, vobis autem quartam partem concedo, salvis estachamentis et stabilimentis eo modo quo supra. In exorchiis, cuguciis et homicidiis, duas partes ego, vos autem tertiam partem habeatis. Ostes autem et cavalchatas et chestias mihi totum retineo, ita quod vos nichil ibi habeatis. In furnis, autem, ville quos primum vobis concedo et dono quoquetur panis meus et regine absque puga cum ibi fuerimus et panis etiam baronum nostrorum nobis absentibus cum de proprio nostro comederint. Set et baiuli nostri coquent similiter cotidie et semper panem suum unus post alium illorum nec vobis unquam directum firmabunt dum tamen baiuli extiterint baiulie mee. Item concedo Berengario de Villafrancha et Petro de Villafrancha suisque unam iovam semel in anno in hominibus eiusdem ville et retineo michi aliam. Hec, autem, omnia habebitis vos et proienies vestra et posteritas perpetuo, cum introitibus et exitibus suis, ad fidelitatem meam meorumque successorum, et facietis inde mihi et meis inter vos omnes IIII videlicet parcionarios sive participes ost de uno milite solo et erit semper in vestra electione an unus ex vobis an alius extraneus miles per vos vadat et faciat mihi illam ost. Nec licebit michi aut vobis nostrisque emere vel adquirere de honoribus predictorum hominum absque voluntate ambarum partium. In his autem omnibus, volumus esse salvum ius et donativum ecclesie eiusdem ville et nominatim quendam botigam et tabulam et ferregenalem et furnum de calce atque locum et solum ipsius furni perpetuo, sicut hodie habet eaden ecclesia et clericus; atque omne aliud ius et rationem quod habeat eadem ecclesia ubique locorum ibidem laudamus et confirmamus et nominatim scribaniam eiusdem ville quam ei iam dudum assignavimus, et instrumento cum signo nostro corroboravimus.
Actum est hoc apud Ilerdam, mense madii, millessimo centessimo LXXXXI.
Signum+Ildefonsi, regis Aragonis, comitis Barchinone, marchionis Provincie.+
Berengarius, Terrachone archiepiscopus. Sig+num Guillelmi de Za Granada. Sig+num Otonis de Insula. Sig+num Petri de Bassia. +Petrus, Ausonensis sacrista.
Ego Guillelmus de Bassia, notarius domini regis, scripsi hanc cartam et feci hoc Sig+num."
O: ACA, Cancelleria. Pergamins d’Alfons I, núm. 586.
a: F. de. Bofarull: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. VIII. Barcelona, 1848-1919. pàg. 75.
b: A. Coy: Vilafranca del Penedés. Su historia y monumentos. Barcelona 1909. apèndix II, pàg. 41.
c: J.M. Font i Rius: Cartas de población, vol. I., Barcelona 1969-83, doc. 188, pàgs. 260-261.
Traducció
"Sigui conegut de tothom que jo, Alfons, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, amb bona disposició d’ànim i amb voluntat espontània, us dono i concedeixo a vosaltres, Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i Vidià de Sa Rafeguera, la vila anomenada Vilafranca, situada al Penedès, amb tots els seus habitants presents i futurs perquè la tingueu i posseïu per mi. També us confirmo i us dono les dotze mujades que hi ha al voltant de la vila com un alou de la vostra propietat perquè el posseïu per sempre, tal com avui el teniu i posseïu i de la millor manera que els vostres pares el tingueren i posseïren en altre temps per donació del senyor comte de feliç memòria, el meu pare. També us concedeixo i us confirmo tots els impostos de l’esmentada vila, tant a la vila mateixa com al mercat i a la fira, amb la condició, tanmateix, que sempre un de vosaltres, designat per torn de la manera que convingueu i pugueu entre vosaltres, per a la recepció dels impostos faci jurament en presència del meu batlle i damunt els evangelis del Senyor de ser-me fidel i de donar al meu batlle la tercera part dels guanys i dels rèdits de les justícies i dels impostos; les altres dues parts us les concedeixo a vosaltres. Així doncs, no caldrà esperar mai que el meu batlle sigui present a la recepció d’impostos ni a la resolució de les causes dels plets. Us concedeixo encara dues terceres parts en tots els establiments, tant en tota la vila com al mercat i a la fira, després de reservar també per a mi l’altra tercera part. Però quant a l’escorxador, retinc per a mi la meitat en qualsevol dia de la setmana i en els dies de mercat i de fira, i us concedeixo l’altra meitat a vosaltres, salvaguardant tot el que abans s’ha dit sobre els establiments. D’altra banda, en totes les lleudes i els altres rèdits del mercat i de la fira, retinc per a mi dues terceres parts, de manera que vosaltres tingueu l’altra tercera part, salvaguardant però íntegrament la quarta part del mercat per a l’església i el bisbe de Barcelona i complint nogensmenys el que abans s’ha dit sobre els impostos i els establiments. També us concedeixo com a dominicatura que cadascun de vosaltres tingueu sengles botigues, o sigui, aquelles que ja actualment teniu i posseïu; però en totes les altres botigues, retinc per a mi una meitat i permeto i concedeixo l’altra meitat als homes de la vila, però de manera que la tinguin per vosaltres. A més, dels altres censos de l’honor que fou de Bertan de Castellet, que ara també resideix a la vila, en retinc la meitat per a mi i concedeixo l’altra meitat en exclusiva a Pere de Vilafranca i als seus, que ja anteriorment adquirí aquest honor de l’esmentat Bertran; per aquest honor jo vaig donar en canvi un altre honor, salvaguardant igualment les condicions dels impostos sobre els homes que habitaven en aquest honor que fou de Bertran tal com ja s’ha dit, i així igualment quant als altres impostos de la vila per a les vostres necessitats, i salvaguardant entre jo i vosaltres els beneficis dels plets i de les justícies i igualment tots els establiments i els rèdits de la manera que abans ha quedat escrit. A la vila, però, de la compra d’un altre honor que vosaltres vau comprar dintre de la vila, retinc per a mi la tercera part del cens que en surti i us concedeixo a vosaltres les altres dues parts. Tanmateix, de tots els altres censos de la vila i dels altres rèdits de les taules i dels obradors, us en concedeixo a vosaltres dues parts i retinc per a mi la tercera. Sobre els homes de les dominicatures que els vostres pares, segons dieu, retingueren per a si a causa d’una apel·lació, retingueu-ne allò que pugueu demostrar per la fe que en donin els testimonis i pel que en declarin els documents, i, si no és així, que es faci el mateix que es fa sobre la resta dels homes de la vila. Quant als farraginals que hi ha entre les mujades i la vila i quant a totes les millores que s’hi facin, en retinc tres parts per a mi i us en concedeixo a vosaltres la quarta part, salvaguardant els impostos i els establiments de la manera que s’ha dit abans. Sobre les eixorquies, cugucies i homicidis, jo en tindré dues parts i vosaltres en tindreu la tercera. Quant a les hosts, cavalcades i quèsties, ho retinc tot íntegrament per a mi de manera que vosaltres no n’hagueu res. Quant als forns de la vila, que d’entrada us concedeixo i dono a vosaltres, s’hi courà el meu pa i el de la reina sense cap cost quan nosaltres hi siguem, i també el pa dels meus barons quan, sense ser-hi nosaltres, mengin a càrrec nostre. Però també hi couran igualment cada dia el seu pa els nostres batlles, l’un després de l’altre i no els reclamareu cap dret, mentre siguin, naturalment, batlles de la meva batllia. També concedeixo a Berenguer de Vilafranca i a Pere de Vilafranca una jova un cop l’any sobre els homes de la vila i en retinc per a mi una altra. Aquestes coses les tindreu vosaltres, els vostres fills i la vostra posteritat per sempre, amb les seves entrades i sortides, servant fidelitat a mi i als meus successors, i entre tots vosaltres, els quatre parçoners o partícips, em procurareu a mi i els meus l’host d’un sol soldat i serà cosa de la vostra elecció si per a fer-me aquesta host hi va un de vosaltres o bé un altre soldat aliè en lloc vostre. I ni a mi ni a vosaltres ni als nostres no serà lícit de comprar ni d’adquirir res dels honors dels homes esmentats sense la voluntat d’ambdues parts. Tanmateix, en totes aquestes coses volem que resti salvaguardat el dret i la donació de l’església d’aquesta vila, concretament, una botiga, una taula, un farraginal, un forn de calç i el lloc i el solar del forn per sempre més, tal com avui ho té l’esmentada església i el seu clergue; i tots els altres drets i atribucions que té aquesta església en qualsevol lloc, els aprovem i confirmem, concretament, l’escrivania de la vila que ja fa temps que li vam assignar, i corroborem aquest document amb la nostra signatura.
Això ha estat fet a Lleida, el mes de maig de l’any mil cent noranta-u.
Signatura d’Alfons, rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença.
Berenguer, arquebisbe de Tarragona. Signatura de Guillem de Sa Granada. Signatura d’Odó d’Illa. Signatura de Pere de Bàssia. Pere, sagristà d’Osona.
Jo, Guillem de Bàssia, notari del senyor rei, he escrit aquesta carta i hi he posat aquesta signatura."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Una altra mostra de la importància que assolí la població i el seu caire reial és el fet que Jaume I hi convocà les primeres corts catalanes, el 1217, però no coneixem l’indret de la vila on es reuniren. El Palau Reial és un edifici gòtic que actualment acull el Museu de Vilafranca. L’edificació passà per nombroses vicissituds, entre elles la seva posterior venda als monjos de Santes Creus i la construcció d’un altre palau, popularment anomenat dels comtes i reis, que devia ocupar una part del que després fou el palau dels Babau, al costat de l’església de Santa Maria. El rei Pere el Gran feu diverses estades al seu palau vilafranquí, però no hi ha cap certificació documental certa de la localització d’aquest edifici com el lloc on morí la nit de l’U de novembre de 1285, tot i la inscripció a la seva façana que, per iniciativa del bisbe Torras i Bages, així ho explica. Pere II havia estat portat a Vilafranca pocs dies abans; l’afectà una sobtada malaltia quan anava al port de Salou, on havia d’embarcar cap a la conquesta de Mallorca. En la conquesta també participaren vilafranquins.
En el passatge de la crònica de Ramon Muntaner on es ressenya el luctuós esdeveniment es pot llegir que Vilafranca era “ vila noble e bona, on fou feta als reis tanta d’honor com en una ciutat”. L’augment de població al segle XIII fou remarcable, i n’és bona mostra el fet que mentre el 1283 tenia dos jurats diputats a les corts, el 1289 en tenia quatre i 60 consellers.
Plànol de la vila de Vilafranca del Penedès. Plànol de la vila al segle XIV, amb indicació dels principals edificis i les portes de muralla.
J. Solé i A. Massanell, Dels portals de la muralla vilafranquina, Olerdulae, 1980, pàgs. 8 i 9
Encara que era vila reial, no fou fins el 1300 que un privilegi de Jaume II uní Vilafranca i la seva vegueria al comtat de Barcelona. Però encara estava afectada per cessions de rendes, que es mantingueren fins el 1312, any en què Jaume II les permuta; també eximí per cinc anys de la contribució sobre els béns portats tots els qui anessin a viure a Vilafranca; el 1322 el mateix monarca alliberà els vilafranquins de diversos tributs.
Tot i els esdeveniments històrics esmentats, no fou fins el 1356 que Pere III el Cerimoniós incorporà definitivament la vila a la corona reial. Aquest reconeixement no impossibilità que el mateix monarca es proposés el 1374 la venda de Vilafranca a Alfons d’Aragó, fet que fou impedit per la protesta dels vilafranquins.
El 1338 foren enderrocats diversos edificis per procedir a la construcció de les muralles; tot i que aquesta és la primera referència documental que tenim sobre el tema, cal pensar que abns la vila ja disposava d’algun sistema de fortificació. Aquests anys, en concret el 1325, es calcula que Vilafranca tenia uns 700 focs entre les comunitats cristiana, jueva i sarraïna, mostra evident de la importància de la vila en el conjunt de Catalunya. Tanmateix, els fogatges posteriors fan referència a davallades en el nombre d’habitants.
Des del segle XII es té constància documental de la instal·lació de jueus a Vilafranca, que durant el segle XIII sembla que no arribaren a constituir una comunitat superior a les 150 o 200 persones. Al segle XIV experimentà un important creixement. El call jueu tenia uns seixanta focs el 1325 i acollia entre 270 i 300 persones, població que disminuí, possiblement com a conseqüència de la pesta negra, a uns quaranta focs el 1350.
El call era situat aproximadament en l’espai pentagonal que formen els actuals carrers d’Alfarràs, Clascar, Ponent i Ferran. Aquest darrer ha estat identificat amb l’antic carrer de Canyamars, que tenia porta a la muralla. Estudis documentals han atribuït al call vilafranquí una superfície de 6 200 m2, amb dos carrers interiors i uns murs que empraven sovint la part de darrere de les cases, en especial les que donaven a la vall i que també feien funció de muralla. El 1274 els havia estat concedit permís reial per a tenir fossar propi al lloc anomenat Montjuïc, a la muntanya de Sant Pau, propera al call. També tenia hospital, escola, estable i el 1324 el rei hi autoritzà la construcció d’una nova sinagoga.
Es tenen poques referències de la comunitat sarraïna, però se sap que tenien un fossar propi a la zona de la Pelegrina. Cal relacionar la important presència jueva directament amb l’activitat de la fira i el mercat de Vilafranca. Com a prestamistes els jueus vilafranquins deixaren diners a particulars, al municipi i fins i tot al rei; Jaume I els reconeix els deutes en diverses oportunitats. El 1392 després de la crema del call de Barcelona el rei Joan I va donar la sinagoga de Vilafranca amb els seus drets i béns als ermitans del Puig, a la muntanya de Pacs.
El 1349 la vila tenia tres hospitals, el de Sant Pere de la Calçada, el del Sant Esperit i el de Santa Maria, a més de l’esmentat del call jueu, i el 1362 hi ha algunes referències de l’hospital de Blanca de Cervelló, que es creu que no va arribar a ser edificat. També tenia la comunitat de religiosos franciscans, la dels trinitaris i la de les monges del convent de Santa Clara, a més dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que s’havien traslladat des de Sant Valentí de les Cabanyes on el 1108 havien constituït la seva primera comunitat a Catalunya.
A la darreria del segle XIV Vilafranca havia obtingut la jurisdicció de diversos pobles de la rodalia. Tot i que la seva població havia minvat, basava la seva activitat econòmica en un comerç de consum i negociava amb les viles marineres; entre els diversos oficis els documents esmenten sabaters, barretaires, sastres, ferrers, argenters, llauradors, forners, paletes, ballesters, teixidors, i encara drapers, mercaders, fusters i carnissers. A més eren assenyalats els adobs de pell i els teixits de la vila, com és el cas de la producció de l’anomenat “drap vermell de Vilafranca”, emprat fins i tot per a mantes dels cavalls reials. És igualment remarcable la fabricació de capells per al rei.
Pere III convocà corts a Vilafranca el 1353 per tal de poder continuar la guerra contra els genovesos, corts que es reuniren a la sala capitular del convent de Sant Francesc. El mateix monarca en feu una altra convocatòria a Vilafranca el 1367.
Les fortificacions primeres havien estat objecte de millores el 1338 i per continuar-les el 1360 i el 1368 el municipi arbitrà impostos especials. Pere III les revisà el 1376 i feu eixamplar els murs fins a cinquanta pams. El 1389 el governador general de Catalunya ordenà de fer-hi valls i comprar elements d’artilleria; el Consell General acordà llavors nomenar una persona de cada ofici per tal que administressin aquestes obres de defensa juntament amb els jurats de la vila. L’artilleria principal fou situada a l’anomenada Torre Grossa i al Portal de la Verge Maria. En la defensa també cal tenir en compte el castell dels castlans, que era situat prop de l’església de Santa Maria i el seu cementiri; hom coneix un document del 1382 que autoritza a realitzar-hi reparacions.
El 1405 Martí I havia cedit al municipi tots els seus impostos, però en aquest segle XV es produí una important davallada de la població a Vilafranca. L’agost del 1452 Maria de Castella hi havia presidit les sessions de corts que s’hi celebraren; ho feu en nom d’Alfons V, que es trobava a Nàpols.
El 1461 fou signada a la vila la capitulació o concòrdia de Vilafranca; en ella el príncep Carles de Viana era reconegut com a successor de Joan II, i a la vegada s’indicava que aquest darrer no podia entrar lliurement al Principat ni exercir-hi de manera absoluta. Però Joan II, anomenat “Joan sense Fe”, no sols no acceptà la capitulació vilafranquina sinó que després del setge de Barcelona prengué per assalt la capital penedesenca el 7 d’octubre de 1462 i hi causà una gran mortaldat i destrossa.
A la darreria del segle XV les conseqüències de la guerra foren la disminució de la població i l’emigració de moltes famílies nobles a Barcelona. Ultra això, Vilafranca havia comprovat el caire poc segur de les seves fortificacions; les construccions extramurs quedaren molt malmeses, i encara més la muralla i les cases properes, algunes de les quals tenien la funció de defensa. Calgué vendre les cases i les terres; s’iniciava una etapa de clara decadència vilafranquina.
Bibliografia
- Coy, 1909
- Mas i Jornet, 1910
- Mas i Parera, 1932
- Massanell, 1984, VI, pàgs. 98-125
- Iglésies, 1988b
- Massanell, 1991, XIV