Els vegetals xuclen de la terra una sèrie d’elements químics que són necessaris per al seu creixement. Que el cultiu empobreix la terra és una cosa sabuda des de fa molts segles.
El sistema tradicional per a regenerar la terra eren els adobs naturals o orgànics, en forma de fems, aigües fecals, restes vegetals, cendres, etc.
Europa conegué un nou fertilitzant o adob natural en la primera meitat del segle XIX: el guano, un material procedent, sobretot, del Perú, format per excrements i cadàvers d’ocells marins. El primer carregament de guano arribà a Catalunya el 1844, nou anys més tard del primer que arribà a Europa i concretament a Liverpool (Gran Bretanya) (vegeu HECC, “Agricultura”, vol. II, pàg. 174).
A Catalunya s’inicià una forta polèmica entre els qui defensaven els adobs orgànics tradicionals i els qui patrocinaven la bondat del guano. Entre els primers hi havia l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre –va fer la campanya “qui té fems, té diners”– i alguns dels seus homes més representatius. Eren famosos els femers construïts per Pelai de Camps a Salt, per Lluís Llauder a Mataró o per Terenci Thos i Codina a Argentona. Els defensors del guano eren els comerciants importadors que el compraven dels dipòsits del mateix govern espanyol on era venut directament sota diferents marques i composicions. Era el cas del guano insecticida de Cohen, el guano coprós, venut per Ferran Dalmases, el guano Estruch de l’empresa Andreu Estruch i Companyia o el guano Saint-Gobain de la societat francesa d’aquest nom.
Els avenços de la química havien permès d’establir, a mitjan segle, que les plantes extreuen del seu substrat tres elements indispensables: el nitrogen, el fòsfor i el potassi. Els adobs orgànics d’origen vegetal o animal en contenen, però en quantitat insuficient. És aleshores que els químics comencen a fer l’anàlisi de cada adob i fixen d’una manera objectiva la riquesa o les mancances de cadascun d’ells.
Els nous preparats començaren a donar entrada a la química per a obtenir un adob complet, utilitzant els adobs naturals orgànics i afegint-hi elements químics artificials. L’empresa Castanys i Degollada presentà el 1855 un “guano factici”, format per una barreja de sal amoniacal impura, carbó animal i ossos calcinats. El producte meresqué un dictamen favorable de l’Escola Industrial barcelonesa, signat per Josep Roura (vegeu Ronquillo, vol. III, pàgs. 88 i 89).
L’any 1863 es creà l’Agricultura Catalana, sota la direcció d’un dels personatges que més treballà per la incorporació de noves tècniques agrícoles: Lluís Justo i Villanueva, enginyer industrial, professor de química orgànica de l’escola d’enginyers industrials de Barcelona. En les seves instal·lacions de la Bordeta (Barcelona) elaborà el que anomenava abono completo catalán.
En un prospecte de presentació de la fàbrica el 1865, deien d’aquest adob i dels propòsits de l’empresa:
"En Cataluña hay poco ganado y por lo tanto escasea el estiércol de cuadra natural. La fábrica, siguiendo las huellas de Jauffret en Francia, recoge todos los desperdicios que encuentra tales como la paja, roldan, letrina, serrín, animales muertos, sangre del matadero, etc. y por procedimientos sencillos y conocidos hace un estiércol artificial, que se compone de las mismas materias que el natural, pero con la diferencia de tener un 30% de agua menos que aquel y seis veces más fósforo y ázoe" (citat a Justo y Villanueva, L., De abonos para las tierras. Biblioteca Agrícola, Barcelona 1880).
Si els adobs orgànics contenien nitrogen, potassi i fòsfor era prou conegut que aquests es trobaven sobretot en una sèrie de minerals relativament abundants en el món: el nitrat de sosa o salnitre, els fosfats de calç o les sals de potassa. El primer problema era la purificació d’aquests minerals i el segon com facilitar-ne l’absorció per la terra.
Els fabricants d’adobs es van convertint en clients dels fabricants de productes químics o d’altres indústries. L’Agricultura Catalana, per exemple, comprava a Amadeu Cros àcid sulfúric i clorhídric, que necessitava per a dissoldre els ossos animals que formaven part del seu "abono completo catalán". Les fàbriques de gas per a l’enllumenat venen sals amoniacals, procedents de la destil·lació de l’hulla, riques en nitrogen. La siderúrgica proporcionava les escòries Thomas, amb un alt contingut fosfòric. La fosforita de Logrosán (província de Càceres) facilitava fosfats, un cop tractada amb àcid sulfúric.
Durant la segona meitat del segle XX, a Catalunya sorgeixen iniciatives que proporcionaven adobs mixtos als agricultors, uns productes formats per residus animals o vegetals amb productes químics afegits.
El francès Émile Lebrun fabricava a Bor-deus, i vendrà a Catalunya, el seu “guano català artificial”, introduint-hi una classe especial amb base potassa, que s’aplicava especialment a fruiters i a la vinya. Andreu Estruch i Companyia també representà productes propis dintre d’aquesta línia. La importació es mantenia a través de representants. El primer va ser, possiblement, Joan Dotti, que venia els productes de la casa Peter Lawson i fill d’Edimburg, el 1864. També eren escocesos els adobs artificials Springbank, venuts per Robertson Mac Kinnell i Companyia als Porxos d’En Xifré de Barcelona (1879).
Bibliografia
- Justo y Villanueva, Biblioteca Agrícola de los abonos para las tierras, 2a edició, Barcelona 1880.