El comerç internacional

El mapa del comerç internacional és el de la globalització econòmica. Globalitzar significa en economia que el món és el mercat, i que la producció i les vendes s’han de considerar amb relació a aquest. La globalització és un procés irreversible i, a la llarga, ha de ser positiu per als interessos de tota la població. L’aïllacionisme o el règim autàrquic són suïcides i no hi ha ningú que els defensi. La globalització ha de subratllar la solidaritat entre tots els pobles, si les normes generals d’aquest comerç internacional són equitatives i no discriminatòries.

El mapa ens divideix el món en set grans zones comercials i expressa la relació de cadascuna d’aquestes zones amb les altres sis en forma d’exportacions i d’importacions, sempre que igualin o superin els 50.000 milions de dòlars. Amèrica del Nord, amb els Estats Units al capdavant, és un gran centre de consum i té una balança comercial deficitària amb totes les altres zones del planeta. També l’Amèrica Llatina importa més del que exporta, com el seu poderós veí del nord, però les raons són unes altres: necessitat de finançar, sobretot, el seu desenvolupament. L’Europa occidental té àmplies relacions comercials amb tot el món, que són resultat de la seva història i d’uns imperis colonials que han desaparegut, però que han deixat unes importants relacions comercials. L’Europa de l’Est i els estats bàltics integren països ben diferents, amb un país com Rússia que porta uns quants anys d’obertura al comerç exterior. L’Orient Mitjà és el gran proveïdor de petroli d’Amèrica del Nord, de l’Europa occidental i del Japó, els quals són, al seu torn, proveïdors de tot el que els falta, que és molt. Àsia és el gran continent, amb països com la Xina i l’Índia que s’estan desvetllant i el Japó, que ha estat l’única potència industrial asiàtica fins ara. Àfrica mereix un comentari a part.

Les zones més desenvolupades són les principals productores de manufactures industrials i les proveïdores de les zones més pobres. Aquestes tenen recursos minerals i productes agrícoles per pagar aquelles importacions. Però en el cas dels productes agrícoles es troben amb unes fortes barreres amb els països més rics –Estats Units, Japó, Europa occidental– per uns governs democràtics i liberals que defensen la seva pagesia amb aranzels o subvencions. El resultat és una de les grans contradiccions del comerç internacional.

L’Organització Mundial de Comerç (OMC)

L’OMC o WTO (World Trade Organization) és l’organització que s’ocupa de les normes que regulen el comerç internacional. Es va crear el 1995, com a successora del GATT (General Agreement on Tariffs and Trades), creat després de la Segona Guerra Mundial. El pas del que era només un acord a una organització és tot un símbol de l’avenç que s’ha produït. La seu social és a Ginebra i té 146 estats membres (abril del 2003).

L’OMC es proposa augmentar les relacions comercials, a través del diàleg entre els estats membres, de manera que els productors de béns i serveis, exportadors i importadors puguin actuar en un mercat cada cop més obert. El GATT ho va fer a través de les anomenades Rondes o acords multinacionals sobre determinats punts o sectors del comerç. El gran problema a resoldre és el de fer compatible el suport que els països desenvolupats donen a la seva pagesia i als seus productes agrícoles, amb el dret –com també la necessitat– dels països pobres de poder exportar els seus productes.

El cas d’Àfrica

El continent africà, i especialment l’Àfrica subsahariana, és el gran repte pendent del món desenvolupat. S’hi troben els estats més pobres i menys desenvolupats del món i els que experimenten un creixement econòmic més baix, si és que no retrocedeixen. Els estats d’aquesta regió es caracteritzen per ser hereus del colonialisme europeu, pels règims corruptes i no democràtics, per les lluites ètniques i religioses i per la misèria econòmica.

Les antigues potències colonials van crear uns estats artificials que encara es mantenen, van explotar els recursos minerals i agrícoles, i els van donar una independència –obligada–, però sense garanties de futur. Aquelles potències han estat substituïdes, en bona part, per multinacionals que mantenen aquella explotació d’acord amb els governs autòctons, sense compensacions adequades.

Les responsabilitats de l’endarreriment, però, són múltiples, i reconèixer les pròpies faltes no aporta cap solució. Tothom està d’acord que el desenvolupament de la regió més pobra del planeta exigeix la formació cultural i professional dels seus habitants, però abans cal solucionar el problema alimentari –fam, però també proteïnes– i el sanitari, que inclou l’enorme problema de la sida i de la malària.

El comerç troba greus problemes des de l’origen: de comunicacions, de mà d’obra qualificada, de capital per a invertir, de manca d’estructura pública i de dirigents polítics i econòmics. Els ajuts que reben d’organitzacions internacionals, de donants, d’ONG, d’institucions religioses o laiques serveixen per a no empitjorar la situació, però poca cosa més.

El món ric i desenvolupat no pot permetre la situació actual. Però la solució ha de ser tant política com econòmica. I a nivell internacional.