Des de l’antiguitat la mar ha constituït una via fonamental de comunicació entre les diferents civilitzacions. En l’actualitat continua mantenint la seva importància econòmica i com a via de transport, per això el seu domini és d’una gran rellevància estratègica (vegeu el mapa Els oceans). Inicialment, la línia de costa constituïa la frontera natural dels països costaners, però els holandesos, a mitjan segle XVII, van crear el concepte d’aigües territorials referint-se al sector marí sobre el qual l’Estat havia d’exercir la seva sobirania.
Les Nacions Unides van celebrar diverses conferències per a resoldre els conflictes generats per la sobirania de les aigües marines el 1958, el 1960 i el 1973, però no fou fins el 1982 que es va establir la Convenció sobre el Dret de la Mar. Aquesta convenció va entrar en vigor l’any 1994 i confirma que els estats costaners tenen poders sobirans sobre la mar territorial, els fons i el subsol marins i els espais aeris suprajacents fins a una distància de 12 milles nàutiques, mesurades des de la línia de base litoral. A continuació s’estableix una zona contigua, també de 12 milles d’extensió, en què els estats poden establir mesures duaneres, fiscals, d’immigració i sanitat. Fins a 200 milles nàutiques a partir de la línia litoral s’estableix una zona econòmica exclusiva (ZEE), en la qual l’Estat costaner pot exercir els seus drets de sobirania respecte a l’administració de recursos naturals, tant biològics com no biològics, de les aigües, el llit i el subsol de la mar.
A les aigües territorials la navegació queda regulada pel concepte de “pas innocent”, és a dir, aquell que no resulti perjudicial per a la pau, l’ordre o la seguretat de l’Estat costaner. En contraposició, apareix el concepte de “pas en trànsit”, aplicat en aquells estrets utilitzats per a la navegació internacional entre una part de l’alta mar o d’una zona econòmica exclusiva (ZEE) i una altra part de l’alta mar o d’una ZEE. El pas en trànsit garanteix el desplegament naval de les grans potències i permet la llibertat de navegació i sobrevol amb la condició que el trànsit sigui ràpid i ininterromput.
La convenció defineix també el que denomina plataforma continental. Aquesta plataforma comprèn el fons i el subsol de les àrees submarines que constitueixen la prolongació natural, sota les aigües, del territori emergit, fins al límit exterior del marge continental, o bé fins a una distància de 200 milles marines (a partir de la línia de costa) en el cas que el límit exterior del marge no arribi a aquesta distància. Els límits de la plataforma continental no poden excedir les 350 milles marines des de la línia de costa, o les 100 milles marines des de la isòbata de 2.500 m de profunditat. L’Estat costaner hi exerceix drets sobirans d’exploració i explotació dels recursos naturals (la plataforma és rica en nutrients i, per tant, la pesca hi és abundant).
La convenció defineix també el concepte d’alta mar, que és obert a tots els estats, els costaners i els que no tenen litoral. Comprèn totes les parts de la mar que no estan incloses en la ZEE, ni en cap mar territorial, ni en aigües interiors d’un Estat, ni en les aigües d’un Estat arxipelàgic; inclou el fons i el subsol submarins fora dels límits de la jurisdicció nacional, que constitueixen el que es denomina la ‘Zona’. Amb importants recursos estratègics minerals, com nòduls i sulfurs polimetàllics, aquests espais, que abasten una extensió superior al 45% del planeta, són reconeguts com a internacionals i declarats “patrimoni comú de la humanitat”.
La peculiar regulació del territori antàrtic
L’Antàrtida constitueix un exemple únic pel que fa a la distribució de la sobirania del territori i de les aigües marítimes. Suposada la seva existència des de l’antiguitat, no fou fins pels volts del 1820 que se’n produí el descobriment oficial, encara que el mèrit és discutit entre el britànic Edward Bransfield, Fabian Bellingshausen, al servei de Rússia, i el nord-americà Nathaniel Palmer. Ja al segle XX, el noruec Roald Amundsen assolí la conquesta del pol sud, l’any 1911.
L’increment d’exploracions de l’Antàrtida ha estat lligat a un creixement de l’interès colonial dels estats pel continent. A més dels motius econòmics (grans reserves de recursos naturals, especialment petroli i gas natural), l’interès científic i el polític han anat junts. Durant la primera meitat del segle XX la Gran Bretanya, Nova Zelanda, Austràlia, França, Noruega, Xile i l’Argentina reclamaren la seva sobirania sobre diversos sectors de l’Antàrtida, reclamacions no exemptes de conflicte (els interessos de l’Argentina i Xile se superposaven als britànics). En finalitzar la Segona Guerra Mundial, la regió passà a convertir-se en una part de la confrontació estratègica de les grans potències. Els Estats Units i la Unió Soviètica refusaren el reconeixement de cap reivindicació territorial, fent reserva, al mateix temps, dels seus propis drets.
L’any 1957 va tenir lloc l’Any Geofísic Internacional, que va posar l’accent en l’estudi de l’Antàrtida. Un grup de científics van aconseguir que els governs acceptessin d’excloure el continent antàrtic de les zones de confrontació. Dotze estats (Gran Bretanya, Sud-àfrica, Bèlgica, Japó, Estats Units, Noruega, França, Nova Zelanda, Unió Soviètica, Argentina, Austràlia i Xile), de comú acord, es van comprometre a no mantenir al continent cap activitat militar, fora del suport logístic que poguessin fornir-los llurs forces armades per a la construcció i el manteniment de les bases. Tothom podia instal·lar-se on volgués. Així, els nord-americans van establir, entre d’altres, una base al pol sud, i els soviètics, diverses estacions a la costa i a l’interior, prop del pol geomagnètic. França es va instal·lar a la Terra Adèlia, i en canvi, els britànics, argentins i xilens van emplaçar les seves bases en aquelles zones de la península antàrtica on se superposaven llurs reivindicacions.
A conseqüència d’aquesta nova situació, els dotze estats decidiren prolongar la seva cooperació mitjançant la signatura, el 1959, del Tractat Antàrtic, que congelava totes les reivindicacions territorials, declarava el territori antàrtic zona de pau, garantia la llibertat d’accés i animava a la cooperació internacional per al desenvolupament d’activitats de recerca científica. El tractat abasta totes les terres i bancs de gel per sota dels 60° de latitud sud, però les aigües d’alta mar queden sota jurisdicció internacional.
Espanya s’hi va adherir el 1982 i va ser admesa com a membre consultiu el 1988. L’any 2001 hi havia 27 països que eren parts consultives del Sistema del Tractat Antàrtic i 44 països adherits, fet que evidencia que malgrat tot es tracta d’un club amb un nombre limitat de països.