Un dels elements més clarament definidors del món modern és la creació de grans xarxes: primer a escala local, després nacional i estatal i finalment a escala global. Les xarxes de distribució de l’aigua, les carreteres o els ferrocarrils van ser les precursores d’aquest fenomen. En el camp de les tecnologies de la informació, el telègraf va ser la primera gran xarxa que alguns, ara, han definit com “la Internet victoriana”.
L’anomenat telègraf òptic va néixer amb el segle XIX i amb una velocitat de transmissió que es pot calcular de 0,5 bits per segon, és a dir, uns 20 caràcters per minut. Entre aquell projecte primitiu, que pràcticament només va funcionar a Suècia i França, i l’actual xarxa telefònica d’un abast molt més que notable, hi ha hagut un gran nombre de progressos que han contribuït com pocs (potser només com els aeroports) a fer real la mundialització.
Però que la xarxa telefònica hagi esdevingut gairebé universal no vol dir, en absolut, que sigui igualitària. En primer lloc, hi ha diversos espais geogràfics (com el centre de l’Àfrica) en què la connectivitat només és accessible a un preu fora de l’abast dels nadius, però assequible per a les empreses i els viatgers occidentals. Un cop d’ull al mapa, a més, posa en relleu que el món disposa de grans espais molt ben connectats entre ells, que concentren la majoria de la capacitat. Espais que, sense que això sigui cap sorpresa, es corresponen amb les àrees econòmiques més poderoses. Així, la capacitat de connexió entre els Estats Units i el Canadà, la Unió Europea i el Japó és clarament superior a la capacitat de connexió d’aquests territoris amb l’Amèrica Llatina o l’Àfrica. Pel que fa a l’Àsia i tota l’àrea del Pacífic, el creixement econòmic i de connexió és accelerat, per bé que desigual dins les mateixes societats.
De tota la infraestructura telefònica actual, que transporta veu però també dades (fax, Internet, etc.), la part més espectacular i definitòria són els cables submarins estesos al voltant del món i els satèl·lits. Constitueixen els dos grans suports sobre els quals descansa no tan sols el confort dels ciutadans, sinó també el funcionament, el dia a dia, de les nostres empreses, organitzacions i governs. És a dir, del món.
L’avenç de la telefonia mòbil
Un dels fenòmens més sorprenents dels darrers temps ha estat l’enorme avenç, en poc menys de deu anys, de la telefonia mòbil. De fet, avui ja no és estrany descobrir, especialment entre la gent jove, que n’hi ha que només té telèfon mòbil. La telefonia mòbil i Internet han fet augmentar espectacularment el nombre d’hores d’ocupació de les línies telefòniques i, evidentment, el negoci de les telecomunicacions.
Europa és, sens dubte, la principal àrea de difusió i innovació de la telefonia mòbil. Això és degut, en bona part, a l’existència d’estàndards únics, com és el GSM, contràriament al que passa als Estats Units, on es barallen diferents estàndards pel mercat. Però aquesta no és l’única causa. A més, a Europa, i molt especialment als països nòrdics, hi ha les companyies de telefonia mòbil més grans del món. Moltes d’elles, com és el cas de Nokia, eren en un principi companyies d’altres sectors que desenvolupaven la telefonia mòbil com a eina auxiliar. Avui, en canvi, han fet un gir radical i ara lideren el mercat de la telefonia mòbil i cerquen expandir els seus usos més enllà de la veu, tal com ja ha passat amb la telefonia fixa.
Curiosament, mirant el mapa, s’adverteix que l’altra gran zona del món on la telefonia fixa ja és inferior a la mòbil és a l’Àfrica subsahariana. En aquest cas el motiu és tot un altre. Simplement són estats amb una xarxa molt deficient de telefonia fixa i on ja resulta més barat, ràpid i eficaç desplegar directament xarxes de telefonia mòbil. S’estalvien quilòmetres de cables. La connexió mitjançant el satèl·lit uneix els usuaris d’una ciutat amb una altra i deixa el camp, generalment, abandonat pel que fa a la telefonia bàsica. Tant per als governs com per a les companyies és una alternativa molt clara que altres països no poden aplicar, simplement perquè encara han d’amortitzar les grans inversions, dilatades a través del temps, que van servir per a generalitzar la telefonia bàsica.
El poder dels satèl·lits
Els satèl·lits són una part imprescindible de la infraestructura telefònica del món actual, especialment perquè són els encarregats, juntament amb els cables submarins, de distribuir el trànsit mundial de veu i dades.
Pràcticament el total dels satèl·lits de comunicacions se situen en òrbita geoestacionària sobre l’equador, a uns 35.800 km d’altitud, orientats sempre cap al mateix territori. I aquí és on comencen les diferències.
La majoria dels satèl·lits es troben, avui, enfocats cap a Europa. I això passa en bona part perquè a Europa la televisió per cable és minoritària comparada amb la televisió per satèl·lit, al revés del que succeeix a Amèrica. També en el cas dels Estats Units les diverses flotes de satèl·lits estan dividides entre la costa atlàntica i la del Pacífic, servint a la vegada de pont cap a Europa, en un cas, i cap al Japó, en un altre.
Finalment, cal parar atenció també a qui posa en òrbita els satèl·lits. Els estats que són capaços de fer-ho tenen un gran avantatge. A part dels Estats Units i la Unió Europea (que sol usar les instal·lacions franceses a la Guaiana per a llançar les seves naus), cada vegada hi ha més estacions de llançament usades comercialment al Kazakhstan, en bases hereves de l’antiga agència espacial soviètica i en alguns països del Tercer Món, com l’Índia o el Brasil, que no volen quedar fora de la cursa per poblar l’espai.