Aquest mapa mostra el nombre de treballadors a l’administració pública de diversos estats. La manca d’informació en una bona part dels estats del món és ben significativa (en molts no és una categoria sociolaboral per ella mateixa i la informació és integrada en el grup del sector de serveis). Així mateix, cal tenir en compte que, en aquells estats on hi ha informació, aquesta tampoc no és homogènia, de manera que alguns, per exemple, inclouen dins l’administració pública el personal militar, el del cos de la policia o fins i tot el judicial. En general, el nombre de treballadors de l’administració pública està en relació amb les dimensions demogràfiques i territorials de l’Estat que cal administrar. D’aquesta manera, entre els estats amb un menor nombre de treballadors públics hi ha microestats europeus com Liechtenstein, San Marino, Andorra o Mònaco, i també illes del Pacífic com Palau, Samoa Nord-americana i Kiribati, o altres estats com les Seychelles, Belize o Libèria. Per la seva banda, altres estats més grans des del punt de vista territorial i de la població, com la Gran Bretanya, Alemanya, el Canadà, Mèxic o Rússia, es troben entre els que tenen un nombre més alt de treballadors públics. En canvi, no sembla que l’existència del funcionariat tingui a veure amb el sistema polític utilitzat i, per tant, tots els estats disposen d’un cos de funcionaris al seu servei.
Pel que fa al seu impacte sobre el conjunt de l’activitat, en bona part dels estats aquest grup professional representa entre el 4% i el 8% del total de la població activa. Malgrat això, s’assoleixen percentatges inferiors en aquells estats on la funció pública, per diverses raons, no està desenvolupada ni ben estructurada, com Albània, Libèria o Ghana. En canvi, els percentatges superiors es donen sobretot en estats petits on no hi ha un gran nombre de població activa i, per tant, la presència d’aquests treballadors és més significativa. L’aparició de l’administració pública, entesa com un cos o grup de persones al servei de l’Estat, ja sigui per a la implementació o la definició de les polítiques públiques, va lligada a l’aparició de l’Estat modern (vegeu el mapa Els Estats), malgrat que es poden trobar formes d’administració pública a Grècia, Roma i, fins i tot, en certes monarquies a l’època medieval. Així, es considera que és a Prússia, entre el final del segle XVIII i el segle XIX, que apareix el primer cos de funcionaris al servei de l’Estat central, encarregat de la supressió de l’autonomia de les ciutats i l’eliminació dels privilegis feudals de l’aristocràcia. A més, aquests funcionaris eren enviats a les diverses províncies i municipis per administrar-les, tant des d’un punt de vista militar com després també civil. Posteriorment, aquesta fórmula europea s’ha anat implantant a tots els estats del món.
Aquesta organització de l’Estat modern comporta habitualment l’existència d’una ciutat que és la seu del govern, anomenada capital, en la qual hi ha una major concentració de poder i de persones dedicades a l’administració pública, és a dir, de funcionaris. Aquest fet de la capitalitat es dona, depenent del grau de descentralització de l’Estat, a diverses escales (vegeu el mapa El federalisme). Així, per tal d’abastar tot el territori, l’Estat pot descentralitzar funcions i personal a altres ciutats, en les quals la funció politicoadministrativa esdevé important. Igualment, algunes competències poder ser transferides a altres organismes regionals que disposen del seu propi cos de funcionaris i les seves capitals. I fins i tot, en l’àmbit municipal, el cap de municipi és aquell nucli que concentra una bona part dels serveis i del personal de l’ajuntament.
En el cas de l’Estat espanyol, 236.643 persones treballen en l’administració pública al servei de l’Estat, 1.139.927 al servei de les diverses comunitats autònomes i 552.492 al servei dels ajuntaments, a banda dels més de 92.000 treballadors de les universitats públiques.
Els funcionaris d’organismes internacionals
Es pot considerar que també existeix un cos de funcionaris lligats a organitzacions de caràcter internacional i que per tant desborden l’abast fonamentalment estatal del personal de l’administració pública. Així, organitzacions com ara les Nacions Unides (ONU), la Unió Europea (UE) o l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE), per exemple, disposen d’un ampli contingent de personal contractat, que ingressa en aquests organismes a partir de proves d’accés molt similars a les conegudes oposicions per a esdevenir personal funcionari de qualsevol Estat. En alguns casos aquests organismes tenen fins i tot escoles de formació per al mateix personal, com és el cas de la United Nations System Staff College, l’escola de formació de les Nacions Unides.
La localització de les seus d’aquests organismes és un element molt important per a algunes ciutats, que competeixen entre elles per aconseguir-ne l’establiment, ja que això significa la creació d’un bon nombre de llocs de treball molt ben qualificats, amb repercussions econòmiques sobre altres sectors econòmics i també sobre el mercat residencial.
Aquest és el cas, per exemple, de la localització del Parlament de la Unió Europea a la ciutat de Brussel·les. Malgrat que la seu és a Estrasburg, on se celebren les sessions des de l’any 1952, a la capital belga tenen lloc les sessions suplementàries, així com les reunions de les comissions parlamentàries. Brussel·les és així mateix la seu del Comitè de les Regions, a més de celebrar-s’hi periòdicament les sessions del Consell de la Unió Europea. Aquesta activitat política aplega a la capital belga un nombre molt important de treballadors, a més de 676 diputats que formen el Parlament. Només cal tenir en compte que el conjunt d’institucions i òrgans que constitueixen la Unió Europea apleguen uns 35.000 treballadors, el 85% dels quals són funcionaris. Un nombre considerable treballen a Brussel·les, altres a Luxemburg i Estrasburg i un nombre més reduït a les agències descentralitzades dels estats membres o també fora de la Unió Europea. La Comissió Europea té uns 25.000 treballadors, mentre que el Parlament en té aproximadament 4.500, el Consell 3.000 i el Tribunal de Justícia 1.000. Entre aquests treballadors destaquen, per exemple, els del cos de traductors. Actualment, a l’Europa dels 15 són onze les llengües oficials: alemany, danès, castellà, finlandès, francès, grec, anglès, italià, holandès, portuguès i suec. Al voltant d’un centre de decisió polític tan important es localitzen altres persones que intenten influir sobre algunes decisions. Aquest és el cas dels 4.871 grups d’interès acreditats al Parlament Europeu (associacions europees i nacionals de diversos àmbits –indústries, serveis, etc.–, per exemple, el Patronat Català Proeuropa o, fins i tot, empreses privades europees, com Allianz, Siemens o Solvay, i d’àmbit internacional, per exemple, Coca Cola o Microsoft, i també ONG com Oxfam, Amnistia Internacional o WWF).
Tot aquest conjunt de personal relacionat amb l’administració pública de la Unió Europea ha tingut una incidència molt gran a Brussel·les. El que era una capital d’un Estat mitjà s’ha convertit en un centre decisori i de poder a Europa comparable en alguns sentits a ciutats com Londres, París o Berlín. Però, a més, la ciutat s’ha dotat d’una sèrie de serveis directament relacionats amb aquesta nova població (serveis de consultoria, financers, comercials) i, fins i tot, ha renovat alguns barris centrals, i els processos de gentrification d’alguns sectors estan directament relacionats amb la presència d’aquesta classe política i dels funcionaris de la Unió Europea.