El sistema financer

El sistema financer internacional és format pels bancs –públics i privats– i per la resta d’entitats de crèdit, entre les quals figuren les caixes d’estalvi a Catalunya, segons un model quasi únic. Al marge de les connotacions polítiques i socials que pot tenir la paraula capitalisme, és evident que el desenvolupament econòmic està vinculat a la creació i aplicació d’uns recursos –capital– procedents de l’estalvi i dels beneficis de les empreses. Sense aquests recursos financers, el món estaria condicionat a la capacitat financera individual, que és molt limitada.

Els grans centres financers internacionals es troben, per tant, en els grans estats capitalistes desenvolupats, aquells que han sabut acumular recursos en un llarg període històric. En aquests grans centres financers acostumen a coincidir les seus socials dels grans bancs i de les grans borses mundials. Si els bancs capten recursos i els apliquen a la concessió de crèdits, fent la labor d’intermediaris o de comerciants de diners, les borses són els mercats de capital, allí on es troba una demanda d’inversió en títols mobiliaris –de renda fixa o de renda variable– i l’oferta en forma de títols a subscriure pels inversors. Nova York, Londres i Tòquio són els tres grans centres financers mundials. En el cas de Nova York, compartint la capitalitat amb altres centres nord-americans com els de Chicago, San Francisco-Los Angeles i Houston. El centre de Londres, que té al darrere la força d’una bona part dels estats del Commonwealth –antigues colònies britàniques–, manté en aquests moments una forta competència amb altres centres de la Unió Europea, com Frankfurt i París.

La banca i les institucions de crèdit privades tenen al seu costat les grans institucions financeres públiques, que poden ser d’un sol estat o multinacionals. Al marge del Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, hi ha nombrosos bancs públics que disposen de recursos, procedents de diferents estats i que tenen com a objectiu el desenvolupament de determinades àrees o regions del món, especialment pel que fa a zones menys desenvolupades.

Els centres financers off-shore, anomenats també paradisos fiscals, integren centres de molt divers ordre: alguns de molt seriosos –que han fet un esforç per fugir dels dipòsits que poden estar vinculats al blanqueig de diner per grups de naturalesa delictiva– i d’altres que no ho són gens. El comú denominador és la baixa taxa fiscal que afecta els recursos allí dipositats i el secret bancari.

Els fons d’inversió i els fons de pensions

Els recursos procedents del sector privat arriben al sistema financer a través dels captats directament dels estalviadors per bancs, caixes d’estalvi i altres entitats de crèdit, en forma de dipòsits. Però aquests perden importància davant dels recursos captats pel canal dels fons d’inversió mobiliària i dels fons de pensions. Els primers controlen els diners que volen invertir-se en borsa, cedits a societats gestores, que són les responsables de buscar la compra dels títols més adequats, segons la voluntat del client o el seu propi criteri. Els fons de pensions són constituïts pels recursos aportats per empreses i treballadors, cedits també a unes societats gestores, que asseguraran la jubilació del treballador quan arribi el moment. Els administradors de fons de pensions han d’invertir-los buscant seguretat i rendibilitat. Les societats gestores esmentades exerceixen una influència real sobre el moviment i les cotitzacions de les borses mundials, conseqüència dels enormes volums de diner que hi inverteixen.

El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial

Aquestes dues institucions financeres, amb seu a Washington, van ser creades després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu d’impedir que es tornessin a repetir crisis econòmiques com les que es produïren després de la Primera Guerra Mundial.

El Fons Monetari Internacional (FMI) és integrat per 184 estats, membres de l’ONU, els quals proporcionen els recursos financers amb què treballa el Banc Mundial. Es proposa fomentar la cooperació monetària internacional, l’estabilitat de canvis –a través de la supervisió–, l’assistència tècnica i el finançament. Facilita els fons necessaris per a la recuperació econòmica dels estats en crisi, sempre que el pla hagi estat aprovat pels organismes de gestió. Després d’alguns considerables èxits i també d’alguns considerables fracassos, se n’està revisant tant l’estructura com l’estratègia.

El Banc Mundial, amb els mateixos membres que el Fons Monetari, és format per cinc institucions: el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRD), que és el que va fer l’estudi sobre l’economia espanyola el 1961, després del Pla d’Estabilització franquista; l’Associació Internacional de Foment (AIF); la Corporació Financera Internacional (CFI); l’Organisme Multilateral de Garantia d’Inversions (OMGI) i el Centre Internacional d’Arranjament de Diferències relatives a Inversions (CIADI). Igual que l’FMI, el Banc Mundial, que ha enfocat la seva actuació cap a la lluita contra la pobresa, també està en una etapa de revisió de la seva estratègia. Té fins a 100 oficines per tot el món, sobretot en països en fase de desenvolupament.