Des dels inicis de la Revolució Industrial fins a l’actualitat la industrialització s’ha considerat sinònim de desenvolupament. La indústria continua essent un factor de desenvolupament malgrat el pes que van adquirint els serveis en l’economia d’un territori. Una part de la seva importància rau en la capacitat de generar altres activitats en el territori, com ara empreses auxiliars o els serveis a la producció.
La distribució de la indústria a escala mundial presenta grans diferències d’uns països a uns altres. L’origen d’aquestes diferències es troba en el fet que la introducció de la industrialització, tal com s’entén actualment, a partir del segle XVIII, i amb més intensitat durant el segle XIX, va tenir un origen puntual en uns països europeus determinats, i especialment Anglaterra. Des d’aleshores, l’expansió de la industrialització s’ha produït per un procés de difusió territorial en unes certes àrees, especialment l’Amèrica del Nord, on els Estats Units han esdevingut la primera potència mundial.
Des de mitjan segle XX s’ha produït una nova expansió territorial de l’activitat industrial més enllà dels clàssics països industrials d’Europa i l’Amèrica del Nord. Aquesta expansió, però, no ha arribat encara a tots els estats ni, dins d’aquests, a tots els territoris, com de fet ho posa en relleu el primer mapa, en què el volum total de treballadors es relaciona amb l'extensió territorial de cada Estat en comparació amb el volum de producció industrial.
S’observa que l’Europa occidental (que en conjunt, i sense Rússia, continua essent l’àmbit amb màxima concentració d’activitat industrial), els EUA (màxim productor com a país individual) i el Japó concentren el 74% de la producció industrial mundial (27,3%, 26,2% i 20,4% respectivament), quan únicament ocupen en conjunt una extensió del 10% i representen el 13% de la població.
El avenços actuals en l’expansió industrial es produeixen especialment en el Sud-est asiàtic, especialment a la Xina, aportant el 10,2% sobre una superfície del 12,6% i amb una població del 53% del total mundial. Pel que fa a l’antiga URSS, ha reduït el pes industrial a un escàs 1%, mentre que els països de l’Europa de l’Est experimenten una reindustrialització.
L’Amèrica Llatina i el Carib aporten el 7,1% del PIB industrial. Àfrica és el continent abandonat per la industrialització, ja que amb una superfície de més del 20% acull el 13,5% de la població mundial tot aportant un escàs 1,1%.
En conjunt, la gran desigualtat és que el 16% de la població dels països desenvolupats produeix el 78% dels productes industrials, cosa que significa que el 84% restant de població només arriba a produir-ne el 22%.
A més, com s’observa en el segon mapa, l’expansió territorial no es correspon amb una igualació de la productivitat aparent del treball industrial (producció per treballador). El Japó, els Estats Units i Europa mantenen les màximes productivitats, i han desplaçat treball de baixa qualificació, una tendència que es preveu que s’anirà estenent. L’àrea ombrejada del mapa amb una gran proporció de treballadors industrials sobre el total nacional no repercuteix necessàriament en una producció més alta.
Una altra manera de visualitzar la diferenciació del valor econòmic de l’activitat que es produeix a cada territori és la que es reflecteix en el tercer mapa, en què es compara la renda per capita de cada país amb la implantació de centres d’innovació tecnològica, un indicador d’una gran importància de futur.
El domini de les empreses multinacionals (EMN)
En l’estructuració econòmica del món globalitzat el paper de les EMN en la formació de la globalització, en la gestió dels processos econòmics i en l’organització de l’espai mundial és bàsic. Quan es parla d’una societat en xarxa, se situa en primer pla l’organització en xarxa del conjunt de les EMN.
Si bé l’organització multinacional de l’empresa és una figura antiga, les innovacions tècniques en els transports (de mercaderies en gran volum, a grans velocitats i a baixos costos relatius) i en les comunicacions (amb la combinació entre telecomunicacions i informàtica) ha facilitat, i ho anirà fent més i més utilitzant Internet, les possibilitats d’intervenció territorial entre qualsevol lloc a escala mundial de manera immediata.
Cal tenir en compte que l’expansió de la industrialització no representa una difusió del poder empresarial, sinó que aquest, malgrat el procés intern d’internacionalització del capital, continua mantenint una altíssima, i potser fins i tot reforçada, centralitat. Fins i tot s’arriba a situacions de quasi monopoli mundial, com poden ser els exemples de Microsoft i Visa.
Un altre aspecte rellevant de la seva importància es reflecteix en la capacitat de control i demanda sobre la resta del sistema productiu. Significa que el seu poder es manifesta per la capacitat que té de demanda sobre la resta del sistema productiu, amb el control de totes les activitats auxiliars dels subministradors. El que es denomina procés d’externalització adquireix aquí tota la seva significació en la mesura en què aquestes empreses mobilitzen els recursos de totes les empreses subministradores de components i de serveis. Són coneguts els efectes de la implantació d’un centre productiu multinacional en un territori, quan arriba i també quan l’abandona.
Segons les dades de l’any 2000 (Business Week i Forbes), de les 1.000 empreses mundials més grans n’hi ha 465 (46,5%) que són empreses industrials, cosa que posa de manifest el paper de la indústria en l’economia mundial malgrat el procés de terciarització. Internament, l’activitat industrial de les empreses es distribueix segons el pes per activitats: energia, el 10,1%; primeres matèries i indústria bàsica, el 6,8%; equips de capital, el 12,7%; béns de consum, el 14,9%, i grups industrials amb activitat diversificada, el 2,0%.
Les seus centrals d’aquestes empreses presenten una alta concentració territorial, tant per països com dins de cada país. Els àmbits territorials dominants reprodueixen les tres àrees de màxima industrialització assenyalada en els mapes primer i segon.