Les grans regions agrícoles

L’observació del mapa, centrada en la producció agrícola, posa en relleu que el percentatge més gran d’aquesta producció es localitza al nord del planeta, i que la màxima se situa al centre i el sud-est asiàtic. Cal tenir en compte que alguns països basen la seva producció en la mecanització i altres formes d’aportació de capital, i molts d’altres depenen del treball humà com a contribució bàsica. L’agricultura no és l’activitat principal als països desenvolupats, però en canvi continua essent el mitjà de vida principal de la majoria dels habitants dels països del Tercer Món.

A l’Europa occidental, la transformació agrària més important va tenir lloc a partir de la segona meitat del segle XX, en què s’aconseguí un gran augment de la productivitat a conseqüència de la mecanització, la gran utilització d’adobs químics i plaguicides, l’extensió del regadiu i la investigació en espècies de més rendibilitat. Aquest tipus d’agricultura industrialitzada, en molts casos, ha comportat un greu deteriorament del medi ambient.

Però no a tot el món la producció agrària ha evolucionat de la mateixa manera. Al començament del segle XXI, dels 1.200 milions d’habitants del món que viuen amb un dòlar o menys al dia, el 75% viuen i treballen en àrees rurals, sobretot a molts països d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Àsia. De fet, la producció d’aliments no assoleix ni tan sols el llindar de la subsistència i, a més, és molt variable en funció de les fluctuacions climàtiques. Es produeix, doncs, la paradoxa que si bé els darrers cinquanta anys la producció alimentària s’ha disparat fins i tot superant moderadament l’increment de la població, aquest superàvit alimentari no ha arribat als llocs on més es necessiten els aliments per raons que, de fet, no són alienes a la voluntat de les polítiques dels països més poderosos.

Els cereals constitueixen la producció més important per al consum humà, i entre aquests els tres principals són el blat, l’arròs i el blat de moro. L’any 2002 la Xina era el principal productor d’arròs paddy (arròs amb clofolla), amb el 30,6% del total mundial, seguida de l’Índia (20,2%) i d’Indonèsia (9%). Clarament, els països del sud d’Àsia són els principals productors d’arròs i també els principals consumidors. Pel que fa al blat, també la Xina era el primer productor mundial amb el 15,9%, seguida de l’Índia (12,5%); Rússia, en el tercer lloc amb el 8,8%, passa per davant dels Estats Units (7,7%). I pel que fa al blat de moro, els principals productors són els Estats Units (38%), la Xina (20,4%) i el Brasil (5,9%), seguit a molta distància per Mèxic (2,9%). De tota manera, aquests percentatges de producció total no es corresponen amb els de producció per capita en què, per davant de tot, se situen Oceania, l’Europa occidental, l’Amèrica del Nord i Rússia.

La producció agrària subvencionada

En la reunió de setembre del 2003 de l’OMC (Organització Mundial del Comerç), a Cancún, va sorgir, com a reacció a les imposicions comercials dels països rics del nord, l’anomenat Grup dels 21, encapçalat pels grans països amb economies noves (el Brasil, l’Índia i la Xina) i format bàsicament per països de l’Amèrica Llatina i Àsia i alguns països africans. Per primera vegada des de la Conferència de Bandung, el 1956, el sud reaccionava davant les desiguals condicions d’intercanvi principalment pel que fa als productes agraris.

Si es pren com a exemple el cas del cotó trobem que la seva producció representa prop del 75% dels ingressos per exportacions de Benín; el 50% de les entrades de divises de Mali; constitueix el primer producte d’exportació del Txad; i una producció fonamental per a l’economia de Burkina Faso. Més de 10 milions d’africans viuen de la producció de cotó. Però aquests països es veuen incapaços de donar sortida a la seva producció en el mercat mundial a causa de les massives subvencions concedides als productors occidentals.

La posició dels països del Sud a Cancún va ser la d’obtenir del Nord un compromís ferm sobre l’obertura dels seus mercats i l’eliminació progressiva de les subvencions als agricultors, per tal de poder fer front a la competència mundial. Als països més pobres, la retirada de les polítiques de subvencions els ajudaria a consolidar el dret de produir i viure de la seva producció.

Modificació genètica i producció ecològica

Davant de la producció agrària convencional o industrialitzada, en el moment actual prenen una embranzida important dues maneres de produir del tot contraposades. Una d’elles potencia la producció massiva de monocultius, suposadament d’alt rendiment, la qual es basa en la biotecnologia més avançada i en els OGM (Organismes Genèticament Modificats). Aquest tipus de producció crea una gran dependència dels productors respecte a les grans multinacionals agroalimentàries pel que fa a llavors, productes químics i comercialització, la qual cosa implica grans inversions i significa un greu problema pels països en via de desenvolupament. D’altra banda, no hi ha consens pel que fa a la seguretat sanitària en el consum humà.

En contraposició, es va tornant, sobretot en les societats més riques, cap al tipus de producció que es basa en la biodiversitat, en el policultiu i l’alternança dels policultius, que disminueix l’expansió de les plagues i la de fertilitzants químics, utilitzant mètodes tradicionals no antiquats, com és el control biològic de les plagues. En definitiva, uns mètodes de conreu més respectuosos amb el medi ambient que, malgrat la seva progressiva extensió, continuen essent minoritaris.