La major part de la població del món es nodreix bàsicament d’aliments vegetals. Però als països rics, des de la segona meitat del segle XX, el consum de carn, ous, llet i productes lactis ha anat augmentant de forma regular, gràcies sobretot al fet que els progressos tecnològics aplicats a la producció han permès obtenir excedents de cereals que han estat utilitzats en l’alimentació del bestiar (vegeu el mapa L'origen dels animals domèstics). Tanmateix, s’ha constatat que alimentar animals per a alimentar els homes és una forma molt costosa de produir aliments. És a dir, per a alimentar una persona durant un any a base de cereals es necessiten 180 kg de cereals, i per a alimentar-la a base de carn, se’n necessiten 930 kg.
Cal destacar que una gran part de la carn produïda als països industrialitzats prové dels centres de ramaderia intensiva. En aquest sistema els animals, tancats en gàbies o naus, reben grans quantitats de farratge o pinso amb l’objectiu d’aconseguir un creixement ràpid. La productivitat econòmica d’aquest tipus de ramaderia comporta, però, importants sofriments per al bestiar i en alguns casos fins i tot greus problemes en l’àmbit de la salut, tant en els animals com en els humans (crisis alimentàries de les vaques boges, pesta porcina africana, dioxines dels pollastres, etc.). D’altra banda, se n’han derivat també importants danys ecològics, com ara la contaminació per purins o l’erosió del terreny i la desertificació; el 85% de la pèrdua de sòls dels Estats Units és atribuïble directament o indirectament a la ramaderia de bovins en ranxo, i grans extensions de selva tropical han estat destruïdes per a l’obtenció de terrenys de pastura.
En contraposició a la ramaderia industrial, s’ha demostrat que una ramaderia que respecti més els comportaments naturals dels animals no és gaire més cara, ja que un animal amb bona salut necessita menys medicaments, la taxa de mortalitat és més baixa i el rendiment alimentari més alt. Però aquí és quan s’entra en conflicte amb les grans multinacionals de l’agroindústria. Curiosament, en els països en via de desenvolupament, al voltant del 80% de les granges es poden considerar biològiques i no necessiten modificar-ne les pràctiques.
L’aqüicultura és una activitat en ràpida expansió, que aporta entre un quart i un terç de la producció marina que es consumeix a escala mundial. El 90% dels països en via de desenvolupament amb baixos ingressos la practiquen. Malgrat que l’aqüicultura pot contribuir a resoldre els importants problemes alimentaris mundials, s’ha de tenir en compte que també pot crear greus perjudicis. Algunes explotacions, com les del salmó o les del llobarro i l’orada, depenen en part del pinso animal obtingut d’espècies marines que s’extreuen del mar, de manera que es produeix la paradoxa que es buida el mar per a alimentar peixos de granja; altres vivers, especialment els de crustacis, s’han convertit en focus de contaminació orgànica i biològica, i en focus de dispersió de paràsits i espècies introduïdes; d’altres provoquen la destrucció de milers d’hectàrees i de centenars d’aqüífers. D’altra banda, l’aqüicultura també pot ser perjudicial per a la salut humana si hi ha presència de contaminants en els aliments per als peixos que poden passar a la cadena alimentària.
Els llagostins dels manglars
Fa anys les gambes i els llagostins només es consumien en determinats moments de l’any, particularment durant les festes de Nadal. Però en l’actualitat, i sobretot pel desenvolupament de l’aqüicultura, han passat a ser productes de consum habitual.
Segons les dades de la FAO, la Unió Europea és el primer importador mundial de gambes i llagostins, i dins d’aquesta comunitat, el principal importador d’aquests productes és Espanya. Al gener del 2002 la Unió Europea va suspendre les importacions de llagostí cultivat a la Xina (el primer productor mundial d’aquest crustaci, tant de captura com de cultiu) per la presència de residus d’antibiòtics, i també podria deixar d’importar llagostí d’Hondures perquè les seves instal·lacions no disposen de sistemes d’aigües residuals.
Una gran part de les gambes i els llagostins que es produeixen en l’actualitat provenen del cultiu que es realitza en regions de manglar, moltes vegades en mans de grans multinacionals de l’alimentació. Aquesta producció està provocant la destrucció de grans extensions de manglars en països com Hondures, Colòmbia, l’Equador, Tailàndia o Indonèsia. Un altre problema ecològic derivat d’aquesta producció és la presència de productes químics (fertilitzants, pesticides, antibiòtics, etc.). A Veneçuela, un projecte finançat pel Banc Mundial amenaça de destruir el mitjà de vida dels pescadors de Quisiro, al golf de Veneçuela. El suport econòmic d’organismes financers internacionals com ara el Banc Mundial a aquesta activitat destructiva n’ha facilitat enormement l’expansió.
Al Brasil, la producció anual de llagostins cultivats entre el 1997 i el 2001 va passar de 3.000 a 30.000 t. El 2002, Sebastião Marques, un líder comunitari de Mexeriqueira que lluitava contra l’expansió de la indústria de la gambeta, va ser assassinat. Situacions semblants s’han produït també en altres països. En alguns llocs han estat confiscades terres als pagesos, amb la connivència de la policia i el govern, per a la construcció de piscines destinades a la cria del llagostí.