Les infraestructures de transport

L’any 2000 hi havia en servei a tot el món poc més d’un milió de quilòmetres de línies fèrries. Als Estats Units, el Canadà, Rússia, l’Índia i la Xina, els cinc primers estats quant a l’extensió de la xarxa, s’hi acumulen el 50% de les línies.

La densitat de la xarxa ferroviària per estats fa avinent tres àrees al món amb fortes concentracions de vies fèrries: el Japó amb Corea del Sud, els Estats Units i Europa. En aquests territoris, s’hi desenvoluparen els primers ferrocarrils i aquest sistema de transport hi continua exercint una funció significativa tant pel que fa a les mercaderies com als viatgers. Ara bé, mentre els estats europeus amb xarxes més denses superen els 100 km de línia per 1.000 km2 (República Txeca, Bèlgica, Luxemburg i Alemanya), el Japó en té la meitat, 53, i els Estats Units una quarta part, 24.

Amb densitats mitjanes s’identifiquen l’Índia, la República de Sud-àfrica, Mèxic i el Brasil, per sota dels 20 km per cada 1.000 km2 de territori, com també el Canadà, Rússia, la Xina, el Pakistan, el Vietnam i alguns estats de l’Orient Mitjà, entre 5 i 10 km. Es tracta en general d’estats amb densitats de població altes en tot, o en una bona part, del seu territori i una xarxa força desenvolupada allà on es concentra la població.

Finalment, la resta del món s’inclou en la categoria de les densitats baixes, bé perquè la xarxa ferroviària mai no s’hi ha estès suficientment, com és el cas d’extenses zones d’Àfrica, o bé perquè ha estat abandonada, com passa sovint a l’Amèrica Llatina.

Pel que fa als aeroports, dels 747 dels quals es recull informació estadística, 66 van tenir un trànsit de passatgers superior als 15 milions l’any 2002. Aquests es localitzen fonamentalment a l’hemisferi nord, als Estats Units, l’Europa occidental i l’est d’Àsia. Atlanta-Hartsfield, amb 76 milions de passatgers, ocupa el primer lloc de la classificació mundial, seguit de Chicago-O’Hare i Londres-Heathrow. Agrupant els aeroports d’una mateixa àrea metropolitana, el conjunt amb més trànsit fou el de Londres, que suma 117 milions de passatgers, amb Tòquio i Chicago a continuació.

Quant als ports, els de Rotterdam i Singapur encapçalen la llista pel volum de trànsit comercial de mercaderies, amb més de 300 milions de tones carregades o descarregades l’any 2001, molt per sobre d’altres ports dels Estats Units, Europa i l’est d’Àsia. L’Àfrica i l’Amèrica Llatina són els continents amb menys ports rellevants pel que fa al trànsit de mercaderies.

El contenidor, usos i funcions

El contenidor va néixer el 1956. Es tracta d’una caixa rectangular, de dimensions estandarditzades, normalment d’entre 20 i 40 peus de llargada (uns 6 o 12 m), amb l’amplada i alçada fixes. D’aquí ve la mesura per a comptar el trànsit de contenidors, el TEU (Twenty Feet Equivalent Unity), unitat que equival a 20 peus. Les mercaderies hi viatgen sense necessitat de manipulació durant la càrrega. Per tant, un contenidor pot ser fàcilment carregat i descarregat d’un vaixell a un vagó ferroviari o a un camió. La contenidorització de les mercaderies introdueix, doncs, el concepte d’intermodalitat, o transport combinat, que s’aplica quan per a successius segments del desplaçament s’empren diferents sistemes de transport.

En l’actualitat, una gran part de la càrrega general, és a dir, la que no té forma de líquid o sòlid a dojo, que utilitza la via marítima, viatja dins de contenidors. Així, doncs, els ports s’hi han hagut d’adaptar, tot incorporant aparells per a manipular-los i augmentant les superfícies de magatzem.

També s’han construït vaixells especialitzats, els portacontenidors, la mida i capacitat dels quals s’identifica segons si poden passar, o no poden fer-ho, pel canal de Panamà. La combinació de vaixells amb més capacitat de càrrega, menys tripulació i més velocitat, i la simplificació i l’acceleració de les operacions de càrrega i descàrrega als ports, ha procurat una gran millora de la productivitat del transport marítim, que ara és més ràpid i barat del que era quatre dècades enrere.

L’esclat de l’aviació comercial

Durant la segona meitat del segle XX, l’aviació comercial ha experimentat un fort creixement, amb una mitjana al voltant d’un 5% anual, malgrat algunes crisis puntuals, la darrera de les quals provocada pels atacs als Estats Units de l’11 de setembre de 2001. L’any 1999 es van transportar per via aèria gairebé 1.600 milions de passatgers, amb una flota mundial d’uns 11.300 aparells. Per al creixement d’aquest sec tor han estat decisius els processos de liberalització en degats, primer, als Estats Units i, més tard, a la Unió Europea, els quals han permès, per exemple, la reducció dels preus dels passatges. L’aparició recent de companyies de baix cost reforça encara més aquesta tendència, que es va consolidant gràcies a l’ús d’aeroports poc congestionats i a la reducció de serveis a bord i de les despeses de comercialització. El transport aeri ha permès una considerable contracció de l’espai per la disminució del temps i dels costos de desplaçament a escala mundial. El món s’ha fet més petit. L’aviació és un dels fonaments de la globalització, juntament amb les telecomunicacions.