La presència de cultura en les seves manifestacions més diverses és una constant al llarg de gairebé tot el territori; de tota manera, per a poder parlar de destinació de turisme cultural cal que, a més dels recursos d’aquesta mena, hi conflueixin una sèrie de circumstàncies i condicions, com ara infraestructures d’accés i d’acollida en general. És per aquest motiu que no sempre indrets amb una destacada riquesa esdevenen destinacions turístiques en l’àmbit internacional.
El mapa mostra les principals destinacions de turisme cultural arreu del món. S’ha establert una divisió temàtica del territori en grans superfícies, tenint en compte els principals arguments culturals que són atribuïts genèricament a les diverses regions del món pel turista que les visita. Així, per exemple, a la regió del Carib, l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud, els principals atractius turístics culturals són l’art precolombí i l’arquitectura colonial. De fet, cada cop és més evident la presència d’un cert component cultural subjacent a la pràctica totalitat dels moviments turístics. Un exemple clar és el cas d’Àfrica, on el turisme, tradicionalment considerat de natura, es barreja de forma inequívoca amb l’observació de diverses formes de vida, passant, doncs, a ser turisme ètnic, i, per tant, cultural.
El segon nivell de lectura del mapa correspon als punts que assenyalen les principals destinacions de turisme cultural en l’àmbit local. Val a dir que molts d’aquests indrets acostumen a ser visitats conjuntament amb d’altres situats a la regió o regions properes. Es tracta, per tant, de nuclis que reben fluxos turístics de caràcter internacional. Aquesta informació complementa i detalla, pel que fa a l’aspecte cultural, el mapa genèric de destinacions turístiques (vegeu el mapa El turisme).
Tots els continents presenten destinacions de turisme cultural. Pel que fa a les regions, Europa és, sens dubte, l’àrea on n’hi ha una concentració més gran, molt vinculada no solament al seu patrimoni sinó també a les infraestructures turístiques i al dinamisme de la seva estructura urbana. Un altre aspecte notable és la concentració en determinats indrets d’una gran diversitat de productes culturals, fet que es dona a les grans ciutats europees o de l’Amèrica del Nord. En aquest darrer cas s’observa una important concentració turisticocultural, amb una oferta molt variada, en unes poques ciutats. De fet, el turisme urbà, com una de les modalitats turístiques en expansió, manté una estreta interrelació amb el turisme cultural. Nova York n’és l’exemple per excel·lència.
Les característiques del turisme cultural
Per turisme cultural s’entén el desplaçament de les persones fora del seu lloc de residència habitual, motivat principalment per la cerca i el gaudi de noves experiències culturals. És evident que dins d’aquesta definició hi tenen cabuda una amplíssima gamma de modalitats. Així doncs, el turisme cultural comprèn des de la visita a centres museístics, conjunts monumentals o jaciments arqueològics fins altres aspectes com ara l’assistència a festivals, cicles de teatre, música o altres manifestacions artístiques; l’observació i participació en d’altres formes de vida, producció i organització, dins el que s’anomena turisme ètnic, i on prenen especial rellevància l’artesania i el folklore; la recuperació i/o recreació de formes de vida i de producció anteriors, com ara el turisme industrial, o la gastronomia, element clau per a entendre la cultura dels pobles, i que és un element com més va més valorat pel visitant.
A banda de l’existència d’infraestructures turístiques, les destinacions culturals han de tenir, a més, una especial cura en el tracte i la presentació del producte al seu visitant. La senyalització, la interpretació del que es visita, la presència de guies o informadors i la promoció són aspectes que fan accessible el recurs cultural i li confereixen valor, gràcies al qual esdevé un producte comercialitzable.
Pel que fa a la seva evolució, el concepte de turisme en l’era moderna sorgí precisament sota una motivació cultural, amb els desplaçaments protagonitzats pels viatgers romàntics del segle XIX. Ja al segle XX, i després de la gran eclosió del turisme de sol i platja de les dècades dels anys seixanta i setanta, cap a la meitat dels vuitanta una demanda cada cop més madura començà a cercar noves alternatives per al seu temps de lleure.
L’augment de la formació, un major accés al coneixement i la informació, entre altres aspectes, són les principals causes d’una progressiva recuperació de la cultura com a argument principal de molts viatges. En aquest sentit, el turisme cultural es perfila com un dels segments de creixement més fort per a les properes dècades. Dins d’aquest escenari, zones d’escassa atracció turística, però d’una important riquesa cultural veuen en aquesta activitat una via potencial per al seu creixement. A més, el turisme cultural ha esdevingut un mitjà per a la recuperació i preservació d’importants recursos patrimonials i culturals; tanmateix, és fonamental que l’ús turístic de la cultura tingui present de manera inequívoca el seu respecte i la seva preservació. La UNESCO té un programa de protecció patrimonial en aquest sentit (vegeu el mapa El Patrimoni de la Humanitat).