L’abastament d’aigua

En el mapa es representen dues variables: d’una banda els recursos d’aigua disponibles i, d’altra banda, el consum urbà d’aigua per persona i any. El consum urbà inclou el consum domèstic i el consum industrial. El consum domèstic, a més dels usos realitzats pels particulars, comprèn també els usos públics (reg de parcs i jardins, neteja de carrers, etc.), els comercials i també els turístics.

S’ha considerat que el consum urbà és el més representatiu del consum humà. No s’ha representat el consum total (urbà més agrícola) ja que el consum agrícola mostra més les condicions naturals del país (disponibilitat d’aigua, climatologia, etc.) que el desenvolupament de la societat.

En principi, el consum domèstic podria representar adequadament el nivell de consum dels diferents països. Tanmateix, sovint no és possible deslligar el consum domèstic de l’industrial, i davant d’aquesta dificultat s’acostuma a considerar en les estadístiques que tot el consum lligat a les xarxes de distribució d’aigua potable correspon a consum domèstic. Consegüentment, sovint, les dades de consum domèstic inclouen també una part de consum industrial.

El mapa posa de manifest dues coses: una, que la majoria d’estats desenvolupats presenten consums superiors als 200 m3 per persona i any; així els països europeus són els que tenen un consum d’aigua més elevat. L’altra, que als estats subdesenvolupats es dóna un consum que se situa per sota dels 100 m3 per persona i any. Els consums més baixos es localitzen a l’Àfrica.

Curiosament, tot i que és molt important, la disponibilitat d’aigua no és el principal condicionant en el consum. Així, hi ha estats amb una disponibilitat molt elevada, com per exemple Cambodja (36.333 m3 per persona i any), amb un consum urbà molt baix (6 m3 per persona i any). Al contrari, trobem estats amb molt pocs recursos d’aigua i consums relativament elevats, que en alguns casos superen els recursos naturals. És el cas dels Emirats Àrabs Units (58 m3 per persona i any de recursos naturals i 280 m3 per persona de consum urbà), en els quals la dessalinització d’aigua de mar permet augmentar els recursos d’aigua disponibles.

L’especialista sueca en hidrologia Malin Falkenmark va definir uns llindars de tensió hídrica i d’escassetat hídrica. Per sota de 1.700 m3 d’aigua disponible per persona i any apareixen períodes d’escassetat, i quan els recursos disponibles se situen per sota de 1.000 m3 per persona apareixen sequeres cròniques que poden condicionar el desenvolupament i provocar degradació del medi ambient.

El consum urbà a Catalunya

Des del punt de vista hidràulic, Catalunya està dividida en dos àmbits, pràcticament d’igual superfície però de característiques molt diferents. D’una banda, la part catalana de la conca de l’Ebre i, de l’altra, l’àmbit constituït per les conques dels rius que neixen i desemboquen a Catalunya, anomenat conques internes de Catalunya.

En les conques internes es concentra la major part de la població (5.706.812 habitants, dels quals 4.429.798 viuen a la regió metropolitana de Barcelona), tot i que els recursos d’aigua disponibles són més escassos (466 m3 per persona i any). En canvi, a la part catalana de la conca de l’Ebre, hi viu poca gent (501.978 habitants) i, per contra, els recursos són molt abundants (17.900 m3 per persona i any). En les conques internes els recursos disponibles es troben clarament per sota del llindar d’escassetat hídrica (1.000 m3 per persona i any) mentre que el consum (135 m3 per persona i any) se situa a la banda baixa dels països desenvolupats.

En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, el consum urbà (112 m3 per persona i any) se situa només una mica per sota dels recursos totals disponibles (199 m3 per persona i any). Curiosament, el consum urbà a la part catalana de la conca de l’Ebre (172 m3 per persona i any), tot i l’escassa activitat industrial que hi ha, és força més elevat que en les conques internes.

Cal destacar que en el conjunt de Catalunya els recursos disponibles són d’uns 1.877 m3 per persona i any, lleugerament per sobre del llindar de tensió hídrica (1.700 m3 per persona i any) i que el consum urbà és de 138 m3 per persona i any.

L’accés als serveis d’aigua

L’accés a xarxes d’aigua corrent i de clavegueram als pobles i ciutats de molts països s’ha generalitzat en temps força moderns. La història per arribar-hi ha estat complexa.

Les primeres experiències significatives en matèria de subministrament d’aigua potable i de sanejament d’aigua residual van tenir lloc a Roma. En aquesta ciutat hi trobem encara avui la Cloaca Màxima, un gran col·lector d’aigua residual construït cap al 578 aC. L’abastament d’aigua provenia inicialment del riu Tíber. Al final del segle VI aC, però, la contaminació d’aquest riu a causa de les aigües residuals va fer inviable aquest proveïment i va obligar a construir un sistema d’aqüeductes i dipòsits que assolí una longitud de 500 km.

Els avenços tècnics i científics produïts durant l’època de la Revolució Industrial, iniciada a Anglaterra al segle XVIII, van fer possible resoldre els problemes higiènics que es manifestaven periòdicament en forma d’epidèmies. En aquesta època es van generalitzar dues obres hidràuliques fonamentals.

D’una banda, la canalització de l’aigua neta cap a les ciutats, a partir de fonts de subministrament cada cop més allunyades, l’emmagatzematge de l’aigua en dipòsits, i la creació de xarxes d’“aigua corrent” fins als habitatges. I, de l’altra, la realització d’una xarxa de clavegueres per a canalitzar i evacuar l’aigua residual cap als rius i el mar.

A París, l’any 1874, el baró Haussmann i l’enginyer Eugène Belgrand es van adonar que per a disposar d’aigua de bona qualitat calia buscar-la lluny i construïren, entre altres obres, un aqüeducte de 173 km de longitud i una xarxa de distribució d’aigua potable, a més d’una xarxa de clavegueram connectada a un gran col·lector paral·lel al Sena.

A Catalunya, l’enginyer Pere Garcia Faria, seguint els estudis iniciats per Ildefons Cerdà sobre higiene i salubritat de Barcelona, va redactar el Pla de Sanejament del Subsol de Barcelona: clavegueram, drenatge i residus urbans, aprovat l’any 1891.

La cobertura dels serveis hidràulics s’ha anat estenent a països en via de desenvolupament, però malauradament encara hi ha molts indrets al món on no és possible disposar d’aquests serveis.