Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la creació de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra, a la neutral Confederació Helvètica, fou un primer pas per a l’establiment d’un nou ordre polític i jurídic mundial no basat en la violència. La Societat de Nacions començà a funcionar al gener del 1920 amb vint-i-tres estats. Al final del mateix any, ja n’eren quaranta-un.
Però no en formaven part ni els Estats Units –paradoxalment, perquè el president W.W. Wilson n’havia estat un dels principals promotors–, ni Alemanya –que no hi va ser admesa fins el 1926–, com tampoc la Unió Soviètica, que hi ingressà el 1934. Ni les nacions sense estat de l’Europa occidental. El 1924, des de Brussel·les, ciutat on s’havia exiliat, Francesc Macià, futur president de la Generalitat de Catalunya del 1931, llançà la proposta d’una Societat de Nacions sense estat.
Una altra societat de nacions
Societat de Nacions sense estat
De fet, després de la Primera Guerra Mundial, la crisi dels tres grans imperis de l’est europeu (Àustria-Hongria, imperi Rus i imperi Otomà) va obrir el pas a nous estats, que van ser admesos ràpidament a la Societat de Nacions. Però, a Occident, la situació no va canviar. D’altra banda, els sistemes colonials de les grans potències començaven tot just a ser qüestionats.
La proposta de Macià partia d’aquesta realitat. A la Societat de Nacions sense estat que ell defensava calia incloure, de l’Europa Occidental, Irlanda, Galícia, País Basc i Catalunya; del nord d’Àfrica, les Canàries, el Rif i Egipte, i d’Àsia, la Unió Índia i les illes Filipines. Les potències colonials d’aquestes nou nacions sense estat eren tres: el regne d’Espanya, l’imperi Britànic i els Estats Units d’Amèrica.
Una trajectòria internacional
Viatges per a la independència
El 1923, Francesc Macià, davant del cop d’estat del general Primo de Rivera, s’exilià. Primer a Perpinyà, després a Bois-Colombes, a prop de París. El 1925, viatjà fins a Moscou amb Josep Carner i Ribalta. El viatge d’anada es va fer amb diversos canvis de tren passant per París, Anvers, Rosenthal, Ostende, Berlín, Gdan´sk, Kaunas, Riga i Moscou, en deu dies: del 15 al 24 d’octubre. A Moscou, gràcies a Andreu Nin, que era membre del secretariat de la Internacional Sindical comunista, Macià es va entrevistar amb alguns dels dirigents de la Unió Soviètica, tot cercant ajut per a la causa catalana.
Un any més tard, al mes de novembre del 1926, Macià intentà ocupar militarment la Garrotxa, partint de Prats de Molló. Un dels seus 400 soldats (un italià descendent de Garibaldi) li feu traïció. Detingut i jutjat a París, els fets de Prats de Molló descobririen el plet històric català a Europa.
El segon viatge, amb el mateix objectiu que el del primer, fou més llarg i més complex. L’itinerari va passar per Bordeus, Montevideo, Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata, Mendoza, Santiago de Xile i Valparaíso. Macià i Ventura Gassol –que l’acompanyava– trobaren dificultats per moure-s’hi amb llibertat, i, en alguns moments, hi visqueren clandestinament. En canvi, a l’Havana, on arribaren procedents de Valparaíso, participaren en l’assemblea, preparada per Josep Conangla i Fontanilles, que treballava al Parlament cubà, i Josep Carner i Ribalta, en què s’aprovà un document polític molt important, el projecte de Constitució de la República Catalana (1928).
El retorn a Europa es va fer passant per Nova York. S’hi va aturar uns quants dies, per fer una visita a l’acadèmia militar de West Point. Embarcat al port de Nova York, el punt d’arribada fou Hamburg.
Com que no li fou permès de viure a Ginebra, a prop de la seu de la Societat de Nacions, Macià fixà la seva residència a Brussel·les. Des d’aquesta ciutat, el 1930 signà el pròleg de la traducció catalana d’una biografia de Gandhi, escrita per Romain Rolland. El coronel Macià, en aquest pròleg, hi subratllava l’interès de la via pacifista.
Els clubs separatistes
A Amèrica, Francesc Macià i Ventura Gassol connectaren amb els clubs separatistes. La geografia d’aquests clubs és un bon reflex de la immigració catalana a les Amèriques. Hi havia clubs a quatre repúbliques americanes: als Estats Units (Nova York), Cuba (l’Havana, Santiago de Cuba, Camagüey), l’Argentina (Buenos Aires, Rosario, Mendoza) i Xile (Santiago).