Allò que el vent s’endugué

Un enginyós sistema dotat d’un mirall dicroic permetia impressionar tres pel·lícules simultàniament, una per a la radiació de cada color fonamental. En acabat, tenyint cada pel·lícula amb el to corresponent (groc, vermell i blau) i fonent-les després en una de sola, es restituïa la imatge inicial, però no pas en blanc i negre, sinó amb els colors de la realitat! El mètode, que es deia “technicolor”, resultava complicat, però hom acabà simplificant-lo molt fins que fou aplicat amb èxit a un film destinat a fer història. Era l’any 1939 i el film s’anomenà “Gone with the Wind”: “Allò que el vent s’endugué”.

Es tractava de la versió cinematogràfica d’un novel·la discreta, l’única obra d’una aleshores jove escriptora d’Atlanta de nom Margaret Mitchell (1900-49). L’èpic romanticisme del text i l’enlluernadora posada en escena cinematogràfica, amb aquells colors mai vistos, en feren un èxit universal inigualat. Un èxit que contribuí poderosament a popularitzar un univers paisatgístic i cultural esfondrat amb la guerra de Secessió nord-americana (1861-65): el flairós univers dels Estats Confederats del Sud.

El cromatisme virolat de “Gone with the Wind” mostrà per primer cop de manera convincent la marcialitat dels oficials confederats en els seus uniformes grisos i daurats, i l’expeditiva funcionalitat de les casaques blaves dels unionistes, símbols eloqüents, tanmateix, d’una realitat més prosaica: el Sud era aristocràtic i elegant, però el Nord tenia la indústria i els canons. I també el sentit de la història, que ja no s’avenia amb la mà d’obra esclava i amb una economia basada en l’agricultura extensiva. Una agricultura extensiva del cotó que imperava en una dotzena d’estats, en bona mesura domini de les selves temperades sempreverdes, en plantacions treballades per esclaus negres.

D’agost a gener el país era una mar de blancor, amb tots els camps inundats per les cotoneres en fruit. Al principi de l’estiu, la planta treia flor i desenvolupava tot seguit uns fruits capsulars que, en madurar, esclataven en petits flocs blancs, formats pels llargs vil·lans de les llavors. Els conreus de moresc, de tabac, d’arròs i de canya de sucre contrapuntaven el paisatge cotoner i també els boscos romanents en planes i muntanyes. El cotó aplegat, destinat majoritàriament a l’exportació, arribava a les ciutats portuàries baixant pels grans rius a bord de vaixells fluvials característics: amb la seva sobrecoberta edificada, el seu parell de primes xemeneies fumejants, i la seva enorme roda de paletes, la imatge d’aquests vapors navegant pausadament riu amunt i riu avall es féu molt comuna al Mississipí, entre Memphis i Nova Orleans. L’escriptor Mark Twain (1835-1910) construí tot un famós univers literari a l’entorn d’aquest paisatge.

El negoci del cotó, molt rendible en aquelles condicions, permeté als propietaris de les grans plantacions construir magnífiques mansions de coberta plana i porxo d’altes columnes a la part davantera, d’inspiració classicista. Una sumptuosa decoració i un mobiliari de fina ebenisteria caracteritzaven aquestes grans residències, la magnificència de les quals era el símbol més representatiu de la prosperitat de la plantació i de l’èxit del seu propietari. Mansions sovint envoltades d’esplèndids jardins i d’arbredes esponeroses, escenaris de festes romàntiques, de reunions tafaneres i de discussions d’alta política. Era un ‘món feliç’… per a la reduïda minoria que detenia el poder.

Els grans terratinents sudistes no descuidaven els hàbits aristocràtics. Estaven convençuts que un bon “gentleman” havia de saber muntar, caçar, dansar i conversar, i que els seus coneixements de l’agronomia i del dret havien d’igualar l’obligat domini dels clàssics europeus. Alguns educaven els fills amb tutors particulars, mentre que altres preferien confiar-los a escoles especilitzades, les “Old Field Schools”, com la cèlebre i espartana Moses Waddel’s School, de Willington, a Carolina del Sud. Tanmateix, i bé que hi havia alguna escola femenina, la majoria de noies restaven a casa, on aprenien francès, piano, cant, dibuix i pintura, bàsicament, abans que el matrimoni precoç, cap als 16 o 17 anys, posés fi a la seva educació formal.

L’elecció del declarat abolicionista Abraham Lincoln com a president de la Unió (1859) desencadenà un moviment secessionista en els estats del Sud. Carolina del Sud, Mississipí, Alabama, Geòrgia, Florida, Louisiana i Texas —els estats del “Deep South”— se segregaren i formaren la confederació sudista, els Confederate States of America (1861), que s’amplià molt aviat amb l’adhesió de Carolina del Nord, Arkansas, Tennessee i Virgínia. El Nord no ho acceptà i esclatà la guerra. Una guerra especialment tràgica que arruïnà el Sud i en delmà la població (només a la batalla de Gettysburg, en tres dies resultaren mortes o ferides 40 000 persones, i en total n’hi moriren unes 700 000). Els sudistes, menys nombrosos que els seus oponents, lluitaren amb convicció, però no els serví de res: a l’abril del 1865 perderen la guerra, i amb ella les plantacions de cotó, les mansions neoclàssiques, els usos esclavistes i, en definitiva, la seva manera de viure.

El paisatge del Sud canvià. Les terres de les plantacions, ja molt esgotades, foren parcialment envaïdes per pinedes, sobretot de Pinus taeda, i l’agricultura s’esfondrà. Els quasi quatre milions d’esclaus negres alliberats s’integraren en una nova societat que, de fet, no acabava d’acceptar-los i que els acollí amb lleis segregacionistes i amb moviments sectaris infamants, com el tristament famós Ku Klux Klan, fundat a Tennessee l’any 1866 (i viu durant més d’un segle). Però el mestissatge i el millor esperit del Sud sobrevivent bastiren un altre món igualment fascinant, plasmat en els textos de William Faulkner (1897-1962) o de Carson McCullers (1917-67). Un món que Martin Luther King envigorí amb una nova llum de tolerància, que encara refà el seu lloc a la història i que s’expressa mitjançant una àmplia paleta musical, des del blues, el “ragtime” i el jazz de Nova Orleans o el “country” de Nashville, fins al “gospel” o el rock de Memphis, amb Elvis Presley (1935-77) al capdavant.