El conegut recurs narratiu del “flashback” permeté a Bernardo Bertolucci començar el seu film “The Last Emperor” (“L’últim emperador”) (1987) amb la mateixa escena que el cloïa: Puyi (1906-67), el darrer emperador xinès, ja vell i reduït a la condició de simple ciutadà, retrobava el grill que havia amagat anys enrere sota el seu tron. Una escena simbòlica fruit de la invenció cinematogràfica, és clar, però de cap manera gratuïta, perquè aquell era el grill que Puyi havia rebut, en una gabieta primorosa, el dia de la seva coronació. Per què la vida d’un emperador xinès pot ser evocada a partir del modestíssim referent d’un petit grill engabiat?
A Occident, els mèrits potencials dels grills més aviat passen sense pena ni glòria. No tenen la fama de treballadors previsors de què gaudeixen les formigues, ni la bellesa encisadora de les papallones, ni tan sols el prestigi cràpula de les cigales. Són bestioles insignificants, de cant considerat més aviat insidiós, i a penes mereixedores d’algun paper secundari en els contes per a la mainada. Alguns infants de poble els capturen i els empresonen en gabietes de fabricació casolana, només pel gust entremaliat d’entaforar-los després en algun racó de la llar i amoïnar la gent gran, enervada pel cric-cric cançoner amb què els grills anuncien l’arribada del capvespre. Això si algun afeccionat a l’entomologia no els sufoca amb algun vapor asfixiant i els acaba enfilant amb una fina agulla a l’interior d’una caixa de tapa transparent, arrenglerats amb altres insectes. Per als occidentals els grills són, doncs, en els més cultivat dels casos, simples representants dels ortòpters ensífers, qualificació més aviat òrfena de tota connotació poètica.
A la Xina, per contra, les coses són molt diferents. Hi ha una autèntica ‘cultura del grill’ (en la qual s’inclouen igualment la resta d’ensífers, com les cigales bordes o someretes i fins i tot altres ortòpters, grups tots ells considerats i anomenats ‘grills’ pels xinesos), hereva d’una tradició diversos cops mil·lenària, a la base de la qual es troba tot l’univers religiós oriental i el seu respecte sacralitzat per la natura. El budisme, en concret, es mostra reverent amb totes les manifestacions de la vida, insectes inclosos. A Jizo, un llegendari monjo budista xinès, se’l representa amb un bàcul ornamentat amb anelles que fan un dring de picarol per a alertar els animalets i apartar-los de la petjada del religiós. L’hinduisme, per la seva banda, sosté el principi de l’escala de l’ésser, al llarg de la qual tots els humans ascendeixen o baixen en cada reencarnació; així, fins i tot un grill pot ser avantpassat nostre i, per això, a fi de no esclafar inadvertidament cap bestiola, els monjos del corrent jainista van escombrant davant seu quan caminen.
En el cas dels grills, la sensibilitat oriental ha trobat un motiu suplementari de respecte: la seva capacitat per a produir sons. Els mascles ‘canten’ —per a dir-ho amb propietat, estridulen— fregant una nerviació raspadora endurida de l’ala dreta anterior contra el marge intern de l’ala esquerra corresponent. Aquest cant, que atreu les femelles, és de melodia, to i timbre específics de cada espècie concreta, fins al punt que els taxònoms el fan servir com a criteri per a la determinació d’individus vius. Per tant, provocant l’estridulació simultània de diversos individus pertanyents a espècies distintes és possible formar ‘orquestres’. Hi ha qui troba interès a provocar aquestes situacions, de manera que ja a l’Europa del segle XVIII hi havia un incipient comerç de grills, llagostes, saltamartins i altres insectes cantors. Poca cosa, però, comparada amb l’afecció dels xinesos pels grills cantaires: en textos molt antics ja es descriu meticulosament el mecanisme de l’estridulació.
El cas és que es compten per milers els xinesos que tenen un o més grills com a animals domèstics de companyia. Passen hores observant-los i ensinistrant-los en diverses habilitats. Solen batejar-los amb noms fantasiosos i proporcionarlos una preciosa i confortable llar, baldament no deixi de ser una gàbia, és clar. És una presó d’or, amb menjadora, jaç i abrigall de buata contra el fred, si molt convé. Algunes d’aquestes gàbies habitacle són autèntiques obres d’art. N’hi ha de bambú, altres són carabasses transformades, o bé es tracta de construccions fetes amb filigrana d’aram, afaiçonades amb ceràmica, esculpides en fustes nobles proveïdes de fines ornamentacions, i fins n’hi ha que són d’os. També hi ha petites gabietes, de forma més o menys esfèrica, que permeten dur els grills a sobre, amoixats per l’escalforeta del cos del propietari que les tragina com un bé personal preciós.
Amb tot, a més d’aquesta delicada devoció pels grills, està també molt estès a la Xina un altre aspecte de la passió per aquests animals que hom podria qualificar de contradictòria: la lluita, els combats entre mascles. Efectivament, els xinesos organitzen i segueixen amb fruïció baralles de grills mascles, espectacles que desperten la mateixa passió que en altres indrets susciten les baralles de galls o els esports de competició. Unes baralles no gaire delicades, car es proclama vencedor el grill que decapita el seu contrincant. Les discussions aferrissades, les prediccions oposades sobre el resultat de la contesa o les apostes formen part de la litúrgia d’aquests combats.
Hi ha especialistes d’aquestes lluites, equivalents als esportistes professionals d’Occident. Si els grills no s’ataquen espontàniament, hom els esperona per tal que s’agredeixin, normalment excitantlos amb unes escombretes especials elaborades amb pèls de rata o amb centpeus secs. Els cas és importunar-los fins que, nerviosos, acaben atacant-se. Els experts asseguren que els grills poden arribar a fer una vintena de ‘claus’ en certa mesura comparables a les del kungfu (gongfu), habilitat més que notable si es compara amb la dels humans, que només en poden fer cinc. Al final, els guanyadors reiterats esdevenen veritables herois, i són portadors de fama i, prou sovint, substanciosos ingressos per als seus propietaris. El grill mort, altrament, si ha sabut lluitar amb braó, rep uns certs honors funeraris i és enterrat dignament a l’interior d’una caixeta adequada…