El doctor Livingstone, suposo…

Al capdavant de cent noranta persones i un equipament luxós, un europeu amb capell colonial avançà entre dues fileres de nadius encuriosits. El nouvingut es descobrí el cap i s’adreçà amb emoció a l’home de barba blanca que es trobava envoltat d’àrabs i d’africans: “Doctor Livingstone, I presume…”

Qui preguntava era l’explorador, aventurer i periodista Henry Morton Stanley, nascut John Rowlands (1841-1904), enviat per James Gordon Bennet, director del diari “New York Herald”. L’objectiu de Stanley era retrobar aquell coratjós doctor Livingstone, de qui s’havia perdut la petja feia anys, i oferir als lectors l’exclusiva de l’esdeveniment. Però per a Livingstone allò representava reprendre el contacte amb tot un seu món ja mig esvaït. “Yes” —respongué Livingstone flegmàticament. Ambdós eren britànics.

Al llarg dels segles, l’interior del continent africà ha estat per als pobles mediterranis i europeus un misteri captivador, un indret on les fantasies podien ésser realitat. Àfrica era un imant poderós i llunyà, un immens espai en blanc als mapes que es podia omplir amb imaginació a partir dels elements que arribaven d’aquelles terres (or, ivori i esclaus principalment), però també a partir de les notícies fabuloses de grans rius com el Nil, el Congo o el Níger. Ja des del començament del segle XVII, un grapat de missioners portuguesos, diplomàtics francesos i exploradors britànics havia començat a recórrer l’interior africà, seguint en part les passes dels grans viatgers àrabs, com el famós Abû ‘Abd Allâh ibn Battûta (1304-1368 o 1377). Però els relats que feien arribar a Europa eren tinguts per fantasiosos. Amb el Segle de les Llums emergí amb força la curiositat científica, la passió per saber, que féu avançar el coneixement a força de reduir els terrenys de la ignorància. Per això calia cercar les fonts dels rius, catalogar les espècies animals i vegetals de les regions tropicals, descriure els costums dels pobles que hi vivien...

També hi havia altres motius menys desinteressats, és clar: explotar recursos naturals que s’intuïen immensos, prendre possessió de nous territoris en nom dels diferents estats europeus, i controlar el comerç d’esclaus, un negoci força rendible, baldament ofengués la sensibilitat dels ambients il·lustrats. Així, des de mitjan segle XIX, i en contrast amb l’humanisme comú als exploradors anteriors, el desenvolupament industrial afavorí el naixement d’una ideologia que justificava l’expansionisme: la indiscutible superioritat tecnològica de l’home blanc demostrava la inferioritat espiritual dels altres pobles, els quals calia redimir, fins on fos possible, mitjançant l’evangelització, l’ensenyamenti l’aculturació. Que la cultura industrial fos a Europa mateix una novetat acabada d’estrenar (volia dir això que els europeus dels segles anteriors també havien estat humanament inferiors…?), no preocupava gaire els partidaris de la nova ideologia expansionista. I tampoc no es preguntaven, naturalment, si els africans estaven disposats a abandonar llurs creences o si veien els europeus com a éssers efectivament superiors. En tot cas, els aventurers que obriren Àfrica als europeus foren molt diferents els uns dels altres, afectats diversament per totes aquestes contradiccions,i moguts per raons no sempre coincidents, si no directament oposades. A partir de Mungo Park (1771-1806), les sabanes africanes els veieren arribar i imposar la seva llei.

El més famós dels exploradors africans, David Livingstone (1813-73), resulta un compendi d’aquesta empresa col·lectiva. De família humil, es doctorà en medicina i teologia a la seva Escòcia natal i arribà el 1840, als vint-i-set anys, a l’Àfrica austral, amb l’obsessió d’evangelitzar les regions inexplorades. Es casà amb la filla del missioner anglicà que el rebé i s’instal·là al país, però al cap de pocs anys es veié obligat a fugir-ne a causa dels conflictes dels britànics amb els bòers. En una carreta de bous, acompanyat per la muller i els fills, aconseguí travessar el desert del Kalahari i arribar al llac Ngami, a l’actual Botswana, desconegut fins aleshores pels europeus. Aquest descobriment circumstancial li valgué el reconeixement de la metròpoli i, sobretot, l’animà a preparar-se per a viatges més llargs. Conscient dels perills que això suposaria per a la seva família, i també preocupat pels entrebancs que sens dubte li causaria, decidí d’enviar-la a Anglaterra.

Independent, capaç i resolt, remuntà aleshores el curs del riu Zambezi —hi descobrí les cascades Victòria—, arribà fins a la costa d’Angola, i en tornà. Decebut per la impossibilitat de fer d’aquesta ruta una via de penetració per a la civilització, es dirigí llavors vers Moçambic, de manera que esdevingué el primer europeu que travessà Àfrica de l’Atlàntic a l’Índic. Quan retornà a Anglaterra denuncià la maldat del tràfic de negres i anuncià la necessitat de difondre valors propis als pobles pagans. En una segona expedició, després de perdre la seva muller, que morí de paludisme, arribà al llac Malawi. De nou a Londres,ja famós gràcies als seus llibres de viatges, i considerat pels seus conciutadans com un exemple vivent i venerable del geni de la pàtria, partí per tercera vegada, aquest cop vers el llac Tanganyika, descobert l’any 1858 per Richard Burton, un altre famós explorador britànic.

Recorregué la regió del llac durant tres anys, sense tenir cap contacte amb Europa. Se’l donà per perdut. I en certa manera ho estava: sol, malalt i en conflicte obert amb els comerciants àrabs d’esclaus que operaven a la zona. Fins que un bon dia sabé que un altre home blanc, al capdavant de tota una expedició, arribava navegant pel llac. La històrica trobada de Livingstone i Stanley tingué lloc el 30 d’octubrede 1870, a la riba oriental del Tanganyika. Després de conviure uns mesos amb Livingstone, durant els quals tots dos feren la volta al llac en canoa, Stanley partí. Però no pogué convèncer l’indomable explorador i missioner que retornés amb ell. Tres anys després arribà a Zanzíbar un grup de fidels africans amb les despulles i els objectes personals de Livingstone: havia mort de disenteria i esgotament en una expedició. Fou enterrat amb tots els honors a l’abadia de Westminster.

Però el seu esperit perdurà. El mateix Stanley en reprengué la torxa l’any 1874 en iniciar l’exploració dels llacs Victòria i Albert, i més tard la conca del riu Zaire. Haver retrobat Livingstone significà per a ell descobrir Àfrica.