La perplexitat dels missioners, més encara que l’hostilitat brutal dels terratinents, era evident envers els kadiweus: per què perdien el temps pintant-se tot el cos, enganyant llur aparença real, en lloc de dedicar-se a activitats profitoses? Els indígenes, a la recíproca, no entenien per què els blancs anaven sense pintar, com bèsties sense rang. I és que potser de rang sí que en tenien, però de bestialitat, també. Molta. Kadiweus, nambikwares, bororos i altres tucanos, tupís o ges: pobles del Mato Grosso, abans plens de vida i color, esvaïts en ple segle XX, el del triomf dels drets humans…
Certament, només els kadiweus de família noble mostraven el cos ornamentat amb pintures, la funció de les quals era exhibir una posició social privilegiada, per damunt de la confraria iniciàtica dels guerrers, i encara més de la plebs, formada pel poble sotmès dels guanà i altres esclaus. Els dibuixos eren complicats, formant combinacions equilibrades de dos estils, un de geomètric i angular, un altre de curvilini i lliure. Però els motius del disseny implicaven més que simples blasons inventats, car eren molt semblants als de testimonis antics procedents de diferents regions del continent americà. Una explicació possible parteix de les contradiccions d’aquest poble. El convenciment religiós d’haver estat escollits per oprimir i explotar els altres xocava amb una repugnància peculiar a la procreació: els avortaments i infanticidis hi eren freqüents, i per això els calia segrestar i adoptar infants d’altres grups. Els dibuixos d’aquest poble, executats sempre per dones, mostraven en llur composició harmònica el somni d’una societat perduda i equilibrada?
Les sabanes del Mato Grosso restaren fins a mitjan segle XX apartades de la resta del món. Això permeté que s’hi poguessin mantenir cultures autòctones encara poc o no gens alterades per la influència occidental, en una època en què l’antropologia ja havia adquirit la maduresa. L’inhòspit territori i els seus darrers habitants indígenes foren captats amb observació amatent i profunda comprensió per l’etnòleg Claude Lévi-Strauss (1908) al seu llibre “Tristes tropiques” (1955); després de conviure amb diferents pobles, descobrí una realitat social insospitadament complexa i plena de significats profunds, impregnada d’una simbologia arrelada al medi i, per descomptat, oposada a la imatge de salvatges ganduls i volubles que s’havia transmès fins llavors.
La incomprensió arribava al límit pel que fa als bororos (cal no confondre’ls amb els seus homònims africans), considerats de cultura molt grollera i de qui els antics missioners deien que eren ‘gent sense fe, sense llei i sense rei’, pel simple fet que en la seva fonètica no es troben els sons de f, l ni r. En realitat, els bororos disposaven d’una organització social i religiosa excepcionalment refinada. El poblat bororo era format per cases disposades en cercle, al voltant d’una casa de repòs i una zona de ball prohibides a les dones. La tribu estava dividida en dos grups socials que s’esmerçaven a servir-se l’un a l’altre. Cadascú pertanyia a la meitat on havia nascut, però havia de casar-se forçosament amb un membre de l’altra meitat i la parella anava a viure sempre a la meitat de la muller. D’una meitat procedia el bruixot, mitjancer entre els humans i els esperits, els quals governaven els fenòmens astronòmics i meteorològics, la malaltia i la mort, i a qui es donava la primera part de la caça i de la collita com a pagament del deute dels vius per la protecció dels difunts. El seu antagonista era el ‘senyor del camí’, invariablement de l’altra meitat, el qual vetllava pels malalts i els guaria; encara que tots dos podien transformar-se en salvatgines, el ‘senyor del camí’ només esdevenia animals benèfics, perquè li pertocava d’ordenar la creació on vivia la humanitat. La mort, considerada una ofensa de la natura, menava als poblats dels difunts, l’un a l’orient i l’altre a l’occident, a semblança de la divisió en meitats dels vius.
Els bororos tenien una veritable obsessió per embellir-se amb complicades creacions a base de plomes, conquilles i altres objectes vistosos, les quals eren part dels intercanvis entre les famoses meitats, reafirmant-se mútuament que la vida és eterna, el món caritatiu i la societat justa. Però, era així realment? A més de la divisió en meitats, existia un altre ordre social, menys conspicu: hom pertanyia a una de tres castes (i no es podia casar amb cap membre d’una altra) que es distingien per la riquesa dels atuells de plomes. Les relacions amb els morts, doncs, servien per a amagar, embellir o justificar les relacions desiguals entre els vius?
Si els kadiweus legitimaven l’explotació d’un grup humà per un altre i els bororos havien teixit un complicat sistema per evitar-ho, els nambikwares representaven una aproximació colpidora a la igualtat. Llur cultura material era d’una gran pobresa, ja que durant la llarga estació eixuta els petits grups duien una existència nòmada dedicada a la recol·lecció. Menyspreat en igual mesura, només qui convivia amb ells arribava a copsar-ne les qualitats. La seva riquesa conceptual es traduïa en un llenguatge de pronúncia refinada, carregat de simbolismes, sobretot entre les dones. Controlaven la natalitat en funció dels escassos recursos disponibles, però —potser justament per això— demostraven una tendresa il·limitada envers els infants. No tenien vestimentes i no ocultaven les relacions sexuals, inclosa l’homosexualitat masculina. L’harmonia social era la norma i convivien amb nombrosos animals de companyia, els quals tractaven amb afecte. El cap de la tribu era elegit o rellevat de comú acord, i esdevenia aglutinador i responsable del grup, raó per la qual li era permès de tenir més d’una esposa. Segons Lévi-Strauss, els nambikwares exhibien una immensa gentilesa, una profunda despreocupació i una ingènua i encantadora satisfacció que els convertien en l’expressió més emocionant i més verídica de la tendresa humana.
Vivien a la sabana del Mato Grosso. No fa gaire. Ja no hi són, quasi.