La colonització d’Amèrica per part de les potències europees requeria una gran quantitat de mà d’obra barata. A les possessions d’Espanya, la llarga controvèrsia entre el dominicà Bartolomé de Las Casas (1474-1566), que reconeixia i defensava el valor humà dels indis, i l’antierasmista militant Juan Ginés de Sepúlveda (~1490-1573), partidari de mantenir-los en una esclavitud que els seria natural, menà a una solució de compromís a partir del 1573: els indígenes foren considerats ‘humans veritables’, però també ‘ànimes que calia convertir’, la qual cosa permeté de sotmetre’ls al sistema d’“encomienda”: havien de treballar obligatòriament i sense cobrar a canvi de protecció i instrucció. Un truc enginyós.
Amb el que no comptaven els espanyols era que la població autòctona acabaria essent delmada per les guerres, els maltractes i els efectes devastadors de les malalties europees importades al Nou Món. El problema de trobar substituts era agut a les Antilles, on els indígenes havien estat pràcticament exterminats, tal i com s’esdeveniaa les regions ocupades per anglesos i portuguesos. Calia més gent per a treballar de franc, i algú s’adonà que els àrabs ja havien resolt un problema semblant a les terres de l’Índic. De les costes atlàntiques africanes començà a fluir un nou tràfic d’esclaus negres, aquest cop cap a les Índies Occidentals.
Els viatges realitzats pels europeus a partir del segle XV al llarg de la costa africana havien permès d’identificar circuits locals ben organitzats que es dedicaven a la captura i venda d’esclaus als traficants àrabs. Reconvertint el tràfic, el transport marítim d’esclaus cap a les Amèriques esdevingué un lucratiu negoci, iniciat pels portuguesos i emprès després a gran escala per britànics, holandesos i francesos.
Durant quatre segles i mig, un total d’uns 14 milions de persones van ser capturades i transportades a la força a les plantacions d’Amèrica. A part la vulneració de l’ètica més elemental, el dany infligit als pobles africans va ser immens, tant en termes demogràfics, com en termes de desestructuració de les col·lectivitats i d’obstaculització del desenvolupament social, polític i econòmic.
Els esclaus eren capturats en guerres de pillatge, en territori de la selva i de la sabana, i conduïts encadenats fins als ports costaners, on arribaven només aquells que suportaven el trajecte. Després de llargues esperes, eren embarcats en vaixells especials, dissenyats per rendibilitzar el negoci al màxim, comprimint les persones en condicions de precarietat extrema. Molts morien durant la travessia. Als ports de destí desembarcaven els supervivents, una fracció relativament petita dels capturats inicialment. El futur que els esperava era l’abús permanent, el treball forçat i la negació de la dignitat humana.Si es rebel·laven, eren reprimits amb brutalitat: la ‘necessitat’ de la repressió justificava la barbàrie i legitimava el sistema d’opressió.
Tanmateix, no tothom estava d’acord amb l’esclavitud a les colònies. Ja abans de la independència dels Estats Units, diferents grups religiosos apel·laven a la consciència dels seus conciutadans per posar fi a allò que consideraven una pràctica abominable i contràriaa la llei de Déu. Amb una lectura oposada dels textos bíblics, els amos d’esclaus defensaven la necessitat i fins i tot la bondat de la servitud. Era possible, però, mantenir persones en l’esclavatge mentre progressava la idea que tots els humans neixen iguals i es defensaven els nous principis de la democràcia igualitària?
El procés abolicionista començà a concretar-se als naixents Estats Units d’Amèrica. Tot just declarada la independència (1776), el petit estat de Vermont inicià els canvis, incloent a la seva constitució la prohibició de l’esclavitud (1777). Un darrere l’altre, tots els estats del nord aprovaren lleis abolicionistes, enfrontant-se així als del sud. El 1833, l’imperi Britànic també posà fi a l’esclavitud. El Sud restava aïllat i empès a la guerra, que finalment va perdre. El 1865, l’abolició s’estengué a tots els Estats Units, però no s’acompliren les promeses de repartiment de terres i béns: el prejudici generalitzat havia de revelar-se suficient per a mantenir el jou durant un altre segle.
Al Carib, la història va anar d’una altra manera. L’illa d’Hispaniola, comprada per França, s’havia convertit en la colònia més rendible del continent gràcies a la importació en massa d’esclaus africans. La revolució a la metròpoli i la independència dels veïns del nord foren el detonant d’una revolta violenta que culminà amb la independència d’Haití (1804), el primer país americà independentde majoria negra (que, tanmateix, reinstaurà l’esclavitud l’any 1806, i acabà dividint-se en dos). A Cuba, en canvi, la dominació espanyola mantingué l’esclavitud tant de temps com fou possible: l’abolició, ja a la darreria del segle XIX, es dugué a terme mitjançant indemnitzacions als amos blancs (no pas als esclaus negres, com hauria estat lògic…). Un cas diferent fou el dels esclaus fugitius que es refugiaven a la costa oriental de Centramèrica, on eren quasi sempre acollits pels indis, i també diferent va ser després el dels negres jamaicans duts a la Costa Rica independent per a construir el ferrocarril i atendre les plantacions: per bé que eren lliures dintre de la seva categoria de proletaris, tenien prohibit d’abandonar la franja litoral, una limitació xenòfoba que desaparegué gràcies a la revolució pacífica del 1942.
En qualsevol cas, el mestissatge entre negres, indis i blancs es produí a totel continent, encara que de manera molt desigual. A la major part de l’Amèrica Llatina ja era un fet generalitzat al temps de la independència, de manera que la discriminació, que certament ha existit, rares vegades es traduí en disposicions legals. Als Estats Units, en canvi, el mestissatge era, de fet, asimètric, perquè els mulats no han estat tradicionalment distingits del conjunt d’afroamericans. En aquella societat dividida no hi havia consens sobre què fer amb els esclaus emancipats. Per això se’ls oferí la possibilitat de tornar a la terra dels seus avantpassats, assignant-los un tros de l’Àfrica atlàntica —sense demanar parer als ‘afroafricans’ que hi vivien— batejat com a Libèria: calia una perspicàcia inusual per a preveure el poc èxit de la iniciativa?