Fang. I fibres vegetals. I també alguna d’animal. Aquests són els materials a l’abast dels humans que viuen a les sabanes africanes a l’hora de construir els seus recers. En determinats casos, alguna cinglera provident proporciona refugi i materials més sòlids. Normalment, però, la tenda i la cabana fan de casa a la sabana immensa. Cases temporals, tanmateix adequades a una vida que l’activitat pastoral tenyeix sovint de nomadisme. L’ambient posa els materials, la necessitat i l’enginy els afaiçonen.
A les sabanes més àrides, la vida dels humans depèn sempre de saber utilitzar de manera sostenible els magres recursos d’una terra castigada per la sequera. Les cultures que han sabut ocupar aquest medi disposen de solucions apropiades per a sobreviure al límit de la capacitat humana. La varietat d’habitacles que hom troba a les sabanes africanes, en especial als sectors més eixuts, és un bon exponent de la capacitat d’adaptació de la nostra espècie als materials disponibles per a cobrir les necessitats de recer, refugi i rebost.
Al límit del desert, la terra només
pot sustentar una població pastoral molt limitada, dispersa i en moviment continu. Les cultures ramaderes de la regió del Sahel es caracteritzen per la vida nòmada, per la qual cosa els habitacles són tendes fàcilment transportables: la tenda de tipus tuareg, formada per faixes de cuir adobat i empastat de fang, col·locades damunt d’una bastida de pals de fusta amb un travesser, i la tenda àrab, de forma més regular, que reposa sobre dues o més fileres d’estaques verticals i que es fa cosint faixes de llana teixida. La negror dels teixits es deu al mateix principi que explica les robes fosques dels habitants del desert i el plomatge obscur de molts ocells que hi viuen: el negre augmenta les propietats aïllants de la llana, la qual absorbeix la radiació solar, que així no traspassa a l’interior de la tenda, mentre la llana va perdent l’escalfor acumulada gràcies als corrents d’aire convectius que li passen per sobre.
En situació simètrica, al S del tròpic meridional, hi ha també sabanes àrides, a frec del desert. Hi viuen els més antics pobladors de les sabanes africanes, els sans, que fins a mitjan segle XX habitaven en cabanes de construcció molt senzilla. Seguint un perímetre circular, clavaven pals llargs a terra, els extrems lliures dels quals convergien vers el centre per a suportar un travesser; damunt aquesta bastida, hom col·locava branques i palla, deixant només una entrada a la casa hemisfèrica. La casa dels sans probablement serví de model a les construccions dels bantus, avui majoritaris, però arribats tardanament a les sabanes de l’Àfrica oriental. L’esquelet de les cabanes bantus és format per elements corbats, que confereixen una major regularitat i resistència. En lloc d’elements vegetals sense obrar, l’estructura es cobreix d’estores, que resulten més aïllants i duradores. El resultat és una arquitectura que no requereix materials estranys al medi, i que és eficaç en un clima calorós i estacionalment plujós. Les cabanes massais, en part recobertes amb fems secs, s’hi assemblen prou.
Allà on l’agricultura és possible, els establiments humans esdevenen permanents: cal, doncs, cercar materials de construcció més resistents, però que estiguin a l’abast d’una comunitat arrelada. La solució més generalitzada és l’arquitectura de fang, l’anomenada arquitectura sudanesa (és a dir, del Sàhara meridional); les cases musgums, al N del Camerun, per exemple, en són un bell exponent. On hi havia fusta en abundància fou possible coure els maons i disposar de bigues d’una certa magnitud, la qual cosa permeté l’edificació de construccions molt considerables. L’hàbit d’arrebossar-les amb el mateix fang amb què es feien els maons o les toves assecades al sol confereix a aquestes construccions un aspecte característic, de contorns suaus i sense arestes, com si tot l’edifici fos d’una sola peça emmotllada.
I finalment hi ha el cas dels habitacles dogons, a la regió maliana de Bandiagara, interessant compendi de l’evolució arquitectònica a la sabana africana. Arrecerats des de fa segles al peu de penya-segats per defensar-se dels bel·licosos pobles veïns, els dogons conreen una terra escassa i pobra, que adoben amb guano extret de les balmes dels penyals, per a accedir a les quals els homes joves escalen els cingles. A l’interior de coves i relleixos, a més del preuat fem, hi ha els cementiris actuals, juntament amb les restes d’una cultura anterior, a la qual els dogons atribueixen poders màgics per a pujar i davallar dels cingles. De fet, tota la cultura dogon és impregnada d’un formidable univers de símbols i creences críptiques, reflectit en innombrables ofrenes i senyals propiciatoris disposats en punts precisos del seu territori, de comprensió no pas òbvia per a un foraster no iniciat.
Els mateixos habitacles dogons, com també els seus graners, uns i altres proveïts de portes de fusta delicadament obrada, participen d’aquesta simbologia. Es disposen a peu de cingle, de manera que cada casa pren la forma d’un humà: la testa circular i un cos i unes extremitats rectangulars, on viuen els altres membres de la família d’acord amb una jerarquització ben establerta; els sostres de les cases són de fang i fan terrat, mentre que els dels graners són de palla lligada en forma de garba cònica. Al centre del poble hi ha una casa comunal, anomenada “togu-na”, privilegi exclusiu dels homes, formada per un sostre baix de feixos de canya de mill suportat per bigues horitzontals que reposen sobre cilindres de pedra verticals.
Els canvis polítics i econòmics de la segona meitat del segle XX dificulten el nomadisme a través de les noves fronteres i han forçat la sedentarització. La introducció de conreus que toleren una estació de creixement curta ha generalitzat l’agricultura intensiva, que ha comportat l’esgotament dels sòls i ha abocat a la perforació de pous, que al seu torn han originat el sobrepasturatge al seu voltant. Tot plegat ha conduït a un procés de desertització en àmplies zones de sabana seca. La ironia cruel és que el col·lapse de les cultures tradicionals provoca el retorn a l’arquitectura temporal dels antics nòmades. Les tendes, però, pertanyen ara als camps de refugiats.