El gran riu planetari

La fluència de les aigües

Pot semblar fora de lloc, en un volum dedicat als sistemes marins i litorals, fer una incursió per la limnologia. La limnologia és la ciència que s’ocupa de l’estudi pluridisciplinar de les aigües que flueixen o s’estanquen damunt dels continents (anomenades per això epicontinentals), les més conegudes de les quals són les dels rius i els llacs respectivament. En el curs d’aquesta obra es tracta d’aquestes aigües epicontinentals dins de cada un dels grans biomes terrestres en els quals s’integren funcionalment, però les aigües epicontinentals són part, a més, d’un sistema de destil·lació i transport que s’estén per tota la Terra i que adquireix així significat propi en l’ecologia planetària o ecologia global. Aquests aspectes de la limnologia referents a la circulació global de l’aigua en el que podríem anomenar el “riu planetari”, molt importants en l’ecologia global, són els que tractarem aquí.

Els rius en el cicle de l’aigua

El riu s’ha pres sempre com a model de la fluència de les coses i, més específicament, de la vida humana. Ho trobem expressat tant a la paradoxa pre-socràtica que no és possible banyar-se dues vegades al mateix riu com a les “Coplas” del poeta castellà del segle XV Jorge Manrique (“Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir”). Aquesta excel·lent visualització de l’esdevenir es fa realitat pràctica amb el resultat que els rius es poden veure com a més importants que els llacs, al capdavall simples dilatacions dels sistemes de drenatge. Rius i llacs centren els paisatges i els fan bells i harmònics. Els llacs tenen sovint la gentilesa complementària d’acumular, en el seu sediment, en forma de minerals, de pol·len i d’altres materials, registres històrics de gran qualitat. Els llacs es classificaren en oligotròfics (o poc productius) i eutròfics (o més productius), més per causa de fertilitzacions d’origen extern que de reciclatge accelerat. Els llacs eutròfics són d’aigües verdoses i l’oxigen s’hi fa escàs en els estrats profunds, amb el resultat que l’aigua pot fer mala olor i atacar el ferro i el ciment, qualitats indesitjables per als humans però que caracteritzen l’eutrofització generalitzada de moltes aigües continentals a l’època actual.

Els rius fan més visible la circulació global i, figurativament, a través d’ells es pot prendre el pols a la biosfera. La part baixa dels rius conté un extracte dels materials, naturals o afegits pels humans, recollits en tota la conca. La composició de l’aigua permet deduir la salut (ecològica) de la conca, de la mateixa manera que la composició de l’orina dóna indicacions sobre la salut del cos humà que la produeix.

És fonamental conèixer quantitativament el cicle de l’aigua, els trets sobre els quals s’articulen els canvis continuats que s’observen en la distribució de la nebulositat, de la pluja i dels cabals dels rius. Hom constata fluctuacions a tots els nivells, dintre dels quals es fa difícil o impossible destriar tendències sostingudes o cicles regulars. Atès que hi ha un cicle anual més o menys repetit és natural comparar uns anys amb uns altres. El resultat és comprovar la dificultat d’explicar les fluctuacions anyals en els cabals dels rius i en el nivell dels llacs associats. Esdeveniments excepcionals, com les anomenades riuades “del segle” van seguits d’anys de sequera o de pluja en seqüències indefinides. S’ha dit que les característiques d’anys consecutius s’assemblen, i també que la semblança és més gran entre anys alterns. Les sèries temporals que expressen la distribució de la pluja en qualsevol àrea sempre fan pensar i alhora són causa de frustració per als estadístics que pretenen encotillar una naturalesa molt feta a la seva.

Les fluctuacions en els cabals dels rius, aparentment capricioses, són resultat de les que experimenta el règim de pluges. Tot i que aquestes varien d’un any a l’altre, a totes les àrees del món n’hi ha algunes, com les mediterrànies, on aquestes fluctuacions resulten especialment acusades. El gràfic mostra les pluges anuals enregistrades per l’observatori de Sevilla al llarg del període 1870-1990 (la mitjana és de 561 mm anuals) i les desviacions acumulades durant el mateix període. Cap de les dues variables no sembla presentar cap mena de regularitat aparent.

Editrònica, a partir de fonts diverses

Les fluctuacions aparentment capricioses resulten, en bona part, del feble esmorteïment a què és sotmès el cicle, ja que la quantitat d’aigua retinguda a l’atmosfera en forma de vapor és petita (entre 10 i 15 000 km3 d’aigua líquida) i molt irregularment fluctuant; funciona com una màquina gairebé caòtica. Cal tenir present, d’altra banda, que l’aigua atmosfèrica es renova en només 9 o 10 dies, i que qualsevol fluctuació, per petita que sigui, resulta important tant a l’escala local com a la global. Hi ha la incertesa vinculada al pas dels fronts atmosfèrics i als estats del temps. La pluja (i l’evaporació) anual en tot el planeta s’estima en uns 500 000 km3. La comparació d’aquesta xifra amb les precedents permet deduir que en un any l’aigua continguda a l’atmosfera es renova entre 30 i 40 vegades. Ens trobem davant d’un sistema extremament sensible. La quantitat d’aigua “dolça” retinguda a la superfície dels continents i visible s’estima en uns 230 000 km3, però només el mig per cent d’aquesta quantitat correspon a la part visible dels rius.

És especialment difícil d’avaluar, d’una banda, l’aigua retinguda sota terra en els aqüífers que ocupen les cavitats entre els materials grollers d’alguns tipus de sediments i en els sòls i, d’una altra, l’aigua dolça sòlida retinguda sobre el nivell de la mar en les dues zones polars: pot excedir els 36 milions de km3. És una massa molt important com a reserva i ara és indicadora d’agressions químiques fetes pels humans, indicació que serà difícil d’esborrar, atesa la lenta renovació dels aqüífers. És urgentíssim adoptar (i complir) mesures de protecció de les reserves subterrànies d’aigua. La contaminació dels aqüífers és un risc generalitzat. Mentre que un riu es pot netejar bé perquè l’aigua es renova amb rapidesa, qualsevol contaminació seriosa d’aqüífers és tan indesitjable com dispersar amagatalls de materials radioactius de vida mitjana llarga.

L’evaporació i el seu retorn en la pluja representen, en mitjana global i per any, al voltant de 1 000 mm d’alçada d’aigua líquida o de 1 000 litres per metre quadrat. Certament hi ha diferències locals i estacionals. En els continents, sovint una tercera part de l’evaporació circula a través de les plantes en l’evapo-transpiració. Recordem que en els ecosistemes terrestres, entre 200 i 500 litres d’aigua evapotranspirada per any i per metre quadrat corresponen a una producció primària d’aproximadament un quilo de pes sec. La pluja que cau sobre els continents equival a la pròpia evaporació damunt les terres més una fracció important d’aigua evaporada en els oceans. Això explica la diferència d’uns 40 000 km3, que és l’excedent anual que els rius porten dels continents a la mar.

El relleu i la xarxa fluvial

Els rius s’ajusten a les restriccions que imposen el relleu i el substrat, però hi superposen una dinàmica pròpia racionalment explicable. Neixen en paisatges sovint abruptes, rics d’energia potencial. Els afluents es van ajuntant tot arrossegant materials rocosos i fragmentant-los progressivament. A la plana fan servir la seva energia per redistribuir la seva càrrega de sediments i crear i modificar contínuament meandres mòbils com a expressió d’un diàleg ininterromput entre l’aigua i el substrat. Són un important agent de reinicialització de successions i d’influències recíproques entre la vida aquàtica i la continental. A la part baixa del riu, en relació amb l’existència o no de marees en les costes immediates i —si n’hi ha— amb les seves característiques, la convergència d’afluents es canvia per una subdivisió del mateix riu en canals d’evacuació sovint sinuosos, que donen paisatges deltaics de gran bellesa i interès, la major part prou amenaçats avui arreu on no s’hagi fet o no es faci ben aviat un esforç decidit de protecció. A l’aiguabarreig de la desembocadura es precipiten molts materials, per fenòmens complicats de naturalesa físico-química, i això contribueix a la fertilitat de les maresmes.

Diverses formes fluvials, com ara convergències, ramificacions i meandres, es repeteixen a escales diverses i els són aplicables consideracions nascudes dins del que s’anomena ciència de les fractals. La intermitent i, fins a cert punt, imprevisible interacció entre el riu i les àrees inundables determina una producció biològica sovint abundant i gairebé sempre força aleatòria, que és eficaçment aprofitada per animals grossos vagants o emigrants entre els quals cal comptar un nombre molt elevat d’ocells, que enriqueixen els sistemes perifluvials, preferentment els propers a la mar. Aquests animals, segons les fluctuacions anuals, mai sincròniques, que experimenta la producció biològica de cada lloc, exploten preferentment unes o altres regions. Les maresmes no solament són fluctuants, sinó que també tenen una notable capacitat de regeneració si se les deixa tranquil·les.També hi ha animals aquàtics migradors, principalment peixos. Entre aquests, hom ha contraposat sovint els comportaments de salmons i anguiles per més que són fonamentalment comparables. El denominador comú del comportament d’uns i altres consisteix en el fet que en tots dos casos els joves neixen a la part més fluctuant i productiva dels dos ecosistemes que combinen: en el segment superior dels rierols els salmònids i en el medi pelàgic les anguiles.

La xarxa fluvial, a més de significats obvis, en té d’altres de menys divulgats com, per exemple, servir de marc significatiu a fenòmens d’evolució i de successió i donar suport a ecosistemes molt productius. Els afluents que es combinen successivament aigües avall, en barrejar llurs aigües n’uniformitzen les característiques físiques i químiques i també enriqueixen les poblacions biològiques que seran sotmeses a selecció. Segons la posició de les conques dels afluents en relació amb les àrees amb precipitacions més o menys abundoses o regulars, tant poden sumar i fer més regulars els cabals aigües avall com poden exagerar la irregularitat de les riuades.

Els rius operen com una cinta transportadora de sediments que són gradualment fragmentats i dipositats depenent de la velocitat del corrent: al curs superior còdols i palets, més avall sorres, i aquestes esdevenen gradualment més i més fines a mesura que es baixa. Cada riuada introdueix una transició sobtada en el temps que es manifestarà en la sedimentació (sempre que la seqüència de sediments no quedi escapçada totalment) com una transició sobtada entre uns materials fins i uns altres de més grollers que s’hi superposen. També pot canviar, en el cas d’una riuada, la distribució en el pla del flux de l’aigua que fa divagant transversalment en tota l’amplada d’una llera més o menys ampla, la història de la qual inclou també la seva ocupació per la vegetació o les pertorbacions introduïdes pels humans i fins i tot per altres animals, com els castors, també famosos per les seves activitats constructores.

La nostra civilització, amb la seva dèria per rectificar i embassar els cursos fluvials, extreu part de l’energia que el riu esmerçava en la reorganització de la naturalesa i que altrament hauria pogut continuar invertint. Més encara: l’aigua es comença a veure com un bé transportable fàcilment entre conques, a gran escala, a través de canonades. Efectivament es transporta així, amb una despreocupació semblant a com es condueix el gas o l’electricitat, cosa que en el cas de l’aigua és força menys innocent perquè sacrifica o hipoteca ecològicament el futur de conques definides.

Les lleres subàlvies i les aigües subterrànies

Normalment, la llera dels rius es continua subterràniament amb més materials permeables entre els quals l’aigua flueix de manera més lenta que a cel obert. Existeix vida, sovint abundant, adaptada a aquestes condicions, vida que es pot detectar fàcilment obrint pous al costat del llit dels rius, o bé reconèixer-la en l’aigua bombada del flux subalvi. Les aigües subterrànies dissolen els carbonats, obren cavitats i conductes càrstics pels quals circulen, i acaben revestint velles cavitats i coves més antigues amb variades i sovint bellíssimes concrecions estalactítiques. La teoria de les formes fractals troba també aplicació tant en la descripció de les característiques de la percolació o moviments de l’aigua entre els sediments com en la de les formes de les concrecions calcàries.

Els sistemes de cavitats subterrànies organitzades per la circulació de l’aigua formen el que se’n diu el carst, denominació genèrica que deriva del nom d’una regió eslovena propera a la mar Adriàtica on aquestes formacions són particularment espectaculars. Organismes d’origen terrestre o aquàtic han colonitzat totes aquestes cavitats, amb aigua o sense i han entrat en un procés d’evolució que ha comportat convergències notables, com l’allargament de la duració de la vida, l’augment de la mida, la disminució del metabolisme, la reducció del nombre de descendents i, molt freqüentment, la pèrdua de la visió, la despigmentació i l’estirament dels apèndixs del cos. Generalment es tracta d’animals petits, però també, en determinades àrees geogràfiques, són freqüents crancs i peixos i, al Kras eslovè, es troba un amfibi famós, el Proteus anguinus. Animals terrestres que es refugien temporalment en aquestes cavitats, com els rats-penats i alguns ocells, com ara els “guácharos” (Steatornis caripensis) a Amèrica del Sud, introdueixen aliment al·lòcton amb els seus excrements i afavoreixen d’aquesta manera ulteriors colonitzacions per part de sapròfags, fongs i molts insectes i altres animals.

El sistema fluvial

La vida als rius pot resultar difícil d’entendre i d’interpretar en el marc d’un model relativament estàtic com el que seria aplicable a ecosistemes continentals terrestres o lacustres. Per això mateix l’estudi de la vida en el riu permet ampliar la noció d’ecosistema a condicions de flux heterogeni. Vist així il·lustra i complementa l’estudi del plàncton, que també ofereix una problemàtica semblant si no més confusa encara.

La dinàmica fluvial

La vida als rius, ambients difícils, inestables, amb una probabilitat constant d’arrossegament per les aigües, permet ampliar la noció d’ecosistema a unes condicions de flux heterogeni. Precisament la dificultat objectiva de la supervivència en els ecosistemes fluvials ha estimulat l’evolució de la vida, que en els rius ha generat nombroses adaptacions, bé afavorint la taxa de reprodució, bé tractant de minvar la probabilitat de ser arrossegat pel corrent.

Jordi Corbera, a partir de dades de l’autor

La major part dels models ecològics s’obren amb una expressió del creixement exponencial d’una població, N, de l’espècie i: dNi / dt = ri, on ri és la taxa de creixement que correspon a l’espècie o al conjunt i. El riu mou i dispersa contínuament les poblacions i la via racional porta a escollir entre dues aproximacions. Podem definir un petit volum geogràficament situat estudiant els canvis temporals que ocorren en el seu interior; això seria el que se’n diu una aproximació d’Euler al problema. La visió dita de Lagrange portaria a seguir els canvis en un mateix volum d’aigua tal com va derivant. Però com que, tot fent camí, el volum es deforma i les seves molècules es distancien les unes de les altres i en prenen altres de perifèriques entre elles, les dificultats creixen i, en conclusió, el model eulerià resulta més convenient.

Si ens fixem, doncs, en el que passa en una posició fixa dins del riu resulta palès que allí no sols opera la dinàmica poblacional biològica local, sinó també el corrent, que modifica la població local en relació amb la velocitat de l’aigua, V, i el gradient de la població en la direcció del flux, dN / dx. Així:

dNi / dt = riNi – Vpi (dNi / dx)

on pi és la probabilitat que un individu de l’espècie i sigui efectivament arrossegat per l’aigua en la direcció del flux. És clar que pi = 1 si i és una espècie que viu suspesa a l’aigua (potamoplàncton) i que p seria proper a 0 per a qualsevol organisme tan fortament adherit a les pedres que difícilment en pogués ser desprès, o capaç de nedar a contracorrent. Es pot comprendre que el joc entre la multiplicació i l’arrossegament, entre r i p, explica força bé l’evolució adaptativa dels organismes a la vida del riu: disminuir la probabilitat de ser arrossegat permet baixar també la taxa de reproducció necessària perquè l’espècie mantingui el seu lloc.

Aquest mateix mecanisme dóna raó de la persistència d’un nombrós banc de gèrmens de tota mena en les ribes, a diverses alçades. És prodigiosa la quantitat i la varietat d’organismes que s’hi poden trobar. És com una arca de Noè que garanteix la colonització ininterrompuda de l’ecosistema fluvial, després de qualsevol canvi, com un estiatge o una riuada, amb espècies ja pre-adaptades.

Del núvol al gran riu planetari

Ja abans de circular per la superfície de la Terra, l’aigua de pluja és activa en el mecanisme de transport i d’interacció. L’aigua de pluja és lleugerament àcida (pH = 5,65) com a resultat d’haver dissolt CO2 gasós de l’atmosfera, el qual es combina amb l’aigua per formar àcid carbònic. Aquest es dissocia parcialment i dóna una certa acidesa a l’aigua, encara que la quantitat de ions és molt petita. L’acidesa és més forta si s’afegeixen a l’aigua altres àcids (nítric i sulfúric principalment) procedents de combustions i de diversos processos industrials, i aquesta és la causa de les pluges àcides. En part es tracta dels mateixos elements (C, N, S) que els vegetals havien absorbit en temps passat tot reduint-los, i que en el seu retorn (consum de combustibles fòssils principalment) s’oxiden de nou.

Una de les alteracions majors dels cicles globals, i una de les més greus, consisteix en l’acceleració d’aquest retorn, com a conseqüència de l’increment de tota mena de combustions, principalment de combustibles fòssils i de la destrucció de la fusta i de la matèria húmica dels sòls. L’augment de la concentració del CO2 atmosfèric no es pot deslligar de les pluges àcides. Avui dia la percepció de la composició de la pluja es fa més bé en petits llacs d’alta muntanya situats en conques de roques antigues poc solubles, excel·lents antenes detectores de la qualitat de l’atmosfera, a través de les precipitacions d’aigua i de neu. El desmereixement dels arbres atribuït a les pluges àcides no és un fenomen senzill. A més de l’acidesa de la pluja, hi contribueixen altres factors, sense oblidar la pèrdua de cations (Ca, Mg, K, Na) en el sòl, deguda en part a l’explotació fustera de boscos no fertilitzats, com a conseqüència de la qual no hi ha retorn dels elements químics que foren extrets de l’ecosistema amb els arbres tallats.

Seguim una gota d’aigua condensada en un núvol, que inicialment és de mida molt petita, que va augmentant gradualment de massa i de velocitat i que acaba per caure quan plou. Mentrestant capta acidesa i dissol o incorpora diversos materials, com ara terpens, feromones o partícules de sals solubles (cristallets de clorur sòdic són especialment freqüents prop del litoral marí i encara més si hi bufa fort el vent), sense comptar que pot interferir amb espores, bacteris, pol·len, partícules minerals, aranyes, mosquits, avions i les seves corresponents excrecions.

Abans d’arribar a terra, la pluja mulla la superfície de les plantes i s’escorre al seu damunt. En els boscos es fa distinció entre una aigua de trascol, que degota a través dels arbres, i la que s’escola al llarg dels troncs, tot dissolent i arrossegant diferents materials, que acostuma a enriquir-se de potassi i compostos nitrogenats. A la superfície de les fulles mullades, com també sobre els troncs o les pedres i en el sòl, l’aigua és colonitzada per bacteris, fongs (llevats), algues microscòpiques, rizòpodes, flagel·lats i ciliats (anomenats infusoris precisament perquè es fan a les infusions). Molts organismes només tenen activitat les poques hores que dura la mullena, es divideixen de pressa i les cèl·lules resultants s’enquisten i es preparen per a un nou episodi favorable.

Els llocs que es mullen amb més freqüència o bé aquells en els quals l’aigua es manté més temps van acumulant “biodiversitat”: un banc de gèrmens més ric. Sovint queden tolls de pluja en els paviments que donen testimoni de la poca traça del paleta però que resulten inestimables per a estudiar la relació entre la riquesa i la varietat de la vida acumulada i la freqüència i la durada de la retenció d’aigua en cada clotet particular. Les beines de la base de les fulles de les gramínies, els estanyols que es fan al centre de les bromèlies epífites, les cavitats obertes per animals o per descomposició de la fusta en troncs d’arbres, els gerricons de moltes plantes “carnívores”, contenen sempre una vida interessant i variada, en la qual no falten espècies nocives, principalment mosquits. S’observen notables desviacions en la composició química de l’aigua retinguda, conseqüència de les secrecions dels respectius suports o d’altres activitats dels organismes colonitzadors.

Successió de ruixats i canvis resultants en una àrea de bosc mediterrani del Montseny al començament de la tardor del 1987. Quan plou, sobretot després d’un període prolongat de sequera, es produeixen canvis en el cabal i la composició de les aigües superficials. En l’exemple es mostra la història d’una successió de nou ruixats al principi de l’octubre del 1987 (un total de 221 mm en poc més de 10 dies), després d’un prolongat període de sequera durant el qual només havien caigut 24 mm de pluja en dos mesos. La descàrrega d’aigua mostra un pic sobtat per a cada un d’ells, els quals van seguits d’una gradual disminució. L’alcalinitat va davallant després de cada ruixat per anar-se recuperant gradualment a continuació fins a l’aiguat següent. El calci i el sodi presenten un comportament canviant entre els primers ruixats enregistrats i els darrers; en els dos primers no se’n modifiquen significativament les concentracions (o augmenten lleugerament en el cas del calci) mentre que en la resta resulten considerablement diluïts. El nitrat i el potassi s’incrementen amb cada ruixat però de manera molt més significativa (sobretot el nitrat) en produir-se el primer.

Editrònica, a partir de dades d’Anna Àvila i collaboradors

L’aigua que ha arribat a terra es mou més o menys horitzontalment per la superfície del sòl i pel seu gruix. Ocorren canvis de tota mena. Tots coneixem l’olor de “terra mullada” després de la pluja, que resulta de les activitats de fongs i actinomicets amb la consegüent mobilització de diferents substàncies. Els compostos de nitrogen responen aviat i són més abundants en l’aigua que s’escorre immediatament després d’iniciar-se un xàfec. La successió de materials que s’alliberen i circulen fa com una mena de cromatografia del sòl, amb canvis iònics graduals. Un xàfec no és un esdeveniment simple. Els fongs immediatament incrementen la capacitat de transport i de diverses accions químiques. La fauna del sòl conté una fracció prou gran d’organismes pròpiament aquàtics (rizòpodes, ciliats, rotífers bdel·loïdeus, tardígrads, etc.), que viuen a l’aigua que sempre pot quedar al sòl en forma de fina pel·lícula sobre els granets sòlids i que són especialment actius sota la pluja o bé que es reactiven i es dispersen amb la pluja, per retornar més tard a una vida més passiva.

L’aigua actua igualment sobre les roques compactes; sobre les calcàries (solubles) es fan sovint canals paral·lels de dissolució, com ditades: el rascler o lapiaz. Els efectes de la rosada substitueixen els de la pluja o s’hi sumen. Les roses del desert són un exemple de reconstrucció de materials conseqüència d’una circulació hídrica escadussera. El resultat final més aparent sovint es deu a l’acció associada d’organismes. En els deserts d’Israel i d’Amèrica del Nord s’ha estudiat bé la formació d’una subtil capa d’organismes (algues, fongs) sobre la superfície de les roques, cap a l’interior de les quals van penetrant. Es pot mesurar la clorofil·la present i sovint se’n pot trobar una quantitat per unitat de superfície molt estimable, més que a la Mediterrània, per exemple, cosa que no deixa de resultar sorprenent. En aquestes condicions els organismes determinen un gradient d’oxidació-reducció, perpendicular a la superfície de la roca, que fa que determinats minerals es redueixin i se solubilitzin a baix, migrin cap a la superfície i allí s’oxidin, produint la coneguda pàtina del desert, que és molt fosca si conté, com succeeix sovint, prou ferro i manganès. En blocs solts, la part inferior, on no arriba la llum, no experimenta aquesta migració ni el consegüent canvi de coloració. Si es tomben algunes pedres, les que queden girades es veuen més clares i contrasten amb les que no s’han mogut. Aquesta és una tècnica de fer imatges a gran escala, que no poden veure més que els déus o els astronautes, com les prou divulgades que es troben a les regions àrides i elevades del Perú. Fins els deserts són també part, a la seva manera, del gran riu planetari.

Les interaccions entre els rius i l’entorn

La interacció entre aigua, sòls i vegetació és molt important en els sistemes que s’inunden de tant en tant, com la sabana inundada o els boscos, també inundats periòdicament, que ocupen una fracció important de l’extensió de l’Amazònia on la fluctuació del nivell de l’aigua pot atènyer entre 3 i 10 m. La pulsació anual generada per les inundacions afecta tota la biologia local i l’aigua és un factor importantíssim del transport horitzontal (dispersió de llavors, etc.) i també, indirectament, del vertical (migracions d’insectes, etc.).

La fertilitat dels rius (i també altres fets que se’n deriven, com per exemple la seva producció de peixos) depèn de les extensions que hagin inundat. El canvi periòdic d’activitats evita que els ecosistemes arribin a un grau avançat de maduresa i els manté rejovenits i més oberts a l’evolució. El riu apareix, no solament com un mecanisme bàsic de transport des dels continents cap als oceans, sinó també com un agent dinàmic molt efectiu a les planes tropicals d’avui i del passat.

Ininterrompudament augmenta l’extensió ocupada per superfícies agençades pels humans (carrers, teulades, aeròdroms, carreteres, cases, gespa mantinguda artificialment, etc.) a les quals cal afegir els camps de conreu, més o menys adobats. No es coneix amb prou precisió com la composició de la pluja que cau en aquestes superfícies en resulta modificada ni com el seu conjunt contribueix a alterar les característiques dels cicles hidrològics locals i globals. És evident la diferència entre les aigües que han circulat de manera pausada a través de sòls forestals, que atenyen una composició més uniforme i menys mineralitzada, i les aigües que es mouen ràpidament sobre les superfícies preparades pels humans, que contenen més materials en dissolució i difereixen més les unes de les altres.

Els rius tenen una tendència natural a emportar-se deixalles: fan un transport net de matèria orgànica aigua avall, una part de la qual és reutilitzada pels mateixos organismes del riu. Els humans abusem d’aquesta “bona voluntat” dels rius i els carreguem excessivament de deixalles, fet que no és pas nou. Durant molt de temps el grau d’impurificació de l’aigua usada s’ha avaluat pels tipus d’organismes presents en cada cas (l’escala dels saprobis), presència que testimonia fins a quin punt situacions d’aquesta mena s’han donat sempre i han servit de marc a una evolució natural. Avui, però, moltes coses han canviat: la nostra civilització està sintetitzant —i dispersant— milers de compostos químics nous (medicaments, pesticides, herbicides, plàstics, etc.) molts dels quals ja per ells mateixos poden oferir algun risc i gairebé tots, per descomposició, ja sigui a l’aigua, ja a causa del foc, ja en el sòl, ja per acció dels organismes, poden donar moltíssimes menes de molècules de propietats no sempre conegudes o anticipables. El nou escenari amaga moltes incògnites, se’n sospiten possibles perills, de tant en tant ocasiona accidents. Els metalls pesants, per la seva banda, poden ser detectats en els sediments fluvials, però si s’exceptuen els més lligats a les activitats industrials (cadmi, plom, etc.), encara solen reflectir de manera predominant la naturalesa del substrat geològic regional.

Les tècniques desenvolupades per depurar les aigües brutes no fan més que usar i augmentar l’efectivitat dels processos biològics naturals, tal com es fa, per exemple, afegint oxigen i afavorint la separació de sediments i material floculat. Tècniques aparentment més ràpides, amb una intervenció física o química enèrgica, poden donar resultats menys bons o bé produir quantitats excessives de llots. Avui dia, el subministrament de l’aigua, en resposta a les demandes creixents (i sovint, exagerades) de les poblacions, esdevé un dels problemes més greus de la civilització tecnològica. Cada vegada estem més fermament connectats al gran riu planetari.