L’aprofitament dels recursos animals dels sistemes litorals

L’activitat cinegètica

Els deltes, les llacunes i els aiguamolls litorals, en els quals la caça, la pesca i la recol·lecció d’ous i marisc oferien recursos abundants, foren probablement els primers indrets que van explotar els humans als sitemes litorals. Ho posa de manifest clarament la presència de closques d’ostres i d’altres bivalves en jaciments arqueològics molt antics, tant a les zones temperades, com a les tropicals. S’han trobat evidències, que daten de 8 500 anys enrere, de l’explotació del manglar, tant pel que fa a recol·lecció de bivalves (Anadara tuberculosa) com a caça de pècaris, cérvols i altres animals a la costa de l’Equador. Actualment, a aquestes activitats ancestrals, tan antigues com la presència humana en aquestes àrees, s’afegeixen altres formes d’aprofitament dels recursos animals com l’aqüicultura, la ramaderia extensiva, l’apicultura o el turisme ecològic. En tot cas, la caça d’ocells aquàtics hi ha estat sempre l’activitat alimentària per antonomàsia.

Caçar per menjar

La caça de subsistència, d’obtenció de carn, incideix sobre un gran nombre d’espècies de mamífers (cèrvids, súids, tapírids, etc), d’ocells i de rèptils (tortugues, llangardaixos, iguanes, etc.). Per a moltes comunitats, la recol·lecció i la captura d’animals salvatges és fonamental, no sols des del punt de vista de la dieta alimentària, sinó també per al manteniment de les relacions socials i culturals. Aquest és el cas, per exemple, dels crees, al Quebec, que consumeixen 121 kg de caça i pesca per cap l’any. Les comunitats que viuen al litoral (a les badies de Hudson i de James) operen principalment sobre ocells aquàtics en migració: ànecs, oques (Branta) i calàbries (Gavia); ànecs i oques constitueixen per a aquestes comunitats entre el 29% i el 44% de tota la carn i el peix que mengen, capturats per ells mateixos.

Les zones pantanoses litorals, per les seves característiques i la seva alta productivitat, són indrets excel·lents per als ocells aquàtics, especialment ànecs, fotges i limícoles. En pintures de l’edat mitjana europea i del Renaixement, són representades espècies que avui són insòlites com a elements culinaris; és el cas dels flamencs (actualment encara es cacen en alguns punts), o dels agrons, com per exemple el bernat pescaire (Ardea cinerea), un piscívor que, a fi de treure-li el fort gust de peix, era pelat a bot, és a dir que li llevaven la pell totalment. No obstant això, a les zones litorals, les peces cinegètiques per excel·lència, tant a Europa com a la resta del món, han estat els ànecs i les oques.

A Europa se’n cacen anualment gairebé tants individus com a Amèrica del Nord (11 i 17 milions respectivament), però el capital cinegètic europeu és molt més minso: només 25 milions d’ànecs i oques contraposats als 100 milions d’Amèrica. La mortalitat cinegètica nord-americana és, doncs, del 17%, mentre que l’europea és del 44%, xifra situada gairebé al límit biològic que poden suportar aquestes espècies. La cacera d’ocells aquàtics no sols comporta la supressió d’animals, sinó també altres efectes secundaris. Un dels pitjors és el saturnisme o la intoxicació per ingestió de perdigons de plom que afecta oques, ànecs, limícoles i rapinyaires de marjal, com ara l’arpella (Circus aeruginosus) o l’àguila marina de cap blanc (Haliaeetus leucocephalus). Es calcula que, només el 1990, els caçadors europeus, a còpia de disparar perdigons, van dipositar més de 18.000 tones de plom (escampades per tota mena d’hàbitats, no únicament a les àrees litorals però sí en un percentatge considerable). L’activitat econòmica que genera la caça és molt important. Al Canadà, l’any 1982, la caça d’ocells aquàtics, i secundàriament d’altres ocells, va reportar uns beneficis directes de 180 milions de dòlars nord-americans i 513 milions d’indirectes.

No cal dir que bona part d’aquesta cacera, als països més desenvolupats, obeeix més a una afició esportiva que no a una necessitat alimentària. També té sovint una dimensió esportiva la cacera de peces d’una certa grandària o que, a més, presenten un perill reconegut. Aquest seria el cas d’espècies com el tigre de Bengala —als manglars d’aquesta regió de l’Índia— o de determinats cèrvids com la daina (Dama dama), a Europa, o el cérvol de la pampa (Ozotoceros bezoarticus), a l’Argentina i l’Uruguai.

Caçar per la pell i la ploma

A les marjals litorals temperades viuen espècies que han estat molt explotades per l’home a fi d’aprofitar-ne la pell, com la rata mesquera (Ondatra zibethicus), l’ós rentador (Procyon lotor), el visó (Mustela vison) i el coipú o llúdria americana (Myocastor coypus), que viu tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud.

També han estat molt explotats els sirenis o vaques marines, tant els dugongs (Dugong) com els manatins (Trichechus), mamífers aquàtics i herbívors típics de les desembocadures de rius, llacunes litorals, badies i costes d’aigües somes. Ultra la carn, se n’aprofita la pell que, pel fet de ser molt gruixuda (2 cm), ha estat utilitzada per confeccionar, entre altres coses, corretges de transmissió de maquinària pesada, collars per a gossos i cinturons. L’explotació feta per mariners i pellaires russos va portar a l’extinció, el 1768, d’un parent pròxim, la vaca marina de Steller (Hydrodamalis stelleri [= H. gigas]), que vivia prop de Kamtxatka; els altres sirenis estan molt amenaçats, ja que actualment se’ls continua caçant.

Finalment, un altre grup molt perseguit pels caçadors de pells és el dels cocodrils i caimans. Moltes espècies, com el cocodril maia (Crocodylus moreletti), estan en perill d’extinció per la sobrecaça, i no són rars els casos de caça furtiva massiva, fins i tot en espais pretesament protegits. A Hondures, per exemple, l’any 1988 es van extreure il·legalment dels aiguamolls litorals de la Reserva de Biosfera de riu Plátano 15.000 pells d’aquest cocodril.

L’extracció d’olis, l’obtenció de pells i, en menor grau, la seva carn, han estat l’aprofitament clàssic de les espècies marines, particularment els mamífers però també els ocells. Hom els ha encalçat a les platges i als illots on s’agrupaven per al repòs i, sobretot, per a la reproducció. Un cas clar és l’explotació, per a extreure’n oli, dels pingüins de la Patagònia argentina, capturats a l’època de cria a les pingüineres, o de l’elefant marí austral (Mirounga leonina) que al segle XIX va ser gairebé exterminat. El grup més explotat tradicionalment és els dels otàrids: llops i lleons marins. A causa de la pressió pelletera, espècies i poblacions d’alguns gèneres com el dels llops marins de dos pelatges (Arctocephalus) s’han extingit o han arribat gairebé al límit a Nova Zelanda, a Austràlia meridional, i a d’altres punts com les illes de Juan Fernández (Xile). Al final del segle passat, per exemple, més de 70.000 pells del llop marí de dos pelatges del Cap (Arctocephalus pusillus) eren enviades anualment a Londres, i la seva població va quedar en un estat molt precari; actualment es continuen explotant aquestes espècies, tot i que es fa amb una pressió menor i sota control. Un altre exemple: a l’Uruguai, amb captures anuals d’uns 12.000 animals, és fàcil obtenir productes legals confeccionats amb cuiro de llop marí austral (Arctocephalus australis) procedent de l’illa de Lobos. Els lleons marins també han sofert una pressió pelletera forta, especialment abans de la dècada del 1950. En el cas dels ocells d’aiguamoll, el valor comercial de les plomes continua vigent: les plomes han estat utilitzades per moltes cultures, tant per a decoració o ornamentació, com per vestir; el cas més conegut és el de les plomes d’èider, ànec marí de l’hemisferi nord del qual s’utilitza el plomó que deixa al niu per a fer edredons, coixins o anoracs.

Al segle passat estigué de moda que les dones guarnissin els seus barrets i altres peces de roba amb plomes d’ocells. La majoria provenien d’agrons i martinets, com l’agró blanc (Egretta alba) o el martinet de neu (Egretta thula). Les principals colònies d’aquests ocells són en marjals litorals, i com que les plomes preferides eren del plomatge nupcial, calia capturar-los al niu. Les matances van ser considerables, i poblacions senceres van quedar anihilades. Es calcula que cada any se sacrificaven més de cinc milions d’animals, i el període pitjor va ser entre el 1860 i el 1922. A la zona dels Everglades, a Florida, cap al 1870, s’hi devien reproduir més de 2,5 milions d’ocells colonials, dels quals ara només en queda un 10% a causa, sobretot, de la caça. Tanmateix hi han intervingut altres factors com la pèrdua de l’hàbitat, canvis hidrològics, etc. La reacció en contra d’aquesta destrucció fou l’ocasió per al naixement dels primers grups de defensa dels ocells al Regne Unit (RSPB) i als Estats Units (Audubon Society).

L’aprofitament dels ous

Un sistema d’explotació especial és el de les tortugues marines. Algunes vegades són pescades amb xarxes, tanmateix és més usual capturar-les a les platges on van a pondre els ous. Hi ha diversos gèneres implicats, però les espècies més abundants són la tortuga verda (Chelonia mydas) i la tortuga carei (Eretmochelys imbricata), que es captura per la seva closca ja que la seva carn a voltes és tòxica. Segons les espècies, se n’explota la closca, la carn (sopa de tortuga) les aletes i els ous. Els sectors on se n’agafen més són el SE d’Àsia (Borneo, Filipines i la península de Malaca) i el Carib. A la mar de Sulu, a l’actual Parc Nacional de les illes Turtle, a Sabah (Malàisia), el 1947 s’havien recol·lectat, només en tres illes, 706 960 ous de tortuga, la major part de tortuga verda. L’any 1975, a la mateixa mar de Sulu, es calculava que les captures d’adults eren de 5.000 tortugues anuals. La recollida exhaustiva i abusiva d’ous és la causa principal de la gran disminució d’aquests rèptils marins. Algunes espècies, com la tortuga de Kemp (Lepidochelys kempi), són gregàries a l’hora de la posta i arriben en massa, fet que els mexicans i sud-americans anomenen “arribadas”. A les platges del golf de Mèxic, en un sector de Tamaulipas, cap a la dècada dels trenta arribaven plegades, pel cap baix, unes 40.000 femelles, per a fer la posta, però a causa de les captures massives efectuades pels tortuguers als anys quaranta i cinquanta, avui n’arriben amb prou feines 500.

A les platges i les costes baixes nidifiquen en colònies, sovint molt grans, multitud d’ocells marins, particularment gavines i xatracs. Aquestes espècies han servit secularment d’aliment als habitants d’illes i als mariners. El xatrac fosc (Sterna fuscata) és potser un dels ocells marins més abundant i més estès al tròpic. Les seves colònies són nombrosíssimes i la seva població és tan gran que cada temporada se’n poden recol·lectar centenars de milers, fins i tot uns quants milions, sense afectar numèricament la població, que efectua postes de reposició. La recollida d’ous d’ocells és, en general, intensa a totes les mars. Per exemple a l’oceà Índic, a les illes Seychelles, la ingesta d’ous té encara avui un paper important en la dieta dels seus habitants, que els van a buscar a les illes més allunyades. Un altre exemple és l’illa de Jamaica, on els ocells marins són explotats com a aliment (principalment els ous i ocasionalment els pollets i els adults), com a pretès afrodisíac (els ous) i com a font de fertilitzant (el guano). Als anys vint es recol·lectaven allí entre 400.000 i 600.000 ous d’ocells marins per temporada, mentre que el 1985 se’n van arreplegar 22.000, que van donar uns beneficis nets d’uns 2.000 dòlars nord-americans.

L’activitat mariscadora i pesquera

Una gran part de les pesqueries mundials es duen a terme a la plataforma continental i a les zones costaneres, amb un volum que oscil·la entre els 70 i els 80 milions de tones anuals. El paper que hi tenen els ambients litorals és crucial, ja que entre el 50 i el 75% de les captures d’organismes marins d’interès comercial correspon a espècies que utilitzen les aigües costaneres i els estuaris. Organismes, doncs, que colonitzen, si més no durant una part del seu cicle biològic, diversos tipus d’hàbitats costaners tals com llacunes litorals, estuaris, manglars, aiguamolls, etc.

Les pesqueries se centren principalment en les espècies estacionals, que acostumen a fer les postes en aigües lliures; les postlarves i els juvenils, que busquen aliment i protecció, són els qui colonitzen les zones estuarianes. Aquests ambients tenen una producció excedent que és aprofitada pels organismes per a créixer fins que arriben a l’etapa adulta o preadulta, moment en què es desencadenen els mecanismes fisiològics que estimulen llur retorn a la mar on es reprodueixen: d’aquesta manera es tanca el seu cicle biològic. Per raó tant del gradient ambiental que s’estableix entre les zones marina i dulciaqüícola, com de la fisiologia dels organismes i les característiques dels seus cicles biològics, les densitats de peixos i d’invertebrats varien considerablement d’una zona a una altra de cada estuari. No obstant això, en termes generals la producció d’aquestes regions és molt elevada (la biomassa de peixos estuarians pot ser entre 6,8 i 11,5 vegades la dels ambients marins adjacents).

L’explotació dels litorals rocosos

Els ambients rocosos i batuts per les ones no admeten segons quines explotacions, però són activament resseguits, per contra, pels mariscadors que s’aprofiten de la fauna bentònica intermareal. La captura de peus de cabrit o percebes (Pollicipes) al litoral gallec o colombià, de bàlans gegants o “picorocos” (Megabalanus psittacus) al xilè, de musclos (Mytilus, Choromytilus, Aulaconya, Perna) en diferents mars del món, de “piures” (Pyura chilensis) a Xile, i d’eriçons o garotes (Paracentrotus lividus a la Mediterrània, Strongylocentrotus doebachiensis a l’Europa i a l’Amèrica nord-atlàntica, S. franciscanus a Califòrnia, Cidaris tribuloides i Diadema setosum al sud-est asiàtic, etc.). Als fons sorrencs, altrament, també són explotades les holotúries o espardenyes (Stichopus regalis a la Mediterrània occidental, S. japonicus, Microthele nobilis, Thelenota ananas, Metriatyla scabra a la Xina i al Japó). I, sens dubte, el cas del corall, tractat en un altre capítol.

L’explotació dels deltes i els estuaris

A la Mediterrània, per exemple, els ambients deltaics han estat tradicionalment llocs de recol·lecció de mol·luscs bivalves com cloïsses (Tapes), escopinyes (Cardium), tellerines (Donax) i d’altres; de captura de crustacis com llagostins (Penaeus kerathurus), gambetes (Palaemon), crancs (Carcinus mediterraneus); i, sobretot, de pesca d’un nombre considerable d’espècies de peixos. Les de major interès pesquer són l’anguila (Anguilla anguilla), els llobarros (Dicentrarchus), l’orada (Sparus aurata), les llísseres (Mugil cephalus, Chelon labrosus i Liza), l’agulla (Belone belone), a més de joiells (Atherina), llenguados (Solea), planes (Platichthys) i d’altres. La majoria d’espècies es capturen a la fase d’adult, amb l’excepció de l’anguila, que es pesca tant en fase adulta com que en fase juvenil (angula). Com a exemple, es poden esmentar les captures totals a les llacunes del delta de l’Ebre que, en els anys recents, oscil·len entre el màxim de 171 kg/ha/any del 1965 i el mínim de 74 kg/ ha/any del 1987. En general, però, la pesca està en recessió als deltes i estuaris europeus a causa de diversos problemes que afecten el medi ambient, com els embassaments en els grans rius, la contaminació de les aigües, la transformació de deltes, estuaris i llacunes litorals, la urbanització, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.

La fauna estuariana d’Amèrica del Nord és formada principalment per peixos, però també hi abunden els bivalves, cefalòpodes i crustacis. Entre els peixos més importants cal comptar els grans nedadors o espècies de superfície com els tallahams (Pomatomus), les sorelles (Caranx), diferents clupèids (Brevoortia, Alosa), llísseres (Mugil), salmònids diversos (Salmo i Oncorhynchus), centropòmids (Centropomus), serrànids (Morone), i algun megalopòdid com el “tarpón“ (Megalops atlantica). Cap d’aquestes espècies no és sedentària, sinó que passen només una part de la seva vida en aquests ambients. Un segon grup correspon a les espècies més lligades als fons; entre els peixos bentònics cal destacar els roncadors (Micropogon), els “croakers” (esciènids dels gèneres Pogonias i Sciaenops), les truites de mar americanes (serrànids del gènere Cynoscion), alguns aterínids (Menidia), osmèrids com el “smelt” nord-americà (Osmerus mordax), els “snappers” (lutjànids, en particular els del gènere Lutjanus), els esturions (Acipenser), alguns batracoídids com el “toadfish” (Opsanus tau) i diferents peixos plans principalment dels gèneres Paralichthys, Scophthalmus i Pseudopleuronectes, com el “winter flounder” (P. americanus).

Els ambients d’estuari de la regió de l’Atlàntic nord són importants tant des del punt de vista de les pesqueries comercials com de la pesca esportiva. El 1981, a la costa nord-altlàntica dels Estats Units, es van obtenir, fins a la zona de les tres milles, 1,6 milions de tones de diferents espècies com a producte de la pesca comercial i 0,4 milions de tones amb finalitats esportives, cosa que contrasta amb les captures obtingudes entre les 3 i les 200 milles, que pugen a 1,1 i 0,3 milions de tones respectivament. A la badia de Chesapeake, les captures majors en pes, encara que no en valor monetari, concerneixen els peixos, en especial el “menhaden” (Brevoortia tyrannnus), el pleuronèctid Paralichthys dentatus, el serrànid Cynoscion regalis, el tallahams (Pomatomus saltator) i d’altres. Els invertebrats són els qui tenen una cotització més alta, com l’ostra americana (Cassostrea virginica), el cranc blau (Callinectes sapidus), els “quahog” (Mercenaria mercenaria), les cloïsses de petxina tova (Mya arenaria) i altres espècies, la captura de les quals va comportar un benefici, el 1979, de 87 milions de dòlars americans. Al delta del Mississipí s’han censat un total de 208 espècies, algunes de les quals, no gaires, colonitzen les aigües interiors utilitzant els aiguamolls i les llacunes com a àrees de cria. Entre les més abundants destaquen Brevoortia patronus, Micropogonias undulatus, Anchoa mitchilli, Cynoscion arenarius i Arius felis.

Al sud del Brasil, l’enorme complex lacunar de Lagõa dos Patos (14 100 km2) és la base d’una pesqueria artesanal que ocupa prop de 10.000 pescadors. Les principals espècies explotades són la “corvina” (Micropogonias furnieri), el “rosado” (Netuma barba), les “tainha” (Mugil), el “peixerei” (Odonthestes bonariensis), la “savelha” (Brevoortia pectinata) i el “camarao rosa” (Penaeus paulensis). La producció mitjana anual, entre el 1974 i el 1982, va ser de 16 tones, cosa que vol dir un rendiment mitjà de 183 kg/ha/any.

A la regió temperada occidental d’Austràlia, l’any 1979, el 66% (4 870 tones) de les captures de peixos comercials corresponien a espècies que passen una part dels seus cicles biològics als estuaris, i entre el 15 i el 20% són pescades a les mateixes aigües estuarianes. Les espècies comercials més capturades són mugílids com la llissa llobarrera (Mugil cephalus) o Aldrichetta forsteri, silagínids com Sillaginodes punctatus o Sillago schomburgkii, i el bòtid Pseudorhombus jenynsii.

L’explotació de les llacunes tropicals i els manglars

Les llacunes costaneres tropicals, com les d’altres latituds, es caracteritzen per tenir una alta productivitat: a l’Amèrica tropical, els rendiments pesquers són d’entre 18 i 3 178 kg/ha/any, amb una mitjana de 204 kg/ha/any. Comparativament, els valors són relativament similars als obtinguts a d’altres regions del món, com el sud-est asiàtic, que oscil·len entre 52 i 2 500 kg/ha/any. A Cuba, a les llacunes Sabanilla i Luisa, les captures de peixos són de 220 i 276 kg/ha/any. Igual que en el cas de les pesqueries marines, les espècies més explotades són les més pròximes als primers nivells de les xarxes tròfiques, com les ostres (Crassostrea) i els llagostins o “camarones” (Penaeus). Llur cultiu, tant a Amèrica com a Àsia, està obrint unes grans perspectives per a l’explotació d’aquests ambients, no exempts, tanmateix, de riscos pel que fa a la conservació.

Les característiques estructurals i ecològiques dels manglars afavoreixen la presència d’un nombre important d’espècies que fan servir aquests ambients com a àrees de cria. Les seves aigües mantenen una fauna aquàtica molt rica, amb abundància de peixos, llagostins (Penaeus), ostres (Crassostrea) i altres organismes que proveeixen una important pesqueria. Les llacunes del manglar del golf de Mèxic són utilitzades com a zones de protecció i d’aliment pels juvenils d’Anchoa mitchilli, Arius felis (un dels peixos gat d’aigües salabroses o marines), Bairdiella chrysoura, Cynoscion nebulosos (la truita de mar tacada americana), Archosargus rhomboidalis i d’altres. Però també són visitades pels adults d’altres espècies que penetren en aquests ambients per alimentar-se: és el cas, per exemple, d’algun “snapper”, com ara Lutjanus griseus, d’algun “toadfish” com ara Opsanus beta o de Spheroides testudineus.

L’activitat aqüicultural i ramadera

Al costat de les activitats purament extractives que representen la caça i la pesca, a les zones litorals es practiquen explotacions faunístiques que requereixen aportació de nutrients o bé tasques zootècniques. Ens referim a la ramaderia de marjal i a l’aqüicultura.

L’aqüicultura marina

El cultiu de bivalves, principalment d’ostres i de musclos, ja té molta tradició en alguns països. Els romans ja cultivaven ostres a l’Adriàtica al segle I aC, i al Japó sembla que aquesta pràctica encara és més antiga, però només està ben documentada a partir del segle XVII. El 1858 començà el cultiu d’ostra plana (Ostrea edulis) en bancs artificials a la costa atlàntica francesa. A partir del 1872 s’introduí el mètode a Holanda, on s’obtingueren resultats espectaculars, ja que a l’estuari de l’Oosterschelde es passà d’una collita de 500.000 unitats per any abans del 1870 a 30 milions quan els bancs artificials estigueren en plena producció. Més tard s’introduí també l’ostra portuguesa (Crassostrea angulata). En altres països, com els Estats Units o Austràlia, tot i que les tècniques ostreïcoles foren introduïdes per immigrants europeus, les espècies cultivades són generalment de la fauna local (O. lurida i C. gigas, l’ostra japonesa, a la costa nord-americana del Pacífic, i C. virginica a la de l’Atlàntic; C. commercialis a Austràlia, etc.). Al Long Island Sound s’han arribat a assolir collites de 500 a 1.000 milions d’unitats per any. Els musclos (Mytilus edulis) es cultiven principalment a les costes atlàntiques d’Europa, sobretot a les ries gallegues (100.000 tones anuals de producció) i a la mar de Wadden (80.000 tones); al començament del segle XX es feren els primers assaigs de mitilicultura a l’estat espanyol al port de Tarragona i, a partir del 1946, hom introduí aquesta tècnica a Galícia.

Pel que fa a peixos, la pràctica de l’aqüicultura té molta tradició als litorals càlids del Pacífic i de l’Índic i ha estat particularment desenvolupada al Japó a partir dels anys quaranta del segle XX, a partir dels seixanta, al N d’Europa —principalment peixos plans a Escòcia i salmó a Noruega— i a la Mediterrània —principalment orades (Sparus aurata) i llobarros (Dicentrarchus labrax)— i en dates més recents a les zones tropicals d’arreu del món. Alguns països com Filipines, Indonèsia o Taiwan dediquen les àrees de manglar transformades al cultiu de peixos com Chanos chanos. El 1981, a les Filipines, ja s’havien destinat a aquest fi 240.000 ha de manglar que van subministrar el 10% del total de peixos consumits. La productivitat d’aquestes basses, on s’aplica una fertilització orgànica i inorgànica, és molt elevada i oscil·la entre 100 i 1.000 kg/ha/any, amb una mitjana de 600 kg/ha/any. A Indonèsia, les 190.000 ha destinades a cultius l’any 1973 van produir un total de 53.000 tones de peix. Altres espècies cultivades en àrees de manglar són les llisses (diverses espècies del gènere Mugil) i les tilàpies (Tilapia mossambica). A Singapur, l’any 1972, la producció de carpa (Cyprinus carpio) es va moure entre 590 i 1 100 kg per bassa.

La ramaderia de marjal

Els prats inundats i els aiguamolls litorals de la zona temperada han estat explotats sovint com a àrees de pastura per a diverses espècies, especialment ramats de cavalls i de vaques. És molt típic, per exemple, l’ús dels prats d’espartina (Spartina patens), que en llocs com Nova Anglaterra han estat explotats per la ramaderia des de l’època colonial fins a l’actualitat. El pas del temps i la mà humana han fet possible que, d’aquesta forma de ramaderia extensiva, se’n seleccionessin races ben adaptades als aiguamolls, com és el cas del cavall camarguès, al delta del Roine, o dels braus “retintos”, al delta del Guadalquivir.

A les àrees tropicals i subtropicals es troben també bones adaptacions de bòvids, com el zebú (Bos indicus), que s’alimenta de la vegetació flotant o de ribera als marjals inundats, tant si són litorals com si no, i els búfals aquàtics, originaris del sud de l’Àsia. Hi ha diverses espècies de búfals aquàtics (Bubalus) a la península índica, a les Cèlebes, Borneo i Filipines, però el més estès i utilitzat com a animal domèstic és el búfal aquàtic indi (Bubalus bubalus).

Els manglars, especialment a l’Índia, també són explotats com a àrea de pastura per milions d’altres remugants domèstics, com ara vaques, cabres i fins i tot camells. A causa, en bona part, de l’excessiva pressió de pastura, molts d’aquests manglars es presenten en forma de franges estretes i discontínues amb un aspecte i una estructura horitzontal més propis d’una formació oberta i arbustiva que no pas d’un bosc tancat com correspondria a un veritable manglar. On és més evident aquest efecte és a les regions àrides del NW de la península índica, com per exemple la de Kathiawar, a l’estat de Gujarat, a l’Índia. L’escassesa de farratge és tan gran que els ramats de bestiar de llet s’alimenten als manglars, dels quals aprecien especialment els fruits i les fulles del mangle negre (Avicennia marina i A. alba). En aquesta regió i en alguns punts veïns del S del Pakistan, trobem camells entre els animals domèstics dependents del manglar: veure’ls en aquestes àrees inundades contrasta vivament amb la imatge habitual, vinculada als ambients secs, de l’espècie. L’explotació dels manglars com a àrea de pastura també es produeix de manera generalitzada a Costa d’Ivori i a Oman i, localment, al N d’Austràlia (búfals aquàtics), a Indonèsia (cledes d’ovelles), a Benín, a Nova Zelanda, al Japó i a l’Aràbia Saudita.

Un altre aprofitament dels recursos animals als manglars és l’apicultura, àmpliament estesa a la península índica, en particular a Bangladesh i a l’estat indi de Bengala Occidental, i practicada localment a Austràlia i al sud dels Estats Units.

El turisme zoològic

Una nova modalitat d’aprofitament incruent dels recursos animals, consistent en el simple plaer de contemplar-los, ha anat agafant volada en temps recents: és el turisme zoològic. Llocs com les Everglades (Florida), Doñana (Andalusia), la Camarga (Provença) o el delta del Nil (Egipte) són cada vegada més un objectiu turístic triat per molta gent. Com a exemple paradigmàtic es podria esmentar el cas de les illes Galápagos, on l’objecte de la visita el constitueixen de manera gairebé exlusiva els animals: hi acudeixen prop de 60.000 visitants anuals que proporcionen a l’estat equatorià uns ingressos per valor de 80 milions de dòlars americans. En moltes altres àrees litorals, els turistes se senten atrets, entre altres raons, per les agrupacions d’animals, per la gran fauna, tant si és aquàtica com terrestre, pels peixos. Tot amanit amb un ambient d’exotisme i acabat de fer atraient per les excursions submarines. Aquestes se centren sobretot a les costes rocoses i a les àrees de corall, tot i que també se’n fan (per exemple al Carib) cap a alguns manglars i llacunes costaneres. A la Gran Barrera Australiana, es calcula que el 1979 es van fer dos milions d’excursions als esculls de corall, i els visitants s’hi van gastar uns 100 milions de dòlars americans.

Les implicacions socials i econòmiques dels viatges zoològics són dignes de ser destacades. El 1981, i només al Canadà, viatges especials centrats en l’observació i l’estudi dels ocells aquàtics van atreure 2,2 milions de canadencs, mentre que 2,4 milions més estudiaven o observaven altres ocells com ara coloms, rapinyaires, etc. Els beneficis econòmics directes es van avaluar en 964 milions de dòlars nord-americans. D’altra banda, els experts consideren que durant la dècada del 1990 el turisme naturalista mundial creixerà entre un 20 i un 25% cada any, cosa que implicarà una pressió de visitants molt forta sobre els parcs i sobre altres àrees que reclama l’establiment de mesures protectores adients.

Bojos pels ocells

Històricament, el turisme zoològic va iniciar-se a la Gran Bretanya amb els observadors d’ocells. Allí i a la resta de països anglosaxons van començar a ser habituals els col·leccionistes d’observacions d’espècies rares d’ocells que anoten escrupolosament les espècies que han aconseguit observar. Aquests aficionats han arribat fins i tot a aplegar-se en associacions que controlen la llista d’espècies que manquen per observar a cada soci. Quan apareix algun exemplar de qualsevol d’aquestes espècies (generament al litoral), s’estableix contacte telefònic amb els aficionats implicats i en un temps rècord s’organitza una excursió per veure’l. A Anglaterra s’han arribat a mobilitzar 3.000 persones en un cap de setmana per veure alguna espècie molt rara.

Els sistemes litorals atreuen particularment el turisme zoològic ja que, per raó de la seva alta productivitat, són llocs on es concentren poblacions nombroses de molts animals, especialment ocells. Alguns simplement per hivernar, per estivar o per mudar la ploma. Així, per exemple, l’àrea de la desembocadura del riu Elba, al NW d’Alemanya, és una àrea de muda de l’ànec blanc (Tadorna tadorna) molt freqüentada pels observadors d’ocells. Altres ocells hi van per alimentar-se o per reproduir-se i també s’hi apleguen en gran nombre. Per això un dels atractius més rellevants que mou el turisme zoològic el constitueixen les colònies de reproducció. A la reserva de Punta Tombo, a la província de Chubut, a l’Argentina, on cria el pingüí austral de Magallanes (Spheniscus magellanicus), per exemple, acudeixen uns 40.000 visitants per temporada, però són igualment apreciades arreu del món les colònies d’altres ocells aquàtics, com ara pelicans (Pelecanus), corbs marins (Phalacrocorax), flamencs (fenicoptèrids), xatracs (estèrnids), gavines (làrids), i també les d’agrons i martinets (ciconiformes). Tanmateix, aquestes visites són sovint restringides, en moltes colònies, a causa de les molèsties que comporta als ocells la presència humana.

En canvi, reben molts més visitants les àrees d’hivernació i de pas migratori on es concentren estols d’ànecs, d’oques, de fotges, de flamencs, de ciconiformes, de limícoles o d’altres ocells aquàtics. Destaquen en aquest sentit moltes zones litorals dels Països Baixos i de la Gran Bretanya i també alguns parcs com el parc nacional d’Everglades, a l’estat nord-americà de Florida, amb uns 600.000 visitants anuals, o el parc natural de la Camarga, al delta del Roine, a la costa mediterrània francesa, que en rep més d’un milió, potser no exclusivament però sí majoritàriament, atrets pels seus recursos faunístics. Reserves més petites, però ben organitzades i ben comunicades, arriben a tenir densitats de visitants molt altes, com passa a Catalunya amb el parc del delta de l’Ebre, que té gairebé mig milió de visitants anuals, o el dels Aiguamolls de l’Empordà que, amb només 570 ha preparades per al turisme, rep 40.000 visitants per temporada (tantes com el total d’ecoturistes rebuts per la totalitat dels parcs i reserves de Costa Rica el 1986).

Cop d’ull a la gran fauna

La gran fauna és l’altre gran nucli d’atracció del turisme zoològic. Alguna vegada es tracta d’animals terrestres com el tigre de Bengala (Panthera tigris tigris), que viu als manglars de Sundarbans, a la frontera entre l’Índia i Bangladesh, però majoritàriament constitueixen l’atractiu espècies aquàtiques, tant marines com d’aigua dolça o salabrosa.

En són un exemple els mamífers de l’ordre dels sirenis, els cocodrils i les tortugues. La tortuga verda (Chelonia mydas), per exemple, és el màxim atractiu per als turistes al parc nacional Tortuguero, a Costa Rica. Les colònies de mamífers marins són igualment focus d’atracció per a molts visitants, ja sigui des de terra estant, ja sigui des d’embarcacions. A les illes Galápagos, per exemple, l’animal més fotografiat és el lleó marí de Califòrnia (Zalophus californianus wollebacki), que té una població d’uns 50.000 exemplars. Les balenes i altres cetacis són també preuat objectiu de molts ecoturistes, i el volum de gent que hi és involucrada és molt important; per exemple, al golf Nuevo, a la península Valdés, a la província argentina de Chubut, es calcula que el 1992 el nombre de passatgers que es van embarcar per veure la balena franca meridional (Eubalaena australis) va ser de 60.000, mentre que a Andenes, a l’illa d’Andøy, a les costes septentrionals de Noruega, van ser quasi 28.000 persones, és a dir, tantes com visites rep el parc nacional de Tikal a Guatemala, la ciutat més espectacular del món maia. Una prospecció del volum de viatges baleners incruents dóna un total mundial de 303 itineraris establerts en 205 localitats de 19 països; tot i el predomini dels que són estrictament marins, també se’n fan amb destinació a observatoris situats a la costa, com es fa a la Ciutat del Cap, o a llacunes litorals, com les de la Baixa Califòrnia (Mèxic), amb 9 llocs i 12 excursions d’observació de la balena grisa (Eschrichtius robustus) .