La colonització humana del litoral
Els espais litorals han ofert a l’espècie humana una quantitat i una varietat tan grans de recursos que, de molt antic, han estat llocs d’elecció per als assentaments humans, llevat d’aquells punts específics que per circumstàncies adverses (insalubritat, extremositats climàtiques, etc.) no els han assegurat un mínim de recursos o de confort. Les ribes marines, en particular a les regions deltaiques i estuarianes, són unes àrees molt productives en les quals els humans, a partir del Neolític, han consolidat un model de producció forçada de recursos d’enormes conseqüències.
Deltes i ribes d’estuaris han estat sempre llocs de predilecció de la colonització humana, primer pels seus rics recursos en cacera i pesca i més tard per les seves condicions favorables a una agricultura irrigada altament productiva. Alguns, en particular la baixa Mesopotàmia i el delta del Nil, han estat bressol de les més antigues civilitzacions humanes. Per això mateix són també els medis que han estat més exposats a les malvestats de gestions poc prudents o mal orientades per part dels seus pobladors o han rebut les conseqüències de la mala gestió ambiental aigües amunt o continent endins.
És evident que, des dels inicis de la seva colonització, els successius pobladors dels sistemes litorals s’han interessat, en la mesura de les possibilitats de cada moment històric i de les tècniques que han anat desenvolupant, per l’aprofitament de les zones pantanoses i les àrees marines immediates, fèrtils i fangoses. Al començament, aquestes accions degueren limitar-se a petites operacions de drenatge. Amb el temps, però, es van construir també terraplens artificials en les terres baixes, sobretot les que estaven per sota del nivell del mar, o les que, com a conseqüència de la subsidència, hi quedaven, o quedaven per sota del nivell de les lleres dels rius. De vegades, amb moviments de terres de considerable magnitud, com encara és prou visible a la Xina o als Països Baixos.
La Baixa Mesopotàmia
Els rius Tigris i Eufrates conflueixen avui en el Shatt al-Arab i aboquen les seves aigües al golf Pèrsic per aquesta disputada via d’aigua. Però 6.000 anys enrere les terres que avui travessa el Shatt al-Arab no existien, o més aviat caldria dir que es trobaven encara als vessants abruptes de les muntanyes de la capçalera d’aquells rius, o als Zagros, d’on davallen altres rius, com el Karun i el Kharkeh, que també han contribuït amb els seus aiguadeixos a la deposició d’aquells sediments. El Tigris i l’Eufrates desembocaven llavors separadament, força més al N, en uns estuaris oberts a un golf Pèrsic més extens i profund, però els al·luvions d’aquests dos rius, com també els dels altres esmentats, a mesura que ha anat progressant la desforestació de les seves capçaleres per la mil·lenària acció humana han anat reblint els estuaris, aportant aiguadeixos, i han fet avançar la línia de costa del fons del golf Pèrsic més de 200 km.
A les riberes d’aquests estuaris, dels quals són restes els actuals aiguamolls del S de l’Iraq, aigües amunt de l’actual Shatt al-Arab, s’inicià, fa més de 6.000 anys, la primera cultura pròpiament urbana. Es tracta de l’anomenada cultura ubaidiana, que pren el nom del jaciment de Tall al-’Ubaid, prop de la ciutat iraquiana actual d’Al-Nasiriyah, i que es desenvolupà entre el 4300 i el 3500 aC. Una ciutat ubaidiana s’autoabastia de cereals, de carn i de llet i tenia també al seu abast els recursos de caça i pesca que li oferien els estanys i aiguamolls veïns però la seva producció d’aliments depenia en gran mesura de la bona gestió de l’aigua, en particular del correcte aprofitament dels diferents braços en què es dividien els cursos baixos dels Tigris i, sobretot, de l’Eufrates, prop de les ribes del qual s’han trobat la majoria dels testimonis d’aquesta civilització als nivells més antics de ciutats com Èridu o Ur. Per això, encara que només fos per restablir l’arribada de l’aigua a determinades parcel·les de les quals s’hagués allunyat el curs canviant d’algun d’aquells braços, els ubaidians hagueren de començar a fer treballs d’enginyeria hidràulica obrint rases o sèquies per dur l’aigua allà on la volien.
Cap a la fi del quart mil·lenni aC, fa poc més de 5.000 anys, s’establiren a la baixa Mesopotàmia els sumeris, successors dels ubaidians, i sembla que foren ells els primers humans a emprar un sistema d’escriptura per a expressar gràficament el llenguatge i els que acabaren de consolidar els avenços en matèria d’enginyeria hidràulica de la baixa Mesopotàmia. La civilització sumèria fou una civilització de ciutats-estat, contínuament enfrontades pel domini del territori circumdant i amb una complexa estratificació social que reflectia, per una banda, la capacitat de producció d’excedents d’aliments per part del sector de població dedicada al conreu de la terra i la possibilitat d’alliberar d’aquestes tasques un contingent de població no negligible i, per l’altra, la necessitat de controlar el proveïment d’aigua i el manteniment de la xarxa de sèquies i desguassos en bon estat, tasques que exigien tant capacitat tècnica com mà d’obra nombrosa.
Un cert nombre de documents gravats en argila amb l’escriptura cuneïforme ideada pels sumeris guarden informació sobre les formes de vida de l’antiga Mesopotàmia i revelen la importància de la cura de la xarxa hidràulica des de temps molt reculats. Hi havia un cadastre de la terra i un registre de canals, sèquies i desguassos, els quals eren construïts i mantinguts, sota la vigilància de les autoritats de cada ciutat o regne, mitjançant un sistema de prestacions obligatòries que ningú no podia defugir si no era per un privilegi reial. Les lleis preveien les formes de repartiment de l’aigua entre els regants i castigaven les negligències o els fraus que podien perjudicar els veïns o la col·lectivitat, fins i tot fixaven les formes de repartiment de les pèrdues entre propietari i parcer en el cas de danys accidentals (inundacions, esllavissaments, etc.) en una parcel·la arrendada.
El Baix Egipte
Al Baix Egipte, el delta del Nil, els més antics testimonis d’activitat agrícola es remunten a uns 6 500 anys enrere. A les excavacions de Merimde, a la part sud-occidental del delta del Nil, es van trobar les restes d’un poblat d’una extensió d’unes dues hectàrees en el qual la presència de graners amb grans d’ordi i d’espelta bessona i de superfícies empedrades que podien ser eres testimoniaven una activitat agrícola més que incipient, complementària d’una economia més sustentada sobre la cacera, la pesca i la recol·lecció. Tanmateix, a diferència del que passa a Mesopotàmia, les primeres manifestacions d’una civilització urbana només es fan evidents després de la seva culminació, coincident amb la unió del Baix Egipte (el delta) amb l’Alt Egipte (la vall del Nil) en un sol estat sota el govern absolut d’un monarca divinitzat, el faraó. La primera dinastia històrica es remunta a uns 5 200 anys enrere, època fins a la qual sembla que els egipcis s’aplegaven en pobles més o menys autònoms que exercien una certa influència sobre un territori d’extensió variable. Segons les tradicions egípcies, no confirmades per ara pels testimonis arqueològics, en algun moment anterior a Menes, fundador de la primera dinastia històrica, es configuraren dos regnes, un al Baix Egipte i un altre a l’Alt, dels quals Menes fou l’unificador.
La regularitat de les inundacions anuals del Nil, amb la seva aportació tant d’aigua com de terra fèrtil cada any a mig estiu, donà a l’agricultura egípcia un caràcter molt diferent al de la mesopotàmica, però també a Egipte es desenvolupà una rigorosa administració que censava i enregistrava els animals que posseïa i les terres que conreava (la terra nominalment pertanyia tota al faraó) cada cap de família. Els excedents eren recaptats per als graners i les tresoreries del faraó, que els assignava i els distribuïa entre la noblesa d’ofici, els sacerdots i els funcionaris i artesans de la casa reial. Els governadors de províncies, reclutats en els cercles més propers a la família del faraó, podien organitzar les seves pròpies “cases”, a imatge, encara que a escala molt més modesta, de la del faraó. Molt precoçment es desenvolupà un sistema de calendari solar que permetia preveure amb prou anticipació les benèfiques inundacions del Nil.
El Baix Iang-Tsé i les planes de Jiangsu
També al delta del riu Iang-Tsé s’han trobat testimonis d’una remota ocupació humana i en particular, tot i que probablement l’activitat agrícola hi fos més antiga, alguns dels testimonis més antics del conreu de l’arròs a la Xina, que s’han pogut datar d’uns 5 400 anys enrere. També s’hi han trobat restes d’establiments de pescadors neolítics tot al llarg de l’antiga línia de costa de Jiangsu, entre l’antiga desembocadura del riu Huang (Groc) i la del Chang. En canvi no s’han pogut trobar testimonis de treballs hidràulics tan antics com els mesopotàmics o els egipcis ja que sembla que, al S de la Xina, el procediment ordinari de cultivar l’arròs, fins a temps relativament moderns, era plantar-lo directament en algun indret fàcilment inundable de manera natural. Zhou Qu-fei, un lletrat del segle XII de l’era cristiana, en el seu llibre “Ling-wai tai-ta”, encara explicava que els pagesos del S de la Xina es limitaven a escollir “exclusivament la mena de terra que roman submergida sota l’aigua d’un cap de l’any a l’altre” i afegia “simplement sembren les llavors [d’arròs], no transplanten el planter. [...] no reguen els camps quan hi ha sequera, ni drenen l’aigua quan plou massa [...] tot ho deixen a l’albir del cel.” Les primeres ciutats de la regió, per altra banda, més que centres agrícoles semblen haver estat aglomeracions vinculades al comerç de la sal. Yancheng (literalment “ciutat de la sal”), avui situada a una cinquantena de quilòmetres de la costa de la mar Groga, explotava pròsperes salines en temps dels Qin i dels primers Han fa poc més de 2.000 anys.
Tot i així, el desenvolupament del primer neolític xinès aigües amunt del riu Groc tingué, en el que avui són les planes costaneres de Jiangsu, uns efectes comparables als de l’erosió dels pendissos del Creixent Fèrtil per a la baixa Mesopotàmia. En els segles subsegüents l’erosió dels fràgils sòls de “loess” del centre de la Xina i el seu transport pels rius ha justificat a bastament que la mar que confronta amb les costes de Jiangsu hagi rebut el nom de mar Groga (Huang Hai) a causa del color que pren per la gran quantitat de sediments que rep. El Iang-Tsé descarrega avui anualment una mitjana de 502 milions de tones de sediment i el riu Groc, que desemboca des del 1947 a la mar Bohai, però que ha desembocat per llargs períodes (el més recent del 1938 al 1947) a la mar Groga, en descarrega una mitjana de 1 593 tones. Probablement es tracta de xifres inferiors a les dels segles de màxima desforestació i erosió, de manera que no resulta sorprenent el ràpid creixement de les planes deltaiques del litoral de la mar Groga durant les etapes que tots dos rius hi desemboquen (30 km d’avançada de la línia de costa entre el 1194 i el 1855) i un cert retrocés de les àrees properes a l’antiga desembocadura del riu Groc quan aquest es desvia cap a la seva desembocadura septentrional (1 400 km2 entre el 1855 i el 1982).
Els grans deltes de l’Índia
A Bengala, al delta de braços innombrables que han format conjuntament el Ganges i el Brahmaputra, potser fa més de 3.000 anys que els agricultors van començar a dessecar desenes de milers de petites parcel·les pel procediment d’envoltar-les amb un petit dic de terra (“bund”) fins a constituir l’immens arxipèlag de petites illes artificials que és avui. S’han trobat testimonis de conreu incipient de l’arròs a la localitat de Mahisdal, a les ribes septentrionals del riu Kopai, al districte de Birbhum, a Bengala Occidental, que daten de la segona meitat del quart mil·lenni aC. Semblantment, a la banda occidental del subcontinent indi, als deltes del Narmada i de l’Indus i a les terres baixes intermèdies del Kutch, de la península de Kathiawar i del golf de Khambhat (o Cambay) apareixen restes d’assentaments humans de més de 4.000 anys enrere si bé no hi ha testimonis d’activitat agrícola fins a la implantació a la vall de l’Indus de la cultura d’Harappa, entre els 4.000 i els 3 500 anys enrere.
La població costanera moderna
La majoria de les àrees més poblades de la Terra es troben a les regions litorals. Les províncies litorals de la Xina, per exemple, concentren més de 400 milions d’habitants (al voltant del 40% del total de la població xinesa) en menys d’un milió i mig de quilòmetres quadrats (poc més del 13% del territori). Als Estats Units, els estats costaners (excloent-ne Alaska i Hawaii) concentren prop de 152 milions d’habitants (el 60% de la població) en uns 2 760.000 km2 (menys del 30% del territori). Vuit de les deu àrees urbanes més poblades del món (Tòquio/Yokohama, Nova York, Los Angeles, Xangai, Calcuta, Buenos Aires, Rio de Janeiro i Londres) se situen arran de mar o en regions de delta (Calcuta) o d’estuari (Buenos Aires, Londres). Només algunes regions extremament àrides (Sàhara occidental, Namíbia, Atacama, Baixa Califòrnia, etc.), fredes (costes àrtiques i antàrtiques, extrem meridional d’Amèrica del Sud) o insalubres (costa de Los Mosquitos, punts de les costes de les Guaianes i de l’Àfrica occidental, etc.) resulten menys (o gens) poblades.
En tot cas, les poblacions humanes de les àrees litorals són avui tan variades que no se’n pot fer una tipologia ni aproximada. La facilitat del transport a grans distàncies per mar ha facilitat històricament els intercanvis entre implantacions costaneres allunyades, i ha fet sovint que aquestes esdevinguessin d’allò més cosmopolites. El més comú és que hi predominin poblacions molt semblants a les de la terra ferma veïna, encara que les excepcions han estat i són nombroses i, de vegades, significatives; repoblaments, colonitzacions, migracions per via marítima, comerç d’esclaus, han portat poblacions al·lòctones a molts punts dels litorals d’arreu del món. Nord-europeus a Grenlàndia enmig dels inuit; melanoderms africans a les costes de les Guaianes o del Brasil, en el veïnatge de poblacions ameríndies; xinesos als ports de la península de Malaca, sobretot a Singapur, més nombrosos que la població malaia pròpiament dita. Per això hem optat per una presentació de poblacions d’acord amb els models culturals d’explotació dels recursos que practiquen o que han practicat històricament.
Els caçadors i recol·lectors sedentaris primitius
Ja abans i tot del Neolític moltes regions costaneres es manifestaren propícies a la sedentarització. Tot i que ben poques poblacions costaneres han mantingut formes de vida de caçadors i recol·lectors fins a dates recents, la majoria, si no totes, eren sedentàries o, com a molt, practicaven moviments estacionals repetits entre residència d’estiu i d’hivern. Avui només els inuit o esquimals a l’àrtic americà, els txuktxi i els koriak costaners a l’àrtic eurosiberià (els que viuen més a l’interior són pastors de rens) i algunes poblacions de les ribes de la mar d’Okhotsk (itelmen de Kamtxatka, ainú de Hokkaido, les Kurils i el S de Sakhalin, guiliaks o nivkh del N de Sakhalin i de la desembocadura de l’Amur, orotxos de l’extrem orient rus, evenkis de les ribes septentrionals de la mar d’Okhotsk) continuen vivint fonamentalment de la pesca i de la cacera per més que tots ells siguin bàsicament sedentaris.
En contacte amb els inuit més meridionals de les costes occidentals d’Alaska, els indis de la costa del NW americà, des dels eiak i els tlingit d’Alaska fins als wiyot, yurok i chumash de l’actual Califòrnia, havien creat unes cultures molt desenvolupades que tenien també com a base econòmica la pesca (sobretot dels salmons), la cacera de mamífers marins i la recol·lecció tant de mol·luscs com de fruits, arrels i altres recursos vegetals. En canvi, no practicaven l’agricultura (tret d’algun poble que cultivava tabac) ni la domesticació de cap altre animal que no fos el gos abans de la seva aculturació pels colons d’origen europeu a partir de mitjan segle XIX però, tot i així, també eren sedentaris.
Totes aquestes cultures, com també la dels warau del delta de l’Orinoco, han estat objecte d’estudi i d’especulació per part dels antropòlegs socials per tal com negaven la idea, molt arrelada, que les societats de caçadors-recol·lectors eren necessàriament nòmades i igualitàries. Tots aquests eren pobles sedentaris i s’hi donaven, manifestament, desigualtats socials, de vegades considerables, encara accentuades per usos socials peculiars com el “potlatch” dels kwakiutl i altres pobles de la costa nord-occidental d’Amèrica, celebració en la qual un personatge de classe superior manifestava la seva categoria obsequiant grans quantitats de béns i d’aliments, en un desafiament a la capacitat d’altres personatges de la mateixa classe de fer un altre “potlatch” en què els presents fossin encara superiors. El “potlatch” fou prohibit pel govern canadenc el 1884 però sota una o altra forma ha continuat la seva pràctica entre les poblacions de la regió, primer com a símbol de resistència a l’aculturament britànic i, més recentment, de renaixement cultural d’unes poblacions ameríndies que, sense ser molt nombroses, eren de les més desenvolupades culturalment i econòmicament i de les que havien assolit més elevada densitat de població abans del contacte amb els colonitzadors d’origen europeu.
Els agricultors intensius de les àrees deltaiques
Però, sedentaris o no, els caçadors (o pescadors) i recol·lectors són, a les regions litorals, l’excepció. Deixant de banda altres casos també excepcionals de petites poblacions nòmades que practiquen la ramaderia en algunes regions àrides properes a la costa d’Àfrica i Àsia (Sàhara occidental, Somàlia, etc.), una gran part de les poblacions de les àrees costaneres, principalment de les deltaiques, ocupa precisament algunes de les terres agrícoles més productives del món. Des dels sumeris de la baixa Mesopotàmia i els antics egipcis del delta del Nil, és en aquestes terres ben irrigades, susceptibles de multiplicar les collites, dels deltes on es concentren les poblacions humanes més nombroses i on aquestes comencen a afaiçonar intensivament el medi quan no a entrar-hi en conflicte amb actuacions imprudents que afecten factors com la regulació de les aigües d’irrigació i de drenatge, la seva eutrofització, l’erosió i la conservació de les terres, la fertilització d’aquestes, i encara molts altres.
Avui, els exemples més colpidors d’aquest tipus d’àrees deltaiques intensament explotades i densament poblades es troben encara a Egipte, al delta del Nil; a Bangladesh i els estats indis veïns, principalment Bengala Occidental, al delta conjunt del Ganges i el Brahmaputra; a la Xina, a les planes costaneres de Jiangsu entre la vella desembocadura (1194-1855) del riu Groc i la present del Iang-Tsé; i als Països Baixos, al delta conjunt de Rin, Mosa i Escalda. Res de més diferent que les poblacions d’aquestes quatre àrees. Al delta del Nil, una població predominantment de mediterrànids; al del Ganges i el Brahmaputra, índids leucoderms i melanoíndids barrejats, amb un cert predomini dels primers i amb algunes aportacions de les poblacions mongoloides de les muntanyes que emmarquen el delta per l’E i el NE; als Països Baixos, una població predominantment nòrdida, encara que amb elements d’exotisme importats dels respectius imperis colonials de belgues i holandesos; al Jiangsu, sínids (mongoloids centrals) i prou. Densitats de població molt considerables (un miler d’habitants per quilòmetre quadrat al delta del Nil, prop de 750 al delta del Ganges i el Brahmaputra, més de 650 a Jiangsu —sense incloure Xangai— i prop de 500 als Països Baixos i províncies flamenques litorals de Bèlgica).
Ciutats d’aiguamoll
Malgrat les amenaces dels elements desfermats o dels miasmes insidiosos, algunes de les ciutats més importants del món, en la història o en el present, han estat construïdes, vencent totes les dificultats, enmig o a la vora d’uns aiguamolls litorals. És paradigmàtic el cas de Venècia, però tampoc s’han d’oblidar casos com el de totes les ciutats de l’antiga Sumer o del Baix Egipte faraònic (coincident amb el delta del Nil), ni —probablement— el de l’antiga Tartessos, el cas de gairebé totes les dels Països Baixos, molt principalment Amsterdam, el de moltes de les ciutats costaneres de la Xina i el de tantes altres.
Així, al costat d’àrees agrícoles molt productives i amb una densa població camperola, han crescut al llarg de la història centres urbans amb funcions administratives, artesanes i comercials. Nascudes de la producció d’excedents d’aliments i d’altres productes agrícoles mercès a la irrigació, el creixement de moltes d’aquestes ciutats fou estimulat inicialment per la seva situació en punts de lligam entre grans rutes comercials marítimes i fluvials, però, posteriorment, en moltes d’aquestes àrees urbanes ha estat la industrialització la que n’ha assegurat la continuïtat en decaure el poder polític de la ciutat en qüestió o en modificar-se per alguna raó les grans rutes comercials. Alexandria, fundada per Alexandre el Gran al delta del Nil el 332 aC, fou un important centre comercial, el més important d’Egipte fins que la descoberta d’Amèrica el 1492, el de la ruta de l’Índia pel cap de Bona Esperança el 1498 i l’ocupació d’Egipte pels turcs li llevaren gran part del seu tràfic comercial, que ja no recuperà fins a l’obertura del canal de Suez (1869) i la construcció del ferrocarril que la comunicava amb el Caire; avui és una ciutat amb una indústria lleugera (tèxtil, agroalimentària, cuir, etc.) i petroquímica ben desenvolupades. Sense moure’ns de la Mediterrània tindríem el cas de Venècia, puixant durant els segles medievals com a frontissa comercial entre orient i occident però decadent a partir del segle XV a causa de la irrupció dels turcs a la Mediterrània oriental i de les descobertes oceàniques de portuguesos i castellans. Ben a l’inrevés, Cadis, fundada pels fenicis com a base comercial per a negociar amb Tartessos, potser al segle VIII aC, mantingué sota l’Imperi Romà la seva importància, però la perdé durant la dominació musulmana d’Al-Andalus; la descoberta d’Amèrica la situà en el pinyol de les noves rutes intercontinentals, tornà a créixer fins al final del segle XIX mercès al comerç colonial i continua creixent encara en el XX mercès a la industrialització de tota l’àrea de la seva badia.
La més gran de totes les aglomeracions urbanes del món, la de la badia de Tòquio, en canvi, enmig d’innombrables crisis i daltabaixos, ha conegut dues etapes de creixement explosiu separades per una breu etapa de decadència. Cap altra ciutat del món no ha estat destruïda i reconstruïda tantes vegades però, tot i els terratrèmols del 1633 i el 1650 i els incendis del 1657 i el 1688, la vella Edo ha crescut sobretot al llarg del segle XVII, quan els Tokugawa en feren la seu del govern i la feren esdevenir el centre econòmic principal del Japó (passà de 150.000 habitants el 1613 a 1.300.000 el 1721), i ja amb el nom de Tòquio (capital oriental) a partir de l’obertura del Japó al comerç internacional al final del segle XIX. Encara hagué de patir noves destruccions el 1923 a causa d’un terratrèmol i en 1944-45 a causa dels bombardeigs nord-americans. De 7.000.000 d’habitants que tenia el 1942 només en quedaven 3.000.000 al final de la Segona Guerra Mundial, però del 1945 al 1990 ha quadruplicat aquesta xifra i, si comptem la conurbació que forma amb Yokohama i altres localitats veïnes de la badia de Tòquio, la xifra ultrapassa els 20 milions.