Les zones protegides i les reserves de biosfera en l’àmbit dels sistemes litorals

El procés històric de la protecció de les zones litorals

La protecció de les zones humides i d’altres espais litorals, promoguda als seus inicis per la preocupació sorgida arran del reconeixement de la destrucció d’hàbitats com a principal causa de l’enrariment i de l’extinció d’algunes espècies, té una història tan llarga com la d’altres ambients naturals. Un dels espais protegits més antics d’Europa, per exemple, és probablement el de les illes Farne, a la costa de Northumberland, al nord d’Anglaterra, la protecció de la fauna de les quals sembla que data del segle VII, quan sant Cutbert s’hi retirà a meditar en solitud i reeixí a obtenir dels habitants de la regió el respecte a la seva solitud i a la vida dels animals que hi vivien, tradició que ha estat generalment respectada al llarg de més de 1 200 anys.

Tanmateix, no tots els espais litorals han tingut aquesta sort ni han gaudit d’una gestió tècnicament tan eficient i acurada com la dels Països Baixos. Arreu del món els aiguamolls estan desapareixent, o reben tals alteracions que trastornen completament les seves condicions ambientals. Normalment l’agent causal sol ser-ne l’espècie humana però les raons de canvi són múltiples i n’hi ha d’intencionades i de no intencionades. Encara que és inevitable la pèrdua d’una part dels aiguamolls (i en alguns casos pot arribar a ser desitjable), la magnitud que assoleixen aquestes pèrdues està creant preocupació no sols a l’escala local de les poblacions afectades sinó també a escala internacional, i ha determinat que s’emprenguessin accions amb vista a la seva protecció a totes dues escales.

La protecció dels aiguamolls

En les àrees temperades s’ha utilitzat tradicionalment com a criteri més important per a la conservació d’espais d’aiguamolls el de la seva freqüentació pels ocells aquàtics, sigui pel seu valor com a àrees d’hivernada o com a zones de pas de les vies migratòries. Aquest era el cas de la creació, el 1897, de la reserva del llac i estuari de Sainte Lucia, a la costa del NE de Natal (Sud-àfrica), llavors colònia britànica, o el de la de la reserva natural de Naardermeer, prop d’Amsterdam, als Països Baixos, promoguda el 1904 per una societat (la Vereniging tot Behoud van Natuurmonumenten in Nederland) nascuda d’un moviment d’oposició a la instal·lació que la ciutat d’Amsterdam volia dur a terme en aquell aiguamoll, lloc privilegiat de cria de l’ànec cullerot (Anas clypeata) i de l’agró roig (Ardea purpurea), d’un abocador d’escombraries.

Certament, els ocells tenen un gran valor com a indicadors de la qualitat del medi, per la seva ràpida capacitat de resposta als canvis ambientals, i per la seva situació als nivells superiors de les cadenes tròfiques, i d’altra banda tenen l’avantatge de ser fàcilment visibles. Però els censos nacionals sobre ocells aquàtics, coordinats per la International Waterfowl Research Bureau (IWRB), no cobreixen d’una manera equivalent tots els països. D’altra banda, en els àmbits tropicals, on no hi acostuma a haver abundants dades d’ocells aquàtics, sovint s’han utilitzat altres criteris, com ara el valor de les àrees de fresa de tortugues, o la presència de manglar o d’esculls coral·lins, o bé d’hàbitats de mamífers escassos i en perill, com ara el cas del manatí, que és la principal raó de conservació de reserves a Guatemala i a Indonèsia. El mateix nom de la Sea Elephant Conservation Area, a Austràlia, o el Polar Bear Pass, a Canadà, el Turtle Beeches/Coral Reefs of Tongaland, a Sud-àfrica, explica prou el motiu que ha justificat la seva protecció.

Les pressions exercides en els aiguamolls són moltes i diferents. Tant en els països en desenvolupament com en els ja industrialitzats, els aiguamolls sovint són escenaris d’activitats i pràctiques no sempre compatibles amb l’equilibri de la natura o amb l’existència d’aquests llocs. L’extens reconeixement i la consciència del valor dels aiguamolls, pel fet que la vida de moltes poblacions depèn del manteniment dels seus recursos, ha conduït a crear mesures més imaginatives que asseguren el manteniment d’espècies i hàbitats, i alhora permeten una utilització eficient dels recursos disponibles.

Països signataris de la Convenció de Ramsar amb el nombre d’àrees adscrites entre parèntesis, i situació al mapa de les àrees de més de 20 000 ha que hi són objecte de protecció (dades del juny del 1993).

Editrònica, a partir de fonts diverses

La planificació per a un ús eficient requereix l’estudi, no solament dels processos ecològics que mantenen els aiguamolls, sinó també de la situació sòcio-econòmica, per tal d’entendre l’economia rural i com s’administra la utilització de recursos. Amb aquesta informació es poden trobar mesures que millorin la gestió de recursos i alhora intentin millorar el valor de mercat i diversificar l’economia rural per deslliurar-la de pressions innecessàries. Cal controlar les activitats i el seu impacte per poder ajustar-les si canviessin les condicions.

S’estan duent a terme a moltes zones del món projectes d’aquest tipus, adreçats tant a la conservació de la vida salvatge com al foment de l’agricultura, de les indústries pesqueres i de la producció ramadera i cinegètica. De la mateixa manera, moltes de les inversions actuals en matèria de conservació d’aiguamolls ajudaran la població rural a desenvolupar estratègies a llarg termini per a la utilització de recursos. Només amb aquesta planificació integrada serà possible que molts dels aiguamolls d’arreu del món puguin sobreviure en el futur.

La protecció dels litorals rocosos

També els ocells, en aquest cas els ocells marins colonials, han estat històricament el factor desencadenant de la protecció d’hàbitats rocosos litorals, encara que el seu nombre i la seva extensió també han estat menors. Ja s’ha esmentat el remot precedent de la devoció de sant Cutbert que ha protegit poc o molt els ocells de les illes Farne. El United States Bureau of Sport, Fisheries and Wildlife declarà ja el 1909 refugis d’ocells migratoris una part de les costes del mar de Bering i les illes Pribilof (les quals també eren declarades refugi de cacera major per protegir-ne les poblacions de foques), a Alaska. Tanmateix, l’espectacularitat dels paisatges de penya-segats litorals també hi ha tingut un paper gens menystenible en molts casos. Així, per exemple, a Austràlia, la reserva de Flinders Chase, a l’illa de Kangaroo, a Austràlia Meridional, i el parc nacional de Wilson’s Promontory, l’extrem meridional del continent australià, dues de les primeres zones protegides del país (1905), assoliren aquest status no sols per la seva fauna rica i peculiar sinó també per l’espectacularitat del paisatge de tots dos llocs.

Avui ja són nombrosos els espais protegits que abasten trams de litoral rocós, però en la majoria dels casos es tracta o bé d’illes o de la façana marítima d’espais molt més extensos terra endins, l’interès major dels quals no sempre es troba precisament a la línia litoral, raó per la qual ja han estat tractats en els volums corresponents.

La cooperació internacional

Potser més que en qualsevol altre tipus d’hàbitat, la conservació dels aiguamolls demostra que és necessària la cooperació internacional en el desenvolupament i l’aplicació de les accions per a la conservació. Les espècies migradores, com ara els ocells aquàtics, utilitzen una sèrie d’aiguamolls de diferents països durant les seves migracions i és força freqüent que criïn en els aiguamolls d’un país i que passin l’hivern en els aiguamolls d’un altre. Els peixos que són capturats a les pesqueres d’un país prou poden haver viscut abans en un altre aiguamoll d’un país diferent. No solament les espècies es mouen d’un aiguamoll a un altre, també l’aigua és un dels recursos a compartir, mentre corre pels sistemes d’aiguamolls de diversos països.

La consciència creixent de la interrelació entre sistemes d’aiguamolls ha portat al desenvolupament d’un conjunt d’iniciatives internacionals que pretenen donar suport a les accions de conservació en més d’un país. S’ha arribat a acords bilaterals i multilaterals amb relació a la protecció i l’ús de determinades masses d’aigua (com ara la mar de Wadden, compartida per Alemanya, Dinamarca i els Països Baixos) i sistemes de drenatge.

També s’han organitzat xarxes de parcs naturals, tant a través d’agències governamentals com no governamentals, amb l’únic propòsit de protegir les rutes migratòries de determinades espècies i s’ha adoptat una convenció internacional que pretén la cooperació internacional en la conservació dels aiguamolls, anomenada “Convenció sobre Aiguamolls d’Importància Internacional especialment com a Hàbitat d’Ocells Aquàtics (Convention on Wetlands of Internatcional Importance especially as Waterfowl Habitat) més coneguda com a “Convenció de Ramsar” pel nom de la població iraniana on va ser signada l’any 1971.

D’acord amb la convenció de Ramsar, hom considera “aiguamolls” tot tipus d’hàbitat humit, ja sigui natural o artificial, temporal o permanent, amb aigua corrent o estancada, dolça, salada o salabrosa, incloses les aigües marines fins a 6 metres de profunditat en marea baixa. Si bé la Convenció de Ramsar fou signada l’any 1971, no va ser vigent fins al desembre del 1975, que quedà ratificada per un nombre suficient d’estats. Més de 70 estats l’han ratificada al final del 1993. La convenció ha establert també un Fons de Conservació per als Aiguamolls que vol proporcionar als països en desenvolupament els mitjans adients per a millorar la conservació i la gestió dels seus aiguamolls.

Els governs que han ratificat la Convenció s’imposen el respecte de quatre obligacions principals: designar almenys una zona d’aiguamolls per a incloure a la llista d’aiguamolls d’interès internacional; fomentar l’ús equilibrat dels aiguamolls en el seu territori; consultar-se entre ells les execucions de les obligacions que resultin de la Convenció, especialment, però no exclusivament, les referents als sistemes aquàtics o aiguamolls que comparteixin; i crear reserves naturals en els aiguamolls.

Les reserves de biosfera del Programa MAB de la UNESCO

Un dels objectius més importants del Programa MAB de la UNESCO és desenvolupar una xarxa de reserves de biosfera que sigui representativa dels ecosistemes del món. Entre aquests ecosistemes s’inclouen els costaners, i per això hi ha també reserves de biosfera a les costes. L’any 1993 hi havia un total de 311 reserves en 81 països, que cobrien una àrea total de 170 milions d’hectàrees. D’aquestes n’hi havia prop de 80 (60 si s’exclouen les insulars) que afectaven àrees costaneres. Gairebé la quarta part (16) eren als Estats Units. Altres països amb un nombre significatiu de reserves costaneres eren el Regne Unit (10) i Austràlia (6). Alguns exemples podrien ser el parc nacional de les illes Hawaii (Estats Units), Sian Ka’an (Mèxic), Bañados del Este (Uruguai), Doñana (Espanya), la mar de Wadden (Holanda i Alemanya), la reserva nacional Marina de Kiunga (Kenya), l’illa de Palawan (Filipines) i el parc nacional del Sud-Oest (Austràlia).

Condicionaments i valors naturals

Les reserves de biosfera costaneres solen constar tant d’elements terrestres com marins: canals mareals, extensions de fang i sorra mareals, esculls coral·lins, manglars, dunes costaneres, aiguamolls dolços i salats, boscos inundats i boscos secs elevats són ambients corrents dins la seva superfície; algunes inclouen també illes situades a poca distància de la costa. Un bon exemple de reserva costanera pot ser la de Sian Ka’an, a Mèxic, en la qual d’un total de 528 000 ha de superfície, 120 000 ha són marines.

El fet que aquestes reserves de biosfera comprenguin alhora hàbitats marins i terrestres fa que en general tinguin alts graus de diversitat biològica. En la reserva de Sian Ka’an, per exemple, hi ha 4 000 espècies de plantes, de les quals 120 són arbres o arbustos, també 28 espècies de mamífers, 350 d’ocells i 52 de peixos. O, en un altre exemple, en els aiguamolls salabrosos i les zones entre aiguamolls i dunes sorrenques de la reserva de la mar de Wadden, al nord-est d’Europa, viuen unes 100 espècies de plantes halòfiles i hi passen entre 6 i 12 milions d’ocells cada any. En general, les reserves costaneres de biosfera tenen un nombre molt elevat d’ocells residents i migradors. D’altra banda, el fet que es trobin geogràficament aïllades fa que també hi sigui freqüent l’endemisme en un grau singularment elevat; un cas extrem en aquest sentit seria la reserva de biosfera de les illes Hawaii, on el 95% de les plantes amb flors són endèmiques hawaianes.

Les reserves de biosfera costaneres poden reunir valors culturals, comercials i de recursos de subsistència i el component humà pot ser-hi molt important per a la planificació i la gestió. Amb relació als valors culturals, cal dir que l’herència cultural i l’existència de determinats artefactes són característiques de moltes reserves de biosfera; a les illes Hawaii, per exemple, la reserva de biosfera és plena de restes de poblats, temples, sepulcres, camins pavimentats, embarcadors de canoes, coves de refugi, conreus i jaciments arqueològics d’uns quants segles d’antiguitat. Pel que fa a l’aprofitament dels recursos, es fa en benefici dels residents locals: clars exemples serien la caça de porc salvatge dins els límits de la reserva de biosfera de les illes Hawaii, l’extracció de productes per a l’alimentació i medicines a la reserva de biosfera de Sian Ka’an, l’explotació del manglar a la reserva de l’illa de Palawan (Filipines), o el tradicional cultiu de musclos i poliquets per a la pesca que es practica a la reserva de biosfera de la mar de Wadden, alhora que també s’hi extreu sorra per a la construcció. Finalment, la utilització comercial dels recursos és molt important en una gran part de les reserves de biosfera. Per exemple, la mar de Wadden té una gran importància econòmica pel que fa a la pesca comercial. Un gran percentatge de palaies, llenguados i arengs passen els seus primers estadis de vida juvenil en aquesta àrea. El turisme també és molt important en moltes d’aquestes reserves. Hi destaquen activitats com l’observació de la natura, l’acampada, l’excursionisme, la navegació i la pesca, mentre que els hotels i d’altres atraccions turístiques se solen situar en zones properes.

Gestió i problemàtica

Les reserves de biosfera costaneres s’enfronten a un gran nombre d’amenaces. No hi ha dubte que una de les principals és la contaminació. A Waddenzee, per exemple, ha estat progressiu l’empitjorament de la qualitat de l’aigua per causa d’abocament d’aigües residuals i acumulació de metalls pesants i pesticides. Una segona amenaça seria la degradació i l’exhauriment de recursos, sigui per sobreexplotació o bé per l’impacte sobre els hàbitats de les activitats de lleure i la caça illegal; és tristament coneguda la caça excessiva d’animals aquàtics, capturats per explotar-ne la pell, en la reserva de biosfera de Bañados del Este, a l’Uruguai. El conflicte entre els diferents usos dels recursos és un altre tipus d’amenaça per a aquestes reserves, bàsicament per la contraposició de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Els danys i la destrucció de l’hàbitat és una quarta amenaça per als sistemes costaners; les plantacions creixents, les obres de dessecació (en la reserva de Doñana, a Espanya, per exemple), els focs provocats per l’home, i les amenaces naturals tals com els ciclons (Sian Ka’an) en són exemples. Aquests problemes són, en part, conseqüència de la manca de recursos tècnics, humans i financers. Anant més enllà, la inaccessibilitat de moltes reserves ha limitat el control, la recerca, la conservació i les funcions d’administració. La gestió de les reserves costaneres es fa més difícil com més gran és el nombre de governs regionals o nacionals que s’hi troben involucrats. La legislació que protegeix els elements marins sovint porta un retard respecte als sistemes terrestres.

Les reserves de biosfera costaneres consten, com les terrestres, d’una àrea central, que té una funció principal de conservació, és a dir, a la protecció d’hàbitats, de plantes i d’animals en perill; aquesta àrea central queda envoltada per una zona d’amortiment i/o de transició, on es permet l’ús regulat dels recursos. A la reserva de biosfera de Sian Ka’an, a Mèxic, la zona central té unes 280 000 ha, del total de 528 000 ha que componen el conjunt de la reserva.

Les activitats de gestió estan sovint guiades per la preparació de plans de gestió i programes que tenen en compte les condicions locals. Naturalment, la recerca també ajuda a les activitats de gestió. Una gran part de la recerca està dedicada a la gestió i a la conservació dels recursos naturals. Els estudis sobre la utilització i la gestió dels recursos marins hi són d’una gran importància, ja que els resultats s’han d’aplicar a millorar l’economia local i alhora mantenir la conservació d’aquests recursos. Aquest seria el cas dels estudis sobre l’ecologia de la llagosta a la reserva de Sian Ka’an, i els estudis fets sobre els efectes dels cultius de cucs arenícoles a la mar de Wadden.

Les reserves de biosfera poc antropitzades

La gran majoria de reserves de biosfera han estat reconegudes sota les categories d’àrees protegides del país al qual pertanyen, i per això moltes vegades són, a més de reserves, parcs nacionals o reserves naturals. Per la seva importància, moltes d’aquestes àrees han estat, a més, incorporades a altres figures de protecció de rang internacional. La majoria d’aquestes se situen en espais poc antropitzats amb densitats de població humana febles o gairebé nul·les, no ja a la reserva mateixa, sinó, de vegades, en un ampli entorn.

El cas de la reserva de biosfera de Sian Ka’an

Mèxic fou un dels primers països a tenir territoris dins la relació de reserves de biosfera homologada per la UNESCO. En la costa del Carib, en la zona menys desenvolupada de la península del Yucatán, hi ha la reserva de biosfera de Sian Ka’an, que intenta protegir ecosistemes importants, i alhora procura ajudar les comunitats locals a desenvolupar la utilització dels seus propis recursos naturals renovables.

La reserva de biosfera de Sian Ka’an va ser establerta, per Decret Presidencial, l’any 1986, a Quintana Roo, un dels estats de Mèxic més rics biològicament. És una de les tres àrees protegides més grans del país: ocupa 528 000 ha de la part central de la costa de la península de Yucatán. La denominació Sian Ka’an és un terme maia que significa “el començament del cel”.

La reserva es disposa en una plana calcària costanera parcialment emergida, on els ecosistemes terrestres es mesclen amb els marins formant un complex sistema hidrològic amb abundants llacunes, aiguamolls, dunes, manglars, boscos inundats i boscos no inundats, de terres més altes. La plana es troba en una cota baixa i el nivell de l’aqüífer mai no sobrepassa els 8 m per sota de la superfície, cosa que fa que el 75% de la part terrestre de la reserva s’inundi cada any durant l’estació humida. El sòl i la capa subterrània calcària són altament permeables, la qual cosa explica l’absència de torrents superficials i rius.

En terres més altes, les úniques masses d’aigua són els pous profunds de cova, anomenats “cenotes”, que són característics de les penínsules de Florida i Yucatán. Unes de les característiques importants de l’àrea són els esculls coral·lins, que formen part de la barrera coral·lina que s’estén al llarg de la costa del Carib de l’Amèrica Central. A més de la gran bellesa d’aquests esculls i de la diversitat de la vida marina que sustenten, tenen un paper físic en la protecció de la línia de costa contra les tempestes, i també en el proveïment d’hàbitat per a diverses espècies de crustacis i de peixos d’importància comercial; la llagosta (Palinurus argus), per exemple, depèn dels esculls per al creixement dels petits, els quals maduren en les seves badies i llacunes.

Característiques i valors naturals

El clima de l’àrea de Sian Ka’an és tropical amb pluges càlides estivals i ciclons freqüents. Encara que no hi ha estacions meteorològiques dins de la reserva, hom disposa de dades provinents d’estacions molt properes. Les temperatures mitjanes mensuals varien entre els 22°C del gener fins als 27°C d’entre maig i octubre, encara que poden baixar fins als 5°C a l’hivern. Les pluges anuals són de 1 100 mm, i les tres quartes parts cauen durant l’estació humida, entre els mesos de maig i octubre, que és també quan bufen els vents de l’E contínuament i els ciclons, i alhora els tornados o “mangueras” sacsegen la costa.

A Sian Ka’an es combinen les característiques de l’Amèrica Central amb les del Carib. Dins els terrenys de la reserva s’han arribat a trobar fins a 4 000 espècies vegetals, de les quals 540 són plantes vasculars. Els científics mexicans hi han descrit 12 tipus diferents de vegetació, incloent-hi boscos semiperennifolis, boscos semicaducifolis, els anomenats “tasitales” o sabanes amb palmeres, aiguamolls d’aigua dolça o salada, els “petenes” o illes de bosc, els manglars, les dunes i els famosos “cayos”.

Els “petenes”, aquests boscos aïllats que es troben exclusivament a les penínsules de Florida i de Yucatán, són especialment interessants a la reserva de Sian Ka’an, ja que és aquí on assoleixen la seva màxima esplendor en dimensions i densitat. Veritables illes de bosc, amb un diàmetre que pot oscil·lar des de desenes de metres fins a un quilòmetre o més, emergeixen dels aiguamolls sovint formant una mena de pou al centre. Aquesta mena d’illes de vegetació en relatiu eixut es componen de mansegues (Cladium), canyís (Phragmites australis), l’anomenat mangle de botó (Conocarpus erectus), diverses espècies de Bucida, Crescentia i Haemotoxilon. Els arbres són dels tipus “chechén” (Metopium), figuera (Ficus) i Plumeria i palmeres dels gèneres Thrinax i Sabal, que fan de 12 a 15 m d’alçada.

El bosc semiperennifoli d’altitud mitjana ocupa una cinquena part de la reserva, i representa el clímax de les regions no inundades, encara que la vegetació madura és escassa en les parts accessibles de la reserva a causa de les pertorbacions. S’hi poden trobar 120 espècies d’arbres i arbustos, entre els quals els que formen l’estrat més alt de la volta forestal, especialment el “chicozapote” (Manilkara zapota), l’anomenat “chechén negro” (Metopium brownei), el “palo mulato” o “quiote” (Bursera simaruba) i Lysiloma latisiliquum. El “chit” (Thrinax radiata), una palmera de 8 a 10 m d’alçada, és la planta més abundant, i també hi són comuns els llorers (Nectandra coriacea i N. salicifolia), el “manche” (Byrsonima bucidaefolia), Coccoloba i Caesalpina gaumeri. L’abundància d’epífits, plantes que viuen sobre d’altres, i plantes enfiladisses és característica de les zones més antigues i menys pertorbades del bosc.

Els boscos semicaducifolis són molt menys extensos que els anteriors: només hi tenen una extensió que és una desena part de la dels boscos semiperennifolis. S’hi troben al voltant d’unes 100 espècies d’arbres i arbustos, i d’entre les espècies més característiques destaquen el “palo mulato” o “guapiñol” (Bursera simaruba), (Lysiloma latisiliquum), el “chicozapote” (Manilkara zapota), el “chechén negro” (Metopium brownei), (Piscidia piscipula) i (Psidium sartorianum). També és característic d’aquests boscos l’abundància de (Beaucarnea ameliae) i la palmera anomenada “cuca” (Pseudophoenix sargentii).

Els boscos inundats es troben a les zones més baixes i humides. El “palo de campeche” (Haematoxylon campechianum), Bucida spinosa i la cocobola (Dalbergia glabra) formen una volta forestal oberta. El “tasiste” (Acoelorraphe wrightii) i el “jícaro” (Crescentia cujete) es troben a les zones més inundades. Per sota de la volta del bosc, la vegetació és abundant; els epífits i les plantes herbàcies amants de la llum hi són particularment abundants. On conviuen el “chechén negro” (Metopium brownei), el “chicozapote” (Manilkara zapota), el (Bucida buceras) i el (Lysiloma latisiliquum), formen una volta tancada de 12 m d’alçada, i en aquest cas el sotabosc és molt més escàs.

Els “tasitales”, agrupacions de “tasiste” (Acoelorraphe wrightii) es troben dispersos per tota la reserva. Es tracta d’un arbre que pot formar “illots” d’una sola espècie, però generalment es troba associat amb altres plantes, com ara la falguera de manglar (Acrostichum danaefolium), (Bucida spinosa), la mansega de Jamaica (Cladium jamaicense), el mangle de botó (Conocarpus erectus), la cocobola (Dalbergia glabra), l’icac (Chrysobalanus icaco) i la palmera anomenada “chit” (Thrinax radiata). Les comunitats herbàcies cobreixen grans zones al S i al N de la reserva, entre els manglars i els boscos de l’interior, allà on la salinitat no sigui excessiva. Els prats es presenten com a mosaics de tres associacions barrejades, amb predomini de les mansegues (Cladium jamaicense), els joncs negres (Schoenus nigricans) i els eleocaris (Eleocharis cellulosa), respectivament.

El manglar baix cobreix extenses àrees disperses a l’E dels aiguamolls d’aigua dolça. Les plantes més importants, principalment el mangle roig (Rhizophora mangle), que hi fa uns 2 m d’alçada, cobreixen el 35-40% de la superfície. La salinitat del sòl és alta, i durant l’estació seca el terra es desseca completament, mentre que a l’estació humida queda inundat per aigües somes, que poden arribar a assolir temperatures fins als 50°C. Als manglars de la perifèria, les principals espècies arbòries que poden suportar-hi la salinitat són el mangle roig (Rhizophora mangle), el mangle negre (Avicennia germinans) i el blanc (Laguncularia racemosa), amb una alçada mitjana de 10 m. A les zones més seques trobem presents el mangle de botó (Conocarpus erectus), el “chicozapote” (Manilkara zapota) i el “chit” (Thrinax radiata). Altres espècies no arbòries són la falguera del manglar (Acrostichum daneafolium) i l’enfiladissa Rhabdadenia biflora.

La zona de dunes costaneres es troba a la part litoral que mira cap a la mar oberta i s’estén uns 64 km des del límit N de la reserva fins a punta Allen, i des de punta Hualastoc fins a punta Tupac. Atesa la proximitat de les Antilles, la flora mostra una gran afinitat amb la flora caribenya, que és única a Mèxic. També hi ha un gran component endèmic, que inclou el llorer del Carib (Cordia sebestana), el “chechén negro” (Metopium brownei), el “tasiste” (Acoelorraphe wrightii), el romaní de mar (Suriana maritima), Turinar radiata i el tabac de pescador (Tournefortia guaphalodes). Modernament s’han plantat en les dunes diverses espècies de plantes exòtiques, tals com els cocoters (Cocos nucifera), que han estat àmpliament cultivats i han arribat a desplaçar-hi la vegetació natural a gairebé la meitat de les dunes, la casuarina (Casuarina equisetifolia) i (Colubrina asiatica).

Als “cayos”, formats per coralls, sorres i restes de conquilles marines acumulats per l’onatge durant centenars d’anys, el mangle roig (Rhizophora mangle) és l’espècie dominant i l’única en els “cayos” més petits. En els més grans s’hi fa també l’herba de tortuga (Thalassia testudinum), l’aliment principal de les tortugues marines. Gran part de les zones més seques han estat destruïdes.

Tota la fauna de mamífers característica de la regió de Yucatán es troba representada dins de la reserva. S’hi han trobat 28 espècies de mamífers, que inclouen cinc felins: el jaguar (Panthera onca), el puma (Felis concolor), l’ocelot (Felis pardalis), el “tigrillo” (F. wiedii) i el “jaguarundi” (F. yagouarundi). L’àrea també sustenta grans poblacions del tapir (Tapirus bairdii), un dels més amenaçats de la fauna centramericana. Encara que en perill i quasi desaparegut de Yucatán, el manatí del Carib (Trichechus manatus) es refugia a les llacunes salobres de la reserva, on tanmateix és difícil de veure i per tant de censar; surt a la superfície de l’aigua només per a respirar o pasturar el fullatge que penja dels mangles. Els boscos són l’hàbitat de la mona aranya de Geoffroy (Ateles geoffroyi) i del mico negre cridaner de Guatemala (Alouatta villosa).

El nombre d’ocells de la reserva és d’unes 350 espècies, de les quals dos terços hi tenen l’àrea de reproducció. A causa de la gran diversitat d’hàbitats aquàtics, els ocells marins hi són molt ben representats, i també hi ha almenys 16 espècies de rapinyaires. La reserva és un lloc important per a la cria de les fragates (Fregata magnificiens), per als corbs marins (Phalacrocorax), l’ànec paleter rosat (Ajaiai ajaja), el flamenc (Phoenicopterus ruber) i el “jabiru” (Jabiru mycteria).

La fauna d’amfibis i rèptils de la reserva té 42 espècies diferents. Les platges són utilitzades per la tortuga verda (Chelonia mydas), que hi fa la posta, i també per l’espècie en perill Eretmochelys imbricata, la tortuga babaua (Caretta caretta) i la tortuga llaüt (Dermochelys coriacea). El cocodril de Morelet (Crocodylus moreletti) i el cocodril americà (C. acutus) habiten els aiguamolls i els manglars.

Gestió i problemàtica

La reserva de la biosfera de Sian Ka’an és la llar d’uns 800 maies, descendents d’una cultura que ha viscut a la península durant segles, els testimonis de la qual són les abundants restes arqueològiques trobades a la reserva. Els maies són principalment pescadors i agricultors, i depenen de la llagosta (Palinurus argus) com a font principal d’alimentació, que suplementen amb el conreu del blat i la ramaderia. S’han descobert 23 jaciments maies dins la reserva, entre els quals un d’excavat recentment, de 24 km de llarg. Tulum, un dels jaciments arqueològics de Mèxic més visitats, es troba al N de la reserva, i molt a prop d’allà hi ha les ruïnes de Chunyaxché, Vigía del Lago i Xamach. Se sap que aproximadament unes 200 espècies de plantes de la reserva han estat utilitzades pels maies. Els maies en un origen eren uns 5 milions d’habitants i es van escampar arreu de Guatemala i Belize. Van formar les primeres societats urbanes a l’Amèrica Llatina, i les seves restes arqueològiques es poden veure a la reserva de Tikal, a Guatemala, i a la península de Yucatán. Sembla que la sobreexplotació dels recursos naturals duta a terme per aquestes comunitats, particularment a través de l’agricultura, va conduir a la seva caiguda a mesura que els sòls es van anar erosionant i exhaurint.

La recerca científica dins la reserva s’interessa per obtenir un coneixement bàsic de la zona i aplicar-lo a la gestió i la conservació dels recursos naturals. Coordinada pel “Centro de Investigaciones Quintana Roo (CIQRO)”, ha dut a terme un estudi extensiu de diferents aspectes de la flora i la fauna, l’ecologia, la geologia i la hidrologia de la reserva. Un equip de la universitat de Mèxic s’encarrega d’avaluar els recursos marins. La reserva preveu l’allotjament del personal científic.

Els terrenys experimentals d’El Ramonal, demarcats l’any 1986 pels “Amigos de Sian Ka’an”, han estat utilitzats per a desenvolupar-hi tècniques d’agricultura que preservin el delicat sòl de Yucatán, alternant conreus o fent cultius rotatius. També s’estan duent a terme estudis per assegurar la prolongació de l’explotació de recursos com la llagosta i la palmera “chit” (Thrinax radiata), components essencials de l’economia local. Els botànics dels “Amigos de Sian Ka’an” que treballen en les últimes poblacions de la palmera “cuca” (Pseudophoenix sargentii) estan fent estudis comparatius de diferents poblacions per poder establir un pla de gestió per a assegurar-ne la supervivència. El programa valora la condició de la palmera, la seva taxa de creixement i les influències ambientals en el creixement i el desenvolupament, i identifica els mètodes de cultiu per tal de reduir la pressió sobre les poblacions naturals. Un cop acabat l’estudi, aquesta informació serà transmesa a la població local a través d’un extensiu programa d’educació.

Sian Ka’an ha estat reconeguda com la reserva natural més efectiva a Mèxic, i es creu que és un dels millors exemples, a l’Amèrica Llatina, de la integració de la conservació i les necessitats dels habitants locals. Un dels factors que ha contribuït a l’èxit ha estat el suport polític de tots els estaments governamentals, municipal, estatal i federal. De fet, el decret per a crear la reserva assegura un consell de representants que inclou autoritats municipals, estatals, federals, i també pescadors locals, petits propietaris rurals i propietaris de plantacions de cocos. S’ha preparat un pla assequible amb la col·laboració de la població local. El pla proposa la divisió de la reserva en diferents zones per a diferents objectius d’administració. Per assolir els objectius propis d’una reserva de la biosfera, el pla proposa set programes que tracten de l’administració, la vigilància, la gestió dels recursos naturals, la utilització pública, l’educació, la recerca i el control.

El turisme es començà a desenvolupar a la reserva cap als anys setanta, quan les platges de Tulum, al N, van començar a atraure visitants estrangers. Tot seguit, les facilitats per als visitants es van estendre cap al S, a base de camps d’estada i cabanes rústegues, malgrat la manca de serveis bàsics. De tota manera, la part del N de Quintana Roo ha esdevingut el segon punt de turisme intern més important, i s’ha planejat un desenvolupament urbà per al corredor de turistes de Cancún-Tulum, incloent-hi l’illa de Cozumel. L’any 1983 la utilització de la reserva pels turistes semblava que era baixa, probablement per la dificultat d’accés, l’aïllament i la manca de comoditats com l’aigua potable i l’electricitat. De fet, dins de la reserva els serveis estan restringits a la franja costanera. Al N hi ha un petit hotel, un club de pesca i tres zones per a remolcs i cabanes, a les quals es pot arribar per un camí des de Tulum. Per a la resta de la reserva hi ha un petit hotel i una zona de cabanes a Punta Pájaros, que només és accessible per mar o per aire.

Sian Ka’an és en part un repte per als seus directors. La gestió és difícil per la manca d’accés a una gran part de la reserva. Els ciclons també hi dificulten les construccions, i l’elevada humitat apuja els costos de construcció i el manteniment regular dels equipaments. A més, els recursos econòmics permeten mantenir tan sols deu guardaboscos, que no són suficients per a abastar una àrea tan gran. Els límits de la reserva no han estat clarament definits a causa de l’existència d’“ejidos” perifèrics, que compliquen la gestió de la reserva en aquestes àrees.

El desenvolupament de les instal·lacions per als turistes, al nord de la reserva, és el tema primordial. El descontrolat creixement urbà al llarg de la costa, amb els seus abocaments d’aigües residuals que desemboquen directament a la mar, són una amenaça per a la vida dels esculls que envolten la reserva. S’han donat diversos incendis en la mateixa àrea, que han destruït a la vora de 135 000 ha. Els boscos també han estat explotats, fins al punt que espècies molt valuoses, com ara la caoba (Swietenia macrophylla), el cedre roig (Cedrela odorata), el cedre blanc (Simarouba glauca), el “siricote” (Cordia dodecandra) i el “guayacán” (Guaiacum sanctum) s’estan extingint localment. S’està incrementant l’erosió del sòl a les zones desforestades. Les zones compreses en els “ejidos” de Felipe Carrillo i Andrés Quintana Roo contenen contaminants potencials pel fet que aquestes ciutats es troben en la base hidrogràfica de la reserva. Els residus domèstics, industrials i agrícoles poden penetrar a través dels sòls calcaris i assolir el nivell del subsòl aqüífer.

Els “Amigos de Sian Ka’an”, un grup de conservació que canalitza els fons del sector privat per a les activitats de gestió de la reserva, contribueixen activament al seu sosteniment. Això s’ha aconseguit amb col·laboració dels governs municipal, estatal i federal. Al març del 1989, es va iniciar un programa d’entrenament rural que formava part del projecte de desenvolupament regional dels “Amigos de Sian Ka’an”. Hi assistiren nou famílies de Tres Reyes i una comunitat maia local, i seguint el pla establert van formar una granja gràcies a l’ajuda de l’associació. Avui dia el projecte ofereix un programa extensiu per a transferir la tecnologia agrícola a les comunitats maies veïnes i obtenir sistemes més efectius d’agricultura tradicional (“milpa”, als territoris maies). A més, un projecte d’informació pública promociona la reserva a través de diversos mitjans de comunicació. El full informatiu dels “Amigos de Sian Ka’an” dóna informació de les activitats regulars que es fan a la reserva i els llibrets proporcionen informació dels resultats obtinguts en la recerca, en un estil divulgatiu, a les comunitats locals. Com a resultat directe de la col·laboració local, s’han assolit grans propòsits dignes d’esmentar. L’excessiva tala de boscos per a propòsits comercials s’ha controlat de manera seriosa i s’ha reduït la cacera comercial. Els habitants de les comunitats de la zona de Chunyaxché treballen com a personal de la reserva i col·laboren en els projectes de cria en captivitat de fauna salvatge. De tota manera, la conservació a llarg termini de la reserva de Sian Ka’an no depèn només de la població resident, la qual ha estat positivament involucrada en la gestió de la reserva a través dels projectes, sinó també del suport que rebin de les poblacions que viuen fora dels seus límits. La reserva està envoltada dels tradicionals “ejidos”, o terrenys comunals, que ara es troben en la transició entre la utilització tradicional de la terra en la reserva de biosfera i el creixent comercialisme generat pel “boom” turístic recent. Atès que l’impacte d’aquests canvis exteriors dependrà en gran mesura de la manera com aquestes comunitats “amortidores” gestionin els seus recursos naturals, el Programa de Desenvolupament Regional dels “Amigos de Sian Ka’an” està començant a adreçar les seves gestions sòcio-econòmiques més enllà dels límits de la reserva.

El cas de la reserva de biosfera de Bañados del Este

La llacuna Merín es troba al centre d’un immens complex d’aiguamolls costaners temperats que cobreixen un total d’1,2 milions d’hectàrees de la costa entre el Brasil i l’Uruguai. La secció del S o uruguaiana d’aquests aiguamolls és protegida per la reserva de biosfera de Bañados del Este, la qual comprèn llacunes, aiguamolls, dunes i terres inundades estacionalment a la costa atlàntica del país.

Establerta l’any 1976, la reserva de Bañados del Este és una de les primeres reconegudes internacionalment. Les 200 000 ha que comprèn inclouen el monument històric de Santa Teresa i el parc nacional que, establert el 1937, va ser un dels primers parcs nacionals de Sud-amèrica. La reserva de la Laguna Negra i la reserva de fauna i flora de Palma i Laguna de Castillos, situades al S, són llacunes salabroses permanents amb una profunditat mitjana de 7 m. El monument de natura de Dunas de Cabo Polonio es va establir per protegir una zona d’importància nacional per les dunes costaneres i la seva vegetació associada; és una zona popular de picnic per als uruguaians. La reserva de biosfera també inclou la reserva forestal de Cabo Polonio i una sèrie de les illes León Marino protegides. El complex de llacunes s’ha format a causa del mal drenatge de la zona. Els rius, en el seu camí cap a la mar, troben la barrera de les dunes costaneres i són obligats a fer amples meandres al llarg de la costa, afavorint així que es formin grans extensions d’aigües somes. D’altra banda, la zona rep una quantitat de pluges anual de 1 100 mm, la majoria de les quals cauen a l’hivern, i baixen ràpidament de les àrees més altes cap a l’W, fent crèixer els rius i inundant les terres adjacents a les llacunes. Quatre grans rius, el Yaguatón, el Tacuari, l’Olimar i el San Luis, travessen la reserva cap a la llacuna de Merín.

Característiques i valors naturals

Els sòls són àcids i torbosos, amb dipòsits sedimentaris rics en minerals, productors de terres fèrtils. A Bañados de Santa Teresa, els torrents descarreguen els seus sediments i hi deixen dipòsits d’uns quants metres de gruix. De manera dispersa, arreu de Bañados, hom pot trobar els anomenats “cerritos de indios”, petits turons artificials de 20 a 30 m de diàmetre i de 0,5 a 3 m d’alçada, que malgrat que no en coneixem el significat, sembla que van ser construïts pels habitants pre-colombins de la regió que vivien de l’abundant fauna dels pantans i de comerciar amb pells d’animals amb les poblacions veïnes.

Els aiguamolls de Bañados del Este són molt importants per l’efecte amortidor dels forts ruixats; poden absorbir l’excés d’aigua, que d’altra manera aniria a inundar les terres veïnes cultivades. Les inundacions regulars fertilitzen els sòls durant l’hivern i produeixen ufanoses pastures per a la ramaderia. Aquest és el principal ús de la terra a la regió i, efectivament, tres quartes parts del país són destinades a pastura. El règim d’inundació de Bañados del Este, amb els seus sòls rics en nitrogen, són ideals per al conreu de l’arròs. A l’estiu, quan s’assequen els sòls, les llacunes actuen de dipòsits d’aigua per a irrigar les terres circumdants. Actualment, a la regió de Bañados, s’exporten uns 80 milions de dòlars en arròs. Això està començant a crear problemes d’assecament de les llacunes. A més, cada vegada es fan servir més pesticides per protegir el creixement de l’arròs i s’han detectat indicis de contaminació.

Les llacunes són salabroses i duen poca vegetació emergida, però donen lloc a àrees adjacents d’interès botànic, com ara els pantans d’aigua dolça, els llacs soms, les torberes i els herbassars inundats estacionalment i les sabanes de palmeres. Des de l’any 1939, les palmeres anomenades “butia” (Butia yatay i B. capitata) estan protegides per la llei i ara formen associacions pures que cobreixen una àrea de 70 000 ha. S’hi troben plantes típiques de pantans, de les famílies de les ciperàcies, juncàcies i gramínies, principalment jonques (Scirpus californicus, S. giganteus), bogues (Typha) i (Zizaniopsis bonaerensis). També hi ha una gran varietat de plantes psammòfiles i pinedes de pi atlàntic (Pinus atlantica) al llarg de la costa.

Als pantans viuen grans colònies de coipú (Myocastor coypus) i de capibara (Hydrochaeris hydrochaeris), mentre que l’amenaçada llúdria de la Plata (Lutra longicaudis) i la llúdria gegant (Pteronura brasiliensis) hi són més aviat escasses. Els petits habitants típics dels hàbitats pantanosos de l’Uruguai són el petit opòssum aquàtic (Lutreolina crassicaudata), el “tuco-tuco” (Ctenomys pearsoni), la rata d’aigua (Scapteromys tumidus), i les rates d’aiguamoll Holochilus magnus i H. brasiliensis. Els pantans també són l’hàbitat de dos cérvols, el de la pampa (Ozotoceros bezoarticus) i el dels pantans (Blastocerus dichotomus), confinats a les pampes del sud-est del Brasil, el N d’Argentina i l’Uruguai. Un gran nombre d’animals, especialment el coipú, han estat explotats comercialment per la seva pell. La FAO estima que l’Uruguai va guanyar uns 52 milions de dòlars americans amb pell de coipú entre els anys 1976 i 1988, i que el benefici obtingut afectà un 40% de les famílies rurals. Recentment, però, hi ha senyal de sobreexplotació i hi ha hagut una caiguda dràstica de les poblacions de coipú i dels beneficis.

Els aiguamolls de Bañados del Este figuren entre els més rics en ocells aquàtics d’Amèrica del Sud. Hom estima que almenys un terç del total d’ocells registrats a l’Uruguai poden ser trobats a Bañados del Este. D’entre unes 120 espècies d’ocells que s’hi poden veure regularment, hi ha almenys unes 14 espècies d’ànec i 3 espècies de fotja. Però l’avifauna de la reserva inclou, a més, grans concentracions d’espècies menys comunes, com ara la seriema (Cariama cristata). El cigne de coll negre (Cygnus melanocoryphus) i el cigne coscoroba (Coscoroba coscoroba) crien dins la reserva, que constitueix el límit nord de la seva distribució. També s’hi troba en gran nombre l’ànec almescat (Cairina moschata). L’ànec de cap negre (Heteronetta atricapilla), el martinet de neu Egretta thula, l’ibis de cara blanca (Plegadis chihi), el camallarg (Himantopus himantopus) i la gavina de cap fosc (Larus maculipennis) hi crien en gran nombre. A més, Bañados del Este és una de les zones més importants de l’hemisferi sud per a l’estudi dels ocells migradors com ara els corriols daurats americans (Pluvialis dominica), que crien a la tundra nord-americana i baixen a aprofitar l’estiu austral a la reserva. S’hi han vist d’altres ocells migradors de l’hemisferi sud de pas durant l’hivern austral, ocells que han crescut a l’Antàrtida i les illes Geòrgia del Sud i les Malvines; és el cas de l’albatros de celles negres (Diomedea malanophris), del petrell del Cap (Daption capense), el corriol americà (Chionis alba) i diverses espècies de pingüí. Els biòlegs han començat a examinar els factors que determinen la supervivència dels ocells migradors a les àrees on no han estat criats, per poder explicar els canvis observats en el nombre de cries.

Gestió i problemàtica

La reserva de biosfera de Bañados del Este és accessible per una carretera en bones condicions, i s’hi ha construït una estació de camp per als científics visitants. Tanmateix, és també el centre d’una important indústria pesquera, que depèn del bon manteniment de la qualitat de l’aigua, i particularment de l’equilibri entre l’entrada d’aigua dolça i salada. De les 80 espècies de peixos identificades a les llacunes, 30 són comercialment importants i les altres són explotades com a base de subsistència. La llacuna de Castillos és un punt important de posta de gamba marina Penneus platensis.

La reserva es veu cada vegada més amenaçada a mesura que canvia el model d’ús de la terra al seu entorn. Teòricament, la reserva és prou gran per a conservar els ecosistemes costaners, però com que el 70% del territori és de propietat privada, sembla que es fa difícil posar en vigor les normes. La ramaderia està donant pas al creixement de l’arròs, i els pesticides s’estan utilitzant cada vegada més. S’ha intentat dessecar algunes llacunes i alterar els nivells de l’aigua en algunes zones d’inundació temporal per obtenir terres per a l’agricultura. Bañados és un dels punts més populars de turisme nacional i internacional, i tal activitat requereix unes normes. S’ha arribat a algunes determinacions marginals en les terres de propietat del govern. La bútia (Butia capitata), una palmera que legalment és protegida, es troba en l’actualitat seriosament amenaçada pels animals de pastura.

S’ha establert un pla de recerca per a afrontar els problemes més importants. Els investigadors estan treballant per millorar les pastures d’estació seca per afavorir la ramaderia i intensificar el conreu de l’arròs i la soja, i alhora regular els nivells d’aigua en períodes d’inundació i de secada. S’ha establert un programa de biologia aviària centrat en el control de la migració dels ocells i en la reintroducció d’espècies extingides. Aquest tipus de recerca ecològica és important per a comprendre més bé els aiguamolls de les zones temperades.

Hi ha plànols per a la dessecació dels canals de Bañados del Este de fa uns cent anys, del 1885. L’any 1978 es van construir dos canals de drenatge per dessecar 30 000 ha de terra amb el propòsit de construir una reserva de 3 000 ha, India Muerta. La inversió del govern en aquesta zona ha estat encarrilada per la Comisión Mixta para el Desarrollo de la Cuenca de la Laguna Merín, una corporació establerta el 1960 entre l’Uruguai i el Brasil. L’any 1986 la comissió va aconseguir 27,3 milions de dòlars de fons de l’Interamerican Development Bank per a l’electrificació, la instal·lació de la maquinària de bombeig de l’aigua i millores de la carretera. Aquestes mesures van ser dissenyades per millorar la irrigació de les 80 000 ha del voltant de la llacuna de Merín. L’any 1988 es van donar més propostes per a la inversió en l’administració de l’aigua, que incloïen un dic que seguia la llera del riu Cebollati, la mecanització d’Estero de Pelotas, la construcció d’una bassa de 40 km per a drenar l’aigua des de la regió de San Miguel, cap a la llacuna Merín; i un dic per a controlar el règim d’inundació de la reserva d’India Muerta. Després de la visita dels representants del Conveni de Ramsar, la inversió en el drenatge ha comportat grans costos sòcio-econòmics; per exemple, l’increment de la capacitat del canal Andreoni ha conduït més deixalles a les platges de turistes i ha causat una baixada del rendiment de les pesqueries de la costa a causa de les alteracions en el delicat equilibri entre les aigües dolces i les salades. També hi ha hagut una baixada de la indústria del coipú a través de les alteracions produïdes en el seu hàbitat, i s’ha donat una major tendència a inundar en determinades èpoques de l’any.

El cas de la reserva de biosfera de Doñana

Quan fou creat el Parc Nacional de Doñana, l’any 1969, amb una àrea de 392 km2 era la més gran de les àrees protegides d’Espanya. Nou anys més tard esdevingué un dels parcs més grans d’Europa, ja que la seva extensió havia augmentat fins a 758 km2. El parc va ser reconegut com a reserva de biosfera de la UNESCO l’any 1980.

Des de fa mil·lennis, Doñana ha estat un punt de referència molt important per a centenars de milers d’ocells migradors que fan el llarg viatge cada any entre les seves àrees de cria a Europa i les terres d’hivernada africanes. Efectivament, una regió de terra baixa situada a l’extrem sud d’Europa, entre el Guadalquivir i l’oceà Atlàntic, actua com a l’última escala abans de creuar la mar cap al continent africà. Això unit a la gran varietat de biòtops que reuneix i l’alta diversitat biològica, n’han fet una de les àrees naturals més interessants d’Europa.

Característiques i valors naturals

Una de les característiques més impressionants de Doñana és la varietat dels seus hàbitats i paisatges. Aproximadament la meitat de la reserva (la part més propera al Guadalquivir) és ocupada per grans extensions fangoses amb llacunes i rierols: és l’àrea d’aiguamolls més important d’Espanya, que va ser designada l’any 1982 zona d’interès internacional en la llista del Conveni de Ramsar. L’altra meitat de la superfície, que és lleugerament més elevada (la reserva se situa de mitjana a 40 m per sobre del nivell de la mar), comprèn sistemes terrestres, dels quals cal destacar les suredes, les màquies o bosquines, les pinedes, les dunes i les platges. Només uns quants centenars dels milers d’hectàrees que formen les maresmes del Guadalquivir estan protegides dins del parc nacional.

La maresma de Doñana queda partida per nombrosos rierols o “caños”, que corresponen a antics afluents del Guadalquivir; els principals són el Travieso, el Guadimar i la Madre. Hi ha també els anomenats “lucios”, llacunes somes ovalades o rodones que s’escampen per les maresmes i s’assequen completament només durant els períodes més secs. Els petits “ojos”, o ullals, solen ser de règim permanent, i no s’assequen ni en les èpoques d’estiu. També hi ha parcel·les de terra aixecades que no s’inunden ni a les èpoques més plujoses d’hivern, i són conegudes pel nom de “vetas” o illots. De la mateixa manera, els dics o “paciles” que es fan a les lleres de rius i rierols estan sempre per sobre del nivell de l’aigua. Els “lucios” són les últimes masses d’aigua a assecar-se a l’estiu, i per això tenen una gran importància ecològica, ja que actuen com a refugi durant els mesos en què l’aigua desapareix de la resta de la maresma. D’altra banda, els illots i els dics són els llocs preferits per a fer el niu per a moltes espècies de limícoles, gràcies a la proximitat a l’aigua, que permet als pollets d’arribar-hi per a alimentar-se.

L’aspecte de les maresmes varia molt al llarg de l’any. Al mes d’agost no és més que una plana àrida, amb grans extensions de fang endurit i esquerdat com una cassola de terrissa. Quan cauen les primeres pluges de tardor, els “lucios” comencen a créixer i la terra i vegetació dessecada es converteixen ràpidament en fang. Durant tot l’hivern les extensions de terra prenen un color negrós a causa de la descomposició de la vegetació del darrer any, la qual cosa vol dir també alliberament de nutrients. En els primers dies de primavera, aquest color negre queda trencat sobtadament per taques verdes i hi comencen a créixer les primeres plantes, que de seguida cobreixen completament les extensions de terra, deixant només les taques blaves dels “lucios” escampades.

En les zones més àrides de la reserva, hom pot trobar llacunes complexes que es mantenen durant els períodes més secs, i a diferents èpoques de l’any actuen com a refugi, àrea de cria i d’alimentació per a molts ocells aquàtics. Al pic de l’estació seca, mentre que les maresmes es dessequen totalment, aquestes llacunes actuen d’hàbitat de grans concentracions d’ocells.

S’han identificat unes 750 espècies vegetals dins l’àrea de Doñana, incloent-hi dues espècies noves per a la ciència i 45 espècies noves per a Europa, la majoria d’origen africà. Les suredes de Doñana, que avui dia només es troben als voltants de les maresmes, tenen una gran importància. Són les restes del que fou un tipus de vegetació extens que cobria la regió sencera. Tenen una importància especial les taques de sureres (Quercus suber) que separen les maresmes de Doñana de les terres altes, més seques, de l’W, perquè la majoria són peus molt antics i amb sotabosc de falgueres. A l’estiu hi arriben un gran nombre d’ocells, alguns dels quals, com ara les garses i els martinets, hi fan les característiques colònies de nius dalt dels arbres, les conegudes “pajareras de Doñana”.

La terra alta o “monte”, al NW del parc i delimitada per dunes a la part meridional i per maresmes a l’oriental, és coberta de màquia mediterrània, una vegetació arbòria seca amb alguns exemplars de surera escampats aquí i allà. El component bàsic és l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium), associada amb l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), la bruguerola (Calluna vulgaris), el bruc d’escombres (Erica scoparia), i el romaní (Rosmarinus officinalis). A les parts més altes hi dominen la savina (Juniperus phoenicea), els caps d’ase (Lavandula stoechas), la farigola (Thymus mistichina) i una altra estepa, Halimium commutatum.

Als pantans i les maresmes hi creixen la jonca de mar (Scirpus maritimus), la jonca d’estany (Schoenoplectus lacustris), la boga de fulla ampla (Typha latifolia), i els joncs (Juncus). A l’estiu, el ranuncle d’aigua salabrosa Ranunculus baudotii cobreix amb les seves flors blanques totalment les zones d’aigües permanents. En les zones més altes i salines hi creixen els salats (Suaeda) i les cirialeres (Salicornia i Arthrocnemum).

La línia de costa de Doñana se situa perpendicularment als vents del SW. Les implacables ones de l’Atlàntic amunteguen constantment sorra cap a la costa i els forts vents que bufen cap a terra formen unes quatre o cinc fileres de dunes mòbils de sorra fina i blanca, en les quals hi ha escampats petits grups de pi pinyer (Pinus pinea). Quan una duna es troba una pineda, l’envolta gradualment i al llarg dels anys forma els característics “corrales”, grups de pins envoltats de dunes. A poc a poc, aquestes debiliten els arbres, els quals poden eventualment acabar ensorrats sota tones de sorra. Després, els troncs mutilats i trencats queden com a memòria del bosc que un dia va existir, i el procés de colonització recomença. Les llavors d’herba arriben pel vent a la zona entre dues dunes. Les seves arrels seran les primeres a endurir la sorra i a retenir-hi nutrients, de manera que es començarà a formar un sòl. Aquestes primeres herbes solen ser el panical (Eryngium maritimum), la campaneta de mar (Calystegia soldanella) o la bruguerola (Calluna vulgaris), i són les que ajuden a consolidar el sòl. Les llavors de pi, més pesades, són transportades pel vent i s’estableixen en el sòl format per aquestes primeres plantes herbàcies colonitzadores. Amb el temps, s’arribarà a restablir la pineda originària.

La costa té la seva principal característica en el sistema de dunes mòbils i de pinedes. Les comunitats de plantes de les dunes tenen afinitats atlàntico-nord-africanes, i alhora un alt grau d’endemisme. Les espècies més comunes són el borró (Ammophila arenaria), i la camarinya (Corema album). Al voltant de les llacunes s’hi fa típicament un bruguerar d’Erica ciliaris, argelaga nana (Ulex minor), falguera mascle (Pteridium aquilinum) i arbres dispersos com el pi pinyer (Pinus pinea), l’alzina surera (Quercus suber) i el cirerer d’arboç (Arbutus unedo). La llacuna del Taraje deu el seu nom als arbustos anomenats “taray” o tamarius (Tamarix gallica) que hi creixen al voltant. A les pinedes, el sotabosc és format per brucs (Erica) i estepes (Cistus), ginestó (Osyris alba), i llentiscle (Pistacia lentiscus). Terra endins trobem un altre complex de dunes estable. És conegut pel nom de dunes grises o marrons, que depèn de l’edat, ja que el color és degut a l’acumulació de matèria orgànica fosca, que augmenta a mesura que la duna envelleix. Aquestes dunes solen ser colonitzades per bruguerola (Calluna vulgaris), cambró de mar (Hippophae rhamnoides), salzes (Salix repens) i ginebrons i càdecs (Juniperus communis i Juniperus oxycedrus) i argelaga (Ulex europaeus).

Pel que fa a la vida animal, viuen a Doñana el “meloncillo” o icnèumon (Herpestes ichneumon), que hi fou introduït, i que s’alimenta principalment de conills i de serps. D’altra banda, el linx ibèric (Lynx pardina), que és una mica més petit que el linx europeu (Lynx lynx) i té taques negres i ratlles al pèl i uns flocs distintius a les orelles, és exclusiu de la Península Ibèrica. Els conills són la base principal de la seva alimentació. Hom pot veure’n les petjades a la sorra des de primeres hores del matí, la qual cosa demostra la seva activitat crepuscular i nocturna. Sol visitar les “pajareras” quan les garses hi fan el niu. L’any 1992 es va obrir a la reserva un centre de cria en captivitat de linx ibèric, dissenyat per a mantenir-hi vuit exemplars, per tal d’obtenir més informació sobre la seva biologia i per a estudiar els millors mètodes de cria i de reintroducció de l’espècie.

Altres mamífers comuns a Doñana són el porc senglar (Sus scrofa), la daina (Dama dama), el cérvol roig (Cervus elaphus), el petit gat mesquer tacat (Genetta genetta) i la guineu roja (Vulpes vulpes). Les llacunes són habitades per la llúdria (Lutra lutra). Les poblacions d’aquests mamífers són constantment estudiades pels biòlegs residents a la reserva, els quals fan determinades intervencions per tal de mantenir viables les poblacions. Malgrat tot, la població de guineu roja ha crescut espectacularment durant els últims anys, com ha fet a la resta d’Europa. Atès el seu impacte sobre les cries d’ocells aquàtics, cal prendre alguna mesura per a pal·liar l’efecte d’aquest increment sobtat.

Doñana és l’hàbitat de la majoria de la fauna mediterrània, i té, a més, alguns elements nord-africans i d’altres d’europeus que provenen de la costa atlàntica. D’entre els ocells, l’àguila imperial (Aquila adalberti), que fa el niu als pins, és la més preuada. Aquest superdepredador s’alimenta bàsicament de conills, però a l’època de cria també captura rèptils, amfibis i petits ocells aquàtics. Es pot distingir de les altres àguiles per les taques en les espatlles i, al vol, per les vores pàl·lides inferiors. L’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus), l’àguila cua-barrada (Hieraetus fasciatus), l’aligot (Buteo buteo), el milà negre (Milvus migrans), el milà reial (M. milvus), l’arpella vulgar (Circus aeruginosus), l’àguila pescadora (Pandion haliaetus), el xoriguer (Falco tinnunculus) i el falcó mostatxut (Falco subbuteo) hi crien cada any. Les reserves de caça espanyoles o “cotos” són conegudes per la gran diversitat d’ocells de presa. Les capçades més velles dels pins són les preferides per l’àguila marcenca i pel falcó mostatxut per a fer-hi el niu. A l’àguila pescadora i el milà reial, els agrada de fer-los dalt dels arbres de vora l’aigua, on s’atipen del peix viu que tenen a l’abast. L’arpella vulgar fa el niu amagat entre la vegetació espessa dels pantans i caça petits mamífers i ocells, rastrejant les llacunes i pantans. La majoria d’aquests ocells rapinyaires abandonen la reserva després de la cria, i creuant l’estret de Gibraltar, van a passar l’hivern a l’Àfrica. Només l’aligot i el xoriguer s’hi queden durant els mesos d’hivern.

Un dels ocells de cria més interessants per la seva raresa és el flamenc (Phoenicopterus ruber), que s’alimenta de mol·luscs, crustacis, insectes, petits peixos i algues per la curiosa manera de filtrar el fang amb el bec de cap per avall. La polla blava (Porphirio porphirio) també fa grans estols i fa el niu entre els joncs. Les jonqueres són també el lloc preferit del morell xocolater (Aythya nyroca) i l’ànec capblanc (Oxyura leucocephala), mentre que per altra banda la gavina capblanca (Larus genei), el fumarell carablanc (Chlidonias hybrida) i el curroc (Gelochelidon nilotica) nien en petites colònies a les planes fangoses seques i en els illots. El fumarell negre (Chlidonias niger) fa nius flotants als pantans soms i es reprodueix en colònies. El torlit (Burhinus oedicnemus) cria a les zones més àrides de la reserva juntament amb d’altres espècies característiques del desert i l’estepa, com ara la calàndria (Melanocorypha calandra) i la ganga (Pterocles alchata). L’ànec canyella (Tadorna ferruginea) fa el niu en un forat a la sorra de les dunes, i els joves troben el camí cap a la mar al cap de poques hores de sortir dels ous. El bernat pescaire (Ardea cinerea), el becplaner (Platalea leucorodia), el martinet de nit (Nyctiorax nyctiorax), el martinet ros (Ardeola ralloides), l’esplugabous (Bubulcus ibis) i el martinet blanc (Egretta garzetta) són residents típics de les “pajareras”, les típiques colònies de nius que carreguen les capçades de les sureres de Doñana.

La zona pantanosa se situa a la ruta migratòria entre l’W d’Europa i l’W d’Àfrica, i és l’hàbitat hivernal indispensable de moltes espècies d’ocells aquàtics, com les 40 000 oques vulgars (Anser anser) i les desenes de milers de xarxets (Anas crecca), ànec cuallarg (A. acuta), ànec cullerot (A. clypeata) i l’ànec xiulador (A. penelope).

Gestió i problemàtica

Doñana fou una de les reserves de caça preferides pels reis Felip IV, Felip V i Alfons XIII. Pertangué la duquessa d’Alba i figura de rerefons al retrat de la duquessa pintat per Goya. El palau de Doñana roman com a testimoni d’aquell fastuós passat. Encara avui dia s’hi practica la caça del senglar a cavall, servint-se de llargues llances i de gossos que es pengen de l’animal i li impedeixen fugir; únicament són motiu de caça els mascles, el cadàver dels quals hom s’endú com a trofeu. La carpa (Cyprinus carpio) i l’anguila (Anguilla anguilla) formen la base de l’alimentació de molts depredadors de la reserva. D’altra banda, la pesca d’aquestes espècies ha constituït un dels esports de la reialesa espanyola, ja que estan considerades com una exquisidesa entre els andalusos.

Encara que Doñana gaudeix del grau més alt de protecció, el que dóna la institució de parc nacional, la meitat de la seva àrea és propietat privada, i és una opinió generalitzada que té els dies comptats. El seu contacte directe amb la mar ha desaparegut amb la construcció d’hotels, el nivell del subsòl aqüífer ha estat alterat pel conreu intensiu i els drenatges, i els sistemes aquàtics han estat contaminats per fertilitzants i pesticides. Afortunadament, els últims plans d’extracció massiva d’aigua per a irrigació han estat anul·lats. No obstant això, l’última amenaça és la construcció de dos camps de golf, amb la corresponent edificació de cases de luxe i hotels, a la zona de dunes de la reserva, l’aprovació de la qual implicaria la despesa de grans quantitats d’aigua per a irrigació.

La conca del Guadalquivir ocupa uns 57 257 km2, situats quasi enterament dins d’Andalusia. Hi ha un pla que preveu la construcció de vuit embassaments en el seu curs i els seus afluents entre la submeseta sud i la seva desembocadura, a Doñana. D’aquests projectes, el més greu és el de l’embassament de Guadiamar, al mateix Guadalquivir. Es fa difícil de dir exactament quina quantitat d’aigua es pot arribar a extreure del riu sense afectar seriosament el parc de Doñana. Actualment, la maresma s’inunda del tot durant l’hivern dels anys plujosos, però roman ben seca els anys més secs. D’altra banda, s’han extret grans quantitats d’aigua dels rius que l’alimenten per regar els conreus de maduixes de més amunt de la conca del Guadalquivir. És igualment preocupant l’extracció d’aigua subterrània per a abastar els complexos turístics dels voltants. El problema de les aigües subterrànies és que poden ser sobreexplotades al llarg de molts anys, fins i tot dècades, abans no es posin en evidència els efectes de sequera. Probablement ja és massa tard per a prendre mesures de prevenció.

En els darrers vint anys, les maresmes de Doñana s’han reduït de 2 000 km2 fins a 270. Els conservacionistes han començat a preocupar-se per l’efecte de la construcció d’embassaments i l’extracció d’aigua, i han encarregat un estudi als investigadors per a avaluar els possibles efectes dels canvis hidrològics i predir el futur de Doñana. Els resultats preliminars són alarmants. Un estudi de l’any 1986 denuncià una baixada de l’aqüífer de més de 20 m en determinats punts de la reserva. De fet, el nivell del subsòl ha caigut de tal manera que hi ha una filtració neta d’aigua de mar cap a l’interior, que porta sens dubte a la salinització del sòl. Alguns estudis de l’any 1991 indiquen que tan sols 50 l/m2 assoleixen cada any els aqüífers, una xifra clarament insuficient per a mantenir els aiguamolls.

Les reserves de biosfera fortament antropitzades

No totes les reserves de biosfera litorals se situen en àrees poc antropitzades. Algunes, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord, es troben sotmeses als impactes d’importants concentracions de població en el seu veïnatge. Un cas especialment representatiu és el de la reserva de biosfera de la mar de Wadden.

El cas de la reserva de biosfera de la mar de Wadden

La mar de Wadden és una vasta zona mareal a la mar del Nord que s’estén com un arc al llarg de les costes de Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos. Se situa a les províncies costaneres d’Holanda Septentrional, Frísia i Groningen, als Països Baixos, l’estat de Slesvig-Holstein, a Alemanya, i els comtats de Ribe i Sønderjylland, a Dinamarca. La mar de Wadden és un paisatge únic, d’una gran bellesa natural, que representa la transició entre la terra i la mar, en una àrea que cobreix 320 000 ha de mar oberta, canals mareals, bancs de sorra, maresmes i pantans d’aigua salabrosa, de les quals 160 000 queden emergides durant la marea baixa. La mar de Wadden queda protegida de la mar oberta per una cadena d’unes cinquanta illes i bancs de sorra que cobreixen un total de 40 000 ha. D’aquesta manera, podem dir que l’àrea total de la mar de Wadden internacional és de 360 000 ha, de les quals un 10% pertany a Dinamarca, un 60% a Alemanya, i un 30% als Països Baixos. Això la converteix en el tram més gran de maresma intermareal del món, i també representa un 60% de totes les planes mareals (excloent-hi els manglars) que es poden trobar a Europa i al nord d’Àfrica.

Atesa la progressiva desaparició dels aiguamolls costaners i les maresmes a la resta d’Europa, l’enorme àrea de la mar de Wadden té una gran importància. Les primeres àrees protegides van ser declarades l’any 1967 a Holanda, i al llarg de les dues dècades següents es van protegir sectors importants de la mar de Wadden, la majoria com a reserves naturals estrictament. L’any 1990 va ser protegit el sector alemany pels parcs nacionals de Niedersächsisches Wattenmeer i Hamburgisches Wattenmeer, i el sector danès, per la reserva natural de Vadehavet. Els sectors alemanys i holandès han estat reconeguts com a reserves internacionals de biosfera. El sector holandès complet, la major part del sector danès i una part del sector alemany figuren en la llista d’aiguamolls d’importància internacional de Ramsar (250 000 ha del total) en reconeixement del seu valor immens per als ocells aquàtics.

Característiques i valors naturals

La mar de Wadden és un ambient dur, amb fluctuacions extremes de temperatura, salinitat i humitat, que requereix una gran especialització per als organismes que l’habiten. Els que s’hi han adaptat són espècies que prosperen bé en un ampli sector de les costes europees. En termes de biomassa, la mar de Wadden iguala la selva tropical en el fet de ser un dels ecosistemes més productius del món. La producció primària vegetal s’ha estimat que pot ser la mateixa que la d’un camp d’ordi. Això fa que sigui el doble de rica que la mar del Nord i tres cops o més rica que l’oceà Atlàntic. La clau d’aquesta gran productivitat és la gran quantitat de nutrients que li arriben pels rius i que la marea s’ocupa de distribuir dues vegades al dia. Més d’un bilió de m3 d’aigua marina s’endinsen cap a les badies de Marsdiep, Den Helder i Texel, en cada moviment mareal. Entre els nutrients que transporta hi ha 35 milions de tones de sal comuna, 200 t de sulfats i la mateixa quantitat de fosfats, a més de grans quantitats de matèria orgànica.

El paisatge, d’origen sedimentari, és totalment pla, amb una altitud màxima de 20 m. Les pujades del nivell de la mar retiren constantment la línia de costa cap a l’interior, però aquest efecte és contrarestat per la constant reorganització de la costa a causa dels corrents i la deposició de materials. Així, la mar de Wadden és un ecosistema dinàmic, que canvia d’un mes a l’altre i d’un any al següent.

La mar de Wadden es va formar a causa de la pujada relativa del nivell de la mar en aquesta part de l’Europa nord-occidental a partir del final de la darrera era glaciar. La pujada del nivell de la mar es va produir per la subsidència de la placa continental, en desaparèixer el pes del gel i la posterior compactació dels sediments existents. La pujada relativa del nivell de la mar de Wadden al llarg del darrer segle ha estat de 5 cm, malgrat que en el sector alemany ha estat de quasi de 25 cm. El canvi del nivell de la mar no ha estat uniforme a la superfície de la terra a causa del bombament causat pel gel i les càrregues d’aigua.

Les característiques físiques de la mar de Wadden són d’origen marí. La sorra fina i el fang que formen l’àrea estan sotmesos a processos continus d’erosió, transport i sedimentació. Aquestes forces queden afectades per la temperatura, les pluges, l’evaporació, els vents i les marees, com també per factors biòtics. La mar de Wadden és una àrea de sedimentació neta, i les taxes de deposició han estat suficients per a anivellar la pujada del nivell de la mar, de manera que la mar ha quedat més o menys estable en la seva forma present durant els darrers 6 000 anys. Els geomorfòlegs calculen que la deposició neta de fang a la mar de Wadden és d’entre un i tres milions de tones cada any. En aquests sediments s’han excavat diverses valls, algunes d’uns 25 m de fondària, que corren des de la costa fins als límits de la mar de Wadden, i que s’han format a partir de fosa de glaceres que arrossegaven roques i grava cap al fons de la mar. Fa cincuanta anys, les illes Frisones eren considerades com les restes d’un gran banc de sorra que s’havia fragmentat per acció de la marea. Estudis recents de mostres de sediment acumulat afavoreixen la teoria que cada una és la resta d’una barrera de platja desenvolupada pel transport de sorra gruixuda paral·lel a la costa. A mesura que passa el temps les illes tendeixen, a poc a poc, a acostar-se cap a la terra ferma.

Les dunes de sorra que corren quasi ininterrompudament al llarg de la costa holandesa són un dels hàbitats més valuosos que queden al país, juntament amb la mar de Wadden. Les dunes es començaren a formar fa 7 000 anys, i fins a l’any 400 dC restaren cobertes de vegetació, fins i tot de boscos extensos; les severes condicions climàtiques, juntament amb la tala d’arbres feta pels humans al voltant de l’any 1000 dC van limitar el seu paper de barrera i es va donar pas a una extensa inundació. Durant aquest temps van arribar quasi a desaparèixer i va començar un nou cicle de formació, de manera que cap a l’any 1600 aC ja tornaven a existir dunes ben formades. Des del tombant del segle XIX, els holandesos havien estat intentant estabilitzar-les artificialment per consolidar-les i fixar-les. Allà on les dunes s’estenien cap a l’interior, van ser conreades o dedicades a pastures, sobretot per a les ovelles. Modernament han esdevingut àrees de turisme i recreació o bé reserves naturals, a més de continuar fent el seu paper de defensa física contra la força de la mar. Una altra funció important del sistema dunar és la purificació de l’aigua. El Rin és la font principal d’aigua per al subministrament domèstic de diverses grans ciutats holandeses. Això no obstant, quan el Rin arriba als Països Baixos, ja ha esdevingut altament contaminat pels abocaments tòxics industrials i per les clavegueres domèstiques. Les dunes actuen com uns filtres gegantins que tamisen els contaminants a mesura que l’aigua les travessa, fins a convertir-la altra vegada en aigua potable.

El tret més característic de les comunitats vegetals que creixen a les maresmes o als aiguamolls salabrosos és la zonació de la vegetació. La freqüència i la durada de la inundació a cada zona per la marea determina les espècies que es troben en cada comunitat. Unes determinades plantes s’han adaptat a viure en condicions d’alta salinitat i algunes, com la barrella punxosa (Salsola kali), Honkenya peploides i el salat portulacoide (Halimione portulacoides), tenen fulles suculentes i carnoses. Molt poques plantes amb flors poden sobreviure en condicions d’immersió continuada en aigua marina. Els alguerons o zosteres (Zostera) ho poden fer, i n’hi ha dues espècies molt abundants a les planes mareals de la mar de Wadden. També hi viuen dues espècies d’herba marina del gènere Spartina i dotzenes d’espècies de macroalgues i centenars de microalgues. L’espartina (Spartina x townsendii) va ser descoberta per primera vegada l’any 1927 com a híbrid de dues altres espècies del seu mateix gènere, una de nord-americana i l’altra europea; de llavors ençà, essent més vigorosa que les espècies originals, ha colonitzat una gran part dels aiguamolls litorals europeus. Hom l’aprofita per a estabilitzar sediments gràcies a la seva resistència, al ràpid creixement i la seva capacitat d’adherir-se al substrat i acumular grans quantitats de sediment.

La primera planta terrestre que es troba als aiguamolls és la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea), espècie que domina fins al punt d’excloure les altres; carnosa i de creixement lent, s’agrupa fent una vegetació tupida, que pot retenir molt de fang entre els seus peus, de manera que col·labora eficaçment a elevar el nivell del sòl i a formar per això comunitats de plantes terrestres de llocs secs.

Els aiguamolls salabrosos estan ocupats per vegetació halòfita, amb unes 30 espècies de fanerògames. Les espècies dominants són la poàcia (Puccinellia maritima), la Festuca rubra, la cirialera europea (Salicornia europea) i la cabridella (Aster tripolium). En les àrees de transició entre aiguamolls i dunes viuen unes 100 espècies vegetals, però en canvi hi ha molt poca vegetació en els canals mareals.

Les dunes costaneres es consoliden gràcies a la colonització i l’establiment de tres poàcies o gramínies especialitzades, l’agropir mediterrani (Elymus farctus), el borró (Ammophila arenaria), i la Leymus arenarius. Són plantes que, per la seva forma de creixement, poden viure en condicions d’elevada salinitat entre grans de sorra mòbils: perennes, disposen de rels i brots laterals capaços de créixer ràpidament a través de la sorra, i ajudar així a consolidar les dunes. Els brots de borró són capaços d’obrir-se pas a través de molts metres de sorra. Uns altres habitants típics de les dunes són la paradella (Rumex crispus), la silene (Silene vulgaris), amb la seva delicada flor, el rave de mar (Cakile maritima) i la panical (Eryngium maritimum). A mesura que les dunes envelleixen es tornen més estables i poden ser colonitzades per bruguerola (Calluna vulgaris), càrex (Carex arenaria) i líquens del gènere Cladonia. Hi ha molta informació sobre les algues, els macròfits, el fitoplàncton i els organismes vegetals bentònics d’aquests ambients.

Moltes plantes són endèmiques de la mar de Wadden, sigui perquè van evolucionar allà i mai no s’han estès fora d’aquella àrea, sigui perquè s’han extingit en d’altres parts d’Europa com a resultat dels canvis induïts per l’home en els hàbitats costaners.

Pel que fa a la vida animal, malgrat que només hi ha 250 espècies d’animals adaptats als ambients extrems de les maresmes, cada espècie s’hi troba en poblacions nombroses. Per a la majoria d’espècies de mamífers marins, la mar de Wadden no representa un hàbitat idoni, a causa de la poca fondària i de les extenses planes mareals. L’únic mamífer de mida grossa que hi és comú és la foca comuna (Phoca vitulina). La marsopa comuna (Phocoena phocoena) i el dofí mular (Tursiops truncatus) s’hi deixen veure de tant en tant; el dofí mular hi era abans molt més comú, però s’ha anat fent rar d’ençà que es va tancar Zuiderzee l’any 1938, ja que desaparegueren les arengades que hi solien fer la posta. La foca marbrada (Phoca hispida), la foca de Grenlàndia (Pagophilus groenlandicus), la foca de cresta (Cystophora cristata) i la foca grisa (Halichoerus grypus) han desaparegut de la zona, mentre que la morsa (Odobenus rosmarus) encara hi apareix ocasionalment.

Les illes Frisones tenen una fauna terrestre i d’aigua dolça molt rica, en relació amb la variada naturalesa dels seus hàbitats i al seu aïllament relatiu. S’hi troben grans quantitats de mol·luscs, malgrat que les illes siguin deficients en calci. S’hi han comptat més de 1 500 espècies d’artròpodes, espècies resistents, amb una gran capacitat reproductora i amb molts mecanismes per a adaptar-se a la salinitat i a la immersió. També hi ha 20 espècies de peixos trobades als estanys salabrosos i d’aigua dolça, molts dels quals han estat introduïts per l’home. Les illes són una gran fortalesa per al gripau corredor (Bufo calamita), espècie que ha estat en perill d’extinció en gran part dels estats de la mar de Wadden. S’han recomptat unes 177 espècies d’ocells que s’hi reprodueixen i també unes 34 espècies de mamífers terrestres.

La mar de Wadden té un paper principal en la història de la vida d’unes 50 espècies d’ocells. Cada any hi passen una mitjana de 10 milions d’ocells provinents de regions que són 100 o 125 vegades més grans que la mateixa mar de Wadden. Els milions d’ocells que migren des de les zones àrtiques de cria a Nord-amèrica, Grenlàndia i Sibèria cap als llocs d’hivernada a Europa i Àfrica fan escala a la mar de Wadden. Alguns s’hi queden poc temps i d’altres hi passen unes quantes setmanes mentre muden i s’engreixen per a continuar el camí, que pot continuar durant milers de quilòmetres. La migració de tardor comença amb l’arribada de la gamba roja pintada (Tringa erythropus) a la segona quinzena de juny, juntament amb moltes altres petites espècies. Al juliol, el pigre gris (Pluvialis squatarola), el territ gros (Calidris canutus), el territ variant (Calidris alpina, 330 000 exemplars), el tètol cuabarrat (Limosa lapponica, 93 000), el becut (Numenius arquata, 122 000), la gamba roja vulgar (Tringa totanus, 45 000), la gamba verda (Tringa nebularis), i el remena-rocs (Arenaria interpres) hi arriben en grans estols, juntament amb les gavines vulgar (Larus ridibundus) i cendrosa (L. canus). La garsa de mar (Haematopus ostralegus, 290 000 exemplars) sol arribar-hi a l’agost, mentre que l’ànec xuclador (Anas penelope) i el cuallarg (Anas acuta) hi arriben a partir del setembre. L’oca de collar (Branta bernicla) i la de galta blanca (Branta leucopsis) s’hi poden veure en grans poblacions al mes d’octubre juntament amb l’arribada de l’ànec blanc (Tadorna tadorna). Els darrers a arribar, entre el final d’octubre i el de novembre, són el bec de serra mitjà (Mergus serrator) i el bec de serra gros (M. merganser).

Malgrat que les millors àrees protegides es troben a la part holandesa de la mar de Wadden, el sector danès és important per l’ànec blanc (Tadorna tadorna), l’ànec coll verd (Anas platyrhynchos), el xarxet (Anas crecca) i l’ànec cullerot (Anas clypeata). El sector alemany és el més gran i és important pels milions d’ànecs, gavines i camallargs que acull. Les illes de Knechtsand i Trischen són àrees de muda per a pràcticament tota la població europea d’ànec blanc. Les illes de la mar de Wadden són particularment importants per les espècies reproductores que són rares a tota la resta de l’Europa septentrional, com per exemple el bec d’alena (Recurvirostra avosetta), el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), el becplaner (Platalea leucorodia) i l’arpella vulgar (Circus aeruginosus).

Els canals i les planes mareals sustenten una àmplia i productiva associació d’invertebrats. Bons exemples en són el copèpode Temora longicornis, dues meduses, l’aurèlia (Aurelia aurita) i el borm blau (Rhizostoma pulmo), els poliquets Arenicola marina i Nereis diversicolor, els musclos (Mytilus edulis), l’escopinya de gallet (Cerastoderma edule), el tel·línid Macoma balthica, el bivalve Mya arenaria, el cranc verd (Carcinus maenas) i la gamba d’alguer (Crangon crangon). Els musclos, les escopinyes, els bivalves, els tel·línids i els poliquets constitueixen un 80% de la biomassa bentònica i són la base alimentària de moltes espècies d’ocells i de peixos. A excepció d’algunes oques i ànecs, totes les espècies d’ocells de la mar de Wadden són carnívores.

La mitjana de la biomassa del bentos s’ha estimat en 27 g de pes sec/m2 i una producció de 20 g/m2/any, sumant-li 5 g de gàmetes. Amb relació als ocells, hi ha una fórmula per a relacionar la taxa metabòlica basal amb el pes corporal i un factor que relaciona el consum d’aliment amb la taxa metabòlica basal, i s’ha calculat el consum anual dels ocells entre uns 3,7 i 4,3 g de pes sec /m2. A primera vista sembla que hi ha aliment abundant per als ocells de la mar de Wadden. Això no obstant, els peixos utilitzen entre 3 i 5 g/m2/any, i els invertebrats bentònics utilitzen 3 o 4 g/m2/any, de manera que el consum suma almenys 10-12 g/m2/any. Les escopinyes i els musclos se n’enduen uns altres 1 o 2 g. La diferència entre la producció i el consum és de 20 g menys 11-14 g, que resulta en uns 6-9 g/ m2/any. Atès que una gran part de la fauna bentònica viu massa al fons per a servir d’aliment als ocells, i que una gran part pateix mortalitat durant les gelades hivernals, l’aliment s’hi fa realment escàs. Això fa que hi hagi molta competència entre ocells, cosa que ha afavorit diferents adaptacions o estratègies alimentàries, com la diferent forma i llargària del bec, que els permet explotar aliment diferent.

Pel que fa als peixos, sembla que hi viuen unes 100 espècies diferents, de les quals 22 són espècies comunes. Cinc d’aquestes espècies hi eren molt abundants, però les seves poblacions van anar declinant entre els darrers 10 i 30 anys. Aquests peixos depenen de la mar de Wadden en diferents graus, segons el seu cicle vital: alguns hi són residents, d’altres marxen tan sols durant l’època de fresar o durant els fred hivernal, i d’altres visiten l’àrea precisament per a la fresa. La mar de Wadden és un lloc important per a la cria de peixos de moltes espècies. Els adults allliberen els ous a la mar del Nord i quan eclosionen, els petits retornen a la mar de Wadden, on passen el seu estadi juvenil. L’àrea els ofereix protecció contra les condicions de vegades adverses de la mar oberta, un gran espai, una temperatura més elevada i aliment abundant. Les investigacions mostren que aproximadament un 40% dels arengs, un 50% dels llenguados i un 80% de les palaies de la mar del Nord provenen de les àrees de cria de la mar de Wadden. Atès que aquestes espècies rendeixen milions de lliures l’any, cal no menysprear el valor econòmic de la ictiofauna de la mar de Wadden i de la mar del Nord.

Alguns invertebrats i diversos peixos aprofiten els corrents mareals per a desplaçar-se a dins i a fora de la mar de Wadden. El fet que s’hagi desenvolupat aquest grau d’evolució i d’adaptació del comportament demostra que aquest sistema costaner s’ha mantingut estable durant un temps relativament llarg. Malgrat que quasi no hi ha pesca en el sector danès, la indústria pesquera alemanya i holandesa explota espècies com l’anguila (Anguilla anguilla), l’eperlà (Osmerus eperlanus), diversos peixos plans, gambes i altres crustacis i bivalves. Lamentablement, la brillant pesca d’ostres del segle XIX va ser arruïnada per sobreexplotació. L’any 1950 s’hi va començar a instal·lar el cultiu de musclos, i en el sector holandès se n’arriben a extreure fins a 70 000 t cada any.

La transformació antròpica

Els humans han aprofitat la mar de Wadden des de temps immemorials. S’hi ha practicat la pesca, la caça i l’agricultura des del començament de la història; els entrenaments militars, la recerca científica i el turisme són més recents. Plini el Vell, en la seva “Historia Naturalis” ho descrivia així: “gent desgraciada vivint en illes prefabricades, caçant peixos que s’escapen cap a les aigües profundes en la marea baixa, amb xarxes fabricades amb canyes i joncs”. L’arqueologia ha desenterrat estacades, xàvegues i xarxes submergides: restes de l’antiga tecnologia que encara es manté viva en el record.

Els assentaments humans de les illes, amb la seva terra limitada, depenien necessàriament de la pesca de la mar de Wadden i també de les grans pesqueries d’arengada de la mar del Nord, que utilitzava hams i fils de pescar. Al segle XV, els habitants de les poc fèrtils illes plistocenes, Amrum i Sylt (encara avui presents a Holanda), confiaven plenament en la pesca de l’areng. L’any 1610 van haver-hi pèrdues catastròfiques de vaixells i de vides humanes, i l’activitat va parar de cop. L’any 1514 a l’illa de Texel, uns 500 homes (d’unes 750 famílies) treballaven al mar pescant mòlleres, bacallans i palaies. L’any 1753 quasi tots els treballadors de Borkum, Ameland i Terschelling servien a les companyies de caça de balena i residien a Hamburg, però després de cessar la caça de la balena al final del segle XVIII, aquests homes començaren a treballar en la marina mercant.

En les aigües menys profundes de la mar de Wadden, la pesca de subsistència es duia a terme amb la utilització de “mudsledges”. Hi ha documents que proven la regulació legal de la pesqueria comercial d’areng, datats del segle XI. Cap al segle XII es va començar a controlar la mida de les xarxes de pesca per mitjà d’una moneda de plata, que havia de passar fàcilment a través de la malla, i hi havia una limitació estricta del nombre de xarxes per a cada tripulant.

Altrament, la construcció de dics en algunes parts de la mar de Wadden ha dut canvis irreversibles en l’ecosistema costaner. Algunes zones han estat separades de la resta per terraplens i els estuaris han quedat separats de la mar per dics, amb l’objectiu de protegir la costa i crear terra per a l’agricultura en el fèrtil sòl sedimentari, els anomenats pòlders. Des de l’ any 1950 s’han guanyat més de 160 000 ha de terra gràcies als pòlders, però a expenses dels aiguamolls, que feien un paper molt important en l’ecosistema. Dinamarca va perdre una quarta part de les seves originàries 3 200 ha de pantans amb la construcció de dics l’any 1980. L’impacte sobre els sistemes naturals ha estat mesurat per l’Agència Nacional Danesa per a la Protecció de la Natura, Monuments i Espais. D’ençà de la construcció dels dics, el nombre d’oques ha disminuït en un 99%, els camallargs en un 90% i els ànecs en un 30%. Abans la regió era un punt d’importància internacional per a 18 espècies d’ocells aquàtics i camallargs, però avui ho és tan sols per a 8 espècies.

La part alemanya de la mar de Wadden està sota el risc de la construcció de dics si es duen a terme els plans del govern de Slesvig-Holstein. La proposta determina la construcció de 9 km de dic en la zona de Nordstrander, i 12 km des de la costa fins a l’illa de Pellworm, cosa que representaria la pèrdua de 3 400 ha de maresmes i aiguamolls. De fet, ja s’han perdut 1 200 ha en fer la construcció d’un dic a Nordstrander Bucht. L’organització ambiental Deutscher Naturschutz (DNS) ha estimat que si no s’aconsegueix un equilibri entre els valors ecològics i l’explotació econòmica, almenys unes 4 000 espècies d’animals i plantes que viuen avui a la mar del Nord estaran amenaçades pels projectes de construcció de dics i pel turisme creixent, la contaminació, la intensificació de l’agricultura i la industrialització.

Gestió i problemàtica

Els principals problemes de gestió de la mar de Wadden són la construcció de dics, el desenvolupament portuari i industrial, la contaminació, la massificació del turisme, i l’amenaça constant que representa per als aiguamolls la dessecació i la sobreexplotació ramadera. A Alemanya, activitats com el conreu, la pesca, les excursions i la navegació de petites barques estan tenint efectes adversos en les àrees centrals. Les barques de motor i els vaixells de vela estan exercint una pressió creixent en les zones centrals, i l’any 1988 ja es van fer esforços per a introduir noves normes. L’increment a gran escala de la pesca per companyies holandeses ha portat a unes noves normes.

Les reserves de biosfera de la mar de Wadden estan sota el control de diverses agències provincials i organitzacions no governamentals. A Alemanya, on sols una petita part de la mar de Wadden pertany a la reserva de biosfera, gran part de la terra és propietat del govern nacional i unes petites àrees són propietat del govern provincial i local i de les organitzacions de conservació privades. A Holanda, el 15% de l’àrea central (13 000 ha) és propietat i està sota control de societats de conservació tals com Natuurmonumenten, i la resta és administrada per l’estat. La gestió podria millorar si les reserves de biosfera dels tres països col·laboressin.

La utilització tradicional dels recursos a la mar de Wadden encara es practica avui dia i inclou la pesca, el cultiu de bivalves (especialment musclos) i de poliquets. Alguns estudis han mostrat que els nivells actuals del cultiu dels poliquets no és suficient per a mantenir els nivells de poblacions d’ocells. També s’ha observat que s’ha destorbat l’alimentació dels ocells per culpa de la presència humana, que busca també aquests poliquets. Moltes de les petites illes de la mar de Wadden s’han creat artificialment per al cultiu de bivalves i per als ocells aquàtics. Avui dia les pesqueries cultiven gambes, musclos, escopinyes i palaies.

La gestió més activa es duu a terme a les zones costaneres dels aiguamolls salabrosos i les dunes. En les zones de la península de Skallingen, a Dinamarca, i en molts altres aiguamolls de la mar de Wadden, es cultiva la vegetació per a assolir unes condicions òptimes per als ocells aquàtics. L’illa de Jorchand, a la part meridional de la mar de Wadden danesa, és protegida de l’erosió, ja que és una zona important per a fer els nius dels ocells. S’han fet molts esforços per a aixecar un promontori davant del dics de la mar, per a trencar la força de les ones i restablir-hi les zones marjaloses. Les poblacions del gavià argentat (Larus argentatus) s’han convertit en un problema en moltes parts de la mar de Wadden, i s’estan controlant per reduir l’impacte sobre els camallargs i les orenetes.

Les reserves de la biosfera de la mar de Wadden han estat delimitades de tal manera que incloguin llocs habitats dins els seus límits. A més, no hi ha accés públic a la zona central de la part alemanya. La pesca hi és fortament controlada i qualsevol acció relacionada amb l’agricultura, excepte les pastures, hi és totalment prohibida. La majoria de les reserves costaneres a Holanda estan tancades al públic, almenys durant l’època de cria. Fora de la zona central es practiquen algunes activitats com el cultiu de musclos, però sota una estrica regularització. La zona d’amortiment sols pot estar cultivada respectant-hi la fauna i la flora del lloc, i el públic s’exclou de les zones més sensibles. Les àrees de cria d’ocells i les zones de repòs de les foques estan sota estricta vigilància. A les zones de transició hi són permesos determinats tipus d’activitat econòmica, com ara l’extracció de sorra, el desenvolupament portuari i l’esbarjo. L’exploració petroliera no hi és permesa, però s’han donat llicències per a perforar a la regió de Mittelplate i Hakenseland a Alemanya, després de prendre’s moltes mesures contra els vessaments de petroli.

La mar de Wadden es troba en una de les zones més altament contaminades i industrialitzades del món. La reserva pateix, per tant, un alt risc de contaminació per residus industrials o per deixalles domèstiques. De fet, la mar de Wadden està afectada per la presència de metalls pesants i d’altres substàncies tòxiques, a més de l’eutrofització causada pels nitrats i els fosfats que arriben pels rius, de la mar del Nord i de l’aire. Els nutrients són essencials per a la productivitat de la mar de Wadden, però un excés de nitrogen i fòsfor causen una deficiència d’oxigen i la consegüent mort dels organismes, tal com passa en els llacs i rius eutròfics.

Malgrat que els contaminants orgànics i metàl·lics es troben en baixes concentracions en l’aigua del mar, s’acumulen en el sediment i poden assolir-hi concentracions d’un milió de vegades més grans en organismes dels graons superiors de la cadena tròfica, com és el cas de les foques i els ocells de presa. Hi ha proves que els policlorurs difenils (PCB), que provenen dels sistemes hidràulics, són causa d’esterilitat en les foques. També s’ha demostrat que les combinacions de substàncies tòxiques ataquen el sistema immunitari de les foques i d’altres animals fent-los més susceptibles a les infeccions i als brots epidèmics.

Les altes concentracions de contaminants són descarregades pels rius Elba i Rin. El 50% de l’abocament del Rin a Rotterdam va a parar a la part oriental de la mar de Wadden holandesa, mentre que les descàrregues de l’Elba ho fan a la part septentrional. A més, la mar de Wadden se situa en una de les rutes navals més transitades. Les pèrdues contínues d’olis i productes químics dels vaixells a la mar del Nord són nocives per a la zona a llarg termini. A més, sempre hi ha el perill d’accidents entre els vaixells que transporten olis i productes químics, la qual cosa significaria una catàstrofe real per a tota la regió.

La singularitat i la gran bellesa paisatgística de la mar de Wadden, conjuntament amb el reconeixement com a refugi europeu d’ocells aquàtics i camallargs, està començant a atreure el turisme. Aproximadament uns 30 milions de persones hi passen almenys una nit durant l’època de vacances, i milers de treballadors hi troben feina en la indústria turística d’estiu. Les atraccions inclouen des d’activitats de platja com navegació, “windsurf” i esquí aquàtic fins a la cacera, la pesca amb canya i el turisme de natura. Tot això es basa en l’existència d’àrees semisalvatges obertes, i per tant, en les reserves naturals i altres àrees protegides.

L’any 1980 van visitar la zona unes 25 000 embarcacions, 300 000 pescadors i unes 12 000 persones. Algunes ciutats, com Harlingen, a Holanda, estan començant a passar de la manufactura cap al turisme com a primera font d’ingressos. Llocs d’acampada, hotels i tot el que s’hi relaciona són nous llocs de treball. Les agències de turisme alemanyes han construït uns trenta centres d’informació i s’ha publicat un diari de la mar de Wadden, a través del secretariat comú. El turisme massificat també pot crear problemes ambientals; els més comuns solen ser trepitjar la vegetació, destorbar els ocells i les seves cries i excedir-se en la cacera. El desenvolupament d’una infrastructura sovint causa contaminació i afecta els nivells d’aigua subterrània a més dels requeriments de drenatge de terres previs a la construcció.

L’holandesa-alemanya-danesa mar de Wadden és una sola entitat ecològica i hi ha molts factors que l’amenacen, que van més enllà de les fronteres. La cooperació trilateral entre els estats de la mar de Wadden és primordial per a poder assegurar la conservació i alhora assolir-hi el nivell de desenvolupament desitjat. Els estats de la mar de Wadden han estat cooperant per a protegir-la des dels anys setanta. La declaració conjunta de protecció de la mar de Wadden es va firmar l’any 1982. Amb aquesta, els tres estats s’han posat d’acord a cooperar en l’execució de tractats internacionals prou importants com el Conveni per la Conservació de la Vida Salvatge Europea i els Hàbitats Naturals (Berna 1982), el Conveni de Ramsar (Ramsar 1971), el Conveni per a la Conservació de les Espècies Migradores (Bonn 1979) i la EC-bird Directive (79/409/EC). La declaració protegeix la natura de la mar de Wadden, i posa un èmfasi especial en els llocs de cria i de descans de les foques i en les àrees d’ajocament, alimentació, cria i muda dels camallargs i els ocells aquàtics. També es dedica a la contaminació, que és una qüestió que cal tractar a escala regional. A la Haia, l’any 1990, els estats de la mar de Wadden van proposar l’organitzacio dels residus de policlorurs diferents (PCB) i la reducció de contaminants en general, en un curt termini de temps.

L’any 1987 els estats de la mar de Wadden van establir el Secretariat Comú de la mar de Wadden, dissenyat per a consolidar la cooperació per a la protecció d’aquesta mar, recollint informació dels tractats i els esforços per a la conservació, analitzant-la i també estudiant les estructures legals per a la protecció a cada país, divulgant informació de la regió i donant suport als programes científics, a les trobades trilaterals i a les conferències. Els estats de la mar de Wadden tenen conferències intergovernamentals cada tres anys, i les organitzacions no governamentals estan convidades a participar-hi.