L’espai geogràfic dels sistemes litorals

La canviant línia de costa

Si els oceans han canviat i canvien constantment, encara que amb molta lentitud en comparació amb l’edat de la nostra civilització, també les costes han canviat i canvien. A més a més, el ritme de canvi de les costes és més ràpid que el de la forma general dels oceans, encara que els canvis més importants també puguin considerar-se lents des del punt de vista humà. Raons de canvis importants de la forma i l’extensió de la costa es poden trobar en els canvis del nivell de la mar i en els processos orogènics i tectònics. És fàcil, per exemple, agafar un mapa topogràfic detallat i dibuixar-hi una suposada línia de costa 100 m més amunt o més avall de l’actual: és qüestió de resseguir la línia topogràfica o batimètrica corresponent. En les costes més escarpades possiblement aquest exercici no modifiqui gaire la forma de la línia de costa, el seu estil, encara que canviarà la seva longitud o la superfície de terreny en sec de la part continental. Ara bé, en costes planes, canviar 100 m el nivell de la mar pot significar fer desaparèixer (o aparèixer, si el que fem és baixar el nivell) països sencers.

Efectes d'una pujada del nivell del mar

Editrònica, a partir de fonts diverses

Si el nivell de la mar pugés cent metres o baixés cent metres configuraria de manera molt diferent les costes del que avui és el continent europeu. En cas d’una pujada de nivell d’aquesta magnitud (per exemple per fusió dels gels dels casquets polars), països sencers com els Països Baixos o Dinamarca pràcticament desapareixerien, tota la vall del Po romandria sota les aigües, igual que un bon terç d’Anglaterra, d’Alemanya o de Bèlgica, i l’estuari del Sena arribaria prop de París. Moltes poblacions costaneres, fins de les àrees on les cotes pugen amb rapidesa, com Barcelona, Sant Sebastià o Marsella, quedarien, semblantment, mig negades. En cas d’una baixada equivalent (per exemple, en cas d’una glaciació de magnitud semblant a la que es va produïr 18 000 anys enrere), els fons de la mar del Nord, de la Bàltica i de l’Adriàtica quedarien emergits en la seva major part i, en el cas dels dos primers, també quedarien coberts de gel.

La memòria de la mar

En l’última glaciació important (com en les precedents), una part considerable de l’aigua líquida del planeta va deixar els oceans per anar a dipositar-se en forma de gel en unes extensíssimes geleres que ocupaven una gran part de les regions polars i de latituds altes. Ara fa uns 18 000 anys els casquets de gel tenien la seva extensió màxima. La mar va baixar de nivell uns 100 m, mentre que moltes regions continentals que havien de suportar l’enorme pes del gel acumulat a sobre (alguns gruixos de gel arribaven als 3 km), van enfonsar-se una mica en el mantell de roca plàstica, sobre el qual suren. Mentre el nivell de la mar era baix, la pluja i el vent van anar erosionant i conformant tota la part de continent que havia quedat exposada a l’aire. Els rius van excavar valls noves i van transportar sediments terrígens a favor del pendent. Amb la retirada dels gels, durant l’època càlida que seguí la glaciació, tornà a pujar el nivell de la mar, i algunes zones continentals que havien estat sotmeses al pes del gel van tendir a aixecar-se i recuperar de mica en mica el nou nivell d’equilibri, surant com sempre sobre el fluid magmàtic. En els últims 1,6 milions d’anys hi ha hagut uns 30 episodis de glaciació, amb els corresponents períodes interglacials, que van anar conformant les costes tal com ara les coneixem.

Aquests processos van deixar un senyal inequívoc al voltant de les costes de pràcticament tot el món en una estructura anomenada plataforma continental. Si dibuixem un perfil topogràfic, anant des del continent cap al fons de l’oceà, veurem que en la majoria de casos el pendent és variable: feble en el primer tram, fins a assolir uns 200 m de fondària, més brusc entrant al talús continental i finalment altra vegada més suau, fins a confondre’s amb les extenses planes abissals a uns pocs milers de metres de fondària.

El relleu submarí, però, té molt poc a veure amb el relleu emergit en els continents, i les grans fosses oceàniques, de més de 6 000 m de fondària, són l’expressió de fenòmens tectònics de gran abast i ens recorden que contínuament els oceans es fan i es desfan. Es crea escorça oceànica en els centres d’expansió, grans serralades submarines, des d’on s’eixamplen els oceans, mentre que en certs indrets, justament on hi ha fosses profundes, la vella escorça oceànica s’enfonsa sota el continent veí i desapareix per sempre, tot manifestant-se en forma de terratrèmols i volcans. És per això que no hi ha cap fons oceànic que tingui més de 200 milions d’anys, mentre que el planeta en té uns 4 500. Si tenim en compte que existeixen oceans aproximadament com els actuals des de fa uns 3 500 millions d’anys, podem afirmar que els fons oceànics s’han fet i desfet més de 10 vegades des que el nostre planeta disposa d’hidrosfera.

Tot això ens ve a dir que la memòria dels oceans és curta. La més recent ha quedat en un marxapeu arran de costa, la plataforma continental, en els sediments que recobreixen les conques, però els fets més antics s’han perdut en gran mesura. Tanmateix, algunes estructures i alguns sediments se salven de l’enterrament definitiu i es poden trobar en forma fòssil sobre el continent. A la serralada de l’Himàlaia, per exemple, podem trobar fòssils d’organismes marins a milers de metres d’altitud sobre el nivell de la mar, i és que la cadena muntanyosa més alta del planeta és la cicatriu d’un oceà que es va tancar per sempre en col·lisionar l’Àsia i l’Índia, ara fa uns 50 milions d’anys. De fet, a molts indrets trobem vestigis fòssils d’oceans passats, de platges, d’esculls coral·lins, de sediments fins, i amb aquestes estructures també els organismes que hi vivien.

Entre la mar i el continent

No hi ha cap dubte que de totes les regions marines existents, el litoral és el que més ha importat i continua important als humans. La raó és simple, ja que es tracta del límit natural del sistema continental al qual l’espècie humana pertany i que al litoral es perd un grau de llibertat dels dos que ofereix la superfície terrestre. El litoral és una frontera, però no és una línia senzilla i unidimensional. Convé pensar en el litoral des d’un punt de vista funcional, com a sistema, per tal de poder comprendre’n el paisatge, els canvis, la història i projectar-ne el futur.

La línia de costa és aquella que ve definida pel contacte de la superfície de la mar amb la terra del continent. La forma d’aquesta línia depèn de la forma del relleu terrestre, ja que podem considerar a tots els efectes que la superfície de la mar és plana i que s’adapta al recipient. Només cal introduir la complicació del fet que el nivell varia amb les marees, però es tracta d’una complicació no fonamental a excepció del seu efecte en la creació d’una estreta franja que es troba intermitentment submergida, la banda intermareal. La forma de la línia de costa no és quelcom estàtic, sinó que és afectada per l’acció de les onades i també per la dels corrents marins.

Les onades són les responsables de l’erosió dels penya-segats per la banda inferior, la qual, a la llarga, produeix l’esfondrament de porcions considerables de roca. Les formes que es generen per aquesta acció són ben eloqüents. Les onades, però, també tenen un efecte complex en les costes baixes i sorrenques. D’una banda erosionen la platja, però de l’altra produeixen un corrent de deriva al llarg del litoral que finalment té l’efecte de transportar el sediment de costat, no sols de la costa cap al fons. L’alimentació de les platges a base dels sediments aportats pels rius tendeix a compensar les pèrdues de l’erosió, però els efectes dels corrents de deriva i de les aportacions externes de sediments es reparteixen de manera desigual, i així hi ha llocs on s’acumulen sediments i llocs on la costa retrocedeix. Cal indicar també que la regularització de rius i torrents de règims irregulars a base de canalitzacions, rescloses i embassaments han fet minvar els volums de sediments que arriben a la mar i que això produeix regressions sostingudes de platges en diversos indrets del món. Els processos litorals poden ser ràpids durant un temporal, per exemple, però si tenim en compte la mitjana dels canvis al llarg d’uns pocs anys, observem que els resultats són relativament lents, encara que d’una escala temporal perfectament assolible pels humans (entre desenes i centenars d’anys). Aquesta dinàmica és la que fa canviar d’una manera més visible la línia de costa, especialment de les zones deltaiques, fent aparèixer fletxes de sediments en els caps, barreres de sorra que tanquen llacunes costaneres, canvis en la posició de les goles dels rius, etc.

Els corrents marins generals tenen poca influència sobre l’evolució de la forma de la línia de costa. Els corrents de marea, en canvi, sí que treballen les costes baixes i inundades, i el seu efecte és comparable al de la deriva litoral però en una regió més interna dins del sistema de la línia de costa.

Una altra causa del canvi de la forma de la línia de la costa és l’activitat biològica. L’exemple més clar és el de les costes formades per esculls coral·lins, però també cal recordar la interacció entre les formacions de manglars o d’altres vegetals i l’acumulació i la redistribució de sediments en les costes baixes. Com a activitat biològica també pot considerar-se l’activitat humana, encara que és molt especial. Els humans creen suports artificials que modifiquen localment de manera molt important la línia de costa: esculleres de protecció, barratges i ports formen ja una part gens menyspreable del paisatge litoral arreu del món.

Finalment, cal indicar que l’activitat volcànica també és en alguns indrets causa esporàdica de canvi en la forma del litoral.

Els estils de costa

Els estils de costa són el resultat de la interacció de dos tipus de procés: les causes de canvi en la forma del litoral, és a dir, les onades, els corrents marins, l’activitat biològica i l’activitat volcànica actuen sobre un estil bàsic o determinat de costa que ha estat, i està, determinat per processos geomorfològics relativament més lents i d’abast molt més ampli. Així, es tracta de la presència d’una costa baixa i sorrenca o d’una costa alta i rocosa; d’una costa retallada amb molts entrants i sortints o d’una costa més aviat rectilínia.

Les costes retallades acostumen a donar-se en zones on el continent es troba relativament enfonsat (o el nivell de la mar relativament aixecat). Exemples clars són totes aquelles zones que s’havien enfonsat per efecte del pes del gel en l’última glaciació, i que un cop aquest ha desaparegut encara no han recuperat el que hauria de ser el nivell definitiu en equilibri. En algunes d’aquestes costes l’aigua de la mar inunda les valls dels rius o de les glaceres antigues ja desaparegudes. En d’altres, la costa baixa i plana submergida dóna una altra mena de forma, encara que també retallada.

Les costes més aviat rectilínies o de formes suaus acostumen a donar-se en zones que estan relativament aixecades i en les quals, per tant, la superfície de l’aigua de mar està banyant antics dipòsits sedimentaris submarins. En la majoria de casos el pendent és suau, i es pot parlar de planes costaneres, però en d’altres la costa es mostra com un seguit de vells penya-segats i de planes o relleus elevats, tallats sovint a diferents nivells per l’acció de les onades.

Finalment trobem les formes especials: dels esculls coral·lins, d’atols gairebé circulars al voltant de petites illes volcàniques en ple oceà, o de llargues barreres vorejant el litoral com a la costa est d’Austràlia; dels deltes dels rius, sovint amb un aspecte d’esponja on l’aigua del riu i la de la mar es confonen en infinits racons de mida i forma variables; de les colades magmàtiques de les nombroses illes volcàniques distribuïdes arreu dels oceans mundials i, finalment, potser les menys estables, les formes del litoral gelat, dels límits del gel marí que es fa i es desfà, i de les glaceres que desemboquen a mar i el sembren d’icebergs de totes les mides, fins a produir-ne alguns de molts quilòmetres de llargada, veritables però efímeres illes flotants a la deriva.

Una mar que puja i baixa

La presència de la costa limita el desplaçament de l’aigua en sentit horitzontal, tendeix a reorientar els corrents marins i fer-los córrer paral·lelament a la seva direcció principal. Ara bé, si es dóna una convergència d’aigües cap a la costa, com és el cas de les ones de marea, l’obstacle força l’elevació del nivell de la mar, i amb el reflux, el nivell baixa. Ja que aquestes oscil·lacions del nivel de l’aigua són força freqüents i tenen un ritme periòdic, si bé el seu abast no és sinó limitat, els canvis geomètrics que es produeixen en la dimensió horitzontal de la línia de costa podrien ser inclosos en el que és, de fet, una línia de costa “ampla”.

La forma i el perfil del litoral modula de manera molt important la marea. En particular, en trossos de mar semitancats com badies i estuaris, alguns components periòdics de la marea poden coincidir aproximadament amb el que s’anomena el mode propi d’oscil·lació de la mar a la badia o estuari en qüestió.

Variacions del nivell del mar

Editrònica, a partir de dades de l’autor

Variacions del nivell de la mar durant un període anual a Castelló de la Plana i oscil·lacions durant dos períodes d’algunes hores (rissagues) a l’Estartit, a la costa de l’Empordà. El primer gràfic resumeix les mesures directes de tot un any al port de Castelló de la Plana (i les corregides segons la pressió atmosfèrica; es pot observar que les màximes oscil·lacions es corresponen força amb els equinoccis i les mínimes es produeixen a l’estiu. Els altres dos gràfics representen les oscil·lacions mesurades al port de l’Estartit la nit del 16 al 17 de setembre de 1975 i la tarda del 2 de juliol de 1981 (les observacions són fetes minut a minut); es pot observar que, en la primera d’aquelles dates, en poc més de tres hores s’enregistraren nombroses oscil·lacions del nivell de la mar de més de mig metre d’amplitud i algunes que s’acostaren al metre, encara superades per les que es produïren en la segona data.

Les oscil·lacions mareals

Per entendre què vol dir això, només cal fer un senzill experiment consistent a provocar amb les mans un moviment de vaivé en una galleda, un gibrell o una banyera plens d’aigua. Si movem la mà de pressa, l’aigua s’agita i provoquem ones més o menys petites que tenen un aspecte caòtic. Però si anem alentint el moviment de vaivé de la mà, ens adonarem que hi ha un ritme que provoca la pujada i la baixada compassada del nivell de l’aigua en un extrem i l’altre del recipient, en la direcció del nostre moviment. En aquella situació, tenim la sensació que l’aigua que toca la nostra mà pràcticament no la frega i amb molt poc esforç podem provocar una onada que surti del recipient a una i altra banda. En aquesta situació, el nivell de la superfície de l’aigua en el centre del recipient no varia, i en canvi és màxima la seva variació en els extrems. Hem trobat el mode propi d’oscil·lació de la superfície de l’aigua en el recipient. Si fem l’experiment en els tres recipients proposats, que són de grandària creixent, veurem que en una galleda el període és més curt (la freqüència amb la qual movem la mà és més ràpida) que en el gibrell, i en aquest últim més curt que en la banyera. Així, quan el període de la marea coincideix amb algun mode propi d’una badia o estuari, es produeix ressonància i l’amplitud de la marea es pot veure molt augmentada.

Des del punt de vista dels ecosistemes costaners, interessa no sols la freqüència del moviment i l’amplitud de la marea, sinó també l’expressió que aquests paràmetres tenen en un lloc concret. En particular serà molt important el desnivell de la costa on actuï la marea, ja que per una mateixa amplitud (desplaçament vertical), l’extensió de terreny sotmès a immersió i emersió alternatives serà major com menor sigui el desnivell. En una costa vertical, una amplitud màxima d’1 m crea una zona intermareal d’1 m. Si el pendent, en canvi, és de l’u per mil (desnivell d’1 m en 1 km), la mateixa amplitud crea una banda intermareal d’1 km d’amplada. Com més pla sigui el perfil de costa major serà la velocitat de desplaçament del front de marea, i més importants els corrents i l’erosió dels sediments.

Així doncs, els organismes que visquin a la zona intermareal han d’aprendre a anticipar-se per tal d’evitar ser arrossegats pel corrent o sofrir una dessecació massa prolongada, però també poden usar precisament la periodicitat de les marees com a rellotge per a sincronitzar activitats com l’alimentació o la reproducció.

Les variacions catastròfiques del nivell de la mar

La perfecta periodicitat de les marees fa que sigui fàcil adaptar-s’hi i que no tan sols no representin cap perill sinó que es poden aprofitar de múltiples maneres. Ara bé, hi ha desplaçaments del nivell de la mar que no tenen aquest caràcter predicible perquè no són rítmics i perquè poden combinar-se amb els moviments mareals per produir desnivells de la mar molt més grans del que és corrent.

Normalment els desnivells de la mar provocats per canvis de pressió o pel vent (i circulació de l’aigua associada), no són més importants que els propis de les marees. En general, la superposició a la marea de totes les fonts de variació que no són periòdiques tan sols introdueix una mena de soroll que treu precisió a les taules de predicció de marea. Tanmateix, quan les causes d’aquestes desviacions són extremes (huracans, tsunamis, temporals i fortes depressions atmosfèriques), si coincideixen amb moments de desnivells de marea màxims les conseqüències solen ser catastròfiques. Algunes situacions d’aquest tipus s’han repetit prou vegades com per haver arribat a fer plantejar i construir costosíssimes i sofisticades barreres protectores (Londres, Països Baixos...). L’efectivitat d’aquests sistemes de protecció, però, només és òptima combinada amb els sistemes de predicció d’aquests esdeveniments. Actualment es disposa d’una xarxa de satèl·lits que subministren informació meteorològica instantània que es pot combinar amb models hidrodinàmics capaços de treballar ràpidament i que permeten fer prediccions amb el temps suficient per operar les barreres o per prevenir els serveis de protecció civil per tal d’alertar la població que està en la zona de risc d’inundacions. Igualment, els observatoris de sísmica subministren la informació sobre terratrèmols que permeten predir l’hora d’arribada de l’ona del tsunami a qualsevol de les costes de l’oceà afectat, i per tant, la probable combinació amb la marea local.

A la costa es poden observar altres moviments verticals del nivell de la mar amb periodicitats diferents de les marees, que poden ser localment importants i que no s’han de confondre amb la marea. La variació estacional de la pressió atmosfèrica, per exemple, provoca, en mars semiconfinades com la Mediterrània, on no hi ha marees importants, un descens o ascens del nivell mitjà de la mar que pot mantenir-se durant setmanes (minves i plenes). En aquest cas, es dóna un pols estacional en l’ecosistema litoral, ja que els poblaments d’organismes bentònics dels nivells superiors poden quedar en sec durant un temps massa llarg per a poder evitar la dessecació i la mort.

Entre els moviments no mareals que mostren un ritme, n’hi ha que tenen períodes de pocs minuts amb amplituds de prop d’1 m o més. A la zona mediterrànea s’anomenen rissagues, i són deguts a ones internes que viatgen enganxades a la costa, provocades per pertorbacions d’alta freqüència a l’atmosfera. Aquestes ones internes tenen una amplitud molt feble i generalment passen desapercebudes, però en certes ocasions el seu període és similar al d’algunes badies, ports o cales. Llavors es pot produir ressonància, i en aquests racons la mar pot pujar i baixar més d’1 m en un temps molt curt (deu minuts, per exemple) i el fenomen pot durar una hora o més. En mars sense marees, on no s’espera que el nivell de la mar oscil·li tant, aquests fenòmens (que es produeixen entorn de l’estiu però són impredicibles) poden produir desgràcies en embarcacions amarrades en petits ports o ancorades en cales arrecerades.

Els confins entre la terra i la mar

Des del punt de vista ecològic, els límits de qualsevol sistema són fronteres, en principi arbitràries, a través de les quals hi ha intercanvis i fluxos de materials i d’energia. En la pràctica, els ecòlegs que estudien un sistema intenten que els fluxos de materials, d’organismes, d’energia o de nutrients a través de les fronteres escollides siguin fàcilment quantificables i controlables. Dos tipus de fronteres seran especialment adequades per a delimitar sistemes ecològics des del punt de vista funcional: les que són impermeables, és a dir, aquelles a través de les quals els fluxos són nuls, i aquelles que podríem anomenar simètriques perquè els fluxos en un sentit i el contrari són idèntics.

En la naturalesa, aquests dos tipus de fronteres no es donen mai en un sentit pur, però hom pot intentar escollir els límits de l’ecosistema de tal manera que es minimitzin els fluxos. Aquest és el cas, per exemple, de les conques hidrogràfiques que tenen el seu límit natural en les carenes, és a dir, en els canvis de vessant, ja que l’aigua i els materials que porta no poden remuntar contra la gravetat. A la mar oberta, per exemple, és corrent admetre que qualsevol pla vertical representa una frontera simètrica, ja que si no hi ha diferències apreciables a cada costat del pla i no el travessa cap corrent important, cal suposar que, per al sistema pelàgic, els intercanvis a través d’aquesta frontera seran de la mateixa magnitud en tots dos sentits. Es tractaria d’una frontera simètrica.

El litoral, un espai fronterer

El litoral és un espai fronterer, és a dir, que si el volem delimitar des d’un punt de vista funcional i a efectes pràctics, ens trobarem en la necessitat de posar límits a un sistema que és en si una frontera. Els fluxos a través de la línia de costa tenen dos sentits, si bé és clar que el més fàcil i més important és el que va a favor de la gravetat, de terra a mar. De tota manera, la part més important dels fluxos es dóna a través de sectors limitats, com si fossin finestres o portes.

De tots, els rius són sens cap dubte els principals camins de pas entre el continent i la mar. L’aire és també un vehicle gens menyspreable per al transport d’aigua, de substàncies dissoltes i de partícules, en totes dues direccions, cap a mar o cap a terra. En aquest cas, els fluxos acostumen a ser asimètrics. Molts organismes que transporten materials a través del litoral utilitzen l’aire o l’aigua dels rius com a suport (ocells i peixos). Finalment, cal indicar que en els litorals humanitzats el transport produït directament per l’activitat humana és sovint el que es fa notar més. De terra a mar cal recordar les aigües residuals urbanes, industrials o agrícoles, abocades ja sigui a través d’emissaris submarins o dels mateixos rius, els sòlids i productes químics diversos provinents de la indústria, d’activitats constructives o extractives i que poden ser transportats per emissaris, per l’aire, per camions o vaixells, a més d’olis i petrolis, etc. De mar a terra els fluxos són menys importants i acostumen a ser el producte d’activitats extractives, ja sigui de recursos vius (pesca, marisc, algues, etc.) o de minerals diversos. Sovint aquests fluxos es donen a través dels ports.

Queda clar, doncs, que pel litoral passen la majoria dels fluxos que hi ha entre l’interior dels continents i la mar, i entre la mar i el continent.

L’arbitrarietat relativa de la delimitació

El sistema litoral s’ha d’entendre com una franja més o menys centrada en la línia litoral, d’amplada variable, que conté alhora una part de mar i una part de terra. Per la part de mar cal incloure en el litoral la regió més directament influïda per les aportacions des del continent, la zona també que suporta l’acció directa de l’activitat humana.

Encara que els límits varien d’una costa a una altra, es pot considerar que aquella porció d’aigua marina situada per sobre de les batimetries d’uns 50 m de fondària pertany funcionalment al sistema litoral, encara que convé recordar que es tracta d’una decisió arbitrària. De fet, aquesta és la fondària on molt sovint desemboquen els emissaris submarins d’aigües residuals o dels fangs de les depuradores costaneres. L’efecte dels rius petits també es deixa sentir fins a unes poques milles de la línia de costa, mentre que els grans rius poden influir fortament en àrees molt més grans. En aquest últim cas pot no ser funcional considerar tota la zona d’influència dins del sistema litoral. Cal recordar també que en la majoria de costes existeix una banda de mar més ampla (pot ser d’unes 30 milles o més) que comprèn la zona de plataforma continental i que té unes característiques pròpies i diferenciades respecte a l’aigua més allunyada o oceànica. L’aigua de plataforma, inclosa la de la franja estrictament litoral, no es barreja fàcilment ni contínuament amb la de la regió oceànica. Entre les dues es crea un front (frontera física) que s’oposa a l’intercanvi. La idea que el que llencem a la mar des de terra es difon i desapareix ràpidament és equivocada, i la contaminació s’acumula al litoral i ens acaba tornant d’una manera o d’una altra.

Per la banda de terra els límits del litoral no són més fàcils de determinar. Hi ha criteris físics i ecològics que permeten determinar límits prou adequats. En les àrees costaneres que tenen serralades litorals més o menys paral·leles a la línia de costa resulta útil considerar les carenes d’aquestes muntanyes com a límits naturals, incloent-hi d’aquesta manera totes les petites conques costaneres. Allí on el litoral és pla o en els llocs on extenses valls s’obren a la mar, cal buscar els límits en la distància on encara és perceptible la influència de les aigües marines. Un criteri possible és considerar l’altura de les capes d’aigua freàtica respecte al nivell de la mar. Les costes baixes i les valls amples de rius o deltes sovint són importants zones d’assentaments urbans, industrials i agrícoles, grans consumidors d’aigua dolça, que treuen directament del curs del riu o dels pous que exploten les capes subterrànies. Els deltes molt explotats sovint tenen problemes de salinització de les capes freàtiques, indici clar de conflicte i d’interacció entre la mar i el continent.

Sigui quin sigui el criteri escollit, cal també indicar que, per la banda de terra, la sociologia i l’economia, i sovint la política, tenen també quelcom a dir-hi, ja que en les costes molt humanitzades el pes específic de l’activitat humana és determinant.

Els criteris ecològics per a la tipificació dels sistemes litorals

Per a analitzar el paisatge, en aquest cas el dels sistemes litorals, cal no deixar de banda alguns conceptes clau de l’ecologia. L’estudi científic dels sistemes naturals ens ha permès obtenir una visió funcional dels paisatges que ens ha de facilitar la comprensió i la gestió dels sistemes litorals. Un bon criteri per a la gestió és no demanar a la natura allò que li és estrany o impossible i sí recolzar-se, en canvi, sobre la seva pròpia manera de funcionar i evolucionar per tal d’aconseguir un manteniment tan automàtic i tan poc costós com sigui possible. Cal no anar en contra de la natura sinó adaptar-se al seu ritme i a la seva capacitat de regeneració. No oblidem que l’efecte més clar i important dels humans sobre la natura és l’acceleració de processos, la qual cosa implica sempre una simplificació i una pèrdua d’estabilitat. Lluny de l’equilibri, les estructures, en aquest cas les del sistema litoral, només es poden mantenir mitjançant una despesa considerable de matèria i energia, com també d’informació. En altres paraules més planeres, a un cost econòmic proporcional al grau de desequilibri.

Històricament, els assentaments humans més importants pel seu grau de desenvolupament i d’evolució cultural s’han donat prop dels rius. L’aigua i la terra fèrtil són els elements més preats pels humans, ja que representen la potencialitat de desenvolupament, creixement i manteniment més gran. La mar ha tingut de vegades el paper de frontera real, però a mesura que els humans han sabut dominar l’art de la navegació, també ha representat una porta cultural i econòmica, de doble circulació. Els llocs on coincideixen rius i mar acostumen a ser indrets molt poblats, encara que això sempre depèn del tipus de desembocadura i de costa. Els estuaris han estat més fàcils de colonitzar que els deltes i els aiguamolls.

La producció i la productivitat

Els conceptes ecològics de producció (increment de biomassa per unitat d’espai i de temps) i de productivitat (producció per unitat de biomassa existent) són clau per començar a analitzar les característiques determinants de qualsevol sistema ecològic. Tot el funcionament tròfic d’un sistema ecològic depèn de la producció primària (dels vegetals). Aquesta determina la quantitat possible d’animals que hi podran viure, incloent-hi els humans. La productivitat és un bon indicador del ritme del sistema, és a dir, del flux d’energia que processa, ja que reflecteix la taxa de renovació de la biomassa. Una productivitat més gran vol dir una taxa de renovació més ràpida. La producció depèn de la presència en el mateix lloc i en el mateix moment dels factors que la fan possible. En qualsevol cas, aquests factors són la llum, els nutrients minerals i els vegetals. El suport dels productors (el sòl, o la mateixa aigua en els sistemes aquàtics) també és important, ja que determinen l’estabilitat, el grau d’oxigenació, etc.

Els rius arrosseguen cap a mar els sediments i els nutrients que formaran els marges de les valls dels últims trams més planers del riu i els rics deltes de vora mar. L’aigua dels rius, carregada de materials, penetra a la mar i enriqueix les aigües costaneres. És així que en termes generals el litoral acostuma a tenir més possibilitats de ser una zona rica i productiva que no altres zones de l’interior continental, i aquesta riquesa no es redueix a la banda de terra, sinó també a la mar, on les comunitats de plàncton i de peixos i les bentòniques que viuen sobre el fons seran més ufanoses prop del litoral que en regions més allunyades de la costa.

La producció depèn en gran mesura de la taxa d’entrada d’energia (i de materials) que rep l’ecosistema. Aquestes entrades en forma d’energia mecànica, d’aigua de rius o de pluja, de nutrients inorgànics o orgànics, forcen el sistema i el fan més productiu. El sistema adaptat a un règim determinat d’entrades processa i aprofita, amb diferents graus d’eficiència, aquesta energia externa. El litoral, pel seu caràcter de frontera a través de la qual passen la majoria de fluxos que van de terra a mar, és un sistema que conté molts indrets especialment forçats i productius. La taxa d’entrada d’energia externa, però, és inversament proporcional al grau d’eficiència del sistema. És a dir, sistemes molt forçats acostumen a processar menys eficientment els materials aportats i tendeixen a exportar una proporció important de les entrades, amb un processament parcial. Aquests sistemes forçats es converteixen per això en sistemes que forcen els veïns més propers que estan situats més avall de la cascada del transport material i energètic.

L’estabilitat

Els sistemes naturals estan sotmesos a pertorbacions que els confereixen un cert grau d’inestabilitat. Les comunitats que es desenvolupen a qualsevol lloc determinat són el resultat d’una interacció íntima entre el medi físic i el biològic. Els medis físics més estables, per a un mateix nivell d’aportació d’energia externa, asseguren un grau més alt de permanència de les comunitats i un major grau d’anticipació dels organismes que hi viuen. Tot plegat es tradueix en un nivell de complexitat i maduresa assolits més alt que en els sistemes menys estables.

La inestabilitat del suport físic implica més renovació i per tant menys perdurabilitat. Les comunitats naturals tendeixen a adaptar-se al règim de pertorbacions existent, acomodant les taxes de reproducció i de creixement dels organismes que les formen: més inestabilitat, major taxa de renovació o de reproducció, vida més curta, organismes més petits; més estabilitat, organismes més grans, de creixement més lent, amb una menor taxa de reproducció. Així és que els sistemes més estables i constants suporten unes comunitats complexes, aparentment poc variables en el temps i formant mosaics espacialment poc repetitius o molt diversos. Es tracta de sistemes que van a poc a poc, que processen amb eficiència i que si bé tenen una alta producció, també respiren molt; fet i fet, la productivitat és baixa, tenint en compte que la biomassa que contenen és alta. Exemples de sistemes d’aquest tipus a la mar són els esculls de corall, i a la terra ferma els grans boscos tropicals plujosos. L’estabilitat d’aquests sistemes és deguda fonamentalment a l’estabilitat del suport físic i a la regularitat del règim de pertorbacions a què està sotmès, atès que molt rarament en rep de catastròfiques.

Per contra, molts sistemes litorals, com ara els deltes dels rius, són exemple de sistemes que de manera natural estan sotmesos a pertorbacions més o menys recurrents de certa intensitat, com ara les inundacions. Aquestes renoven el sistema i aporten materials nous que enriqueixen el medi. De fet, provoquen un “tornar a començar” que implica el manteniment d’un grau de productivitat i renovació important i alhora impedeixen l’establiment de comunitats gaire perdurables.

L’explotabilitat

Des del punt de vista ecològic, és explotable el sistema que, pel règim de pertorbacions al qual està sotmès, incloses les diverses maneres d’entrades d’energia externa, produeix més del que és capaç de processar “in situ”. És a dir, té uns excedents que poden ser explotats per sistemes veïns. Tot sistema d’alta productivitat és potencialment explotable. Els deltes del rius, amb els sistemes d’aiguamolls i de llacunes costaneres, són sistemes que poden considerar-se explotables. És així que són visitats per ocells migradors que aprofiten els excedents d’aquests sistemes en els moments adequats. Maresmes, manglars i sistemes similars exporten cap a la mar part de la seva producció i són, alhora que refugi de formes juvenils i d’adults, la font tròfica que alimenta una bona part dels organismes del sistema marí que té al costat. La mar, enriquida, també és explotada per organismes de terra, fonamentalment ocells que, saltant la frontera física, contribueixen a fer més eficients els fluxos entre ambdós sistemes.

Els humans no són gaire diferents d’altres organismes pel que fa a l’ús de la capacitat d’anticipació i d’aprofitament dels excedents dels sistemes explotables. De fet, el que els fa més diferents és la seva capacitat per modificar els sistemes naturals en el sentit d’augmentar-ne el grau d’inestabilitat, i la seva capacitat de dirigir-hi un excés d’energia externa. Els humans reguen i adoben els sembrats, per exemple, i certament cap altra espècie no ho fa, almenys de manera conscient. A més, la mateixa explotació manté el sistema en un grau de rejoveniment sostingut que el fa més explotable encara. De vegades, fins i tot molt sovint, també es dóna el fet que els humans no són conscients que la seva activitat provoca fàcilment aquests canvis simplificadors i acceleradors de la taxa de renovació de l’entorn biològic.

Mirant a l’altre extrem en el ventall de tipus d’ecosistemes, els més madurs i estables són poc explotables. La mar menys explotable és aquella d’aigües més blaves i transparents, sovint amb comunitats biològiques riques i diverses. Culturalment, acostumem a apreciar aquests sistemes, són com obres d’art vivents i ens agrada observar-los, i banyar-nos en aquestes aigües càlides i transparents. La cultura de l’oci, fortament arrelada en el si de les cultures amb economies més benestants, ha inventat la indústria turística, aquella que s’alimenta del temps “sobrant”, no necessari per a sobreviure, que es pot dedicar a activitats lúdiques, a viatjar, a fer volar la imaginació i a no fer res. Molts litorals del món reuneixen les característiques ambientals més apreciades culturalment per a l’oci, paisatges corresponents a ecosistemes poc productius, d’aigües clares, de climes temperats i càlids. En aquest sentit, un nou concepte d’explotabilitat s’ha d’afegir a l’anterior, més clàssicament ecològic. En aquest cas, però, apareix una contradicció greu i és que la major riquesa des del punt de vista de la potencialitat d’explotació turística està renyida amb la pròpia explotació. És a dir, explotar més significa una pèrdua de valor per a la ulterior explotació. El turista demana un grau d’humanització que li faci la vida còmoda però la mateixa freqüentació actua contra ell mateix en el sentit de malmetre el paisatge que en un principi l’atreu. Els humans destruïm espais naturals per construir cases, ni que siguin de temporada, produïm residus indesitjables, uns de sòlids, altres que se’n van a mar amb les aigües residuals. Les aigües enriquides amb nutrients deixen de ser transparents, quan no deixen igualment de ser sanitàriament acceptables. Les comunitats pertorbades se simplifiquen i deixen de ser el que eren, tant a la mar com a la franja terrestre del litoral.

De fet, en els països més desenvolupats ja no hi ha sistemes naturals no humanitzats en les zones que serien també ara més desitjades. Què hi pot haver de més agradable que un paisatge planer de boscos i prats amb gran diversitat d’espècies vorejant un riu d’aigües clares anant a desembocar en una ampla platja de sorra granada i neta, i tot en un clima temperat, de tipus mediterrani? Aquest paisatge ja no existeix, ja que l’hauríem de cercar en ambients deltaics que a hores d’ara són ocupats per ciutats, per conreus i indústries, aeroports i ports marítims. Els rius, que neixen clars i nets al cim de les muntanyes, arriben a mar com clavegueres a cel obert. La mar és verda, si no plena d’olis i d’objectes diversos surant a la deriva. De les zones deltaiques en països desenvolupats de clima temperat, ja tan sols queden per destruir certes àrees d’aiguamolls, de dunes i d’albuferes. La raó és ben simple: han estat de sempre llocs poc habitables, humits, insalubres, perillosos per l’abundància de mosquits que transmeten malalties, etc.

El litoral, un espai per al conflicte

En l’època actual els litorals de tot el món són zones de conflicte per la interferència d’interessos contradictoris. Es tracta d’un espai cobejat per tothom, ideal per a usos molt diversos, la majoria de vegades incompatibles.

Les imatges de satèl·lit són ben eloqüents i ens mostren perfectament l’extrema complexitat d’aquests sistemes. Un dels aspectes que millor sintetitzen la problemàtica de la costa és la distribució de la població i de les vies de comunicació i transport. Al principi ja hem dit que al litoral es perd un grau de llibertat, i és així com les carreteres i les vies de ferrocarril tendeixen a seguir els contorns de les costes més humanitzades. Aquestes vies són barreres físiques que trenquen la direcció natural que segueix el pendent, i alhora unifiquen el litoral, accelerant o creant uns fluxos importants al llarg d’aquest i que antigament no existien.

La característica fonamental de “sistema de frontera” fa que l’ordenació del litoral sigui sempre difícil. Quasi sempre trobem que són diferents ministeris o instàncies político-administratives les que tenen competències sobre sectors o àrees que necessàriament s’han d’incloure en el mateix sistema funcional. No cap al cervell de les administracions tradicionals que coses aparentment tan diferents com la mar i la terra puguin ser tractades conjuntament, i les lleis no són adequades per a gestionar i ordenar el sistema litoral amb una visió conjunta. No s’hi val a mirar-s’ho sempre des de terra, ni tampoc des de la mar. Caldria una legislació i un tractament unificat per a tot el sistema. En la pràctica, la interferència d’un elevat nombre de competències dependents de massa gent o instàncies diferents fa que el litoral sigui un “campi qui pugui”, una mena de joc que s’organitza a base de comunicacions creuades i amb retards. En aquest estat de coses és especialment útil pensar a protegir decididament aquells sectors de costa que per una raó o altra han quedat menys malmesos o ocupats. Als països desenvolupats aquesta opció ja és una necessitat, però no sempre és factible.

Malgrat tot, el planeta encara té moltíssims quilòmetres de litorals quasi verges o poc humanitzats, alguns dels quals han estat declarats parc nacional o similar, però encara molts més es podrien protegir. Moltes espècies marines que estan en perill d’extinció depenen d’aquesta protecció, especialment certes poblacions de mamífers, de tortugues i d’ocells.