L’aigua, la terra i els bacteris
Les línies costaneres de la biosfera han estat afaiçonades pels bacteris des dels temps més remots. Aquests organismes tan diminuts però alhora tan diversos, hi viuen en quantitats enormes i organitzats en comunitats clarament macroscòpiques, i són els responsables que les zones litorals siguin habitables per a la resta dels éssers vius. La presència d’aquests emmascara avui el paper dels bacteris en molts ecosistemes, però en alguns paisatges costaners peculiars l’empremta dels bacteris es manifesta amb tota la força.
Els planetes sense mars
Allà on terra i mar es troben hi ha una costa. No tindria sentit imaginar una costa en un planeta sense aigua. Però, encara que sembla que 4 000 milions d’anys enrere els planetes terrians (Mercuri, Venus, la Terra i Mart) perbocaren quantitats ingents d’aigua del seu interior, en la seva major part aquella aigua es va escapar vers l’espai. Ni a la Lluna ni als nostres planetes veïns, Venus i Mart, es coneixen masses d’aigua, no hi ha ni mars, ni llacs, ni rius, ni estanys; ni tan sols hi plovisqueja mai. Ben al contrari, tots aquests satèl·lits del Sol llueixen una fragmentada coberta rocosa feta de partícules de grandàries que oscil·len entre la d’un bri de pols i un bon còdol, el que s’anomena un regòlit.
Cal buscar l’origen del regòlit superficial d’aquests planetes en els primers mil milions d’anys de la seva història (entre 4 500 i 3 500 milions d’anys enrere). Des del moment de la seva formació, i especialment durant aquells primers mil milions d’anys, Mercuri, Venus, la Terra, Mart i els seus satèl·lits van rebre milions d’espectaculars col·lisions amb meteorits que, en estavellar-se i trencar-se, van formar, juntament amb les emissions volcàniques, el regòlit superficial. Si no fos per la presència de vida, i primordialment de vida bacteriana, la situació de la Terra seria avui la mateixa de la dels altres planetes terrians i els seus satèl·lits, no endebades tots aquests astres tenen una història comuna i es troben en un mateix racó de l’Univers. El regòlit no alterat per l’acció dels éssers vius té una textura laxa i disgregada; en canvi, els bacteris, no solament el cohesionen i el precipiten formant roques sedimentàries, sinó que també retenen aigua, produeixen gasos, eliminen diòxid de carboni, precipiten metalls i alteren la superfície planetària de tantes maneres que, en el cas de la Terra, tot el regòlit ha estat i és transformat. Sense l’acció dels bacteris, la superfície del nostre planeta estaria a hores d’ara, com succeeix amb Mart i Venus, coberta de fina pols i de sorra seca.
Les interfases vitals
Els ambients amb més possibilitats per a la vida són aquells en els quals l’aigua que circula per la superfície de la terra arriba a mar i coincideixen les tres interfases —aire, aigua i terra— proporcionant una superfície intricada apta per al desenvolupament dels éssers vius. La vida subvisible, constituïda per bacteris que podien ser fotosintetitzadors o susceptibles d’obtenir energia i aliment per altres vies metabòliques i l’origen dels quals es remunta a més de 3 500 milions d’anys (és a dir, molt abans que cap mena d’animal o de planta comencés a colonitzar el litoral inicial), s’ha mantingut amb tota vigoria fins a l’actualitat.
Podem diferenciar tres tipus de litorals: inicials, de deposició i d’erosió. Els litorals inicials serien els formats directament per l’acció de processos tectònics que fan emergir les roques ígnies a la superfície terrestre (cons volcànics o marges de cràters de meteorits que arriben a sobresortir de la superfície). Els litorals de deposició inclouen totes les platges, dunes, deltes, fletxes o barres en els quals els sediments constitueixen la interfase entre la terra i la mar i també estructures biogèniques com ara els esculls de corall o les illes de guano. Els litorals d’erosió resulten de la transgressió marina; en serien exemples penya-segats, coves, plataformes i fiords.
Fixem-nos en una línia de costa inicial present, com podria ser la d’algunes illes ben recents de l’arxipèlag de Hawaii o l’illa de Surtsey, formada el 1963 davant de les costes meridionals d’Islàndia per una erupció volcànica. Els primers habitants que colonitzen aquests regòlits acabats de formar són els mateixos avui que durant l’eó Arqueà, fa entre 3 900 i 2 500 milions d’anys: els bacteris vermells i verds del sofre. Aquests bacteris, que són fotosintetitzadors però que necessiten sofre, troben un veritable bany de fums sulfurosos als regòlits de les roques volcàniques recents. Per sobre dels bacteris del sofre es desenvolupen els cianobacteris productors d’oxigen. Per sota, bacteris fermentadors i reductors de sulfat. El conjunt forma una làmina fina que recobreix la roca nua i que a poc a poc, però sense parar, va establint sobre la seva superfície les colònies laminars en expansió de tots aquests bacteris. Des dels seus orígens, com ara, aquesta vida bacteriana ha colonitzat tots els medis litorals inicials o sedimentaris. Només les costes originades per formes de vida més recents —com ara els esculls coral·lins que, a partir del Paleozoic, han format coralls i algues coral·lines o les illes de guano que, del Cenozoic ençà, han estat formades per l’acumulació dels excrements de grans colònies d’ocells— s’han escapat de ser colonitzades per aquells tipus de bacteris.
Així doncs, la primera forma de vida que prospera allí on hi ha energia i una interfase entre litosfera, mar i atmosfera és vida bacteriana. Mentre hi hagi una font d’energia externa, els bacteris autòtrofs, transportats per l’aire o per l’aigua, s’establiran en aquella interfase. Si encara queda hàbitat disponible i l’aportació d’energia es manté, s’hi desenvoluparan comunitats bacterianes que creixeran, s’estendran i esdevindran més complexes.
Les fonts energètiques
Només hi ha dues fonts d’energia idònies per a la vida: la llum i determinats compostos químics. Les radiacions solars visibles, infraroges i ultraviolades, de l’espectre electromagnètic proporcionen energia als organismes fototròfics. Els compostos reduïts de carboni (per exemple el metà), de sofre (per exemple els sulfurs), de nitrogen (per exemple l’amoníac) o de ferro (en forma bivalent) presents a la litosfera o a l’aigua poden ser oxidats i proporcionar, en ser-ho, energia als organismes quimiolitotròfics.
Atès que la llum solar és la font d’energia més abundant a la biosfera, cal creure que la major part de la producció primària al llarg de la història de la vida ha estat fruit de la fotoautotròfia. Però només unes poques formes de bacteris, alguns protoctists (tots ells algues) i les plantes poden dur a terme la fotosíntesi. Això vol dir que els primers bacteris fotosintetitzadors, la majoria pobladors de les ribes dels oceans, van carregar d’energia tota la biosfera en els temps inicials de la història de la vida. Només cap al final de l’eó Proterozoic les comunitats costaneres de bacteris productors es van veure superades en aquest paper per les algues i, posteriorment, en el Paleozoic, ho foren per diferents grups de plantes fanerògames.
Tanmateix, fins i tot en els indrets on fanerògames marines com Zostera marina o Thalassia formen poblaments densos, les comunitats bacterianes no han deixat de viure entre les seves fulles, a les roques i les parets veïnes o a la zona intermareal dels estuaris propers. Les comunitats litorals de bacteris productors no han estat mai completament suplantades per altres formes de vida; les diverses algues i posterioment plantes i líquens que han anat acolorint de verd el planeta més aviat n’han estat un suplement.
Els bacteris com a força geològica
Pel seu paper a la base de la cadena tròfica, subministrant nutrients i energia per a la resta d’organismes costaners, els paisatges dominats per bacteris fotosintetitzadors mereixen particular atenció. Aquests éssers tan productius obtenen tot el seu carboni del CO2 present a l’atmosfera i dissolt a l’aigua. Això vol dir que, si disposen de compostos senzills de nitrogen, fòsfor, sofre, alguns minerals i aproximadament una dotzena d’elements traça, aquests colonitzadors podrien, en principi, establir-se en qualsevol hàbitat aquàtic o periòdicament inundat, a condició que fos prou il·luminat. Els bacteris “fixen” el carboni, és a dir, transformen el gas carbònic en innombrables components cel·lulars: carbohidrats, proteïnes i àcids nucleics, lípids i peptidoglicans de la paret cel·lular; mai no construeixen les seves parets amb cel·lulosa, com fan les plantes, ni amb quitina, a la manera dels fongs.
Els tipus de comunitats bacterianes litorals
Encara que només uns quants dels centenars de grups bacterians que viuen al llarg de les costes de les mars de tot el món han estat estudiats amb cert detall, algunes d’aquestes poderoses comunitats bacterianes marquen fins a tal punt la seva empremta en el paisatge que hom pot analitzar-ne els efectes com a forces geològiques. S’hi poden trobar en forma de tapissos, d’escumes, o de comunitats epilítiques, casmolítiques, endolítiques o epibiòtiques.
Els tapissos bacterians són comunitats bacterianes bentòniques que viuen arran de la línia de costa, una mica per sobre o una mica per sota del nivell de la mar. A les costes sotmeses al règim de marees, si no creixen per sota del nivell més baix de la marea estan exposats a alternatives immersions i emersions. Les escumes són comunitats bacterianes que es desprenen del fons i suren a la superfície de l’aigua. Són comunitats que es destrueixen i es modifiquen fàcilment per la força de les onades, però en canvi es mantenen més bé en aigües tranquil·les on es bressolen amb el moviment de les ones. Hom anomena comunitats bacterianes epilítiques les que viuen sobre les roques, mentre que les endolítiques són les que hi penetren de manera activa, perforant-les i formant uns túnels i tubs que són característics de cada tipus de comunitat en les roques calcàries. Les casmolítiques són les que viuen en esquerdes i fissures preexistents produïdes a la roca per agents físics, no per la seva pròpia activitat.
Finalment, les comunitats bacterianes epibiòtiques són les que es formen a la superfície d’altres organismes i constitueixen actualment un enorme front de recerca per a molts estudiosos. Pràcticament cada alga o animal marí és per ell mateix un hàbitat característic, amb les seves pròpies comunitats bacterianes tant a la superfície externa com al seu interior.
Els tapissos bacterians
Els tapissos bacterians són comunitats microbianes estratificades en les quals els organismes dels estrats superficials són generalment cianobacteris, mentre que per sota hi ha una varietat de bacteris vermells i verds del sofre, que també són fotosintetitzadors (i, per consegüent, productors primaris), però que no produeixen oxigen. Per sota d’aquests, i barrejats amb ells, creixen microorganismes respiradors de sulfat i fermentadors. Tots interaccionen els uns amb els altres i reciclen la matèria de tal manera que acaben per formar una estructura entreteixida que hom anomena tapís o tapet bacterià. Atesa la seva especial adherència al sediment de sorra o fang sobre el qual es formen, comparable a la manera com s’adhereix una moqueta al terra o un tapís a una paret, el nom de tapís bacterià és força adient. La cohesió de l’estructura, la riquesa de la textura i l’acoloriment fan goig de veure. Ningú no ha fet encara una llista exhaustiva dels microorganismes que constitueixen els tapissos microbians, però sembla plausible que cianobacteris i bacteris vermells del sofre siguin els organismes més efectius a l’hora de remoure i de desplaçar els sediments.
Els tapissos microbians no van començar a ésser estudiats en detall fins a la dècada dels setanta, és a dir, després del desenvolupament del microscopi electrònic i de la micropaleontologia. Tanmateix, la seva existència ja va ser intuïda per Charles Darwin durant el seu viatge en el “Beagle”, bé que ell es referí a l’heteròclit grup de les Conferves —(Confervae) era el nom d’un gènere linneà, suposadament d’algues verdes— que incloïa tota mena d’organismes unicel·lulars de color més o menys verd. Quan diversos investigadors es van adonar de l’error de Linné i es començaren a descriure més correctament aquests organismes (entre els quals hi havia tant clorofícies com cianobacteris) aquest gènere quedà obsolet i s’eliminà de la bibliografia científica. La notable perspicàcia de Darwin va fer que s’adonés del paper dels microorganismes en la formació de la sal, i fins i tot va intuir la presència de ciliats, que en els primers temps de la microscòpia eren anomenats infusoris.
Dels diferents paisatges costaners dinàmics originats per comunitats bacterianes, probablement els més ben estudiats siguin les “sebkhes” i les comunitats d’estromatòlits. Per altra banda, poden servir de model, no sols perquè han estat ben estudiats, sinó perquè en les localitats que es descriuran a continuació les comunitats bacterianes són la forma predominant de vida a les riberes.
Les comunitats bacterianes de les “sebkhes” litorals
La paraula “sebkha”, en àrab, significa plana extensa i salada sense vegetació. A la costa d’Abū Ẓabī (Unió dels Emirats Àrabs), en efecte, el risc de dessecació és tan extrem i la pluviositat tan escassa un any rere l’altre, que fins la vegetació halòfila i les algues més resistents a la manca d’aigua, que són la mena d’organismes fotosintetitzadors que creixen en climes càlids i secs, s’han vist excloses d’aquests ambients extrems. Només determinats cianobacteris i alguns altres microorganismes associats prosperen mentre disposin de la llum solar i d’una mica d’aigua, per salada que sigui.
Quan baixa la marea, la taxa d’evaporació de l’aigua que roman a les superfícies emergides pot ser d’allò més elevada, de manera que els ions que normalment es troben a l’aigua de mar poden formar sals i precipitar de la solució per un ordre específic, que depèn de la solubilitat de cada un. Normalment primer precipita el carbonat càlcic (CaCO3), seguit del guix (CaSO4·2H2O) i finalment la sal comuna (NaCl), el clorur sòdic, que és la més soluble.
En aquestes condicions, els organismes estan sotmesos a un gran estrès al qual responen de diferents maneres. Alguns produeixen una substància mucosa i un gel que els ajuda a retenir aigua. Altres redueixen el seu metabolisme i entren en una fase de vida latent o alentida. La gran intensitat de la radiació solar afecta de manera diferent cadascuna de les poblacions bacterianes, depenent del color i la intensitat de les respectives pigmentacions. Per a alguns, l’oxigen atmosfèric és indispensable, per a d’altres, la presència d’oxigen és indiferent, i encara n’hi ha alguns per als quals aquest element és un verí molt potent. La conseqüència de les diferents respostes fisiològiques als factors ambientals més importants, com la llum i l’aire, és una distribució zonal característica dels diferents tipus de tapissos microbians. Anant de les aigües més profundes a les més somes dins del domini intermareal, es pot descriure el diferent creixement i comportament dels successius tipus de tapissos.
A la part més profunda es troben unes estructures laminades toves, gelatinoses, cupuliformes, d’unes desenes de centímetres de diàmetre, formades per Phormidium hendersoni, un cianobacteri filamentós amb unes càpsules tubulars d’aproximadament un micròmetre de diàmetre. Durant el dia, els filaments llisquen en direcció a la llum del sol, que els atreu, tot i que, com que no tenen cap mena d’orgànuls per a la motilitat, no se sap com s’ho fan per desplaçar-se. A la nit, per contra, es desplacen horitzontalment fent giragonses i abandonant les seves càpsules mucoses. Segueixen, doncs, un model circadiari de disposició alternativa en capes horitzontals i verticals. Les cèl·lules de Phormidium, per la seva baixa tolerància a l’oxigen, es troben confinades a les parts més fondes de la zona il·luminada de les llacunes costaneres on viuen. No formen tapissos cohesius, sinó que formen una mena de galetes gelatinoses que, al cap d’un o dos mesos de creixement, són destruïdes sense deixar rastre per l’activitat d’uns cargols de la família dels cerítids i diferents cucs minadors.
Força més sòlides i resistents són les estructures que construeix Enthophysalis major, un cianobacteri coccoïdal que colonitza les àmplies ondulacions (fins a 1 m d’amplada) que deixen a llacunes i canals els canvis sovintejats de la direcció dels corrents. Just per sobre del nivell més baix de la marea, les seves colònies gelatinoses produeixen una mena de berrugues o mamil·les d’uns pocs mil·límetres, que donen nom a aquest tipus d’estructura: tapissos mamil·lats.
El tapís pla cosmopolita que es troba a la part mitjana de la zona intermareal és més complex que les galetes de Phormidium i que les mamil·les d’Enthophysalis. Aquests tapissos plans costaners no sols es troben a Abū Ẓabī, sinó a molts altres llocs del món, per exemple al llarg de la costa atlàntica d’Amèrica del Nord, des de Nova Escòcia fins a Carolina del Nord. El cianobacteri que ocupa la superfície exterior d’aquests tapissos (Lyngbya aestuari) forma filaments grans, brunencs, i les seves cèl·lules es disposen com una pila de monedes sòlidament aixoplugades per una càpsula protectora consistent (el nom d’aquest microorganisme prové del nom de la ciutat danesa de Lyngby, la localitat situada entre Copenhaguen i l’estació marina d’Helsingor, de mostres procedents de la qual va ser descrit per primera vegada). Gairebé de manera universal, per sota de Lyngbya creix un altre cianobacteri molt bonic, anomenat Microcoleus chthonoplastes (microcoleus significa “petita beina” i chthonoplastes “que surt de la terra”). Es tracta d’un organisme que creix de manera molt vigorosa i que presenta nombrosos filaments empaquetats en una beina comuna a la manera dels fils de coure d’un cable elèctric dins de la seva coberta aïllant. Buscant l’ombra en els seus desplaçaments per sota de Lyngbya, Microcoleus gaudeix alternativament de l’exposició a l’aire i la submersió a les parts més baixes de les aigües entollades movent-se i estenent-se lateralment fins a ocupar tot l’espai disponible. Per sota seu hi ha bacteris del sofre vermells i verds; s’hi troben entre altres les colònies dels bacteris vermells del gènere Thiocapsa, de color salmó, els bacteris nedadors del gènere Chromatium, de color rosa, i el bacteri verd Chlorobium, un anaerobi estricte.
En els tapissos en forma de pinacle, la quarta de les estructures de tapís microbià, Schizothrix splendida, ocupa el lloc de Microcoleus per sota de Lyngbya. Schizothrix, que requereix més oxigen i un millor drenatge que no Microcoleus, creix formant unes estructures peculiars, com petites tendes còniques o pinacles que resulten d’un seguit de circumvolucions en una coberta contínua de tapís microbià que es plega i atrapa en els seus plecs bombolles de gas. A mesura que el tapís prolifera, amb Schizothrix per sobre i Microcoleus per sota, les circumvolucions es fan més pronunciades i atrapen aigua a la seva part còncava, bo i mantenint ben drenada la part convexa. Exposades a la dessecació, les circumvolucions es foraden i l’aigua atrapada a l’interior esdevé més salabrosa i, si l’evaporació ultrapassa un cert límit, precipita guix. Si la dessecació prossegueix, Schizothrix substitueix Microcoleus i el tapís creix més lentament (ho fa només a la zona humida per sota de la superfície); finalment, si la dessecació no cessa, arribarà el punt en què el tapís s’esquerdarà i es destruirà. Tanmateix, especialment en els tapissos costaners, en els quals els organismes llisquen i abandonen les seves càpsules llefiscoses en recerca de la llum, es produeix una barreja amb les partícules del sediment, que queden atrapades i embolcallades i marquen la seva empremta en el paisatge. A cada cicle de marea, el creixement dels filaments és estimulat a créixer enfora del sediment de sorra calcària (en el cas d’Abū Ẓabī), quarsítica (com pot passar per exemple en ambients semblants de la Baixa Califòrnia) o d’ambdues, sediment que els moviments de la marea aboquen sobre el tapís. Aquesta estructura actua com una mena de tamís groller mercès al qual queden atrapades petites (i no tan petites) partícules del sediment que transporten les aigües de la marea que penetren a l’interior del tapís en quedar atrapades a l’entramat enganxós dels filaments, cosa que contribueix a reforçar i endurir la matriu del tapís.
Durant la guerra del Golf, el 1991, moltes platges del golf Pèrsic van quedar cobertes de petroli. Tot i que aquests vessaments van tenir uns efectes devastadors en peixos i fauna sèssil, cal remarcar que els tapissos bacterians continuaren el seu creixement i la seva proliferació per sobre de la taca de petroli. Com qualsevol altre sediment que obstaculitza el pas de la llum, el vessament de petroli va estimular el creixement de Microcoleus i altres filaments llisquents. Atesa la composició del petroli, rica de nutrients per als organismes que componen els tapissos microbians, aquests van créixer de manera esponerosa. Es pot ben dir que allò que per a uns organismes és un verí, per a altres pot ser un aliment. Tanmateix, l’existència de tapissos bacterians i els vessaments de petroli són fets que també es donarien en una Terra sense humans. Probablement ja es donaven molt abans que els humans existissin i és possible que prossegueixin molt més enllà de l’extinció de la nostra espècie.
Els estromatòlits
Un altre model de comunitat costanera amb predomini de vida bacteriana és el de les comunitats formadores d’estromatòlits. Hamelin Pond i Carbla Point, dues localitats veïnes situades a Shark Bay, una profunda badia arrecerada de la costa índica nord-occidental d’Austràlia, són alguns dels comptats llocs de la Terra en els quals es donen aquestes comunitats bacterianes que fabriquen estromatòlits. Els estromatòlits són grans estructures mineralitzades, de consistència pètria, d’una extraordinària semblança amb un tipus d’estructura laminada que domina el registre fòssil de les roques més antigues conegudes amb testimonis d’éssers vivents.
La descoberta d’estromatòlits vius a la costa nord-occidental australiana al final de la dècada dels cinquanta posà a l’abast dels científics l’estudi d’unes estructures que hom suposava desaparegudes feia 500 milions d’anys i permetia estudiar en viu processos que es podien haver donat a la Terra al llarg de més de 3 000 milions d’anys. Els estromatòlits són formats per tapissos bacterians que viuen en medis hipersalins submergits per aigües sobresaturades de minerals dissolts. Per precipitació de carbonat càlcic al voltant de les partícules de sediment atrapades i fixades pels tapissos es forma un ciment, i la capa de sediment es litifica. Aquests investigadors van poder observar que la litificació dels tapissos bacterians succeïa de manera sobtada, durant un espai de temps molt curt, al pic de l’estiu. També es van adonar que els estromatòlits que eren en curs de litificació, a més d’endurir-se, canviaven de color i passaven d’un bru fosc a un negre blavís.
El que succeeix és que a l’interior dels embolcalls gelatinosos d’Enthophysalis major, un cianobacteri que és el principal microorganisme en la formació dels abundants i robustos tapissos mamil·lats que constitueixen els estromatòlits, precipita carbonat amorf, un tipus de mineral carbonatat poc comú. En el gel de polisacàrids que envolta les cèllules coccoides d’Enthophysalis s’inicia, de manera sobtada i començant des de l’interior, la litificació. Anant de dins a fora, el tapís queda incrustat completament d’una forma compacta i tova de carbonat càlcic (identificat amb el microscopi electrònic de rastreig com el tipus de carbonat càlcic amorf que és d’origen exclusivament cel·lular) amb una crosta secundària de cristalls de carbonat càlcic aragonític pur a l’exterior de la part superior del tapís. A sobre de tot, alguns microorganismes negres (Hormathonema) colonitzen el que resta del tapís d’Enthophysalis i constitueixen el primer estadi de la successió que conduirà a la formació d’una nova capa de tapís microbià. Llavors es forma un precipitat, com un revestiment mineral, a l’interior de les cavitats del tapís i la litificació prossegueix amb la formació de grans cristalls de calcita magnèsica. La litificació implica la mort del tapís: la mort de les cèl·lules pot ser tan sobtada que a algunes els arriba en ple procés de divisió.
El més sorprenent de tot és que els processos de formació i litificació de tapissos hagin estat en funcionament pel cap baix des de fa 1 800 milions d’anys, que és l’edat de les roques més antigues en les quals s’han trobat, a les illes Belcher, prop de les ribes orientals de la badia de Hudson, a Quebec. Hom ha trobat Eoenthophysalis, que són fòssils molt semblants a Enthophysalis, en estromatòlits fòssils de roques de 1 600 milions d’anys enrere a Austràlia mateix i en altres de més recents a la Xina (1 200 milions d’anys) i a Grenlàndia (700 milions). Enthophysalis és, doncs, el fòssil vivent més antic conegut, ja que conserva la forma i les funcions d’avantpassats de més de 1 500 milions d’anys enrere.
Altres paisatges bacterians
Cal tenir present, de tota manera, que aquests paisatges bacterians d’Aràbia o d’Austràlia presenten similituds amb molts altres paisatges arreu del món. Tot i que la majoria es troben en zones costaneres d’una gran salinitat a causa de la forta evaporació, també n’hi ha alguns sota la superfície d’aigües ben fredes. Un exemple significatiu serien les comunitats bentòniques bacterianes que creixen sota el gel de l’Antàrtida; un altre, les sorprenents columnates calcàries descobertes en aigües sotmeses a fortes ressaques prop de l’illa de Lee Stocking, a l’Exuma Sound, a les Bahames, cap al final de la dècada dels vuitanta, o les estructures similars descobertes posteriorment en estanys litorals al sud d’Austràlia, prop d’Adelaide, a l’illa de Kiritimati (Christmas), al centre del Pacífic, i a l’illa gran de Hawaii. Paisatges de “sebkha” dominats per bacteris similars als descrits d’Abū Ẓabī són molt freqüents en altres indrets del SW d’Àsia, com ara les costes dels altres emirats àrabs, d’Aràbia Saudita o de Kuwait, el llac Solar, a la península de Sinaí, o diferents badies al llarg de la costa de la mar Roja.
Fet i fet, la millor manera de localitzar paisatges costaners en els quals abundin bacteris verds i vermells no és altra que buscar llocs on hi hagi salines comercials. Un bon exemple serien les de Guerrero Negro, a la costa del desert de Vizcaíno, a la península de Baixa Califòrnia, a Mèxic, de les quals s’extreuen diàriament 16 000 tones de sal que s’exporten principalment cap al Japó. Al costat mateix de les basses d’evaporació hom troba tapissos microbians molt ben desenvolupats, a més d’escumes. Més al N, a Laguna Figueroa, a la badia de San Quintín, es donen els mateixos processos, però a escala molt més petita. Els mexicans obtenen la sal a les planes evaporítiques carregades d’aquesta mena de bacteris tal com s’ha fet allí els darrers 300 anys, d’ençà que Sebastián Vizcaíno albirà per primer cop aquesta costa i les descobrí.
A la península dels Alfacs, al delta de l’Ebre, els tapissos bacterians de Microcoleus s’estenen al llarg de la costa, enfora dels salicornars. La disposició és comparable a la d’una “sebkha”, com la descrita d’Abū Ẓabī, encara que, a causa del clima més fred i humit de la costa catalana i a la irrellevància de les marees, els tapissos bacterians no hi són tan extensos i presenten discontinuïtats. Tanmateix, en els últims anys, hom ha dedicat considerables esforços a l’estudi d’aquests tapissos, possiblement dels més extensos i estables del continent europeu.