Els conflictes de gestió i els problemes ambientals

La pressió antrópica i la contaminació

La zona litoral és una àrea problemàtica com cap altra, en termes de gestió ambiental. Els occidentals pensen de seguida, en abordar aquesta qüestió, en els problemes derivats de la pressió humana sobre els sistemes naturals i en la contaminació, inquietud legítima perquè respon a un repte real, però abans encara que aquesta mena de conflictes, hi ha la tragèdia de les condicions de vida de les mateixes poblacions humanes litorals, especialment en els països asiàtics.

L’excessiva concentració demogràfica

La densitat de població humana, en efecte, és molt alta sobre la banda costanera. Altes densitats de població que agreugen els incidents catastròfics com inundacions, marees vives, tempestes desfermades o ciclons als quals es troben exposades les àrees deltaiques o bé les epidèmies que puguin afectar-les.

Al delta neerlandès, com a mínim d’ençà que es conserven registres escrits, es pot dir que no hi ha hagut cap generació que no hagi viscut algun episodi més o menys greu d’inundació; el darrer (i el més greu conegut), el 1953, causà la mort de 1 835 persones i més de 200 000 caps de bestiar, l’evacuació de 72 000 persones i inundacions i danys més o menys greus en 200 000 hectàrees de terres de conreu i 47 000 edificacions. A les planes de Jiangsu les inundacions són també endèmiques; com que el pendent és molt escàs, a la plana que han anat constituint els aiguadeixos del Riu Groc, del Iang-tsé, del Huai, del Hopeh i d’altres rius de cabal important que hi desemboquen, els seus cursos han anat quedant canalitzats entre dics de terra (més de 3 000 km de rius canalitzats) que poden assolir més de 15 m d’alt, i les seves lleres han anat quedant enlairades per damunt del nivell de la plana. Això fa especialment temibles les seves revingudes, algunes de les més greus de les quals han estat les enregistrades el 1931 i el 1954, amb prop de 90 000 km2 (aproximadament la superfície d’Àustria). Al delta del Ganges i el Brahmaputra pràcticament no passa any sense alguna maror que causa desenes de milers de morts, sobretot a les innombrables illes exposades directament a la fúria de les ones, però també a moltes de les de l’interior del delta quan coincideixen crescuda del riu i maror.

Els vectors de moltes malalties humanes són organismes de vida aquàtica almenys en una fase del seu cicle vital. Mosquits, cargols d’aigua dolça o cucs, sovint presents en les aigües quietes i productives dels aiguamolls. Per això aquests han estat reputats tradicionalment en moltes cultures com a llocs perillosos, origen de “miasmes” o de “mals aires” (el mateix nom de la malària o paludisme fa referència a aquest fet). Gairebé totes aquestes malalties són tractades més o menys extensament en altres volums d’aquesta obra segons la rellevància respectiva en uns biomes o en uns altres: la febre groga, el dengue, el kala azar i altres febres hemorràgiques, les filariasis, com també algunes malalties tropicals transmeses per via digestiva en ingerir aigües brutes, al volum 2; al mateix volum 2 i al 5, la malària; al 3 l’esquistosomiasi, l’oncocercosi i el còlera.

L’eutrofització de les aigues litorals

Els hàbitats supralitorals i mediolitorals són un dels ambients marins que reben més directament l’impacte de l’activitat humana. Qualsevol activitat portada a cap a la línia de costa comporta la destrucció de les comunitats naturals, ja que sobre substrats artificials, com són les esculleres i els ports, es desenvolupen comunitats molt simplificades, dominades per espècies d’algues clorofícies. Aquestes comunitats presenten una baixa diversitat animal, a causa tant de la disminució dràstica de l’aliment disponible com de l’increment de les partícules inorgàniques en suspensió que erosionen el substrat i dificulten l’assentament dels organismes. Una altra de les pertorbacions més destacades es deu als processos d’eutrofització orgànica. Com a conseqüència de l’activitat agrícola o industrial, s’aboquen al mar grans quantitats de nitrats, fosfats i altres productes orgànics. D’aquesta manera es creen unes condicions que afavoreixen el desenvolupament d’unes quantes espècies oportunistes, que monopolitzen quasi tot el substrat disponible. Els espessos cinturons arran de la costa que formen les algues dels gèneres Ulva i Enteromorpha són uns bons indicadors de processos recents d’eutrofització.

El retrocés dels manglars

Els canvis climàtics actuals, i en particular l’escalfament de l’atmosfera, provoquen una elevació del nivell de la mar de prop d’1,5 mm/any. Els manglars responen a aquests canvis de nivell ja sigui a través de la colonització oportunística de les noves estructures creades per aquests fenòmens, ja utilitzant àrees protegides o avançant sobre àrees que s’estan modificant per les entrades d’aigua marina. La conseqüència d’això és que els manglars són camí de desaparèixer o de restar arraconats en petits relictes en àrees costaneres amb una topografia de pendent fort. Aquests canvis de nivell de la mar produiran una fragmentació de les superfícies ocupades per manglars encara més gran que l’actual. Durant l’Holocè es presentaren canvis en el nivell de la mar; hi hagué elevacions durant un període de 10 000 anys que arribaren als 100 mm/any i no ha estat fins als darrers 3 000 o 5 000 anys que ha minvat aquest nivell. Fou aquest fenomen el que forçà els manglars a migrar fins a llur posició actual.

Les activitats humanes produeixen alteracions que afecten de manera important els manglars. La modificació dels cursos d’aigua dolça, per exemple, que sovint són desviats o canalitzats, suprimeix l’entrada d’aigua i de nutrients d’origen continental al manglar. D’això en resulta una disminució de la quantitat de nutrients, cosa que afecta el creixement, i un augment de la salinitat. En zones de climes secs això pot provocar elevades mortaldats. Les noves carreteres o altres construccions també modifiquen el flux d’aigua, creant zones tancades en les quals s’impedeix el lliure flux; les conseqüències són que es tallen les fonts de nutrients, s’eleva el nivell d’aigua, per tant, queden cobertes les lenticel·les respiratòries i els pneumatòfors, i s’altera l’intercanvi gasós. Aleshores es produeix una gran mortaldat, tant en zones de forta precipitació com en zones seques però que reben aportacions d’aigua d’àrees de pluviositat superior. Les modificacions als nivells de sedimentació també tenen com a resultat elevades taxes de mortalitat, ja que els manglars estan adaptats a ambients amb un nivell alt d’entrada de sediments, però no poden sobreviure a una acumulació massiva i sobtada fruit d’activitats humanes com construccions, modificació de lleres, etc. Amb acumulacions de sediments d’entre 20 i 30 cm poden sobreviure alguns individus; amb 30 cm o més, la mortalitat és total.

Actualment els manglars es veuen afectats de manera important per la contaminació. L’augment de la temperatura de l’aigua afecta dràsticament els manglars. Les temperatures superiors als 35°C produeixen una gran mortaldat i la desaparició d’espècies a la fauna associada a les arrels dels manglars. Les temperatures superiors als 45°C afecten els arbres, els quals produeixen petites fulles cloròtiques, perden part del fullam i, finalment, moren. Aquests abocaments d’aigua a temperatures elevades són produïts per centrals termoelèctriques i altres instal·lacions industrials.

Els manglars també són molt sensibles als abocaments de petroli, els quals provoquen la mort dels arbres perquè cobreixen les superfícies d’intercanvi gasós (lenticel·les i pneumatòfors) i també per la toxicitat del mateix producte vessat. La primera resposta és la pèrdua de fulles, parcial o total. En climes secs això pot produir un augment de la temperatura del sòl i un increment de la salinitat. Recentment, un abocament a Puerto Rico va produir la pèrdua del 59% de la biomassa de les capçades d’un manglar en un període de 43 dies i del 90% al cap de 85 dies. Els residus tòxics produeixen un creixement anormal de les fulles i en redueixen la superfície fotosintètica, alhora que afecten el funcionament de les arrels i l’activitat microbiana del substrat. Les plàntules que arrelen en aquestes condicions presenten malformacions i veuen reduïda la seva viabilitat. Un altre aspecte a tenir en compte és la incapacitat d’aquests sòls anaerobis per a degradar el petroli, ja que el procés pel qual alguns bacteris degraden el petroli és un procés aeròbic i les condicions edàfiques dels manglars fan que aquest procés es realitzi molt lentament. Els crustacis del manglar i els seus costums de colgar-se profundament en el sediment fan que aquests residus penetrin més profundament i que romanguin sense degradar-se una pila d’anys.

Quan són diluïdes, algunes aigües contaminades (aigües negres urbanes, drenatges de zones agrícoles, etc.) poden afectar favorablement els manglars ja que augmenten la quantitat d’aigua de què disposen i n’afavoreixen el creixement. Tanmateix, a través d’aquestes aportacions, als manglars arriben tota mena de residus, fins i tot alguns que es produeixen en zones allunyades de les costes, que no rarament inclouen herbicides i pesticides utilitzats a les zones de conreu i que afecten la flora i la fauna dels manglars.

Un altre conjunt d’activitats que afecta dràsticament els manglars, perquè modifica l’hàbitat a més d’eliminar les poblacions existents, són els complexos turístics, incloses les marines i els camps de golf, les salines on s’obté la sal comercial per evaporació, i, especialment, les granges d’aqüicultura per a la cria de crustacis i altres organismes marins. En efecte, moltes àrees costaneres a tot el món es dediquen a l’aqüicultura, la qual, en totes les seves modalitats, ha experimentat un fort creixement els darrers anys, particularment a les zones tropicals. Així, extenses àrees de manglar són transformades en llacunes artificials destinades a aquesta activitat. La major part de la fauna i la flora d’aquests ambients és destruïda quan s’excaven les basses i els canals de drenatge. El 1977 van ser devastades amb aquest propòsit 1,2 milions d’hectàrees de manglar a la regió indo-pacífica. Semblantment, a l’Equador han estat destruïdes 42 000 ha de manglar, i l’èxit obtingut durant els primers anys de cultiu de llagostins (Penaeus), amb produccions de 450 a 1 400 kg/ha/any, ha despertat un gran interès en altres països sud-americans (Veneçuela), d’Amèrica Central (Costa Rica i Hondures) i de les Antilles (Trinitat i Tobago). El problema d’aquestes transformacions, a part el dany que comporta per a la conservació de l’ecosistema, és l’anihilació irreversible dels boscos de manglar, fet que, a curt termini, duu aparellada una manca de disponibilitat d’alevins i de postlarves de les espècies cultivades, com és el cas dels llagostins.

L’alta productivitat dels manglars ha fet que siguin una font important de fusta, llenya, escorça, carbó i altres recursos. Si l’explotació es fa amb tècniques adequades que tinguin en compte les característiques particulars d’aquestes espècies i llurs ambients, com també el seu potencial de regeneració, aleshores aquests poden constituir un recurs important no sols de subsistència, sinó també econòmic, com ha succeït al sud-est asiàtic els darrers 80 anys.

Els drenatges i els aterraments: el cas dels Països Baixos

Moltes zones litorals baixes i deltaiques han estat destruïdes per aterrament o drenatge en els darrers segles. Això ha respost a la necessitat real de disposar de més terres cultivables i d’eliminar focus de malalties endèmiques dels aiguamolls, com el paludisme. El procés ha avançat tant, però, que actualment cal revisar aquesta política, si hom vol conservar els valors patrimonials romanents. En alguns casos, els aterraments han estat tan espectaculars que la imatge sencera d’un país ha acabant canviant: fóra la situació dels Països Baixos.

En efecte, probablement l’exemple més espectacular d’aprofitament d’una àrea deltaica el constitueixen els Països Baixos. Gran part del seu territori ocupa el delta conjunt de quatre rius (el Rin, el Mosa, l’Escalda i l’Ems) i en una part considerable (un 60%) es troba per sota del nivell de la mar. Una part del país se situa sota el nivell de la mar com a resultat d’un ensorrament irreversible, combinació dels efectes de la construcció de dics, pujada del nivell de la mar i ensorrament tectònic (20 cm per segle tot plegat) amb les activitats de drenatge en bassals i torberes. La resta del país que està sota el nivell de la mar, s’hi troba com a resultat de la dessecació de llacs fruit de l’explotació de la torba com a combustible.

Els més antics testimonis coneguts d’implantació humana a l’àrea deltaica neerlandesa han estat descoberts el 1976 a Hazedonk, prop de Molenarsgraaf, a la província d’Holanda Meridional, en una duna, antiga illa del delta conjunt del Rin i el Mosa, i daten de 5 400 anys enrere. Això vol dir que els habitants dels Països Baixos han conviscut amb les terres i les aigües dels estuaris conjunts del Rin, el Mosa i l’Escalda durant molts segles. Però és a partir del segle XII, i fins a l’actualitat, que la construcció de dics s’ha organitzat de manera més sistemàtica. Dels segles XI i XII data el de Schlachte, a Frísia, de 46 km, i del XIII i el XIV el dic de la Frísia occidental. Alguns braços de mar que entraven terra endins i que podien amenaçar àrees poblades foren tancats mitjançant dics (“dam”), com fou el cas dels estuaris de Rotte (Rotterdam) i d’Amstel (Amsterdam). A partir del segle XVI l’aplicació dels molins de vent al bombament de l’aigua de les terres inundades cap a la xarxa de canals féu possible la dessecació d’estanys i la creació de pòlders a més gran escala. Tot i així, el resultat net de les operacions no fou excessivament encoratjador ja que, si bé per una banda des del segle XVI fins al començament del segle XX hom havia dessecat uns 5 500 km2 de terra, en el mateix període de temps l’augment del nivell de la mar i la subsidència de les terres n’havia inundat un total d’uns 5 000.

El segle XX ha estat marcat, al costat d’altres projectes de menor envergadura, per dues operacions a gran escala: el projecte Zuiderzee (1919-75) i l’anomenat Deltaplan (1954-87). D’aquesta manera, al llarg d’aquest segle s’han “creat” als Països Baixos uns 4 600 km2 de “terra nova”; per a ser més precisos, tal com veurem, de terra... i d’aigua. El resultat final d’aquestes operacions ha tingut un impacte important. Amb prou feines queden restes del paisatge original com ara dunes, aiguamolls d’aigua dolça o salabrosos, torberes baixes o el típic bosc de ribera. Els nous paisatges (pòlders i maresmes) els han substituït. Condicionar l’ambient sembla haver esdevingut, als Països Baixos, “l’art nacional”.

El projecte Zuiderzee

A partir del segle XI, l’Almere, una regió de maresmes i torberes separades de la mar per un cordó de dunes amb un llac (el llac Almere o Flevo) al seu centre, va ser envaït per la mar i es va transformar en el Zuiderzee, un profund entrant de mar d’escassa profunditat que ocupava bona part del N dels Països Baixos. Aquesta transformació s’havia produït, no sols com a conseqüència de fenòmens naturals, sinó també per la intervenció humana (extracció de torba, subsidència deguda a l’assecament del subsòl, etc.) que havia facilitat l’acció de l’erosió marina. Amb el projecte Zuiderzee, a partir del 1919, en què va començar a construir-se el primer dic, s’emprengué la transformació d’una gran part dels 5 000 km2 inicialment inundats. L’execució del pla va exigir dividir la zona en un cert nombre de compartiments, en cada un dels quals s’actuà en fases successives i amb un cert grau de diferenciació en els objectius: el de Wieringmeerpoulder s’acabà el 1930; amb l’Afsluitdijk, el dic que deixava tancats 3 750 km2 del Zuiderzee, i aquest espai quedava transformat en un llac, el que avui es coneix com Ijselmeer, el 1932; els compartiments de Noord-Oostpoulder i el de Zwarte Water es tancaren el 1942; els d’Oostelijk Flevoland, els Veluwerandmeren el 1957, el de Westelijk Flevoland el 1968 i el de Markermeer, el darrer, es tancà el 1975.

El procés de compartimentació de la zona ha modificat dràsticament les condicions ecològiques pretèrites, si comparem les condicions ambientals originàries dels estuaris amb marees, amb gradients entre aigua dolça i salada, zones intermareals i aiguamolls salabrosos, i les dels pòlders i els llacs d’aigua dolça que han resultat. Aquest no era, en ell mateix, l’objectiu del projecte, el qual es va plantejar exclusivament en termes d’obra pública adreçada a incrementar el territori disponible per a l’agricultura i la població d’un país densament poblat; fenòmens com l’eutrofització, o l’acció tòxica dels microcontaminants o la contaminació de llacs o de lleres de rius no eren coneguts quan es començà el pla i no foren tinguts en compte inicialment. Però, al llarg de l’execució del projecte, la filosofia que orientava la creació i la gestió dels nous espais guanyats a la mar va anar canviant. L’orientació inicial del projecte posava l’accent en l’adequació al conreu de noves terres (aquest seria el cas del pòlder de Wieringermeer, el primer dessecat), més tard hom inclogué ja de bon començament plans d’urbanització en el projecte (pòlder de Noord-Oost), posteriorment es prengueren en consideració aspectes com el lleure, el paisatge i les funcions naturals (pòlder de Flevo). Tot i que al començament l’ecologia no tenia cap paper en la planificació i el desenvolupament dels pòlders, sí que es van dur a terme alguns estudis per avaluar els canvis biològics que es produïen. Més tard les consideracions ecològiques començaren a tenir una certa influència en la construcció i la gestió dels nous compartiments a transformar. Als anys setanta, finalment, es va plantejar la possibilitat de desenvolupar noves àrees d’aiguamolls, com les que solien formar part en el passat del típic paisatge holandès. Així es va fer, per exemple, en el cas d’Oostvaarderplassen, zona que finalment s’ha abandonat de manera definitiva a la natura. En el cas del Markermeer, en reavaluar el projecte (quan ja s’estava preparant un nou pòlder a l’espai que ara ocupa aquest llac), es va decidir no proseguir-lo, almenys a curt termini. Per primera vegada hom reconeixia el valor dels sistemes d’aigua dolça i els integrava en la planificació com un element positiu i no com una nosa a eliminar.

El projecte Deltaplan

Com el projecte Zuiderzee a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, el Deltaplan ha estat, a partir de les inundacions catastròfiques del 1953, un enorme esforç tècnic i econòmic d’un país sencer per garantir la seguretat de la seva població i assegurar la base productiva necessària a la seva economia. Els seus objectius primaris poden resumir-se en escurçar la llargada de la línea de costa (d’uns 700 m que en tenia a aproximadament un centenar), oferir protecció contra els temporals i prevenir la creixent salinització. Secundàriament també incloïa entre els seus objectius obrir l’àrea afectada a l’exterior, crear infrastructures i equipaments per a l’horticultura, la indústria i el lleure, guanyar una mica de terra a la mar i crear reserves d’aigua dolça per a l’abastament de boca.

Com en el projecte Zuiderzee, es va aplicar l’estratègia de compartimentar el territori a tractar i treballar successivament en cada un dels compartiments. Però, així com en aquell l’operació de compartimentació estava bàsicament motivada per la necessitat d’adequar el fons marí recuperat a les exigències de l’agricultura, en el cas del Deltaplan prevalien les consideracions de l’enginyeria hidràulica. Així, per exemple, els primers dics es van construir en punts en els quals el moviment de marea d’un estuari es trobava amb el d’un altre, aprofitant que les taxes de flux eren mínimes en llocs com els que serien més tard els emplaçaments de dics com el Zandkreekdam, el Grevelingendam i el Volkerakdam; completada aquesta fase, es van començar a construir els dics exteriors més grans, i fins al final no es van construir els dics de la part oriental de l’Oosterschelde, després de reconsiderar i adaptar el projecte. El resultat final ha estat una àrea compartimentada i caracteritzada per una gran varietat d’ambients: llacs d’aigua dolça (el Brielse Meer, el Volkerakmeer, el Hollands Diep / Haringvliet, el Markiezaatmeer, i el Zoommeer), llacs d’aigua salada o salabrosa (l’Oostvoornsemeer, el Veersemeer i el Grevelingenmeer), un braç d’aigua (l’Oosterschelde) amb els moviments de marea atenuats (amplituds de marea prop de Yerseke de 3,7 m a 3,25 m). Només dos dels antics estuaris, el Westernschelde i el Nieuwe Waterweg mantenen una comunicació oberta cap al mar. De tota manera, s’està construint un dic regulable contra tempestes en el Nieuwe Waterweg. La divisió de la zona en compartiments ha fet possible de controlar determinades forces de la natura i de facilitar l’elecció d’ambients particulars (salats, salabrosos o d’aigua dolça i amb influència reduïda de la marea).

L’estuari de Haringvliet

Quan el 1970 la sortida al mar més important dels rius Rin i Mosa, l’estuari de Haringvliet, va ser tancada per la construcció d’un seguit de dics i comportes, l’estuari salabrós amb moviments d’aigues en ambdós sentits al ritme de les marees va esdevenir un llac permanent d’aigua dolça, amb escassos moviments en relació amb aquestes. Això va tenir un gran impacte ecològic i es va començar a desenvolupar un ecosistema nou. Tal com ja estava previst, es va produir un gran augment de la sedimentació a la zona, que ha de conduir a canvis dràstics en el paisatge del Haringvliet en el que queda de segle i en el segle proper. Com que el nivell del fons del llac continuarà pujant, versemblantment s’establirà un nou equilibri i el riu serpejarà entre els sediments dins dels límits que assenyalen els dos dics, ja construïts, a banda i banda de l’antic estuari; sobre els sediments es desenvoluparà vegetació de ribera fins a reconstituir el típic paisatge holandès amb canyissars i bosc de ribera, procés que s’intenta controlar degudament. Així, en el futur, la comporta de Haringvliet no servirà només com a sortida per a regular el sistema d’aigües a la part septentrional del delta, sinó que també tindrà la funció de control dels processos de transformació en curs en un interessant exemple de transformació controlada d’un territori o, si es prefereix, de gestió orientada (o planificada) d’un ecosistema, utilitzant una comporta com a instrument d’ecotecnologia.

En la realitat, però, aquesta situació pot ser més complexa. La contaminació dels rius Rin i Mosa pot dur a conseqüències inesperades no sols en termes de qualitat de l’aigua sinó també amb relació a les lleres dels rius i els fons dels llacs. Recerques dutes a terme a partir del 1980, que és quan el problema es va fer aparent, han posat de manifest que el fang ha estat contaminat per metalls pesants i microcontaminants orgànics i també per substàncies que causen eutrofització. La major part del fang contaminat s’acumula en la zona de Haringvliet i Hollands Diep i en zones de sedimentació de la mar del Nord.

Es va descobrir així que els Països Baixos actuaven com a abocador de deixalles químiques de les conques dels rius Rin, Mosa i Escalda. Més de 100 mm3 de sediments altament contaminats s’hi havien acumulat. Durant els propers 20 anys encara hi sedimentaran entre 0,5 i 2,5 mm3 de fang contaminat. Dependrà de l’èxit del Pla d’Acció del Rin que la quantitat sigui més o menys elevada.

Les darreres estimacions pressupostàries per al programa de neteja basat en els recursos tecnològics usuals fins allà on eren aplicables oscil·laven entre 15 000 i 75 000 milions de florins. Una capa de sediment contaminat cobreix, amb uns quants metres de gruix, la part est de l’Hollands Diep, i una capa més fina s’estén en la zona restant. Contaminar els rius d’aquesta manera és irracional: un guany de milions per a les indústries a curt termini comporta unes pèrdues de milers de milions per a tota la societat a llarg termini (i de vegades no tan llarg). El problema de l’acumulació de llots tòxics en les àrees de sedimentació prop dels dics i les comportes no és pas exclusiu dels Països Baixos. Els resultats han de ser els mateixos en qualsevol llac o estuari on desemboqui un riu al qual s’aboquen contaminants i, a més curt o a més llarg termini, el resultat final serà sempre el mateix: lleres i fons que pràcticament no tenen senyals de vida, sense capacitat per poder desenvolupar les funcions essencials que aquesta mena d’hàbitats normalment haurien de complir en qualsevol sistema aquàtic. A més llarg termini, com que aquestes àrees actuen com a sistemes d’emmagatzemament, és probable que, encara que s’eliminin les fonts de contaminació, aquestes lleres i aquests fons continuïn actuant com a emissors durant les pròximes dècades. Això suscita interrogants sobre quin serà l’impacte futur d’aquestes capes tòxiques acumulades, sobre si cal deixar-les on són o bé eliminar-les i, cas que la resposta fos aquesta darrera, si s’ha de fer de seguida o bé és preferible esperar més o menys temps, i sobre què es pot fer amb el sediment contaminat.

L’experiència de Grevelingenmeer

Una mica més al sud de l’estuari de Haringvliet hi havia el de Grevelingen. Quan es va acabar el dic de Brouwer, el 1971, aquest estuari va esdevenir un llac d’aigua salada (17‰ Cl/l) amb connexions tant amb el mar com amb l’Oosterschelde. El govern va decidir deixar-lo com a llac salat després d’una valoració d’impacte ambiental. El fons del llac no està contaminat, malgrat haver-se identificat algunes fonts difuses de contaminació. L’aigua del llac està sempre clara, fins i tot a l’estiu (visibilitat del disc de Secchi = 10 m). Les taxes de producció primària són relativament altes i tendeixen a créixer, però no es donen problemes d’eutrofització gràcies a una afortunada combinació de factors. En primer lloc, a diferència del que és més habitual en els ecosistemes aquàtics, no és el fòsfor sinó el nitrogen el principal limitant del creixement. Per això la presència d’alts nivells de fosfats no és determinant per a l’eutrofització. En canvi, una gran quantitat de nitrogen abandona el sistema en forma gasosa com a resultat dels processos de desnitrificació que es produeixen en el fons del llac. La desnitrificació per part dels bacteris és vital per al sistema, tot i que sembla que també les fanerògames aquàtiques —principalment l’algueró (Zostera marina) que avui ocupa grans extensions de les antigues zones intermareals que han quedat permanentment submergides— hi tenen un paper molt important ja que secreten substàncies que poden limitar el creixement de les algues. També els animals filtradors, com ara les ostres (Ostrea edulis) i els musclos (Mytilus edulis), que constitueixen més d’un 80% de la biomassa animal del bentos, poden ser responsables de l’eliminació de grans quantitats d’algues.

L’experiència del Grevelingenmeer i els estudis que s’hi estan duent a terme sobre el creixement de les fanerògames aquàtiques, l’emissió per part d’aquestes de substàncies inhibidores del creixement de les algues, el possible control de la proliferació d’algues o el paper de les poblacions d’animals filtradors en aquest control, està servint per a renovar els sistemes de gestió d’aigües en d’altres parts d’Holanda. En efecte, l’opció d’escollir un llac d’aigua salada en lloc d’un d’aigua dolça representa un canvi en la tradició holandesa, ja que l’aigua salada sempre ha estat vista com un problema per a l’agricultura. Tanmateix, els resultats assolits han permès adonar-se que un ambient nou, sigui el que sigui, sempre ofereix un ampli potencial si les seves possibiltats s’exploten de manera positiva. També ha permès reconèixer que els objectius principals de l’administració de l’aigua poden canviar a mesura que passi el temps.

L’Oosterschelde: el control d’un estuari

Valors d'alguns dels principals paràmetres de la part de l'Oosterschelde sotmesa a les marees. S'indiquen els que hi havia abans de començar les obres, els previstos al projecte i els mesurats o estimats al darrer informe d'avaluació (1991), com també el tant per cent de variació que representen aquests darrers respecte als inicials

A partir de dades proporcionades per l'autor

Originàriament, el Deltaplan preveia un tancament total de l’Oosterschelde l’any 1978, seguit de la seva dessalinització i consegüent creació d’un llac d’aigua dolça. Gran part de l’aigua que havia de contenir el llac provindria del Rin i del Mosa. L’empitjorament de la qualitat de l’aigua del Rin va fer necessària una nova avaluació. Ja l’any 1960 es va fer una primera reconsideració del pla centrada encara entorn de dues propostes alternatives: total tancament i dessalinització o bé deixar l’Oosterschelde obert amb un reforçament dels dics. Com a resultat del rebuig popular a totes dues alternatives, que havien estat presentades com a oposició entre seguretat i medi ambient, el 1973 es va crear una comissió destinada a informar el ministre de Transports i Obres Públiques en tot allò que fa referència als aspectes ambientals i de seguretat relatius a les obres a l’Oosterschelde, a estudiar les alternatives existents i escollir-ne la que representés la solució més convenient tant pel que fa a la seguretat com al medi ambient, com també a aconsellar el ministre respecte a possibles modificacions del Deltaplan. Com a resultat dels seus estudis i deliberacions, la comissió va recomanar la construcció d’un dic trencaones regulable que fes de barrera contra els temporals a l’entrada de l’Oosterschelde (deixant un 20% de l’estuari a la banda de mar de la barrera) i de dos dics de compartimentació. Així es mantindria un règim mareal normal a la part oest (uns 100 km2), a la part central (uns 300 km2) es mantindria un règim mareal reduït, i a l’E dels dics de compartimentació hi hauria un llac d’aigua dolça (uns 100 km2). La proposta de la comissió fou adoptada pel Govern i aprovada pel Parlament amb alguns condicionaments.

La producció primària global de l’Oosterschelde s’estima que és al voltant de 240 tones de carboni per dia. La meitat d’aquesta quantitat és consumida pel fitoplàncton i pels filtradors bentònics, i la resta pels processos respiratoris. Una petita entrada de fitoplàncton d’aigües amunt aporta unes 10 tones de carboni per dia però el flux de detritus és pràcticament nul. La mitjana de la producció primària neta de carboni és relativament baixa (250 gC m–2 any–1). L’Oosterschelde, per altra banda, és molt important com a àrea de cria de tota mena d’organismes i té importància econòmica pel cultiu i la depuració dels musclos, pel cultiu d’ostres, per la recollida de bivalves i per la pesca de crustacis, peixos plans, anguiles i anxoves.

L’Oosterschelde és el resultat tant de l’acció de la natura com de la intervenció dels humans. La novetat, ara, rau només en l’escala enorme i el temps tan breu en què es produeixen les intervencions. La multiplicitat i la dificultat dels problemes que es donaven en els últims segles es poden jutjar pels resultats obtinguts. El 1867, per exemple, amb motiu de la construcció del Kreekrakdam, el dic que comunicava Zuid-Beveland i Brabant Septentrional, ja s’hi van produir grans canvis. La influència del riu Escalda va quedar eliminada i l’Oosterschelde es va tornar més salí i menys susceptible a les fluctuacions de salinitat i deslliurat de l’aigua, avui altament contaminada, d’aquell riu. El Grevelingendam (1965) i més tard el Volkerakdam (1970) van representar un canvi important en el medi ambient de l’Oosterschelde en incrementar la influència de la contaminació del Rin i del Mosa. Per contra, amb el dic regulable contra temporals de l’Oosterschelde, les comportes de sifó del Grevelingendam i les rescloses del Philipsdam que mantenen separada l’aigua dolça del conjunt Krammer-Volkerak de la salada de l’Oosterschelde que hi arriba pel Maskgat, es podrà controlar l’estuari i posar en marxa una ecologia planificada de tot el conjunt del SW dels Països Baixos.

El Deltaplan finalitzà l’any 1987. El dic regulable contra temporals i els dics de compartimentació divideixen l’Oosterschelde en tres zones: una sotmesa a les marees, una altra amb moviments de marea reduïts, i la tercera un llac d’aigua dolça. Els impactes esperats, com a resultat de la compartimentació, són complexos. Hi ha hagut una pèrdua directa del 33% de les zones intermareals i d’un 63% dels aiguamolls salabrosos enfront d’un guany net del 7% de les zones d’aigües somes. Com a conseqüència de la reducció dels moviments de marea, l’àrea restant d’aiguamolls i zones intermareals està decreixent a causa de l’erosió. Cada any es perd un 0,6% de l’àrea d’aiguamolls i un 0,3% de la intermareal. La producció de biomassa a les superfícies intermareals patirà un decrement, amb conseqüències per als crustacis, peixos i ocells. El nombre màxim d’ocells comptats per dia i el nombre d’ocells-dia (mitjana estimada d’animals que un observador podria veure en una determinada àrea) disminuirà dràsticament, amb efectes negatius per a la població d’ocells aquàtics del conjunt de l’Europa occidental. En canvi, la superfície amb substrat dur (dics, protecció del flux, el formigó de les estructures...), que constitueix un bon substrat per a comunitats de vida sèssil, s’ha doblat a la zona de marees reduïdes. Els canals esdevindran poc profunds. L’aportació de detritus no variarà significativament. L’estratificació de l’aigua i l’exhauriment d’oxigen seran poc freqüents i, en tot cas, es manifestaran de manera local. El funcionament del dic trencaones regulable contra els temporals i la regulació de les rescloses del Philipsdam són molt importants per a l’ecosistema.

Es podria pensar que és simplement un exemple de la natura seguint el seu curs. Però la realitat és que els humans també hi han contribuït. L’actual Oosterschelde és el fruït de la interacció de les forces de la natura i l’home. Si el Kreekrakdam situat entre Brabant Septentrional i Zuid-Beveland no s’hagués construït en el darrer segle (1867), avui dia l’Oosterschelde no seria ecològicament res semblant a l’estuari d’un riu, sinó tan sols un entrant del mar. A més, aquesta àrea contindria una gran quantitat de contaminants tal com va passar al Westerschelde. Sense la presència dels dics de Volkerakdam i Philipsdam, en aquesta àrea s’hi haurien dipositat grans quantitats de materials contaminats procedents del Rin. Aquests dics també proporcionen els mitjans de controlar el flux d’aigua dolça que existia prèviament en la regió. El nivell de diversitat també es deu a la intervenció de l’home. La introducció de substrats durs en llocs determinats, tals com les roques en els dics, i els pilars de formigó, ha fet que els humans creessin les condicions adequades per a les comunitats ecològiques que viuen en ambients rocosos. La part est de l’Oosterschelde, que havia estat un pòlder, avui dia és una zona protegida que conté aigua clara i atemperada. Això explica per què espècies no associades a aquestes latituds es troben en aquest ambient.

Les lliçons de l’experiència

Encara que l’esforç econòmic i tecnològic desenvolupat en els grans projectes hidràulics dels Països Baixos en aquest segle no és traslladable mecànicament a altres àrees del món econòmicament i tecnològicament menys desenvolupades, sí que se’n poden extreure lliçons d’aplicació general a qualsevol espai deltaic.

Si mirem enrere i comparem els complexos dics i rescloses actuals dels Països Baixos amb els primitius dics d’algues pastades amb sorra, o els de terra atapeïda de moltes regions deltaiques del món, es podria pensar que tot allò que era tecnològicament possible s’ha dut a la pràctica, i només cal trobar els mitjans de transferir aquesta tecnologia. Però sabem que prendre la capacitat tecnològica com a única limitació a les intervencions va desfermar contaminació, pertorbacions i destrucció dels recursos naturals disponibles, incloent-hi el mateix medi ambient dels humans. S’havia posat massa èmfasi en el consum i la infrautilització d’un espai, i massa poc en l’ús i en l’aprofitament. Havia arribat a semblar que els humans no formàvem part dels sistemes naturals. I això era un gran error. Constatacions dramàtiques de problemes com el de la contaminació de les aigües i de les lleres del Rin i d’altres rius han servit d’advertiment que els humans no podem simplement adaptar l’ambient a les pròpies necessitats.

L’ambient, en els paisatges afaiçonats pels humans, hauria de condicionar-se de manera que assegurés el desenvolupament d’una base ecològica sana. El darrer segle ha estat caracteritzat com un període en què la majoria dels rius del món, incloent-hi els seus estuaris, han estat afectats per la intervenció humana. S’han construït preses i canals, tant per al regadiu com per a la navegació, s’han desviat cabals i s’han construït dics i rescloses. Es van construir per assolir, en temps relativament curts, uns objectius que havien de fer prosperar l’economia (la seguretat de vides i béns, el transport, el subministrament energètic, l’abastament d’aigua per a usos domèstics, agrícoles i industrials, etc.).

Les implicacions ecològiques d’aquestes accions han tingut efectes d’enorme amplitud tant directes com indirectes. Paisatges sencers han canviat i han pres funcions completament diferents, de vegades amb efectes secundaris desastrosos per a les poblacions humanes que hi vivien i que explotaven els recursos de la conca del riu, dels estuaris o de les mars adjacents. Quan es va construir la presa d’Assuan, a Egipte, pràcticament tota l’activitat pesquera litoral egípcia se’n va anar en orris, un alt preu a pagar que cal afegir al cost econòmic directe de la construcció. Actualment s’estan donant problemes similars al delta del Mississipí, el qual podria desparèixer al llarg del proper segle.

Tecnòlegs, planificadors i directors han tendit a prescindir de les implicacions que no afecten directament l’assoliment dels objectius primaris dels projectes (desenvolupament agrícola en el projecte Zuiderzee; seguretat enfront de riscos catastròfics en el Deltaplan) i dels efectes directes o indirectes d’aquests en les àrees que envolten aquelles en les quals intervenen directament. No han estat prou conscients que, independentment dels objectius primaris dels projectes, com a conseqüència de les intervencions realitzades, determinades àrees sobre les quals no s’intervé directament experimentaren transformacions profundes. Els paisatges poden començar a funcionar de maneres totalment diferents, i això pot tenir conseqüències ecològiques, econòmiques i socials.

En definitiva, l’aplicació de noves tecnologies ha incrementat al llarg d’aquest segle la capacitat dels humans per alterar el funcionament normal de les aigües costaneres, tant en termes ecològics com socials. Desafortunadament, la capacitat tecnològica i els requeriments socials i econòmics primaris, com per exemple la seguretat, sovint porten a adoptar opcions poc previsores que poden causar un estrès en els ecosistemes costaners. Molts projectes requereixen molt de temps entre planificació, execució i seguiment. Sembla que de 20 a 40 anys és una xifra normal per a projectes d’enginyeria de costes com el Deltaplan. En canvi cada nova generació fa aflorar idees noves i noves prioritats. La societat canvia i es veu obligada a prendre noves decisions, a trobar nous camins; la reconsideració política del projecte de l’Oosterschelde i la decisió final de construir un dic trencaones regulable contra temporals i dos dics de compartimentació en comptes de tancar completament l’estuari com s’havia previst inicialment en seria un exemple.