L’aprofitament dels recursos vegetals dels sistemes litorals

El rebost de les algues

La biomassa abundant i diversa de les macroalgues marines ha estat una primera matèria utilitzada des de temps antics per les poblacions que habiten a les franges costaneres. En general el seu ús s’ha estès i s’ha incrementat amb el pas del temps, bé que sotmès a importants canvis derivats de l’evolució de les seves aplicacions. La importància econòmica actual de les macroalgues rau en dos fets: d’una banda, en les arrelades tradicions alimentàries dels països de l’Orient Llunyà, mantingudes per un potent mercat intracultural que permet l’autoproveïment, i de l’altra, en l’espectacular desenvolupament del sector dels ficocol·loides a partir de la Segona Guerra Mundial.

De les diferents aplicacions tradicionals de les macroalgues, la utilització d’aquests vegetals en l’alimentació humana és la documentada de més antic. La cultura gastronòmica mil·lenària d’alguns països de l’orient llunyà, com el Japó, la Xina i Corea, inclou característicament el consum de diferents espècies d’algues, i encara avui les algues hi són un aliment molt apreciat. Les primeres referències escrites relacionades amb aquesta tradició procedeixen de la matèria mèdica xinesa dels temps finals d’esplendor de la dinastia Zhou (800-600 aC) i de textos japonesos d’entorn de l’any 600 a C, on es jutjava les algues una “exquisidesa digna dels convidats més honorables”. De manera semblant, textos cortesans japonesos del segle VIII de l’era cristiana inclouen algunes macroalgues marines (Laminaria, Undaria, Porphyra, Gelidium) entre els productes acceptats com a moneda per a satisfer tributs a l’emperador. Posteriorment, al segle X, el diccionari xinès-japonès més antic que es coneix defineix diferents algues verdes, brunes i vermelles (fins a 21 espècies) com a aliments i explica les formes tradicionals de preparar-les. Des d’aleshores, i sobretot al llarg dels últims segles, ha quedat constància del paper de les macroalgues com a aliment bàsic de les poblacions costaneres d’aquest entorn geogràfic, sobretot en temps d’escassetat d’altres productes agrícoles (guerres, secades).

Els valors dietètics i gastronòmics

Bé que hi ha peculiaritats inherents a les tradicions culinàries locals de cada zona, les tres formes bàsiques de presentació d’aquests vegetals són: algues fresques, per al consum directe (guarnició, amanides), algues processades (seques, liofilitzades, precuinades), que s’utilitzen en la preparació de plats típics (sopes, amanides, rotllos) i gelatines (obtingudes de la cocció de les algues i utilitzades en l’elaboració de postres). Els productes algals comercialitzats actualment procedeixen del processament de diverses espècies, principalment algues brunes i vermelles, utilitzant procediments l’origen dels quals es remunta, en alguns casos, a diversos centenars d’anys. Productes tradicionals com el “nori”, el “kombu” o el “wakame”, obtinguts respectivament a partir de diverses espècies d’algues del gènere Porphyra (algues vermelles de tal·lus foliós), diverses del gènere Laminaria i Undaria pinnatifida (alga feofícia de gran port), són exemples clars d’un important procés de transmissió cultural de generació en generació. L’“aonori”, produït a partir d’algues verdes de tal·lus foliós (Enteromorpha, Monostroma i Ulva), i el “hiziki”, elaborat a partir de l’alga bruna Hizikia fusiforme, completen la gamma de productes d’aquest tipus més representatius de la cuina japonesa actual, el principal consumidor mundial d’aquests aliments.

En altres continents, com Europa i Amèrica, el desenvolupament d’aquestes tradicions alimentàries va ser comparativament insignificant i, en la major part dels casos, no va ultrapassar els límits de les cultures litorals i insulars, allí on l’agricultura no cobria prou bé unes determinades necessitats locals a causa de l’escassetat de terres cultivables. El “dulse”, elaborat a partir de la rodofícia Palmaria palmata, s’ha consumit a Escòcia, a Irlanda i a Islàndia des de l’època dels víkings, bé que actualment el mercat més important d’aquest producte es localitza a les anomenades províncies marítimes del Canadà, principalment a Nova Escòcia.

El consum d’algues està relacionat amb diverses característiques d’aquests vegetals, entre les quals destaquen el gust, la textura i, sobretot, el valor alimentari. La major part de les algues utilitzades en alimentació constitueixen una font important d’elements essencials, com sodi, potassi, fòsfor, magnesi, calci, ferro, manganès, iode i altres elements traça. L’elevada ingestió de iode que comporta el consum continuat de macroalgues ha significat la desaparició quasi total d’una malaltia com el goll al Japó. De manera semblant, el consum de determinades algues representa una aportació considerable de vitamines, principalment A, B2, C, D i altres menys freqüents com les vitamines B1, B12, l’àcid pantotèmic, l’àcid fòlic i la vitamina E; el contingut en vitamina C del “nori” és més gran que el dels cítrics, i per això té un paper important en la nutrició de determinades poblacions costaneres, com en les dels inuit.

Pel que fa a la composició, els carbohidrats representen el contingut majoritari de la matèria seca de les algues, bé que la seva assimilació per l’home és, excepte en casos molt concrets (“dulse”), molt reduïda (menys del 60% de l’assimilació d’hidrats de carboni procedents d’altres vegetals), a causa de la manca de complexos enzimàtics apropiats; no obstant això, la capacitat d’assimilar aquests compostos sembla incrementar en poblacions la dieta bàsica de les quals depèn de les algues. La quantitat de proteïnes que contenen, comparada amb els aliments d’origen animal, en general és baixa, bé que algunes espècies (Porphyra, Palmaria, Ulva, Undaria) poden arribar a contenir-ne entre un 15 i un 25%; tal com passa amb els carbohidrats, la digestibilitat de les proteïnes per l’home és reduïda, excepte en el cas del “nori” (75%), que és un dels productes alimentaris obtinguts de les algues amb un valor nutritiu més elevat.

Fins a la primera meitat del segle actual, el proveïment de macroalgues amb finalitats alimentàries es va basar tradicionalment en l’explotació de poblacions naturals, exceptuant les quantitats de Porphyra procedents dels cultius artesanals duts a terme des del segle XVI. El descobriment del cicle de vida d’aquestes espècies (1949-54) va representar l’inici del desenvolupament industrial de la moderna aqüicultura vegetal que, actualment, proporciona la major part dels vegetals utilitzats amb aquestes finalitats. Tot i que aquest és un mercat molt localitzat, la seva importància econòmica (75% del mercat mundial de macroalgues) supera àmpliament la de la resta de recursos algals utilitzats en diferents aplicacions.

Els usos agro-pecuaris

La utilització de les macroalgues en l’alimentació comprèn també el camp de la nutrició animal, aplicació molt més restringida en termes de quantitat d’algues utilitzades i de les seves implicacions econòmiques. L’aprofitament com a farratge per al bestiar (vaques, cavalls, cabres, ovelles, porcs) dels recursos algals de la zona intermareal o de les acumulacions de macroalgues produïdes a les platges després dels temporals es remunta a l’antiguitat. El desenvolupament d’aquesta activitat es va centrar quasi específicament en les poblacions costaneres de l’Europa atlàntica (França, Escòcia, Irlanda, Islàndia, Noruega, Finlàndia), utilitzant diferents algues feofícies (Alaria, Laminaria, Ascophyllum, Fucus, Pelvetia) i algun rodòfit (Palmaria). Actualment el seu ús s’ha estès a d’altres costes on abunden aquests recursos (províncies marítimes del Canadà, per exemple) i també a les poblacions veïnes de l’interior, com a conseqüència de l’aplicació de tècniques de processament de les algues (assecament i trituració), que en milloren la digestibilitat i en permeten la utilització regular com a pinso complementari ric en vitamines i minerals.

Una altra de les aplicacions tradicionals de les macroalgues és l’ús en agricultura com a fertilitzants i condicionadors dels sòls. Els mètodes d’aplicació comprenen la utilització directa d’algues senceres o triturades, l’ús de cendres de macroalgues i l’ús més recent d’extractes líquids comercialitzats (“Maxicrop”, “Alginure”, “Seagro”) procedents del compostatge d’algues triturades. Les algues més àmpliament utilitzades, sobretot a Europa, són feòfits dels gèneres Fucus, Laminaria i Ascophyllum, bé que es té constància de l’ús de nombroses espècies (Sargassum, Ulva), depenent de la seva disponibilitat. El seu ús està relacionat amb els elevats continguts en nitrogen i potassi, amb l’elevat contingut en matèria orgànica —que té un paper molt important en el millorament de la capacitat de retenció de l’aigua i en el condicionament físic del sòl— i amb la presència de determinats factors de creixement (auxines, citoquinines, gibberel·lines). Un cas especial, el constitueix l’ús de les algues calcàries de la família de les coral·linàcies, conegudes popularment amb el nom de grapissar o “maërl”; pel seu elevadíssim contingut de carbonats càlcic i magnèsic s’utilitza en el condicionament dels sòls àcids. Aquesta aplicació, desenvolupada en diverses parts del món, provoca l’extracció d’enormes quantitats d’aquestes algues, que a la Bretanya arriba a les 300 000 tones anuals.

Els usos industrials

Tot i que les algues han estat explotades i utilitzades per l’home durant segles, la introducció de les macroalgues dins del mercat internacional es va produir únicament com a conseqüència de la seva utilització per la indústria química, al principi com a primera matèria per a l’obtenció de productes com la sosa (carbonat sòdic), la potassa (mescla de sals de potassi amb un alt percentatge de carbonats) o el iode i, posteriorment, per a l’extracció de ficocol·loides (agars, carragenines, algines, etc.).

La producció algal de sosa i potassa

El desenvolupament de la indústria extractiva de sosa i potassa, a partir de les cendres d’algues brunes dels gèneres Laminaria, Ascophyllum i Fucus, conegudes internacionalment com a “kelp”, es va iniciar a Normandia (França) al final del segle XVII, i tenia com a objectiu la utilització ulterior d’aquests productes en la fabricació de vidre, ceràmica i sabó. Aquesta indústria va conèixer el seu apogeu al llarg del segle XVIII, època en què es va estendre a d’altres països del voltant (Anglaterra, Irlanda, Noruega, Suècia). A partir del 1810 la importació de sosa produïda en salines a preus inferiors va significar el final d’aquesta aplicació de les macroalgues. No obstant això, el descobriment de l’existència de iode en aquests vegetals per Courtois, l’any 1811, va motivar un nou rellençament de la indústria del “kelp”, que es va prolongar fins a final de segle. El 1870 la irrupció en el mercat de iode procedent dels dipòsits minerals xilens va causar el segon i últim declivi en el desenvolupament de les aplicacions industrials de les macroalgues, bé que es té constància de la producció local de iode fins als anys 30 al Japó i a Rússia (en aquest últim país, però, obtingut a partir d’una alga vermella, Phyllophora nervosa).

La producció algal de ficocol·loides

El debilitament de les relacions comercials entre Amèrica i Alemanya durant els anys previs a la Primera Guerra Mundial, va afavorir en el primer d’aquests dos països l’interès per la utilització dels recursos naturals de diferents algues feofícies, conegudes també amb el nom popular de “kelps”, principalment de Macrocystis pyrifera, amb l’objectiu d’assegurar el subministrament de potassa, iode i altres productes secundaris, com l’acetona o l’algina. Aquesta producció només es va mantenir durant la guerra (1914-18), però va representar l’inici de l’extracció industrial d’algines alguns anys més tard (1929). Les primeres investigacions científiques sobre els gels de les algues marines les va dur a terme E. C. Stanford l’any 1880. El descobriment de les substàncies, conegudes amb els noms d’algina i carragenina, va permetre el desenvolupament, al llarg del segle XX, de l’actual indústria dels ficocol·loides. Aquests inclouen diversos compostos utilitzats per la seva naturalesa col·loïdal, entre els quals cal destacar els agars, les carragenines i les algines.

De manera global, la utilització majoritària dels ficocol·loides es realitza en el camp dels additius alimentaris, on compleixen les funcions de gelificants, emulsionants, viscositzants i estabilitzants. En canvi, el seu valor nutritiu és pràcticament nul, a causa de la seva presència en els productes alimentaris en quantitats ínfimes (0,0001-1% del pes) i de la seva escassa digestibilitat (menys del 10%). Aquestes i altres aplicacions en el camp de la cosmètica o la indústria farmacèutica mostren la presència creixent d’aquests compostos en la vida quotidiana dels països desenvolupats, de manera paral·lela al seu ús més tradicional en microbiologia —com a mitjà de cultiu per a bacteris— o l’ús més específic i restringit de ficocol·loides de qualitat més alta per a les noves aplicacions en el camp de la bioquímica (electroforesi, cromatografia) i la biotecnologia (cultius cel·lulars).

Amb el nom d’agar-agar s’engloba una mescla de polisacàrids, el mònomer bàsic dels quals és la galactosa, que constitueix un component principal de les parets cel·lulars de certes algues vermelles, principalment de les gelidàcies i gracilariàcies. Aquest ficocol·loide, utilitzat des de mitjan segle XVII a la cuina tradicional japonesa (“kanten”), va ser introduït a occident al final del segle XIX com a medi de cultiu en bacteriologia. No obstant això, el desenvolupament industrial d’aquest col·loide arreu del món es va produir a partir de la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència de l’aplicació de les seves propietats gelificants en la indústria alimentària. La producció actual d’agar es calcula entorn de les 6 700 tones l’any, que procedeixen de l’extracció d’unes 50 000 tones d’algues seques, pertanyents, la majoria, a espècies de Gelidium —de les costes de la Península Ibèrica, el Marroc i el Japó— i Gracilaria —obtingudes del maneig de praderies en concessió a Xile—.

El terme “carragheen” es va utilitzar per denominar les gelatines d’algues vermelles consumides tradicionalment a les poblacions d’origen celta. Actualment les carragenines constitueixen un grup de polisacàrids sulfatats, polímers de la D-galactosa, obtinguts de diferents algues vermelles, però principalment de poblacions naturals de Chondrus crispus i de diverses espècies de Gigartina i Iridaea —recollides al Canadà (la primera) i Xile (aproximadament 15 000 tones anuals d’algues seques)— i d’Eucheuma —procedents de cultius extensius de Filipines i Indonèsia (aproximadament 66 000 tones/any)—. L’estructura i les propietats (viscositat, grau de gelificació) de les carragenines obtingudes de cada espècie són molt diferents i fins i tot ho són d’entre les obtingudes de les diverses fases (gametòfit/esporòfit) d’una mateixa espècie, cosa que permet una gran diversitat d’aplicacions en la indústria dels additius alimentaris, camp en el qual s’utilitza majoritàriament la producció de carragenines.

L’algina és un polímer dels àcids D-manurònic i L-gulurònic, les sals de l’àcid algínic dels quals, els alginats, s’extreuen de diverses espècies d’algues brunes. Els principals gèneres d’algues explotats són: Laminaria (50%), obtingut tant de l’explotació de camps naturals (Noruega, França) com de cultius (Xina), i Ascophyllum (21%), Macrocystis (10%) i Lessonia (10%), el primer recollit majoritàriament a Noruega, el segon als Estats Units i Mèxic i el tercer a Xile.

El cultiu d’algues i cianobacteris

L’origen del que avui s’enquadra dins de l’aqüicultura vegetal s’ha de buscar al final del segle XVI o al començament del XVII al Japó, i va lligat a la producció de macroalgues marines utilitzades per preparar aliments, principalment el “nori”.

El cultiu de macroalgues alimentàries

Els primers cultius d’espècies de Porphyra van començar com a conseqüència del desenvolupament de tècniques per a pal·liar la disminució de les àrees tradicionals de collita per fenòmens naturals. Aquestes tècniques consistien en el trasplantament de branques de bambú a zones amb una profunditat d’entre 3 i 5 m, amb l’objectiu d’afavorir la implantació natural d’espores d’aquestes algues vermelles i el seu posterior desenvolupament sobre aquests substrats. Al final del segle XIX i començament del XX el govern japonès va mantenir una política de promoció industrial que va afectar l’expansió d’aquest tipus de cultiu a la major part de les badies del seu litoral, amb increments significatius de la producció. Tanmateix, el veritable desenvolupament industrial d’aquest cultiu es va produir entre el 1930 i el 1970, com a conseqüència d’un seguit d’avenços científics i tècnics. Entre ells cal esmentar la substitució dels feixos de bambú per xarxes col·locades en posició horitzontal, com a nous substrats de cultiu (1930); el desenvolupament de mètodes controlats de sembra de les xarxes, a partir de l’important descobriment de la fase Conchocelis, generació esporofítica del cicle de vida de Porphyra (1949-54); la posada al punt de la tècnica d’emmagatzematge en fred (-20°C) de xarxes germinades (1960-70); i finalment, el disseny del sistema de cultiu flotant, que va permetre l’expansió dels cultius a zones més allunyades del litoral i, per tant, exemptes dels problemes de contaminació associats a les zones properes a la costa.

De manera general, el mètode de cultiu més àmpliament estès actualment al Japó, la Xina i Corea engloba tres etapes diferents. La primera etapa, l’anomenada cultiu de la fase Conchocelis, s’inicia durant la primavera i es duu a terme en instal·lacions en terra; el seu objectiu és desenvolupar i mantenir en cultiu els esporòfits filamentosos. La segona etapa consisteix en la sembra controlada dels substrats de cultiu, que es pot realitzar en terra o bé en el propi medi, i consisteix a optimitzar la fixació d’espores de Conchocelis sobre les xarxes de cultiu; generalment la fixació s’assegura per mitjà d’una manipulació ambiental adequada de la primera fase, i de la utilització dels tancs de cultiu dels Conchocelis per dur a terme la sembra. La tercera fase és la del desenvolupament de les noves plàntules fins a tal·lus adults (període que dura uns 50 dies), i es fa a la mar, en granges formades per diverses unitats de xarxes agrupades, fondejades i mantingudes en flotació; al llarg d’aquesta fase, una mateixa xarxa es recol·lecta diverses vegades, i en el moment en què apareixen les plàntules, unes quantes xarxes es mantenen congelades com a reserva per a reparar els possibles danys soferts pels cultius.

Es calcula que, actualment, el valor global de la indústria del “nori” arriba als 750 milions de dòlars anuals, i representa el sector més important a escala mundial de la indústria de les macroalgues i és una de les activitats més rellevants del sector pesquer japonès. El ràpid desenvolupament experimentat pels cultius de Porphyra durant la dècada dels 50 va tenir una repercussió directa en l’increment de la demanda d’altres productes algals consumits habitualment en aquests països, com el “kombu” i el “wakame”, la producció dels quals es basava, fins aleshores, en l’explotació de poblaments naturals d’algues.

Els programes de cultiu d’espècies de Laminaria i Undaria pinnatifida empresos en aquella època han comportat l’obtenció de quantitats creixents d’aquestes algues, que han permès una estabilització de la disponibilitat dels productes mencionats. A partir de la semblança entre els seus cicles de vida, el mètode de cultiu utilitzat per a la propagació d’aquestes espècies és bàsicament el mateix i consta de tres fases. La primera, l’obtenció de les plàntules, que es realitza a l’hivernacle durant l’estiu, i consisteix en el desenvolupament de la fase gametofítica, microscòpica, a partir de zoòspores fixades sobre col·lectors apropiats (filaments plàstics situats sobre bastidors); el cultiu d’aquests col·lectors en tancs, en unes condicions ambientals específiques per a cada espècie, provoca la formació de petites plàntules esporofítiques d’1 a 2 cm, fruit del procés de reproducció sexual. La segona fase és la del creixement dels juvenils: al final de l’estiu s’emporten els bastidors ficats al mar per aconseguir el creixement de les plàntules fins a esporòfits de 15 a 20 cm, període que dura entre 1 i 2 mesos. La tercera fase és la del desenvolupament dels esporòfits: al principi de la tardor els juvenils produïts es trasplanten a cordes de cultiu de 30 a 100 m de longitud mitjançant un procés simple de trenat; aquestes cordes es disposen ancorades convenientment i varades, a una profunditat d’entre 1 i 3 m, formant les granges de cultiu. El desenvolupament de plantes recol·lectables s’aconsegueix al cap de 5 a 7 mesos. El cultiu d’aquestes espècies es va dur a terme inicialment en aigües interiors (badies, estuaris), però les granges flotants han permès la colonització progressiva d’espais en mar obert.

El cultiu de microalgues i cianobacteris

Un enfocament conceptualment diferent de la projecció futura dels cultius d’algues com a font d’aliment el constitueix el cas de les microalgues i els cianobacteris. El consum de “pastissos” i “coques seques” de Spirulina platensis, un cianobacteri que creix espontàniament en llacs de clima subtropical, representa una tradició centenària per a les poblaciones autòctones de Mèxic i del Txad. L’elevat contingut de proteïnes, vitamines i minerals d’aquests organismes va significar la seva potenciació com a font complementària d’aliments per combatre la malnutrició en països en vies de desenvolupament. Tanmateix, a l’apogeu més gran d’aquesta indústria, s’hi va arribar durant la dècada passada, a conseqüència de l’interès com a aliment dietètic i font de determinats compostos bioquímics. Conseqüentment, des del 1970 s’han desenvolupat diferents sistemes de cultiu continu a escala comercial, basats en estructures artificials (estanys, rases) i en espais litorals modificats propers a grans llacs i zones marítimes. Estats Units, Mèxic, Japó, Tailàndia i Taiwan són els països en què es duen a terme aquestes experiències, la producció global de les quals arriba ja a les 1 000 tones anuals.

Els agars i les carragenines de cultiu

Després de la Segona Guerra Mundial, la diversificació i la utilització creixent dels ficocol·loides va provocar un increment de la demanda de matèries primeres, fet que va conduir progressivament a situacions de sobreexplotació d’alguns recursos i a la manca en el subministrament d’algunes espècies. Va sorgir la necessitat de desenvolupar sistemes de cultiu específics per a la producció d’aquestes primeres matèries, fet que es va materialitzar a la dècada dels setanta. El desenvolupament d’aquests cultius va afectar en més gran mesura les algues vermelles productores d’agar i carragenina, sectors amb els recursos naturals que presentaven el grau d’inestabilitat més gran. La característica més important, comuna a tots els cultius desenvolupats, va ser l’aprofitament de l’elevada capacitat de propagació vegetativa d’algunes algues vermelles. Aquest fet va permetre, d’una banda, cultivar algues en sistemes de flotació —despreses del substrat— i, de l’altra, utilitzar fragments de tal·lus com a “llavors” per a sembrar els substrats (xarxes, cordes) o els tancs de cultiu.

L’experiència més important d’aquest tipus és el cultiu de l’alga carragenòfita Eucheuma, desenvolupat tècnicament a Hawaii i comercialment a les Filipines. El sistema de cultiu és molt simple i l’escàs grau de tecnificació que comporta va ser un dels motius de la seva àmplia expansió, fins a arribar a nivells de producció molt elevats i estabilitzar el subministrament de primera matèria per a aquest sector. Consisteix a lligar fragments (100 g) de l’espècie cultivada als nusos de les xarxes, d’uns 10 m2, que es mantenen separats del fons o en cordes de polietilè que reposen sobre el mateix substrat, en zones on les condicions ambientals són adequades per al seu creixement òptim; quan les plantes arriben a un pes de 1 200-1 500 g (aproximadament als 90 dies) s’esporguen i continua el procés. Una alternativa diferent per a la propagació vegetativa va ser la utilització d’estructures artificials (rases, tancs), en les quals es mantenien els fragments d’algues contínuament surant; en aquest cas, el grau més alt de tecnificació i d’inversió d’aquest sistema va causar el fracàs de l’única experiència d’aquest tipus a gran escala feta en un país occidental, el cultiu de Chondrus al Canadà. Tanmateix, aquest tipus de cultiu és el que s’utilitza amb l’agaròfita Gracilaria a la Xina i a Taiwan.

Els canyissars i els conreus de marjal

L’aigua salada és incompatible amb la majoria de les plantes inferiors. Però n’hi ha que toleren l’aigua salabrosa, abundant a deltes i marjals. Als aiguals salabrosos prosperen canyissars i bogars explotables, i també poden assajar-s’hi alguns conreus.

Collir sense plantar

La utilització de la vegetació helofítica, canyes, joncs i bogues sobretot, forma part d’una vasta i variada cultura mil·lenària que es remunta al desenvolupament de les primeres fibres i materials utilitzats per l’home per a fabricar les seves eines i utensilis. Tal com simbolitza poèticament una llegenda de la creació del món de la cosmogonia babilònica: “Tots els països eren mars; Marduk, el Creador, va posar sobre les aigües catifes de joncs que va cobrir de fang”.

Considerades en molts casos herbes de poc profit i localitzades en espais al marge de les terres de conreu, aquestes plantes han constituït, en general, una primera matèria a l’abast de tothom que volgués recollir-la. La seva utilització està estretament vinculada a una cultura de l’autoproveïment, pròpia d’ambients rurals i societats poc desenvolupades, que aprofita de manera òptima els materials originaris de l’ambient immediat, amb la finalitat de crear uns elements o objectes amb una gamma d’aplicacions molt àmplia (cistelleria, edificació, mobiliari). Malgrat les diferències determinades per les característiques pròpies dels recursos i els processos utilitzats, o les inherents a la mateixa idiosincràsia cultural, es reconeixen uns trets comuns a la utilització d’aquests materials per diferents cultures i civilitzacions.

Les canyes i els canyissos

Dins d’aquest grup s’inclouen diverses espècies de gramínies que formen canyars a les ribes de qualsevol tipus de zona humida i tenen, com a característica comuna, les tiges llargues, endurides, llises i buides. La canya (Arundo donax), el canyís (Phragmites communis) i el bambú (diverses espècies de Bambusa i Dendrocalamus) són les plantes representatives d’aquest grup més àmpliament utilitzades en diferents parts del món. Prop de 150 000 tones d’aquesta primera matèria es recullen anualment de poblacions salvatges, amenaçant d’extinció alguns d’aquests recursos. Això ha motivat l’inici d’experiències de repoblació en països com les Filipines i Tailàndia amb l’objectiu d’aconseguir una collita sostinguda.

La preparació de les canyes per a la seva utilització posterior comença amb la poda, que s’ha de fer preferiblement en època d’esfullament. Després d’un període d’assecament, en un lloc protegit per a evitar l’aparició de floridures, es procedeix a “pelar” les tiges, cosa que consisteix en la retirada dels residus de fulles i beines seques; finalment es tallen longitudinalment en tires i s’obtenen elements lineals flexibles que es poden doblegar i teixir.

La canya i el canyís són materials d’ús molt estès en la cistelleria agrícola i pesquera dels pobles establerts a les zones litorals. Molts exemples d’aquesta tradició es poden obtenir a les costes mediterrànies i sud-atlàntiques de la Península Ibèrica. Les “canastras” de canya serveixen als ports de l’Algarve portuguès per al transvasament del peix des dels vaixells al moll. Combinades amb altres fibres vegetals (vímet, savina, espart), el cistelló o la canastreta són expressions alternatives de la cultura cistellera de la Mediterrània, per exemple a Eivissa. A causa de la duresa i la rigidesa d’aquest material, el procés de trenat de les canyes es basa en tècniques senzilles que permeten poques variacions en la forma. Com a contrapartida, la lleugeresa i l’estabilitat són les dues característiques més importants d’aquests tipus de cistells.

La utilització de la canya i del canyís en la construcció popular és una activitat de la qual es tenen nombroses referències. L’encanyissat, que consisteix en un reixat de tires de canya entreteixides o canyes senceres lligades, és la unitat de prefabricació típica dels pobles de la conca mediterrània, i constitueix un element bàsic d’envans, cobertes, tanques i closes. Les barraques, construccions típiques d’albuferes i hortes d’aquesta zona, s’aixequen segons la conjugació d’aquests encanyissats que, arrebossats amb fang pastat, serveixen de suport per a obtenir una determinada consistència i gruix. Els feixos de joncs formen la coberta externa dels teulats. Una tècnica d’edificació semblant s’ha utilitzat tradicionalment a l’Iraq i en altres països de l’Orient Mitjà en la construcció d’arcs, combinant les canyes amb fang cuit. Tanmateix, el tipus de construcció popular més arrelada a les zones pantanoses litorals del sud de l’Iraq el constitueixen les cases en les quals els encanyissats són l’únic material de construcció. Pobles sencers d’aquesta zona són un reflex fidel d’una cultura que fa un aprofitament òptim dels recursos naturals circumdants, basat en un procés de creació, manteniment i transmissió a través de les generacions. De manera semblant el bambú s’utilitza extensivament a tot el sud-est asiàtic per fabricar elements constructius (bigues, pilars, arbres, llistons, enreixats) per a la construcció de les cases típiques.

Altres aplicacions d’aquests materials, més relacionades amb l’ambient pròpiament aquàtic, engloben la fabricació de canyes per a la pesca tradicional i la construcció de diferents tipus d’embarcacions. Aquesta última utilització de la canya i el bambú, a més a més de moltes altres fibres vegetals (papirs, joncs), és un aspecte comú a molts pobles i civilitzacions. Els pescadors de la costa nord del Perú utilitzen actualment, tal com feien en temps de la civilització inca, els “caballitos de totora”, petites barques de “totora” (Schoenoplectus riparius) amb la proa corbada i apuntada. De manera semblant, a les aigües de la Xina i Formosa s’utilitzen des de fa milers d’anys diferents tipus d’embarcacions dissenyades per al transport i construïdes amb bambú.

Els joncs i les bogues

Amb aquesta denominació es designen nombroses plantes herbàcies de tija recta i flexible, típiques d’hàbitats humits, que pertanyen a tres famílies: juncàcies, ciperàcies i tifàcies. La seva utilització sobrepassa, com en el cas de les canyes, l’entorn proper al litoral i s’estén cap al continent, formant part d’una cultura vegetal comuna. La flexibilitat més gran d’aquests elements vegetals, comparada amb la de les canyes, permet l’ús d’una gamma més diversa de tècniques tèxtils per a fabricar els diferents teixits i estris, les aplicacions més notòries dels quals, a la franja costanera, tenen relació amb les estores, els ormeigs de pesca i els seients per a cadires. Generalment aquestes plantes es recol·lecten a l’època estival, i en el cas de les bogues, quan estan a punt de granar. El tractament posterior inclou un acurat assecament fins que, al cap d’uns dies, les fibres agafen color (tonalitats de palla).

Les estores de jonc, o més ben dit els teixits d’estores, representen una manifestació de l’art tèxtil de nombroses comunitats litorals proveïdes d’aquesta primera matèria: Juncus maritimus, a Espanya i al Marroc, Cyperus tegetiformes, a la Xina; C. pangorei, a l’Índia, i Scirpus lacustris i Typha latifolia, a Portugal. Envans, teulats, aïllants, cistells i, sobretot, revestiments per als sòls dels habitacles són algunes de les aplicacions conegudes d’aquest material. Aquestes catifes vegetals, utilitzades per tot Europa abans de l’ús d’altres teixits, donaven un aspecte de pulcritud, juntament amb una sensació de calidesa a l’hivern i de frescor a l’estiu. La fabricació d’ormeigs de pesca és una especialització de la cistelleria del jonc, però desenvolupada no per cistellers, sinó pels mateixos pescadors en temporades de desembarcament forçós. Les nanses són trampes enreixades de varetes vegetals, de formes diverses, destinades a la pesca selectiva de determinades espècies de peixos i crustacis.

Les bogues (Typha) i plantes relacionades (balques, espadelles) constitueixen el principal proveïment de primera matèria per als treballs de cadiraire. La utilització d’aquest tipus de recursos a Anglaterra (Schoenoplectus lacustris) data del segle XVII i encara es manté actualment. A Catalunya i al País Valencià s’ha mantingut una tradició d’embogar cadires molt important, basant-se en els recursos naturals locals —sobretot del delta de l’Ebre— de boga, amb la qual es fan els seients més corrents i l’ànima de l’encordat dels més fins, i de canya xisca o blanquet (Carex riparia), amb el qual s’emboliquen les ànimes finament trenades de l’encordat de boga de les cadires de més qualitat per tal que el seient tingui un color i un tacte més agradables.

Els conreus de platja i de marjal

Platja i marjal semblen termes del tot contraposats amb l’activitat agrícola. Tanmateix, és precisament en aquests medis on es donen les més elevades produccions de dues de les plantes cultivades més importants del món: el cocoter i l’arròs.

Les plantacions de cocoters

El cocoter (Cocos nucifera) és una palmera que es fa, espontània o naturalitzada, a les platges tropicals d’una gran part del món, principalment a les costes del Pacífic i de l’Índic. El seu origen ha estat discutit, però el cert és que el seu centre de variabilitat se situa al sud-est d’Àsia, i que molt versemblantment el centre d’origen no està gaire separat d’aquesta àrea.

Els clàssics de la literatura índia, com el Mahābhārata, el Rāmāyaṇa, el Markhandeya Purana o el Brāhmana Purana ja l’esmenten i, amb petites variants, rep el mateix nom (“nyiu”, o “niu”) des de Malàisia fins a Hawaii, per tota la Polinèsia i també a Madagascar, cosa que fa pensar, juntament amb testimonis arqueològics i etnogràfics, que l’expansió del seu conreu pel Pacífic va anar associada a la dels pobles polinèsics.

Avui és un dels conreus més importants a les regions costaneres tropicals de tot el món, principalment a l’Àsia meridional i a Oceania, amb un total d’uns 3,5 milions d’hectàrees (és el conreu arbori que ocupa més extensió al món). Se n’aprofita principalment el fruit, que té múltiples aplicacions, però també altres parts de la palmera, raó per la qual és un element importantíssim de les cultures de molts dels pobles insulars o costaners d’Oceania i de l’Àsia meridional.

El conreu del cocoter no requereix especial cura excepte en les plantacions fetes en condicions més extremes o amb varietats particularment delicades. La palmera comença a fer fruit a partir del sisè any i en pot continuar produint fins als 80. El fruit, gros, de forma ovoide, és verd exteriorment fins que madura i pren una coloració groguenca. La part comestible, el coco pròpiament dit, és en realitat el pinyol, que està envoltat per una pellofa fibrosa molt resistent. Mentre el fruit és verd, el coco conté un líquid ensucrat, la llet de coco, molt consumit com a beguda als tròpics. La llet de coco és gradualment absorbida pel pinyol a mesura que el fruit madura, però sempre en roman, encara que sigui en petita quantitat, i ha estat un bon substitutiu de l’aigua en casos d’emergència alimentària en illes i costes desertes i durant navegacions massa prolongades.

El producte més important del cocoter des del punt de vista comercial és la copra, que és la polpa del coco assecada. Se n’extreu l’oli de copra, molt emprat en la fabricació de sabons i cosmètics i també en la indústria alimentària (en la fabricació de margarina), i fins i tot en la fabricació de lubricants. El fruit fresc també és un element alimentari important. La pellofa fibrosa que envolta el coco en el fruit madur és una important primera matèria (la fibra de coco) per fer cordatges, estores i raspalls. Les amarres de coco, tal com ja havien experimentat els antics navegants polinesis, es caracteritzen per la seva elasticitat i flotabilitat, qualitats que les han fet molt apreciades fins a la introducció de les fibres artificials. Dels troncs, se n’obté fusta de construcció i també llargues fibres que s’utilitzaven tradicionalment per fer xarxes i altres ormeigs de pesca, i les fulles serveixen per a cobrir sostres i, un cop seques, juntament amb els troncs, com a combustible. Se n’explota també la saba de la inflorescència, un líquid ric de sucres que pot ser consumit directament o en forma de vi de palma després d’una fermentació alcohòlica.

El màxim productor de cocos, amb uns 11,5 milions de tones, gairebé un terç de la producció mundial, és Indonèsia, seguida de Filipines (8,6 milions de tones), l’Índia (4,6 milions) i Sri Lanka, Malàisia, Papua Nova Guinea i Mèxic amb quantitats entorn del milió de tones. Tanmateix, el primer exportador mundial de copra i d’oli de coco són les Filipines, seguides d’Indonèsia, Malàisia, l’Índia i Papua Nova Guinea. Molts estats del Pacífic, tot i exportar-ne quantitats menors, tenen en la copra un dels seus principals productes d’exportació i una de les bases més importants de la seva economia. La fibra de coco, en canvi, és exportada principalment per l’Índia i per Sri Lanka.

Els arrossars

Un altre tipus de recurs, en aquest cas cultivat, estretament relacionat amb les zones humides costaneres (planures litorals, deltes, maresmes) és l’arròs (Oryza sativa). Aquest cereal, el consum del qual està estès per tot el món, forma part de la dieta de dues terceres parts de la humanitat i és l’aliment bàsic de més de la meitat de la població mundial (aproximadament del 54%), com a font d’hidrats de carboni (93% del seu contingut). El cultiu de la majoria de les varietats de l’arròs requereix força calor i aigua en abundància, per la qual cosa se circumscriu, principalment, a les regions càlides i humides de la Terra, o bé a aquelles zones temperades que registren una estació estival llarga i càlida (Japó, conca mediterrània). D’altra banda, els procediments de cultiu més estesos (inundació controlada dels arrossars) afavoreixen el seu desenvolupament tant a les planures litorals i a les maresmes com a les planes al·luvials. Això no obstant, hi ha arrossars de muntanya, inundats o no, a molts punts del sud-est asiàtic i de l’Índia.

La zona sud de l’Índia sembla que és el punt d’origen de la domesticació d’aquesta planta, que és un dels cultius alimentaris de l’Àsia meridional. La seva expansió més primerenca es va produir cap al sud-est asiàtic (Xina i Indo-xina) i des d’allà cap a les Filipines, Indonèsia (2000-1500 aC) i, posteriorment (100 aC), cap al Japó, afavorint el progressiu poblament de les grans planures litorals i àrees deltaiques. Malgrat el coneixement d’aquesta planta a Europa (320 aC) i Àfrica septentrional (100 aC), la progressió inicial d’aquest cultiu cap a occident es va aturar a l’Iran, Babilònia i Síria (400-300 aC). Només l’expansió de l’islam va facilitar-ne l’arrelament en diferents cultures africanes i en alguns països de l’entorn mediterrani. Molt més tard es va introduir al continent americà a partir de l’arribada dels europeus. L’arrelada presència de l’arròs a Madagascar està relacionada sens dubte amb l’origen insulíndic de la població malgaixa oriental.

En el cas de moltes marjals europees convertides en arrossars, no fou tant la necessitat del producte com la idoneïtat del lloc que conduí a aquesta dedicació agrícola. Molt sovint, en haver d’inundar els camps, hom aconsegueix alliberar el sòl de sals lligades a la immediatesa de la mar, de manera que esdevenen agrícoles zones que altrament no ho podrien ser. De tota manera, durant segles estigué mal vist aquest conreu marjalenc a Europa, o fins prohibit, car obligava a mantenir estocs importants de població en àrees favorables al paludisme. Els camps, en efecte, són eixugats a l’hivern, però de primavera a tardor romanen inundats com un aiguamoll qualsevol.

Després de la Segona Guerra Mundial es va donar un nou impuls al desenvolupament d’aquest cultiu als Estats Units, Amèrica dels Sud (Brasil, Xile, Argentina) i a Europa meridional (Espanya), motivat per un procés de mecanització creixent. Actualment, tot i que es poden aconseguir dues i fins i tot tres collites anuals a moltes regions de l’Àsia meridional, la diversitat de sistemes de cultiu i del seu grau de mecanització fa que els rendiments més elevats no s’enregistrin en aquelles regions sinó en un país mediterrani europeu com és Espanya (6,3 t/ha enfront de les 4,2 t/ha a la Xina), on el cultiu de l’arròs, que s’havia desenvolupat tradicionalment al País Valencià (Albufera de València, marjals de Castelló) i a l’Empordà, ha pres considerable embranzida al delta de l’Ebre i a la comarca andalusa de les Marismas del Guadalquivir fins al punt que la producció d’aquestes zones està superant la de les zones arrosseres valencianes; en resulten excedents que s’exporten a l’Extrem Orient i a l’Amèrica Llatina.