L’any 1772, a bord del vaixell “Resolution”, comandat pel famós capità Cook, arribà a Ciutat del Cap, enviat pel Royal Botanical Garden de Kew, el jardiner Francis Masson. La seva missió era recol·lectar plantes sud-africanes que poguessin tenir interès en jardineria. Tornà a Europa amb diverses espècies, entre les quals 15 del gènere Pelargonium: l’era dels geranis, potser el gènere de plantes ornamentals més mundialment difós, acabava de començar.
Moltes de les espècies comunament emprades en jardineria tenen, com els geranis, un origen sud-africà. Masson fou el primer a explotar sistemàticament les possibilitats ornamentals de la flora pròpia de l’àmbit mediterrani de l’extrem meridional d’Àfrica, i en gràcia als seus mèrits, la botànica acadèmica donà el seu nom a un espècie capenca de bruc, Erica massoni. De fet, n’hi havia per triar, ja que enfront de la dotzena d’espècies de brucs oriünds d’Europa, la flora sud-africana en posseeix més de 500. Només a la península del Cap de Bona Esperança (o península del Cap “tout court”), de tan sols algunes desenes de quilòmetres quadrats, ja n’hi ha més d’un centenar! Moltes espècies i, a més, diferents de les altres del món, fins al punt que hom ha convingut a agrupar-les en un conjunt florístic independent, l’anomenat regne capenc.
William J. Burchell, que a bord d’un pintoresc carro ben equipat explorà minuciosament l’àrea des del 1810 fins al 1815, pogué escriure poc després de començar les seves recerques: “perquè es tingui una idea de la riquesa botànica de la zona, diré que en el trajecte d’una milla he arribat a recol·lectar 105 espècies distintes, i això encara en l’estació més desfavorable”. Més tard, com a demostració irrefutable, en publicà el catàleg florístic amb 8 700 espècies. Es quedà curt: avui sabem que el fons florístic capenc ronda els 10 000 tàxons, 2 600 dels quals es troben a l’exigua península del Cap. Probablement no hi ha cap altra àrea al món amb una diversitat tan elevada, ni tan sols les pluviïsilves intertropicals.
Les espècies capenques, com correspon a la seva condició mediterrània, són poc exigents d’aigua i tolerants a les males condicions edàfiques. Això, unit a la seva evident bellesa, explica l’èxit que han aconseguit en jardineria. Ja ens hem referit als geranis i als brucs (Pelargonium, Erica), però també caldria parlar de les gazànies i els agapants (Gazania, Agapanthus), tan corrents en forma de massissos florals en molts jardins, o dels gladiols i els lliris d’aigua (Gladiolus, Zantedeschia aethiopica), dues de les més apreciades plantes de flor tallada, bé que sota varietats hortícoles prou apartades dels seus ancestres silvestres capencs. En el domini de les plantes crasses també hi ha espècies capenques que han fet fortuna, com els minúsculs i curiosíssims cactus del gènere Lithops, pràcticament iguals a un còdol (raó per la qual havien passat desapercebuts, fins que Burchell en descobrí la primera espècie, L. turbiniformis), o el bàlsam (Mesembryanthemum [=Carpobrotus] edule) —localment anomenat figuera d’hotentot, a causa del seu fruit, que recorda una figa de moro—, colonitzador eficacíssim de tota mena de talussos àrids, arreu del món temperat, fins a esdevenir a vegades una autèntica planta invasora. I, encara, és clar, les famosíssimes protees (Protea, Leucospermum, Leucadendron, etc.), presents a molts rams i centres de flor seca, o les gràcils agrelles (Oxalis), humils i alhora inextirpables invasores de camps i vores de camins. Amb tots aquests elements, i amb molts altres encara, es comprèn que els jardins botànics establerts al propi feu del regne capenc, amb el famós Kirstenbosch National Botanic Gardens al capdavant, resultin un esclat de color i de bellesa inigualable.
I el cas és que no són encara gaire clares les raons d’aquesta diversificació florística tan sorprenent. La flora capenca té afinitats amb les flores tropicals veïnes, naturalment, i també amb la flora de l’Austràlia mediterrània, però alhora n’està netament separada. Sembla que es tracta d’un conjunt florístic més o menys relicte, romanalla d’un que havia ocupat una extensió prou més considerable quan el continent de Gondwana era compartit per les terres que actualment pertanyen a Àfrica, Amèrica meridional i Austràlia, sota unes condicions climàtiques més humides. La pobresa dels sòls també ha contribuït a l’aparició i la consolidació d’aquesta diversitat, com passa sempre en els àmbits adversos. En tot cas, és remarcable trobar tants milers d’espècies diferents i singulars en una àrea de només 1 000 quilòmetres de llarg i a penes 100 d’ample.
Fou el botànic d’origen alemany Rudolf Marloth qui, a la primeria del segle XX, parlà per primer cop de regne capenc. El regne capenc s’estén des de Port Elizabeth, a les ribes de l’Índic, fins a Port Nolloth, banyat per aigües atlàntiques, en terres de Namaqualand, potser el lloc del món on les florides primaverals són més espectaculars i massives. El fascinant regne capenc del “karoo” i del “fynbos”, tothora presidit pel Table Mountain —Taffelsberg, en llengua afrikaans—, la perla de la inigualable península del Cap, la reina del regne.