Els verds

“Li va bé sense embolicar?” La pregunta és comuna en el llenguatge comercial quotidià dels alemanys. Les bosses de plàstic són una raresa a Alemanya, en efecte. No es regalen sense més ni més, sinó que es venen, i en tot cas, els caixers suggereixen als clients la conveniència de comprar bosses de llarga durada. Als semàfors, un rètol convida els conductors a apagar els motors dels vehicles, si han de romandre estona parats, mentre que l’ús de la bicicleta ha experimentat una important revifalla fàcilment perceptible al carrer. En el desenvolupat centre d’Europa, a què es deu aquesta actitud tan allunyada de les pautes consumistes dels anys seixanta i setanta?

Al S d’Alemanya, entre les valls del Neckar i el Main, s’estén un bosc imposant, l’Odenwald, que ens remet al culte forestal d’Odin, l’antiga divinitat germànica: certament, els boscos constitueixen un element essencial de la tradició germànica. Aquesta veneració ha perdurat fins als nostres dies i els alemanys estan molt orgullosos de les seves boscúries d’anomenada internacional, com la Selva Negra, la Selva de Baviera o el Bosc de Bohèmia.

Però Alemanya és alhora un dels estats europeus més afectats per la contaminació d’origen industrial en forma de pluja àcida. Al començament de la dècada dels vuitanta, quasi sobtadament, grans extensions boscoses començaren a emmalaltir. Les capçades dels arbres s’esclarissaven i les fulles s’esgrogueïen. Els arbres més afectats morien, i algunes de les espècies més preuades pels alemanys, els roures i els avets, es mostraven especialment sensibles davant del fenomen. El fet, denominat en alemany “Waldsterben” (‘mort del bosc’), inundà la premsa i fou percebut pels centreuropeus com una veritable catàstrofe.

Durant els anys vuitanta, però, Alemanya vivia sota una amenaça encara molt superior. El país, dividit en dos, es trobava en primera línia de foc en una ‘guerra freda’ que s’escalfava perillosament. En un territori literalment cosit de sitges nuclears i traumatitzat encara per l’experiència de la Segona Guerra Mundial, l’holocaust atòmic no semblava un fantasma llunyà. Per això, determinades decisions de l’OTAN, com la d’instal·lar en sòl alemany nous míssils nuclears de creuer i Pershing-2, generaren enfrontaments violents i polèmiques crispades al si de la societat alemanya.

L’evidència de la crisi ecològica, d’una banda, i l’increment del risc de l’holocaust nuclear, d’una altra, donaren ales als moviments cívics i polítics que propugnaven una transformació a l’esquerra del model social i econòmic imperant i que defensaven el desarmament dels blocs militars. Fou així que marxistes i llibertaris, feministes, ecologistes i pacifistes confluïren en un moviment social que, sobtadament, adquirí una força considerable. L’any 1983, per primer cop, els diputats anomenats ‘verds’, amb Petra Kelly i Gert Bastian al capdavant, s’asseien a Bonn als escons del Bundestag portant rams de flors a les mans. A partir d’aleshores, Die Grünen, el partit dels verds alemanys, inspirà i animà el moviment ecologista europeu: tant a França com a Àustria, els Països Baixos, Gran Bretanya, Itàlia i també al Parlament Europeu, els partits verds aconseguiren diverses cotes de representació política.

Die Grünen foren fundats el 13 de gener de 1980 en una fragorosa assemblea celebrada a la ciutat de Karlsruhe. En pocs anys aconseguiren el que semblava una quimera: crear un nou espai polític en un sistema de partits aparentment inamovible. Els orígens dels verds es troben al carrer, en les assemblees de veïns i els moviments cívics, a les facultats, en les mobilitzacions populars dels anys setanta. Al principi atragueren les noves generacions de votants i les classes més il·lustrades, però la clau de l’èxit del nou partit es trobà en la capacitat de superar la marginalitat tot ampliant l’espectre d’electors a grups socials diversos, fins i tot prenent votants als partits tradicionals. Aquests, davant l’ascensió política dels verds, es veieren forçats a assumir bona part de l’ideari ecologista per tal de no cedir més electors al jove partit. Superats diversos daltabaixos electorals i crisis internes, durant els anys noranta l’opció verda constitueix una força consolidada del ventall polític alemany amb responsabilitats de govern en diversos estats federals i municipis.

L’emergència dels verds ha fet de les inquietuds sòcio-ecològiques un element central de la vida alemanya i austríaca, si més no (el principal obstacle per a la incorporació d’Àustria a la Unió Europea ha estat la política comunitària en matèria de transport per carretera, massa permissiva a criteri dels austríacs). En tot cas, Alemanya és sens dubte el país capdavanter a Europa en matèria de reciclatge: no hi ha ampolles de plàstic, el vidre no retornable es recicla, després de recollir-lo en contenidors diferents, d’acord amb el seu color, i la llei permet als clients d’un establiment comercial d’abandonar qualsevol envàs superflu a la mateixa botiga. És rara la família alemanya que, si diposa de jardí, no recicli les seves pròpies deixalles orgàniques fabricant compost, en el benentès que les que ho fan gaudeixen de la corresponent rebaixa de la taxa municipal de recollida d’escombraries.

En definitiva, es pot afirmar que l’impacte social de l’ascensió dels verds ha desbordat l’efecte del seu mer pes quantitatiu en les institucions polítiques alemanyes, encara força modest. Els verds alemanys han estat capdavanters en la definició i la difusió d’una nova ètica, fonamentada en la responsabilitat ambiental i la participació social, que està transformant profundament el sistema de valors de la societat europea en general. Per això el pensament ecologista no és el mateix d’ençà de l’organització de Die Grünen: a part la conservació i la bona gestió del patrimoni natural, els aspectes econòmics i socials, com també les relacions entre els humans i les seves estratègies productives, són integrades en el seu algoritme.