Miniatura: l’estereotip de les coses japoneses. La puixant indústria metal·lúrgica, sobretot l’automobilística, potser ha esvaït una mica aquesta imatge típica i fins i tot tòpica, però l’altre sector dominant, el de l’electrònica, consolida amb escreix el prestigi convencional. Miniatures artístiques de tota mena i circuits electrònics miniaturitzats, certament, però també, potser sobretot, miniatures en els paisatges, trencaclosques policromats als antípodes de les uniformes monotonies del monoconreu extensiu o de les interminables boscúries d’arbres coetanis, tan corrents en altres contrades. I, omnipresent en aquest mosaic, el bosc japonès i humanitzat per antonomàsia: “satoyama”.
“Sato” significa ‘bosc humanitzat’ i “yama” vol dir ‘muntanya’. “Sato yama” és el nom del bosc secundari, tractat en règim de perxada, que ocupa els racons intersticials de l’espai agrícola muntanyós. És un bosc bàsicament caducifoli, els arbres del qual (Castanopsis cuspidata, Quercus glanduliflora, Q. acutissima, Q. dentata, etc.) són tallats pels pagesos cada 20 o 30 anys per fer-ne llenya; les rabasses
rebroten i els nous tanys regeneren l’estrat arbori, talment les perxades de castanyer o els alzinars de rebrot mediterranis. Amb les plantes del sotabosc i la fullaraca se’n fa adob orgànic. Altrament, aquests bosquetons tenen un reconegut paper determinant en la regulació hídrica, car laminen el flux de l’aigua que s’escola pels vessants, circumstància molt important en un paisatge d’arrossars.
Per tot plegat, el “sato yama” és una peça imprescindible de l’agricultura tradicional d’autoconsum, fins al punt que se li reserva entre el 30 i el 50% de l’espai disponible. Però un espai multiforme i discontinu, situat normalment als pendissos més inclinats, fet de petites parcel·les forestals intercalades amb les igualment exigües parcel·les agrícoles i amb els petits nuclis rurals. Això genera un paisatge en mosaic, enormement diversificat, constituït per tot d’elements menuts i interpenetrats. En tot cas, la combinació dels camps d’arròs i els bosquetons resulta molt oportuna per a la fauna silvestre. Els ocells migradors, per exemple, hi troben aliment i aixopluc durant els seus viatges estacionals. Al seu torn, els amfibis, com diverses granotes (Rana japonica japonica, R. ornativentris) i salamandres (Hynobius nebulosus nebulosus, H. n. tokyoensis), poden reproduir-se en les aigües dels arrossars i campar també pels espais forestals.
En aquests bosquetons caducifolis han subsistit elements de la fauna i de la flora d’anteriors períodes glacials, més propis de zones fredes que no pas de les laurisilves subtropicals que, potencialment, ocuparien avui dia aquestes àrees. És el cas de les anomenades efímeres primaverals: plantes herbàcies que no podrien viure en l’ombrívol sotabosc de les formacions amb arbres planifolis de fulla perenne, ja que necessiten una bona il·luminació durant el seu període vegetatiu. Així, al començament de la primavera, quan el dia s’allarga però els caducifolis encara no han tret la fulla, surten i floreixen plantes herbàcies com Erythronium japonicum, Amana edulis, Anemone raddeana, Adonis amurensis, Corydalis decumbens, etc.; a entrada d’estiu, quan es clou la cúpula verda de les capçades reconstituïdes, les efímeres primaverals ja han produït les seves llavors i entren en latència.
Durant l’últim període glacial, fins i tot les regions baixes del SW del Japó eren cobertes de boscos caducifolis de fulla ampla, com els faigs. A la fi del període glacial, fa uns 10 000 anys, el clima esdevingué menys fred i, a les regions més càlides del Japó, el bosc plano-caducifoli fou substituït gradualment pel bosc plano-perennifoli. Però com que la dispersió de les llavors de les efímeres de primavera es fa molt més lentament que la de les espècies arbòries dominants als boscos plano-perennifolis, aquestes plantes tingueren dificultats a mantenir-se. En efecte, la velocitat de dispersió estimada d’Erythronium japonicum és només de 50 a 60 cm/any, mentre que els roures perennifolis propaguen llurs llavors a una distància de 30 a 40 m/any. Per això, moltes espècies d’efímeres primaverals que vivien al SW del Japó a l’època freda es trobaren atrapades pel progrés del bosc plano-perennifoli i desaparegueren. El “sato yama” pal·lià els efectes del fenomen.
En efecte, així fou. Fa entre 4 500 i 5 000 anys, el SW del Japó ja era cobert per un mosaic on alternaven els boscos perennifolis i els caducifolis. En aquella època la població japonesa, que cresqué fins a arribar a una densitat de 3 h/km2, començà a dedicar-se a l’agricultura d’artigada. Aquesta forma d’agricultura tradicional, basada en la tala i en la crema de parcel·les forestals, instaurà boscos secundaris d’arbres caducifolis, és a dir els “sato yama”, en zones on, potencialment, s’haurien desenvolupat boscos plano-perennifolis. Es pot ben dir, doncs, que el pagès japonès emmascara els àmbits bionòmics.
L’artigada tradicional tenia un cicle rotatori que durava entre 20 i 30 anys, i convertia el paisatge en un mosaic de petites parcel·les —en estadis diferents— que sovint no sobrepassaven els 1 000 o 2 000 m2. Curiosament, aquesta és també la mida dels forats originats per la caiguda espontània dels grans arbres als boscos caducifolis primaris de l’Europa oriental, fenomen natural que, semblantment, origina mosaics cíclics en el paisatge. I, més curiosament encara, aquesta també és la mida dels camps d’arròs que es conreaven només fa mig segle emprant la tècnica tradicional. Petites parcel·les que no són, doncs, fruit del caprici, sinó d’una certa lògica natural i, sobretot, de la dificultat. I és que tant l’agricultura d’artigada com el conreu de l’arròs requereixen molta força de treball. La mateixa gran força de treball que encara avui cal invertir en l’equilibrat paisatge en mosaic constel·lat d’arrossars i “sato yama”. El paisatge en miniatura obligada més característic de l’espai rural japonès.