Guanxe

Oficialment, no en queda cap. Només algunes restes arqueològiques i un record convertit en llegenda mantenen viva la seva memòria. Memòria de la bella Guajara plorant el guerrer Tinguaro, mort defensant el seu poble. Memòria del “menceyBencomo, i del “guanartemeDoramas, cabdills caiguts a mans dels invasors. Memòria del benèvol déu Abora, i també de Guayota, la divinitat maligna. Memòria de Tamonante, la jutgessa, i de la sacerdotessa Tibiabin. Només memòria però, quasi mite. Foren el primer poble anihilat per l’aventura atlàntica i americana dels europeus. Poblaven les Canàries. Eren els guanxes.

Els guanxes eren, en realitat, els habitants de Tenerife, però el seu nom ha prevalgut sobre els dels altres pobles de les illes, i ha acabat designant-los a tots. Segurament hi arribaren per mar, bé que després abandonaren l’art de la navegació, i se sap que vivien sobretot de la ramaderia, la cacera, la recol·lecció i, en algunes de les illes, d’una agricultura incipient. Sembla que, procedents del N d’Àfrica, s’instal·laren a l’arxipèlag entre el segle I aC i el V dC, i que parlaven una llengua afroasiàtica emparenta da amb el tamahaq, la llengua dels tuaregs. No han deixat testimonis escrits, tot i que a les illes d’El Hierro i de Gran Canària s’han trobat gravats rupestres amb signes ideogràfics, alguns dels quals alfabetiformes, relacionables amb l’escriptura líbica.

Els avantpassats dels guanxes que arribaren a les Canàries coneixien l’agricultura i la ramaderia i hi introduïren diferents espècies domesticades de plantes i animals. Entre les vegetals, les més comunes foren l’ordi (Hordeum vulgare) a Tenerife, Lanzarote i La Gomera, i el blat xeixa (Triticum aestivum) i el blat compacte (T. compactum) a Tenerife, Gran Canària i El Hierro, així com la favera (Vicia faba) i la figuera (Ficus carica). La cabana ramadera consistia fonamentalment en bestiar cabrum i en una varietat d’oví que no tenia llana, sinó únicament pèl. En algunes de les illes, com ara El Hierro, fins practicaven una transhumància estacional, i també criaven porcs —i caçaven els de les poblacions assilvestrades— i gossos amb finalitats alimentàries.

El grau de desenvolupament de l’agricultura era divers segons les illes; sembla que a La Palma i a Fuerteventura tenia un paper molt secundari en comparació amb la cacera i la recol·lecció. A Gran Canària i a Tenerife, en canvi, especialment a la zona septentrional, fins i tot s’havien desenvolupat sistemes d’irrigació. Practicaven una certa divisió del treball entre homes i dones: els homes desbrossaven i llauraven els camps amb bastons que duien banyes de cabra fixades a un extrem, mentre que les dones i els nens s’encarregaven de sembrar i mantenir els camps lliures d’herbes i feristeles i de regar-los, així com de les tasques de la collita, la sega i la batuda.

Del blat i de l’ordi, torrat i mòlt grollerament amb molins de mà, els guanxes n’obtenien una mena de sèmola que, a les Canàries, encara actualment s’anomena “gofio”. Aquesta sèmola, pastada amb aigua, llet, mantega i una mena de confitura que obtenien dels fruits del “mocán” (Visnea mocanera), una teàcia que creix a les laurisilves de Tenerife, La Palma i El Hierro, constituïa el seu aliment bàsic. Del bestiar obtenien llet, mantega, formatge i carn, així com pells per a vestir-se i fer diferents recipients, tendons per a fer cordatges i fils de cosir, i ossos per a estris i ornaments. Coneixien la terrissa, però no pas el torn. També treballaven la pedra i els vidres volcànics, amb els quals fabricaven uns estris tallants anomenats “tabonas”.

Tot i que l’existència de les Canàries era coneguda des de l’antiguitat, fins que les tècniques de navegació dels cristians de l’Europa occidental i els musulmans del N d’Àfrica no progressaren prou, els guanxes visqueren tranquil·lament isolats en el seu limitat medi insular. Però al final del segle XIII, genovesos, catalans i mallorquins començaren a navegar, seguint les costes del N d’Àfrica, per les aigües properes a les Canàries; ben aviat, a falta d’altres riqueses que no reeixiren a trobar, tornaren amb un carregament d’esclaus guanxes. A Mallorca, hi ha notícies d’esclaus procedents de les Canàries que daten del 1342.

Tot just a l’inici del segle XV, dos cavallers normands aventurers, Jean de Bethencourt (1360-1422) i Gadifer de La Salle (? 1360-? 1415), obtingueren d’Enric III de Castella el dret de conquesta sobre les illes Canàries, però a condició d’infeudar-les a la corona castellana. Amb una petita flota aparellada a La Rochelle, amb una dotació de 250 homes, desembarcaren a l’illa de Lanzarote, la població de la qual, molt mermada pels traficants d’esclaus uns anys abans, se’ls sotmeté a canvi de protecció. Entre el 1402 i el 1405 foren conquerides amb escassa resistència les tres illes menys poblades, Fuerteventura, La Gomera i El Hierro. Els habitants de Gran Canària, Tenerife i La Palma, més poblades que les anteriors, es resistiren més aferrissadament, i aquestes tres illes no foren conquerides completament fins a la darreria del segle XV (Gran Canària l’any 1483, amb la mort en combat del “guanarteme” Doramas; La Palma el 1493, amb la mort, per marriment, del vençut cabdill Tanausú; i Tenerife el 1496, amb la mort en combat (1495) i per suïcidi ritual (1496) dels “menceyes” Bencomo i Bentor, respectivament).

Les promeses fetes als guanxes de protegir-los de les malifetes dels tractants d’esclaus foren ràpidament oblidades. Els conqueridors imposaren a les illes un règim senyorial, i sotmeteren els seus pobladors a un servatge que no era altra cosa que esclavitud. Amb ràtzies regulars en territori de les illes no sotmeses, els mateixos senyors normands o castellans establerts a les illes conquerides es procuraven esclaus que després venien als mercats del Marroc, de Madeira o de la península. En aquesta tasca, per descomptat, eren secundats amb entusiasme pels tractants portuguesos. Tot plegat féu minvar acceleradament la població guanxe fins a fer-la desaparèixer oficialment. O potser no: diluïda en la població moderna, deu córrer encara molta sang guanxe per les venes dels canaris actuals.