“Moko”

Segons la tradició, devers el segle X dC, Māui, heroi mític polinesi, pescà una illa. Com aquell qui res, tragué de l’aigua Te Ika a Māui (‘el peix de Māui’) i Te Waipounamu (‘la mar de jade’), és a dir, l’Illa del Nord i l’Illa del Sud de Nova Zelanda. Durant sis segles cap occidental no molestà els maoris que s’hi instal·laren, però l’any 1642 el navegant neerlandès Abel Tasman s’hi aventurà: tota la seva tripulació, tret de tres homes, hi deixà la pell, de manera que ningú no tornà a intentar-ho. Fins que el capità Cook s’hi presentà l’any 1769 i quedà fascinat pel que hi veié.

El tatuatge maori o “moko” provenia d’un art ancestral polinesi, i era exclusiu de les persones que gaudien de més reconeixement en la societat, les quals rebien el nom de “rangatira”. Per als maoris, el tatuatge representava el mateix que una signatura o un blasó per als europeus, i per això ningú no podia copiar el “moko” d’una altra persona. Encara que tots els dissenys s’assemblessin, cada un tenia les seves peculiaritats i no n’hi havia dos d’iguals. El mestre tatuador, el “tohunga t¯a moko”, era un professional que dedicava la vida a aprendre i perfeccionar la seva tècnica. Eren els mestres tatuadors els qui creaven els dissenys per a cadascú, i segons la categoria del mestre, el tatuatge tenia més o menys valor; ells, en canvi, mai no anaven tatuats. Només a un nombre reduït d’escollits els era permès de formar-se com a futurs tatuadors, cosa que els autoritzava de fer llur aprenentatge al costat d’un mestre reconegut.

La tècnica del tatuatge era practicada per tots els polinesis, però els maoris la desenvoluparen fins a cotes de màxima perfecció. Utilitzaven l’escarificació i treien profit estètic dels queloides que se’n derivaven, propis dels melanoderms o gent de pell fosca: les incisions fetes a la pell cicatritzen deixant solcs i rebaves molt pronunciats, de manera que aquests relleus dèrmics realcen la textura del tatuatge. El primer es feia en arribar a la pubertat, amb el ritual que la solemnitat de l’esdeveniment requeria. Els homes es tatuaven tota la cara, i alguns també el cos, sobretot les espatlles i la zona entre la cintura i els genolls; a les dones, en canvi, només els era permès tatuar-se els llavis, el mentó i, excepcionalment, el front. En tot cas, el tatuatge s’anava completant al llarg de la vida: amb els anys, la pell es decorava amb nous dibuixos, i també es tornaven a tatuar zones ja tatuades per tal de fer-les ressaltar encara més.

Els dibuixos tatuats s’inspiraven en la pintura i les talles de fusta, tècniques en les quals els maoris han excel·lit i excel·leixen. Es creu que la incorporació de la triple espiral als pòmuls de la cara respongué al desig de marcar una certa diferència entre el disseny dels tatuatges i el dels treballs de la fusta. A la triple espiral superior en aquest sector facial se l’anomenava “paepae”, i a la inferior “koroaha”. Sembla que aquest dibuix fou adoptat pels maoris, però no els era propi; en realitat provenia de la Mediterrània, des d’on els arribà a través de l’Índia i el Sud-est asiàtic. En tot cas, els maoris conservaren aquestes formes sinuoses, mentre que els altres pobles polinesis les substituïren per altres de més geomètriques.

Per a fer un tatuatge, primer es dibuixava el disseny sobre la pell. Després, amb un cisell molt fi i punxent, fet d’os d’ocell, es resseguien les línies fins aconseguir una incisió molt profunda. A continuació, se submergia la fulla tallant en un recipient de pedra tosca que contenia sutge de resina de “kauri” (Agathis australis) i es repetia l’operació. Per a eixugar la sang utilitzaven “muka”, o sigui fibres de formi o “harakeke” (Phormium tenax). Després de suportar aquest martiri —durant el qual les persones tatuades havien de ser alimentades mitjançant una mena d’embuts rituals, anome-nats “kōrere”—, hom podia exhibir un bon tatuatge: les ferides cicatritzaven tot deixant una rebava de color blau indeleble. Els homes, per tal d’evitar que la barba els tapés els tatuatges facials, se n’arrencaven els pèls un per un. Finalment, per sobre de cara, cabells i cos, es posaven una capa molt fina de pólvores ocre, l’anomenat “kōkōwai”.

Els guerrers maoris, després de les seves lluites tribals o “pakanga”, conservaven com a trofeu els caps tatuats dels seus enemics. Els primers vaixells europeus arribats a Nova Zelanda iniciaren un comerç horripilant amb aquests caps tatuats, la demanda dels quals provocà guerres tribals lamentables. Això induí els missioners occidentals a convèncer els maoris perquè deixessin de tatuar-se. Durant el segle XX encara s’han practicat algunes formes de tatuatge a la manera tradicional, però el cert és que, pràcticament, només perviu una forma derivada de l’original, en la qual no es practica la incisió, sinó únicament la pintura. Actualment, aquests tatuatges no permanents són un complement de la indumentària cerimonial, que només s’utilitza en commemoracions ocasionals. Tan sols l’art, a través de figuretes i retrats, serva el testimoni dels fabulosos tatuatges d’antany.

Entre moltes altres coses, James Cook (1728-79) hi descobrí el fantàstic món dels tatuatges maoris. En efecte, és en el diari del primer viatge de Cook on es troben els primers testimonis escrits que hi fan referència. El marí francès Jules Sébastien Dumont d’Urville (1790-1842) també hi al·ludí amb entusiasme després del seu viatge de 1826-29. Des d’aleshores, la tatuada pell dels maoris neozelandesos no ha deixat d’admirar tothom.

Els dissenys dels tatuatges eren primordialment curvilinis i simètrics; al principi eren molt simples, però, progressivament, s’imposà la tendència a omplir els espais entre línia i línia, fins a arribar a tatuatges molt elaborats. Quant a la cara, es distingien les corbes de la part superior, o “t¯ıwhana”, i les de la part inferior, o “kawe”. A les natges, les espirals s’anomenaven “rape” i a les cuixes, “puhoro”. Al llarg dels temps, s’anà incorporant i estenent l’ús de nous dissenys i modalitats, com les espirals dobles del nas, o “pongiania”, i la dels ulls, o “ngu”.