Don Francisco de Toledo (1515-82), virrei del Perú, ho tenia clar: amb els indis se n’estava fent un gra massa. El dia 8 de febrer de 1570 escriví una carta al rei Felip II de Castella i I de Catalunya i Aragó i de Portugal defensant la conveniència d’agrupar-los en poblacions organitzades, mesura a la qual “…els naturals s’avenen més que els espanyols, els quals perden el profit del frau que, tenint-los dividits i més amagats, els feien…”. Sorgí així a Juli, a la ribes del llac Titicaca, la primera concentració planificada d’indis, l’organització de la qual fou encomanada a la Companyia de Jesús. Havia nascut la primera reducció jesuítica.
La inicitiva tingué tant d’èxit que en menys de quaranta anys es crearen dotzenes de reduccions, des de l’alt Amazones fins al baix Paranà. Es tractava de parar els peus als “encomenderos”, els espanyols encarregats d’organitzar la producció i de cobrar els tributs als indis i, en contraprestació, de retribuir-los, evangelitzar-los i educar-los. Massa sovint els “encomenderos” descuidaven aquesta segona comesa i feien de la primera una simple extorsió, de manera que, en organitzar les reduccions, l’Església pal·liava els abusos de la colònia i millorava la seva acció apostòlica. Els “encomenderos”, és clar, no hi estaven gaire d’acord.
Certament hi hagué reduccions al Perú i a l’actual Bolívia, però les més famoses i importants foren les reduccions de guaranís creades a les conques mitjanes dels rius Paranà i Uruguai, a la província jesuítica del Paraguai, constituïda l’any 1607. Tot començà quan, l’any 1609, per iniciativa del pare provincial Diego de Torres, els jesuïtes Marcial Lorenzana i Francisco de San Martín establiren les primeres fundacions al Paranà mitjà (actual província argentina de Misiones i departaments paraguaians de Misiones i Itapuá), seguides l’any 1610 per les dels jesuïtes Vicente Cataldino i Simón Masseta a Guayrá (regió històrica parcialment corresponent a l’actual estat brasiler de Paraná); poc temps després nasqué un tercer nucli a Tapé (a l’actual Rio Grande do Sul) i un quart a Itatín (a l’actual estat brasiler de Mato Grosso do Sul).
El problema a Guayrá foren els “bandeirantes”, aventurers brasilers que fornien esclaus als mercats de São Paulo; entre el 1627 i el 1631 devastaren nou reduccions i capturaren 60 000 indis. Davant d’això, el jesuïta Antonio Ruiz de Montoya organitzà l’èxode dels 12 000 guaranís que quedaven, els quals baixaren pel Paranapanema i pel Paranà en canoa fins al territori de les primeres reduccions, on s’instal·laren a les ribes del riu Yabebirí. Passà si fa no fa a Tapé i a Itatín: les reduccions hagueren de ser abandonades entre el 1634 i el 1636 i entre el 1642 i el 1669, respectivament. Al final de l’epopeia, trenta reduccions quedaren definitivament instal·lades entre el Paranà i l’Uruguai mitjans, al cor del que ara s’anomena, òbviament, la ‘selva missionera’. Foren els ‘trenta pobles guaranís’.
Els trenta pobles es fundaren entre el 1610 i el 1707, bé que l’any 1637 ja n’hi havia vinti-cinc. Eren assentaments urbanísticament impecables, capaços per a diversos centenars o alguns milers d’habitants, segons els casos, i inspirats en els “tava” o poblats fortificats guaranís. L’església era situada en un lloc central, seguint una disposició calculada i immediata a les cases dels pares jesuïtes, i presidint els blocs de cases unifamiliars dels indis. Des de la cleda de protecció del recinte fins al sistema de clavegueres, tot hi era previst. El govern de cada reducció corresponia als cacics i caps guaranís, bé que els religiosos —mitja dotzena per reducció, només— exercien una òbvia tutela ideològica per tal que les decisions fossin conformes als principis cristians. És clar que es pretenia una aculturació gradual, però cal dir que aquesta es produïa en uns termes de respecte personal inusuals a l’època. En tot cas, els pobles s’administraven com una comuna sorprenentment equitativa i eficaç.
Els principals edificis eren de gres obrat, i estaven decorats amb talles i ebenisteries de gran bellesa, fruit de l’habilitat dels indis sota el guiatge dels jesuïtes: les ruïnes actuals de San Ignacio Miní, de São Miguel, de Trinidad, de Jesús, etc. encara impressionen per la magnificència de les edificacions. La ceràmica, la roba, la cistelleria, els mobles i mil objectes quotidians més, es produïen també als obradors locals. A les reduccions florí la música instrumental i vocal, i fins hi funcionaren impremtes que estampaven obres en guaraní, d’acord amb un sistema ortogràfic posat a punt a les mateixes reduccions, per insòlit que pugui semblar; el fet que la llengua guaraní (del grup lingüístic tupí) hagi sobreviscut com a vehicle de cultura i sigui cooficial al Paraguai actual té sens dubte molt a veure amb aquest fet.
Aquesta intensa vida cultural se sostenia gràcies a una ordenada activitat agropecuària que fins permetia l’exportació d’excedents, en concret i sobretot, ja durant el segle XVIII, d’herba mate (Ilex paraguariensis). El mate, en efecte, fou conreat per primer cop als “yerbales” o “ervais” de les reduccions, que d’aquesta manera s’autoabastien i col·locaven regularment al mercat un producte que fins aleshores procedia exclusivament, o quasi exclusivament, dels peus espontanis explotats a Mbaracayú, al N del Paraguai. Es calcula que a les reduccions s’arribaven a consumir unes 1 000 t anuals de mate, i alhora se n’exportaven prop de 150 cada any cap a Buenos Aires, Asunción i Lima. També es cultivaven verdures, cereals i fins i tot cotó, que es filava i teixia localment, i la ramaderia no era menys activa. És a dir, que en pocs decennis, milers de guaranís més o menys bel·licosos i erràtics esdevingueren ciutadans sofisticats, tenint en compte el lloc i l’època, capaços de gestionar una economia de producció i d’interpretar peces barroques amb oboès o violins construïts per ells mateixos. I tot plegat en un règim de propietat majoritàriament col·lectiva que acostava les reduccions als models utòpics imaginats per successius idealistes a partir de Plató.
Massa bonic perquè durés. Els interessos de portuguesos i espanyols, aprofitant l’expulsió dels jesuïtes decretada a les respectives metròpolis, provocà la liquidació de l’administració jesuítica de les reduccions l’any 1768. Bé que les reduccions continuaren, la decadència se n’emparà. A l’inici del segle XIX, amb les primeres guerres postcolonials, s’esfondrà el poc que en quedava. La selva missionera, ràpidament, n’engolí les ruïnes.