Barcelona és una ciutat de dos milions d’habitants, amb una regió metropolitana que en concentra més d’un milió més. Fa dos mil·lennis, però, quan les legions romanes arribaren al pla que ara ocupa la ciutat, trobaren un paisatge d’aiguamolls a penes espurnejat amb alguns poblats d’ibers laietans situats als turons que hi sobresortien, tals com Laie o Bàrcino. Terra endins, tot eren alzinars i rouredes, amb algunes clarianes esparses conreades. Decidiren d’instal·lar-s’hi.
És així que, a cavall dels regnats de Juli Cèsar i d’August, fou fundada la Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, una modesta vila bastida sobre una petita elevació, el mont Tàber, prop de la costa. Acabà essent una població de 4-000-5-000 habitants al segle II, però inicialment era un simple castrum, de fet. Encara avui, dos mil anys més tard, resten torres i muralles dels dos primers recintes de protecció i, notòriament, la característica creu vial del cardum i de la decumana, perpetuada en els dos carrers principals del cor de la vella ciutat. És la pertinaç memòria dels legionaris esdevinguda fòssil urbanístic. Barcelona, en efecte, començà essent un campament romà.
Però acabà esdevenint un centre feudal. Després dels segles foscos de les invasions bàrbares i de l’alta edat mitjana, durant els quals conegué breus episodis d’esplendor (capital del regne got d’Ataülf, el 415) i de ruïna (assalt i destrucció de la ciutat per Almansor, el 985), Barcelona s’afermà com a capital d’un comtat, fronterer amb Al-Andalus, primer infeudat als sobirans carolingis i més tard independent, entorn del qual se n’agruparen d’altres fins a constituir un territori que molts anomenaren ja Catalunya. Els comtes del Casal de Barcelona esdevingueren, a partir del 1162, reis d’Aragó, conqueriren i repoblaren les Illes Balears i el País Valencià, senyorejaren Provença i Còrsega, ocuparen Sardenya i Sicília i establiren les bases d’una talassocràcia mediterrània, competidora de Gènova, Pisa i Venècia, que enriquí considerablement Barcelona i la féu créixer fins al punt que les velles muralles se li quedaren petites. A mitjan segle XIV n’havia de construir de noves per incorporar el raval que creixia extramurs a ponent de la ciutat, que pràcticament doblava així la seva extensió. El campament legionari i la vila romana s’havien convertit en una ciutat medieval.
Una ciutat medieval que regia una àmplia perifèria. Ja durant la dominació romana, una part dels aiguamolls havien estat dessecats i pràcticament tot el pla de Barcelona havia estat posat en conreu; els boscos havien quedat limitats a les parts més altes i pendents de Collserola, la serralada que l’envolta pel nord i per ponent. Més tard, a l’alta edat mitjana, amb els alts i baixos de l’evolució demogràfica, l’ocupació del sòl no fou gaire diferent de la de l’època romana, però durant la florent baixa edat mitjana, al mateix temps que cresqué l’espai urbà, l’agricultura s’intensificà. Hom hagué de portar aigua per al regadiu de l’immediat riu Besòs i obrir moltes mines de captació als vessants de Collserola. Tanmateix, la producció de blat era insuficient, i només el control de mercats bladers ultramarins com Sardenya o Sicília permeté conjurar la fam dels barcelonins.
Encara no acabada la nova muralla, les pestes del segle XIV delmaren la ciutat i tot Catalunya. Guerres exteriors, noves epidèmies, fams i una destructora guerra civil conduïren la ciutat a una extrema prostració cap al final del segle XV. Fins al segon terç del segle XVIII, Barcelona no recuperaria el nivell de població (uns 35 000 habitants) de mitjan segle XIV. En efecte, malgrat uns inicis catastròfics (guerra de Successió d’Espanya del 1705 al 1714, acabada amb un llarg setge, una derrota que suposà la fi de les llibertats catalanes i la destrucció d’un barri barceloní sencer, el de Ribera, per construir una ciutadella), al segle XVIII seria el de la represa demogràfica i econòmica de la ciutat i del país. La població es recuperà, l’economia cresqué i s’inicià una incipient industrialització, aleshores única a l’àrea mediterrània; les edificacions envaïren els espais lliures, encara nombrosos, del ja, en aquell moment, nou barri del Raval. Barcelona havia esdevingut una ciutat de mercaders i menestrals, un centre comercial més -o menys il·lustrat.
I també una àrea urbana progressivament poderosa que arrelava més i més territori endins. Tot i la demografia declinant, la producció medieval tardana d’aliments continuà essent insuficient, perquè també faltava força de treball al camp, i algunes terres marginals rompudes en els segles d’expansió quedaren abandonades. El recurs al proveïment exterior es feia cada vegada més problemàtic a causa de la inseguretat a la Mediterrània. Tot es capgirà a partir del segle XVIII, fins al punt que creixement demogràfic, intensificació agrícola i necessitats de la menestralia semblaren conjurar-se per eliminar del tot els boscos residuals que encara es conservaven als turons de Collserola i més lluny i tot. Els preus de la llenya pujaren durant la segona meitat del segle XVIII més que els del pa. I també es començaren a assecar els darrers aiguamolls a llevant de la ciutat. Les arrels profundes de la ciutat menestral no paraven d’estendre’s per tot el territori.
La industrialització prosseguí al llarg del segle XIX, fonamentada sobretot en el sector tèxtil, i la població urbana cresqué amb l’arribada de nombrosos jornalers i pagesos que buscaven feina a la indústria. Però no corrien temps d’ampliar muralles, sinó d’enderrocar-les. Així, el 1854, desemmordassada la ciutat del cinyell, altre temps protector, el nucli urbà vuitcentista inicià el seu creixement pel pla que l’envoltava. L’Eixample de la ciutat de Barcelona reprengué la clàssica quadrícula d’origen romà: vint segles després del campament legionari renasqueren les pautes del castrum, però al servei de fisiologies urbanístiques ben diferents. Barcelona, que també havia fagocitat en el seu vertiginós creixement tot de poblacions perifèriques, passà a exercir de ciutat industrial moderna.
Legionaris i feudals, mercaders i fabricants: els ancessors d’un sector quaternari que potser inspirarà la vida de la Barcelona del segle XXI.