Conta Homer a l’“Odissea” que Ulisses trobà el seu pare Laertes “a la vinya de les feixes”, i també ens fa saber que hi havia pendissos afeixats a les muntayes de Tessàlia. Això vol dir que els vessants cinglats per marges són un element del paisatge agrícola mediterrani des de fa 2 500 anys, pel cap baix. De fet, hom sospita que algunes de les feixes agrícoles que envolten Micenes ja hi eren en temps d’Atreu, Agammènon i Electra (o dels personatges reals que hi governaren de debò, en lloc d’aquests altres més aviat mítics), suposició que conferiria al conreu mediterrani en feixes de vessant una antiguitat de més de tres mil·lennis. No caldria estranyar-se’n: vista l’orografia mediterrània, les feixes hi deuen ser tan antigues com l’agricultura mateixa.
Les escassíssimes referències que fan els textos clàssics, siguin grecs, romans o àrabs, al conreu en feixes fan creure que, en efecte, les feixes eren absolutament corrents: els textos no en parlen, de tan òbvies com els semblen. El mateix Homer diu que les illes de Kos i de Lemnos eren molt poblades al seu temps, fet impensable en aquestes illes tan accidentades, si no és assegurant el proveïment agrícola mitjançant camps afeixats (només cal veure l’illa de Kháki actualment del tot afeixada, a tocar de la de Rodes, per entendre-ho de seguida). Més tard, a l’edat mitjana, els tractats musulmans sobre agricultura produïts a Al-Andalus donen instruccions clares sobre construcció i manteniment de terrasses, i en gravats sobre el paisatge de la Ligúria estampats als segles XVI i XVII apareixen muntanyes amb feixes. Què s’hi conrea en aquestes feixes, per què es troben tan difoses al paisatge mediterrani i com es construeixen, en concret?
La vinya i l’olivera són els dos conreus més característics de les feixes mediterrànies. La dificultat de la llaurada i la pràctica impossibilitat d’irrigar eficaçment explica l’elecció d’aquestes dues espècies sofertes i perennes, i també l’alt valor dels productes que se n’obté, el vi i l’oli. És justament l’increment de la demanda de vi el que explica la tardana i darrera pulsació expansiva de les feixes durant el segle XIX, època en què arribaren a la seva màxima difusió, si més no a la Mediterrània occidental. Així, quasi tots els vessants del litoral ibèric, baleàric, provençal, ligur, cors i sard foren afeixats fins a altituds de 500 m i més. Encara avui dia, en gran mesura abandonades les feixes i recobertes de bosquina, els incendis forestals rescaten de tant en tant per a la vista les gegantines graonades.
Perquè es tracta d’obres titàniques, en efecte, on hi ha invertides milions de jornades de treball esgotador de milers i milers de camperols de generacions i generacions. Milions de jornades de treball esmerçades a construir quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca que ressegueixen les corbes de nivell, i a omplir les graonades resultants amb terra traginada muntanya amunt, si més no amb terra del mateix vessant alliberada de pedreny i anivellada. Empesos per la necessitat, certament, els camperols aconseguien d’aquesta manera estalonar al llarg del vessant llenques estretes de terra plana i treballable, superposades a un paisatge costerut i pobre de sòl. Tot un repte.
Si el pendent del vessant és relativament modest, de prop del 25% o menys, les feixes arriben a tenir entre 5 i 8 m d’ample, però no passen d’uns modestos 3-4 m quan el pendent és de vora el 40%. No és excepcional trobar terrasses en pendents del 50 o 60%, i més i tot, amb feixes aleshores d’1 o 2 m a penes. La necessitat dels marges de pedra per a retenir la terra és òbvia en tots aquests casos, tan diferents de les feixes de llocs només lleugerament ondulats, que poden tenir marges de terra fixats amb vegetació. La pedra, altrament, sol ser l’única cosa que no manca en aquests vessants mediterranis. En tot cas, cal una habilitat singular per a aixecar els marges —i també una gran varietat de construccions auxiliars, des de cabanes fins a escales i corriols— amb pedra seca, és a dir amb rocs travats ells amb ells, sense cap ciment o argamassa que els mantingui units. Habilitat per a aixecar-los i laboriositat per a mantenir-los i refer-los un cop els aiguats els han desfet.
Els aiguats tardorals, certament, solien malmetre sempre algun marge, malgrat els desguassos que en alguns llocs hom disposava astutament, travessant de feixa en feixa (les anomenades “potes de gall” a les Alberes, per exemple). Malmetien marges i s’enduien el sòl, que calia recollir al fons de la vall i tornar a pujar vessant amunt. Sòl preciós i prim, fins al punt que en moltes feixes a penes té 30 cm de profunditat. Agricultura d’artesania, en definitiva.
La majoria dels marges mediterranis de pedra seca són fets d’esquists o de calcàries, amb tècniques constructives molt semblants d’un cap a l’altre de la conca. Les cabanes i els refugis, sempre amb sostre pla o de falsa volta, recorden els “nauami” beduïns del Sinaí. Les torres de defensa de les vinyes de què parla la Bíblia deurien ser també si fa no fa. I és que el món mediterrani ve de molt i molt lluny.