Plomatges tropicals mediterranis

Puput (Upupa epops).

dreamstime

Els peixos dels esculls coral·lins i els ocells tropicals passen per ser, i probablement són, els éssers vius de coloració més vistent. És el cas dels colors llampants i vivíssims, de l’esclat cromàtic exagerat de guacamais, tucans i ocells del paradís, per exemple, paleta variadíssima per ella mateixa que, a més, es veu exaltada per la mòrbida textura del plomatge o per la llisa lluentor de becs desaforats. És cert que, posant-hi atenció, hom pot també descobrir tonalitats bellíssimes en molts petits ocells habituals als àmbits mediterranis, com les caderneres o les mallerengues, però mai als nivells de l’avifauna tropical. Mai, amb una sola excepció: la dels ocells de l’ordre dels coraciformes, al capdavall ambaixadors del tròpic luxuriant en les mesurades latituds mediterrànies.

Els coraciformes són ocells majoritàriament tropicals, en efecte. Es tracta d’un ordre heteròclit, integrat per un parell de centenars d’espècies que hom agrupa en deu famílies diferents, quatre de les quals tenen representants en l’àmbit mediterrani: d’una banda, la dels alcedínids o blauets i la dels meròpids o abellerols, que estan emparentades amb la dels tòdids i amb la dels momòtids de les Antilles i de l’Amèrica tropical; d’una altra, la dels coràcids o gaigs blaus, que es relacionen amb braquipterícids i leptosomàtids, dues famílies exclusives de Madagascar; i, finalment, la dels upúpids o puputs, vagament vinculada als fenicúlids de l’Àfrica tropical i als buceròtids o calaus del tròpic asiàtic i africà. Blauets, abellerols, gaigs blaus i puputs que en nombre de més d’un centenar d’espècies diferents es troben una mica per totes les terres càlides o temperades, i de les quals, al món mediterrani, es fan presents una mitja dotzena. La mitja dotzena més atractiva de l’avifauna mediterrània.

Els blauets són els pescadors de la colla, tal com constata la denominació popular que reben en moltes llengües (“martín pescador”, “martin-pêcheur”, “kingfisher”, etc.). Tenen un aspecte murri i desproporcionat, amb un bec molt llarg i una cua curta que els confereix un posat mofeta i pintoresc quan romanen a l’aguait, erectes sobre qualsevol branca, posició que els és, altrament, ben característica. Tot d’una, però, poden llançar-se com una sageta sobre el seu objectiu, normalment un incaut peix d’aigua dolça que nedi a la superfície. Aleshores el blauet, sense preocupar-se gaire per la mullena, posa en remull momentani el seu plomatge. Bellíssim plomatge de tons blaus i rogencs en el blauet comú (Alcedo atthis), amplament difós per tota la conca mediterrània (i per l’Europa central i oriental, per l’Índia i sud-est asiàtic, la Xina i el Japó), de coloració marronosa i blavissa en el gran blauet bru (Halcyon smyrnensis), que apareix a la costa turca i del Pròxim Orient (i també a l’Índia i al sud-est asiàtic), i simplificada versió en blanc i negre en el blauet blanc (Ceryle rudis), que comparteix el territori del blauet bru i, a més, campa per quasi tota l’Àfrica sud-sahariana, incloent-hi la mediterrània capenca. A la mediterrània californiana, divagant de terres més septentrionals, a vegades fa cap el blauet gris (Ceryle alcion), prou distret per fer-se trobadís, ocasionalment, fins i tot a Europa mateix.

Els abellerols són el verd. De fet, cal parlar d’un sol abellerol a la conca mediterrània pròpiament dita (Merops apiaster), ocell preciós de línies finíssimes, cua forcada i colors variadíssims, potser la més bonica de les vint-i-quatre espècies d’abellerols del món, la majoria de tons més o menys verdosos. Abellerols que participen d’una mateixa flaca per les abelles i altres himenòpters, el seu aliment preferit. Al delta del Nil, tanmateix, apareixen dues espècies de tirada africana i oriental (M. superciliosus, M. orientalis). L’abellerol comú, europeu meridional i magribí, també viu a l’Orient Mitjà i a l’extrem meridional d’Àfrica, on retroba les condicions familiars de la conca mediterrània.

Aquesta mateixa àrea, però sense el component sud-africà, és la del gaig blau (Coracias garrulus), un ocell d’hàbits forestals i port robust, força massís, que exhibeix un inconfusible plomatge de tons marrons, blaus i negres, força semblant al de diversos congèneres africans, indis i del sud-est asiàtic (C. abyssinicus, C. benghalensis, Eurystomus glaucurus).

I, finalment, arriba la puput (Upupa epops), de tons predominantment terrosos i estrafolària de nom i d’aspecte, difícil d’oblidar quan hom l’ha vista un cop amb la seva cresta de plomes eriçades, o quan s’ha sentit el seu cant, del qual la seva denominació ve a ser una onomatopeia. La puput, confiada i amigable, nia en escletxes i esvorancs de troncs, rocalls o parets pràcticament de tot Europa, Àsia i Àfrica, llevat de les terres massa fredes o bé desèrtiques.

Blauets, abellerols, gaigs blaus i puputs: els colors dels tròpics al món mediterrani.