Les dificultats de l’edafogènesi
En les condicions d’aridesa dels deserts càlids, els processos de formació del sòl o edafogènesi són extremament lents i es podria arribar a la conclusió que ha de resultar difícil trobar sòls amb perfils diferenciats. La situació que s’observa a la pràctica, però, no sempre s’ajusta a aquesta expectativa, ja que la majoria de les zones desèrtiques actuals no han estat sempre tan àrides com en el present i, a més, l’edafogènesi s’hi pot produir a pulsacions corresponents a períodes amb precipitacions extremes que les dades mitjanes de pluviositat no reflecteixen en absolut. (Per a la nomenclatura dels sòls emprada, vegeu també La denominació dels sòls)
Els factors formadors del sòl
Als deserts, de tots els factors formadors dels sòls, els que més afecten les seves propietats químiques són el material parental, el clima, el relleu i el temps de durada de l’edafogènesi. La vegetació, en canvi, no és gaire decisiva en els medis àrids perquè, quan n’hi ha, es tracta només de bosquines poc denses o plantes herbàcies anuals. El contingut de matèria orgànica dels sòls és sempre bastant baix, a causa dels pocs residus vegetals que es generen i de la ràpida velocitat de descomposició que tenen aquests quan les temperatures són elevades i hi ha suficient aigua disponible perquè plou. La formació d’horitzons en els deserts és molt lenta. La majoria dels sòls que mostren horitzons subsuperficials plenament desenvolupats, com són els àrgics (B’t, amb acumulació d’argila) deuen la seva formació a un clima més humit que probablement regnava fa milers d’anys. Els horitzons d’acumulació de carbonats o sulfats de calci, anomenats respectivament càlcics i gípsics, es desenvolupen més ràpidament que no pas els àrgics. La meteorització química dels minerals primaris és també lenta en aquestes condicions.
En àrees climàtiques hiperàrides i àrides, els sòls són químicament neutres o alcalins, tenen una saturació de bases de més del 90%, un contingut de matèria orgànica menor de l’1% a la superfície, un horitzó calcari subsuperficial en els primers 2 m de fondària i una fracció d’argila dominada per fil·losilicats de tipus 2:1.
Les acumulacions de carbonats, de guix, de sals i de sílice
Els horitzons subsuperficials o endopedions càlcics i gípsics són dos dels més característics de les regions àrides. Són, efectivament, deguts a l’edafogènesi i no a formacions geològiques, com de vegades s’ha interpretat. Mentre són absents o poc desenvolupats en sorres profundes i en argiles, el procés és més evident en sòls gravosos més permeables i en posicions del paisatge estables, que han permès l’acumulació del carbonat càlcic o del guix en el sòl.
Les acumulacions de carbonats o de guix poden manifestar-se de diferents maneres: en forma de nòduls, de revestiments d’elements grossos, de capes horitzontals, de guix vermiforme, de pseudo-micelis de carbonat càlcic, de cristalls imbricats (roses de guix o roses del desert) enmig de l’horitzó, en acumulacions pulverulentes o farinoses generalitzades, etc. Les acumulacions poden ser toves, o bé estar cimentades fins al punt de proporcionar a l’horitzó una consistència dura com la d’una roca compacta. En aquest darrer cas l’horitzó afectat s’anomena petrocàlcic o petrogípsic segons quin sigui l’agent cimentador.
Els horitzons càlcics es deuen a una acumulació de carbonat de calci i, en menor proporció, carbonat de magnesi. Són horitzons subsuperficials que contenen més carbonats que el material parental que se suposa que els ha originat. L’origen dels carbonats pot ser pel rentatge des d’horitzons superficials, per dipòsits de calci o de carbonats des de l’atmosfera, des d’altres sòls o des de la mar (sals cícliques), o bé pel moviment ascendent d’una solució rica en carbonats des de la capa freàtica. Els horitzons càlcics són característics dels calcisòls.
Els horitzons gípsics, característics dels gipsisòls, estan molt estesos en les regions àrides. Els horitzons petrogípsics són rars a Amèrica però més comuns a l’Àfrica septentrional, com també als deserts freds de l’Àsia central i mitjana. L’acumulació de guix pot haver estat ocasionada per diferents processos, com el rentat del mineral d’horitzons superiors, la presència d’una capa freàtica saturada en sulfat de calci, l’arribada en dissolució en aigües d’escolament, l’alteració in situ d’afloraments de guix o, fins i tot, el transport pel vent. En el cas que es degui a un rentat de guix des dels horitzons superiors, sovint apareix un horitzó càlcic a sobre del gípsic, com correspon a la menor solubilitat del carbonat de calci, que precipita abans.
Altres horitzons que es troben en medis àrids són els sàlics, els nàtrics i els cimentats per sílice. Els sàlics són horitzons superficials o subsuperficials que es troben majoritàriament en depressions endorreiques però també en deserts costaners on es dipositen sals cícliques més solubles que el guix. Les acumulacions de sals en sòls no irrigats coincideixen sovint amb la presència de carbonat càlcic o de guix. Els horitzons sàlics són la característica distintiva de la majoria dels solontxacs.
Els horitzons subsuperficials cimentats per sílice que es troben a profunditats inferiors a 1 m de la superfície s’anomenen duripans. En les regions àrides són sovint calcaris, i per això els sòls que en contenen es classifiquen com a fases de duripans dels calcisòls. A Austràlia la majoria dels duripans es troben a la superfície, com a crostes del desert anomenades silcretes que formen una coberta massissa en els relleus tabulars de l’interior del continent. Quan la silcreta està meteoritzada s’origina un paviment de desert que rep el nom de “billy gibbers”.
Els horitzons nàtrics són típics dels sòls anomenats solonetz, i estan restringits a les zones d’ambients semiàrids a subhumits. Tots els horitzons nàtrics són també àrgics, la qual cosa significa que han de ser força antics perquè s’hi hagi pogut acumular l’argila. Les característiques distintives dels horitzons nàtrics són la seva estructura columnar o prismàtica, el seu elevat percentatge de sodi intercanviable i la seva reduïda permeabilitat a l’aigua.
La lentitud dels processos meteoritzadors
Els sòls de desert estan poc desenvolupats llevat dels que es formaren en el passat sota condicions més humides o bé dels que han estat estables durant dècades, segles o fins i tot mil·lennis, tal com passa en molts sòls desèrtics australians. A les regions àrides la meteorització física i química és lenta, cosa que significa que els sòls tenen generalment textures grosses, amb un feble desenvolupament de l’estructura, una elevada proporció de macroporus i una baixa estabilitat estructural per la poca matèria orgànica que contenen. La susceptibilitat a l’erosió hídrica és elevada a causa de la seva limitada coberta vegetal. L’erosió eòlica és també molt activa, per la combinació de l’escassa vegetació i les textures sorrenques dels horitzons superficials.
La meteorització dels materials originals es deu, principalment, als contrastos diaris de temperatura, que poden excedir els 50°C, i que provoquen la disgregació física de les roques. L’acció química de l’aigua, ja sigui en forma de pluges escadusseres o de rosada —que pot ser molt significativa, com ocorre a la franja més occidental del desert del Namib— afavoreix de forma limitada la meteorització química i els processos de dissolució i mobilització en el paisatge dels components solubles. Això ocorre especialment a les zones on l’aigua es concentra, com passa a les “sebkhas”, al llarg de vies de circulació d’aigua i a la proximitat de les deus.
Si bé la textura dels sòls dels deserts és molt variable d’uns a altres, des de sorres i graves fins a argiles, és cert que es produeix una zonació geogràfica de la qual es poden deduir les diferències. Els sòls d’altiplà són quasi sempre sorrencs, gravosos o pedregosos, per la baixa velocitat de meteorització del material parental i de fragments de roca dipositats en vessants al·luvials de turons i muntanyes. S’ha de tenir en compte que la formació d’argila, que és possible en els tròpics humits en només unes dècades, pot requerir milers d’anys en els deserts. L’aigua és decididament el factor limitador. Els sòls argilosos ocorren, aleshores, en depressions endorreiques actuals o passades on l’aigua hi arrossega partícules fines i proporcionen un ambient més humit i més favorable per a la formació d’argila. La grandària de les depressions varia molt: poden ser tan petites com les “playas” de les High Plains de Texas o bé ser tan grans com els antics llacs i mars del Sàhara.
En les regions àrides pràcticament tots els sòls formats sota les condicions climàtiques actuals no mostren més que un desenvolupament moderat de l’estructura, llevat que estiguin cimentats per carbonats o per sílice. Els sòls amb estructura més feble es troben en les planes hiperàrides, mentre que els d’estructura més desenvolupada es trobarien en ambients més humits de la zona climàtica àrida, en les depressions i en els cursos d’aigua. Els responsables principals del feble desenvolupament de l’estructura són, no cal dir-ho, els baixos continguts de matèria orgànica i d’argila.
La labilitat davant de l’erosió
De la mateixa manera que els sòls pedregosos estan més estesos que les dunes de sorra en les regions àrides, l’erosió hídrica és un factor més important en la modelització del paisatge que no l’erosió eòlica. No succeeix així a les zones hiperàrides, on l’extrema raresa de les pluges posa en primer terme l’erosió eòlica, i per altra banda, pot considerar-se que els processos d’erosió no són influïts pels humans. L’erosió és el resultat de les forces naturals que donen forma a la superfície de la terra, per tant, poca cosa es pot fer per a reduir-la. Qualsevol intent de fer-ho està condemnat al fracàs mentre no canvïin les característiques del medi. La situació és diferent en aquelles àrees de clima àrid, en les quals es dóna una certa activitat agro-pecuària com per exemple el pasturatge, que, quan és excessiu, pot conduir a una erosió accelerada, d’origen antròpic. Aquesta erosió pot reduir la productivitat del territori i perjudicar zones aigües avall d’on es produeix, per exemple incrementant els perills d’inundació o reblint embassaments. Aquests efectes són més acusats en els llocs on l’erosió natural és ja elevada. L’erosió provocada o accentuada pels humans es pot controlar, malgrat que en molts casos pot no resultar rendible econòmicament per als habitants d’aquestes zones.
A la superfície dels sòls de les regions àrides és freqüent la presència d’una fina crosta, prou dura per a dificultar l’emergència de les llavors i prou impermeable per a accelerar l’escolament, si més no durant un breu període de temps. Aquestes crostes es formen per dos processos: l’impacte de les gotes de pluja, que destrueixen els agregats, i el rebliment dels porus del sòl amb les partícules suspeses en l’esquitx. Les gotes de pluja (o fins i tot dels regs per aspersió) quan impacten en el sòl trenquen els agregats i dispersen les partícules fines a l’aire, les quals rebleixen els buits superficials reduint així la capacitat d’infiltració. L’aigua d’escolament i els regs a tesa produeixen efectes similars quan l’aigua s’infiltra en el sòl i els sediments queden dipositats a la superfície, formant fines capes que són menys permeables que el sòl subjacent. En assecar-se, aquests segells s’endureixen i obstaculitzen la germinació de les llavors.
L’erosió provocada pel vent és un fenomen normal en deserts, tant càlids com freds. L’erosió eòlica és particularment efectiva en l’abrasió de les roques i els sòls pels impactes dels grans de sorra que arrossega. Als peus dels vessants o de cingles de roca es produeix el fenomen de l’alveolització: l’erosió és més activa a la base dels murs, allà on l’ombra afavoreix la humitat, de manera que el vent va soscavant la roca mica en mica. Es formen així cavitats i excavacions de formes variades anomenades “taffoni”. L’erosió eòlica natural en els deserts és la responsable dels extensos dipòsits de “loess” a Àsia, Europa i Amèrica del Nord. Consisteixen en grans acumulacions de llim transportat pel vent des dels deserts —o des de zones afectades per les darreres glaciacions— i dipositades en regions semiàrides on la vegetació atrapa aquesta pols de llim. Aquest procés és encara actiu avui en dia en regions com el Sàhara, que actua de font pels llims que es dipositen a l’Orient Mitjà i que formen el material parental dels sòls de “loess”. Els dipòsits més potents de llim del món es troben, però, a la Xina.
La peculiar geomorfologia dels subdeserts
Els subdeserts tenen una geomorfologia característica: glacis d’erosió o pediments en nombre de 3 a 5, desenvolupats al llarg del Quaternari, que ocupen els sinclinals. Aquests glacis estan enclavats i sovint coronats per una formació dura que els fossilitza: crostes calcàries o guixenques cap a la zona mediterrània, cuirasses ferruginoses cap a la tropical i en medi no calcari (sòcol cristal·lí, roques eruptives, sediments no calcaris). Però també hi ha crostes calcàries i guixenques sota els tròpics (Somàlia, Kalahari) i algunes cuirasses mio-pliocenes que afloren a la zona mediterrània. Aquestes formacions són heretades del Quaternari antic, mitjà i recent, i es localitzen sobre glacis i terrasses al·luvials, generalment en nombre de 3 a 4. Els glacis d’erosió normalment són coberts de sòls esquelètics i per tant poc favorables a la vegetació natural i als conreus. Els glacis al·luvials i les terrasses, en canvi, tenen sòls profunds més o menys evolucionats.
Les característiques més importants dels sòls dels subdeserts són les que permeten acumular l’aigua quan es produeixen les escasses pluges per restituir-la a les plantes de seguida; és a dir, les que permeten atenuar l’aridesa climàtica: la posició topogràfica (guany o pèrdua d’aigua segons l’escolament), la textura (principalment de l’horitzó de la superfície, que condiciona la permeabilitat, i per tant la infiltració), l’estat de superfície del sòl (per exemple, presència o no d’una crosta biològica), la velocitat d’infiltració per l’aigua, la profunditat (que condiciona la capacitat de magatzem en el balanç hídric, i per tant la producció), l’absència de toxicitat i de sals dissoltes en quantitats desfavorables i el balanç químic (que també condiciona la fertilitat, principalment la riquesa en fòsfor). Cal remarcar que l’aigua no és sempre el factor més limitador de la productivitat dels sòls per les plantes en els subdeserts; la manca de nutrients (N, P, K, Ca, Mg) o d’oligoelements (Cu, Mn, Zn, Mo, Fe) pot, ocasionalment, limitar la productivitat. La reduïda quantitat de matèria orgànica i la pobresa del sòl en microflora, microfaunes i mesofaunes, sovint també és un factor limitador de la productivitat, particularment en les terres degradades.
El paper dels tapissos biològics
Els tapissos biològics fan un paper important en la formació del sòl, la fixació del nitrogen i el control de l’erosió per l’aigua i pel vent. Així, poden trobar-se comunitats liquèniques i bacterianes en gairebé tots els ambients de les zones àrides, per més inhòspites que siguin, llevat de les dunes mòbils. Els líquens estan adaptats als ambients àrids extrems, car toleren nivells de radiació molt elevats i graus de sequera pronunciats. Tenen una capacitat remarcable de suportar llargs períodes sense aigua, en estat latent, i reviscolar-se després de períodes de fins diverses dècades. A més, els líquens poden fotosintetitzar a uns nivells d’humitat molt baixos, en què les algues soles no podrien.
Els tapissos algals i bacterians només es formen en èpoques en què hi ha aigua estancada en el sòl, ja que són més sensibles a la sequera que els líquens. Quan s’assequen, els tapissos algals i bacterians es corben cap amunt de la mateixa manera que ho fan les crostes de llim o d’argila. El seu gruix és aproximadament de 0,2 mm, però si tenen sorra atrapada poden arribar als 2 o 3 mm. Les microalgues i els cianobacteris són bastant tolerants a les baixes temperatures i, en canvi, tenen problemes quan aquestes són elevades. Entre els efectes dels tapissos algals i bacterians en les regions àrides es troba la reducció de l’erosió eòlica i hídrica just després de les pluges. També redueixen les pèrdues d’aigua del sòl per evaporació. Aquests efectes, però, no són gaire importants en els deserts perquè aquests tapissos moren tan aviat com hi ha manca d’aigua. Les crostes seques poden fins i tot augmentar l’erosió per la reducció de la velocitat d’infiltració de l’aigua. El mateix pot aplicar-se a la importància de la capacitat de fixar nitrogen d’aquests tapissos: existeix aquesta capacitat, però no és gaire significativa.
Els tipus de sòls
Les característiques dels sòls en els deserts càlids varien en funció del clima, la posició en el paisatge (depressions tancades, muntanyes, turons, planes) i l’edat del sòl. No és certa la imatge tòpica dels deserts com a espais ocupats per immensitats cobertes de dunes. Això només és cert per a un 25% del desert del Sàhara, mentre que arriba amb prou feines al 50% en els deserts d’Aràbia, Namib i Iran; en els deserts càlids de l’Amèrica del Nord i al d’Atacama els dipòsits de sorra ocupen poca superfície. En els deserts climàtics de les regions hiperàrides (deserts del Sàhara, Namib i Aràbia), els sòls consisteixen principalment en fragments de roques (regs, hamades, sorres, etc.) o, en àrees més reduïdes, són sòls d’origen lacustre, poc desenvolupats, argilosos o francs. La majoria dels sòls d’aquestes regions extremament àrides, on la pluviositat no arriba als 100 mm, són coberts de pedres i graves.
Els sòls desèrtics de muntanya
En les àrees de relleu accidentat les formes de terreny predominant són els vessants, on la manca d’aigua frena els processos de meteorització i impedeix la implantació de vegetació. L’aigua d’escolament superficial lligada a pluges de caràcter torrencial irregulars i de molta intensitat fan que l’erosió elimini tot el material resultant de la meteorització física. Les característiques dels vessants són, doncs, controlades per la taxa de meteorització. Els sòls són esquelètics, pedregosos i molt superficials, en general abunden els afloraments rocallosos, de vegades envernissats per òxids de ferro i manganès, de color negre.
Els materials resultants de l’erosió i el transport de l’aigua donen lloc a acumulacions al piemont, de ventalls al·luvials i de rebliments de les depressions. En aquestes posicions més baixes, gràcies a l’aportació de material preedafitzat, poden haver-se produït processos de formació de sòls més ràpids i que coincideixen amb els cicles més humits que se succeïren durant el Quaternari.
Els sòls d’erg
La sorra, menys abundant als deserts del que sovint es creu, s’acumula en extenses zones anomenades ergs, recobrint els relleus suaus preexistents. Els ergs solen ocupar grans superfícies: el Gran Erg Oriental del Sàhara ocupa 196 000 km2 distribuïts entre Algèria i Tunísia.
La sorra, encara que hi predomina el quars, conté petits percentatges de grans meteoritzables. El seu diàmetre oscil·la entre els 0,15 i els 1,4 mm i, en conjunt, el seu color varia del groc al bru rogenc. Aquesta coloració és indicativa de l’edat geològica de l’erg: colors més vermellosos corresponen a les sorres més antigues, de fins a 500 milions d’anys, mentre que les sorres més clares són més recents. La majoria dels sòls de desert de sorra formen part de cobertes sorrenques de gruix considerable, com és el cas de la regió del Sahel i en el desert del Kalahari, o bé es troben en dunes, com en el desert de Rub’ al-Kh$al$ı a la península Aràbiga. La mobilitat d’aquests materials per acció del vent impedeix el desenvolupament dels sòls. Només en els indrets més estables poden haver-hi arenosòls. La textura de les cobertes de sorra, amb relleus plans o lleugerament ondulants, varia de franco-arenosa grossa a areno-franca o arenosa. En general les textures dels horitzons superficials tendeixen a ser més fines a les regions menys àrides, on l’edafogènesi té més incidència que a les regions més seques.
Els sòls dels ergs sovint assoleixen més d’1 m de fondària, no són calcaris a la superfície i tenen un contingut de matèria orgànica molt baix. Les úniques evidències d’edafogènesi són una feble acumulació de matèria orgànica en superfície i una quantitat lleugerament més elevada d’argila en fondària. La capacitat de retenció d’aigua, per la seva textura sorrenca, és baixa, i la seva fertilitat escassa. Aquests sòls tenen una elevada susceptibilitat a ser erosionats pel vent, i l’erosió hídrica també pot afectar-los quan la pluja és intensa.
Els sòls de reg
Els regs o “serirs” es caracteritzen per un recobriment de grava i còdols, normalment arrodonits. Els regs cobreixen extenses planes desèrtiques de grava a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica septentrional i en altres regions extremament àrides del món. Si bé en molts casos constitueixen planes pròpiament dites, en d’altres es tracta de vessants en glacis o de ventalls al·luvials. Són el resultat de l’acció del vent (deflació) que ha produït una granoclassificació dels materials, de manera que els més grossos, que no són arrossegats pel vent, queden a la superfície. Una de les característiques d’aquests sòls és que la seva coberta de graves i pedruscall forma una capa resistent a l’erosió tant hídrica com eòlica. S’anomena ‘paviment de desert’ i constitueix una cuirassa coneguda amb diferents noms segons el desert on es trobin. Les pedres anomenades “dreikanters”, afaiçonades segons la direcció dels vents dominants, són freqüents. Les graves són sovint recobertes d’una pel·lícula lluent, fosca i molt fina, amb una coloració que va del negre al vermell rovellat, l’anomenat ‘vernís del desert’. Els vernissos consisteixen en òxids de ferro i manganès precipitats a les superfícies i barrejats amb minerals d’argila, sílice i carbonats. Si bé alguns edafòlegs l’atribueixen a un procés químic de dissolució-precipitació, altres afirmen que l’activitat microbiana té un paper molt important en la seva gènesi.
En aquells casos en què el paisatge ha tingut una estabilitat suficient durant els períodes paleoclimàtics més humits, poden haver-se produït processos de translocació de carbonat càlcic i haver-se format acumulacions cimentades dins el sòl (endopedió petrocàlcic). En d’altres casos, previ rentat dels carbonats, pot haver-se il·luviat l’argila i formar-se un horitzó àrgic, que si bé pot tenir poca proporció d’argila, pot ser de gran gruix. La reiteració dels processos durant els períodes humits del Quaternari ha fet possible que aquests sòls hagin adquirit una complexitat més gran o que els seus horitzons puguin presentar un desenvolupament més acusat. El resultat és la presència de calcisòls àrgics o pètrics, bé en superfície, bé enterrats per l’aportació de nous materials. Per tant, les graves dels regs poden estar recobrint sòls amb una gran complexitat genètica.
Els sòls de reg recobreixen un 15% dels deserts del Nègueb i del Sinaí, regions on la pluja anual rarament supera els 65 mm. Alguns autors hi han observat relacions clares entre l’edat de les superfícies geomorfològiques i les característiques dels sòls, com són el desenvolupament d’horitzons càmbics, sàlics i gípsics. Els sòls més joves, d’alluvió gros de desert, es troben en llits secs dels uadis, de poc més d’uns quants milers d’anys. El seu perfil presenta poca diferenciació en horitzons i en general no són salins. A les terrasses més altes, d’edats compreses entre 70 000 i 12 000 anys, la diferenciació del perfil és clara i es pot observar la formació d’un endopedió càmbic. Són sòls salins i de vegades contenen guix. Els sòls pròpiament de reg es troben, per exemple, a les superfícies geomorfològiques més antigues i més elevades de la vall de Ha’arava, al S de la mar Morta, d’uns centenars de milers d’anys d’antiguitat. El seu perfil presenta una clara diferenciació en horitzons càmbics, sàlics i gípsics. Sota el seu paviment pedregós, que protegeix el sòl d’una erosió accelerada, els sòls típics dels regs tenen horitzons pràcticament lliures de pedres. Els horitzons subsuperficials (B) són molt salins i, en profunditat, hi pot haver un endopedió gípsic o petrogípsic.
Els sòls d’hamada
Els deserts pedregosos representen plataformes desèrtiques constituïdes per afloraments rocallosos durs (hamades). A l’hamada de Thinret (Algèria) es tracta de calcàries cretàciques blanques. Al NW del Sàhara són formats per materials sedimentaris discordants, que poden donar lloc a relleus suaus en “cuesta”. Les hamades de blocs es formen a partir de roques sedimentàries i són recobertes per fragments de la roca subjacent. Les hamades de pedres es desenvolupen a partir de roques dures, cobertes de pedres amb evidència de deflació, els “dreikanters”. A les fissures de la roca poden acumular-se materials, que són més grollers a la part superior i més fins en fondària, per una certa il·luviació d’argila.
Els sòls de “sebkha”
Les “sebkha” (depressions salines) es desenvolupen en les parts més baixes de les depressions o les conques endorreiques. Adopten diversos noms segons les regions on es presenten: “sebkha”, “sabkha” o chott a l’Orient Mitjà i l’Àfrica septentrional, “pan” a Austràlia, “mier” a l’Àfrica austral o “salina” o “salar” a l’Amèrica del Sud. Encara que la superfície total ocupada per les “sebkha” en els deserts no superi l’1% com a mitjana, aquestes formes constitueixen importants elements del territori per la seva significació en la circulació de l’aigua, en la gènesi del paisatge i en l’ús del sòl, ja que alguns tipus d’oasis es troben precisament a les seves vores. L’aigua s’hi entolla temporalment i finalment s’evapora, de manera que s’hi acumulen els sediments fins que l’aigua ha arrossegat i precipiten les sals i altres compostos aportats en solució, ja sigui dins dels sòls o a la seva superfície. El grau de solubilitat d’aquests compostos condiciona la seva distribució. Com que els components menys solubles precipiten primer s’observa una zonació concèntrica amb acumulacions de carbonats, guix i sals més solubles a mesura que hom es desplaça des dels marges al centre de la “sebkha”, i dels horitzons més profunds a la superfície del sòl.
Els sòls de “playa” són profunds, de textura fina, alcalins, calcaris, amb permeabilitat lenta i freqüentment salins. Es classifiquen com a vertisòls o solontxacs en el sistema FAO, i tenen un potencial agrícola molt baix. La majoria no tenen cap tipus de vegetació a causa de la manca de pluja o a l’entollament durant llargs períodes de temps. En cas d’existir, la vegetació consisteix en comunitats específiques adaptades a la salinitat o al guix.
Els sòls argilosos i al·luvials
Les planes argiloses s’han format sota condicions lacustrines o marines i es troben en diversos països saharians com el Sudan, Txad o Mauritània, com també a l’Orient Mitjà i al desert de Thar de l’Índia i el Pakistan. Els sòls de les planes argiloses són similars als de les “sebkha”, malgrat que poden ocupar extensos altiplans com la regió d’El-Gezira al Sudan, on la producció de cotó pot assolir nivells alts a les zones regades. Són sòls pregons on, en cas de dessecació, es formen esquerdes fondes i amples. El seu aprofitament ha de ser molt acurat, per evitar els entollaments i la salinització. La majoria dels sòls en aquestes planes es classifiquen com a vertisòls encara que hi ha inclusions de sòls salins o sòls sodificats, anomenats solontxacs i solonetzs respectivament.
Un dels components usuals dels deserts són els cursos d’aigua efímers, que tant poden ser de les dimensions d’un rierol com ocupar extensions força grans. Es coneixen amb el nom d’“arroyos” o uadis. Generalment només són funcionals en cas de pluges llargues i intenses a les parts altes de les conques que desguassen, i si bé els cabals són en general poc abundosos, algunes vegades són importants, i poden arribar a arrossegar grans blocs de pedra i excavar canals profunds. Sovint l’aigua que hi circula acaba per infiltrar-se en el sòl donant lloc a corrents d’aigua freàtica que continua circulant cap a les depressions, les “sebkha”, des de les quals s’acabarà d’evaporar. Quan el corrent és violent, els materials que es dipositen són blocs, graves, pedres i sorres grolleres, mentre que en el cas d’un escolament normal els materials que s’arrosseguen en suspensió són argiles, llims i sorres de fines a mitjanes. En conseqüència, els sòls al·luvials tenen una textura molt heterogènia, tant horitzontalment com vertical, que és funció de les característiques del flux que diposità els materials. Aquests sòls es classifiquen generalment com a fluvisòls.