Durant segles, la fredor de les parets i la plana claror dels finestrals aclaparà clergues i gran senyors. En un món on els colors semblaven patrimoni exclusiu de la natura, els humans medievals s’esforçaren a combatre l’excés de llum blanca inexpressiva i la neutra gravetat de la pedra feta mur. Cobriren els panys de paret amb llenços policromats i filtraren els raigs del sol amb vidres de tots colors. Animaren esglésies i palaus amb l’alegre simfonia de tapissos i vitralls.
Es tractava de reproduir els tons de la natura amb tints i materials que la mateixa natura proveïa. Millorant tècniques heretades de l’antigor grecoromana, manllevant el saber dels orientals o experimentant empíricament noves vies i habilitats, compilaren destreses per fer de les finestres un esclat de llum multicolor i per campir les parets d’escenes èpiques, campestres o cortesanes sobreeixides de cromatisme. És així com les esglésies gòtiques i els palaus renaixentistes medioeuropeus s’adornaren de vitralls i de tapissos sortits d’uns quants obradors especialitzats que milloraven els seus productes cada any que passava i que servaven gelosament els secrets de les seves tecnologies elementals.
Gregori de Tours (538-594), erudit bisbe merovingi, conta que uns lladres robaren els vitralls d’una església per tal d’extreure’n l’or que creien responsable dels seus reflexos meravellosos. Ni aleshores ni mai els vitralls no dugueren or, però el relat permet de comprendre la fascinació que el vidre acolorit exercia sobre el cor de la gent. I el cas és que els primers vitralls pròpiament dits, és a dir emplomats, no aparegueren fins al segle X, sembla que a Dijon, a Reims i a Fleury (Orleans). Lleó d’Òstia ja parla dels vitralls de Monte Cassino a la darreria del segle XI. Però fou durant els segles XII i XIII, aprofitant els grans finestrals que el naixent ordre gòtic permetia d’obrir en unes parets alliberades pels arcbotants i pels contraforts de la seva missió portativa, que els vitralls conegueren el seu millor moment.
El vidre s’obtenia coent un mescla d’una part de sorra silícia amb dues parts de cendra de faig (Fagus sylvatica) o de falguera comuna (Pteridium aquilinum). La pasta, encara fluida, s’estenia sobre una plata o se centrifugava suaument fins que adquiria el gruix desitjat, uns 4 o 5 mm. Un gruix irregular per a una pasta amb prou bombolletes i impureses que, ves per on, resultaven providencials, ja que provocaven les refraccions de la llum responsables de les irisacions i dels reflexos metàl·lics. En tot cas, el color depenia dels tints incorporats a la pasta, no pas de cap pintura superficial. El més famós fou el blau obtingut amb saphirorum materia, una sal de cobalt que venia de Saxònia o de Bohèmia. El vermell era problemàtic, ja que opacava el vidre, i és per això que hom recorria a vidre transparent aplacat amb una finíssima làmina de vidre vermell, cosa que augmentava les irisacions i resultava oportuníssima per a representar flames o degotalls de sang... Els altres colors eren obtinguts amb sals o òxids diversos o fins amb negre de fum.
D’acord amb un patró, els vidres eren tallats amb un ferro roent i després s’encastaven els uns amb els altres mitjançant un perfil de plom. Tot plegat es muntava en una armadura de ferro que tenia la forma del finestral i era alhora la base del dibuix, perquè cada plafó de vidre emplomat no podia superar 1 m2 de superfície. Un cop muntat el vitrall, es decorava amb la grisalla, una pintura bistre feta amb llimadures cremades de ferro o de coure, amb la qual es dibuixaven cares, plecs de la roba, etc.
Durant els segles XV i XVI l’art dels vitrallers decaigué i pujà el dels tapissers, potser perquè hi havia més palaus i un creixent gust per la vida cortesana. Els tapissos, en efecte, es revelaren com a elements imprescindibles d’una bona i acollidora decoració senyorívola, i ornaren les parets dels palaus i de les grans residències eclesiàstiques renaixentistes europees. Els tapissos teixits, ben entès, perquè els tapissos brodats ja eren prou corrents a l’època medieval.
Els materials de base per a la confecció dels tapissos eren la llana, la seda i el fil d’or. La llana procedia de les millors races ovines, seleccionades per un sistema ramader en plena puixança, mentre que la seda venia d’Itàlia, on havien sabut importar les tècniques orientals per a obtenir-la. La llana i la seda eren tenyides pels mateixos tapissers, mitjançant la dotzena de colorants naturals de què disposaven. Gràcies a les dosificacions i mescles d’aquesta gamma inicial tan reduïda, obtenien pràcticament tots els tons, acabats després de matisar amb combinacions adequades dels fils.
El tema a reproduir, pintat en un llenç anomenat cartó, era copiat pel tapisser, que anava canviant els colors dels fils de les seves llançadores. La trama, doncs, configurava el dibuix, el fons del qual era molt sovint un paisatge o bé un teló d’elements vegetals. Segons la disposició dels lliços (les bagues que aixequen alternativament els fils de l’ordit per tal que la llançadora els entreteixexi amb la trama), hi havia telers de baix lliç —ordit horitzontal— i d’alt lliç —ordit vertical—, cosa que donava formes de treballar diferents, característiques de cada obrador. En tot cas, la reproducció del tema era una tasca delicada i laboriosa que exigia mesos de treball per a un tapís de només alguns metres quadrats.
Els tallers d’Arràs i de París ja a partir del segle XIV, els flamencs, florentins i de Tournai durant el XV i XVI, i en especial les grans manufactures franceses dels Gobelins, d’Aubusson i de Beauvais a partir del XVII, juntament amb l’efímera de Mortlake (Londres) durant el mateix segle XVII, inundaren Europa de dames, cavallers i paisatges multicolors. Personatges i escenes de seda i de llana destinats a alegrar la vida cortesana i a sobreviure-la en la història.