Banc Hispano-colonial (1876-1950), un cas a part

El banc colonial (1876-1880)

Els problemes financers de Cuba

Anunci del Banc Hispano-Colonial, fundat el 1876 a Barcelona.

El 1868 començà la que els historiadors cubans anomenen la seva primera guerra de la independència, que durarà deu anys. Catalunya, amb importants interessos personals i comercials a l’illa, hi participà el 1869 amb un batalló de voluntaris catalans, la majoria dels quals no tornaran, ja que les baixes produïdes per la guerra i, sobretot, per les malalties tropicals, el delmaren fortament.

La guerra va ser finançada per la Hisenda cubana mateixa, perquè l’espanyola no tenia recursos. Ho va fer mitjançant bitllets del Banco Español de La Habana, creat el 1855, que tenia el privilegi d’emissió a la colònia. Entre el 1869 i el 1874 es van fer 16 emissions de bitllets per un total de 72 milions de duros. El resultat serà una depreciació d’aquests bitllets, anomenats pels cubans “billetes expósitos”, perquè consideraven que no tenien pare i que estaven abandonats a la seva sort (vegeu Manuel Moreno Fraginals, Cuba / España, España / Cuba. Historia común. Crítica. Barcelona 1995, pàgs. 249-250).

El 1876 el govern espanyol, que havia creat el Banc d’Espanya i li havia concedit el privilegi d’emissió, decidí intervenir i retirar els bitllets cubans en circulació, alhora que enviava tropes a l’illa, sota el comandament del general Arsenio Martínez Campos. Per fer-ho, necessitava crèdit.

El contracte amb el govern

Antoni López i López (Compañía Trasatlántica, Cien años de vida sobre el mar, 1850-1950). L’home fort del Banc Hispano-Colonial fou Antoni López i López, el santanderí resident a Barcelona. Els seus socis eren el Banco de Castilla, el Banco de Madrid i un important grup cubà.

El 5 d’agost de 1876 se signà un contracte provisional de finançament entre el govern i els qui seran els promotors del Banc Hispano-Colonial: Antoni López, Manuel Calvo i Rafael Cabezas. Per cobrir l’expedient, el govern espanyol obrirà una licitació pública, que serà guanyada per aquests promotors. Com a conseqüència, el 12 d’octubre s’escripturà un contracte pel qual aquelles tres persones es comprometien a fer un emprèstit al govern espanyol entre 15 i 25 milions de duros —de 75 a 125 milions de pessetes— “para las atenciones de la Isla de Cuba”. El crèdit es concediria per un termini de deu anys a favor del Tresor de l’Illa de Cuba i l’interès seria del 10%, més el 2% per les diferències de canvi i les despeses sobre la quantitat anticipada. La garantia, com s’ha dit, eren les rendes de la duana de Cuba, que quedarien sota el control i administració dels financers. L’estat espanyol era el responsable subsidiari de l’operació. El crèdit s’amortitzaria anualment amb l’import de les rendes de la duana cubana. Les previsions d’amortització s’havien fet sobre els ingressos obtinguts els darrers sis semestres. En cas de ser superiors, la quantitat en excés s’aplicaria en part a una amortització més gran i en part passaria al compte de resultats del banc, com a beneficis extraordinaris. La part del banc oscil·laria entre el 40 i el 50% de l’excedent sobre les previsions d’ingressos.

El negoci era rodó. D’una banda, hi havia el crèdit, prou ben garantit i amb un interès alt —el 12%—. De l’altra, la possibilitat de fer-lo més rendible, si aconseguien incrementar els ingressos d’una duana cubana, que ells coneixien bé i que no es distingia pas per l’eficàcia, ni per la correcció. Però, al marge de l’operació de crèdit, hi ha una font de beneficis que està implícita en el contracte i que pot afectar especialment l’economia particular dels promotors.

La retirada dels bitllets cubans depreciats podia donar beneficis enormes a les persones que estiguessin al corrent de l’operació. Els “billetes expósitos” recuperaren el seu valor nominal en retrobar el seu pare legítim, el govern espanyol, que els reconeixerà i canviarà pel seu valor nominal. Qualsevol que els hagués comprat pel 70% del seu valor —per exemple— podia fer un benefici net del 30% sobre l’operació. I fins i tot molt superior, ja que la depreciació arribà a ser del 75% del seu valor nominal. Si s’estava instal·lat a Cuba, ben al corrent del que es coïa a Madrid, i un podia moure diners, les oportunitats eren considerables.

La constitució del banc

Anunci de Moré, Ajuria y Compañía, accionistes del Banc Hispano-Colonial (Directorio General de la Isla de Cuba, 1883).

Els signants del contracte de crèdit al govern foren Antoni López i López —representat per Francisco Sepúlveda i Ramos—, Rafael Cabezas i Montemayor i Manuel Calvo Aguirre. Actuen en nom de tres grups, constituïts a Barcelona, Madrid i l’Havana, respectivament. El Banc Hispano-Colonial es constituirà el 30 d’octubre de 1876 a Barcelona i el 7 de desembre del mateix any una Reial Ordre reconeixia el banc com a subrogat en els drets dels qui signaren el contracte.

Els exercicis anuals del banc es tancaran, així, el 31 d’octubre de cada any. El capital escripturat serà de 75 milions de pessetes, que serà subscrit i desemborsat en tres ciutats: Barcelona, Madrid i l’Havana; s’adjudicaran 25 milions a cadascuna d’elles. El domicili de la societat serà a Barcelona “atendiendo a la representación de esta plaza en el negocio y porque se preveía ya que Barcelona sería el mercado preferido para sus valores” (Memòria del 1877). Al Comitè de Madrid, se li encarreguen les relacions amb el govern, mentre la Junta Delegada a l’Havana és responsable del control i l’administració de la duana. El capital estarà constituït per 30 000 accions de 2 500 pessetes cadascuna.

L’home fort del banc serà Antoni López i López, el santanderí resident a Barcelona des del 1856 (vegeu Francesc Cabana, La burgesia catalana, pàg. 65-70), que havia passat vint anys a Cuba, on havia fet fortuna. Antoni López actuava el 1876 a Barcelona a través d’una societat de transports marítims, que es deia A. López i Companyia i que tenia des del 1859 la concessió de la línia de vapors correu entre la Península i les illes de Cuba i Puerto Rico.

Banc Hispano-Colonial: accionistes fundadors (1876).

Entre els subscriptors barcelonins cal destacar la presència del Crèdit Mercantil, un banc participat per Antoni López, i de dos altres bancs —el Banc de Barcelona i la Catalana General de Crèdit—. Els dos primers accionistes individuals del grup català seran Evarist Arnús —corredor de comerç— i Manuel Girona —banquer—. Però també hi ha “americanos” com Francesc Gumà; industrials com els germans Muntadas i Campeny o Ferrer i Vidal; comerciants i naviliers com Fills de Roig i Rom, Plandolit i Companyia, o Joan Jover i Serra.

Antoni López posarà com a director gerent del banc —des del 1877— el seu amic Pedro Sotolongo i Alcántara, amb qui havia treballat a Cuba i que formarà part també del Consell de la Companyia Transatlàntica. El primer Consell d’Administració (1876) era:

• President –  Antoni López i López
• Vicepresident –  Manuel Girona i Agrafel
• Vocals –  Josep Maria Serra i Muñoz; Joan Jover i Serra; Josep P. Taltavull i Garcia; Ferran Puig i Gibert; Isidor Pons i Roura; Josep Ferrer i Vidal; Ramon Estruch i Ferrer; Eusebi Güell i Bacigalupi; Jaume Girona i Agrafel; Antonio Vinent i Vives, marquès de Vinent; José de Salamanca, marquès de Salamanca; Josep Campo, marquès del Campo; Rafael Cabezas i Montemayor; Francisco Sepúlveda i Ramon; Carlos de Eizaguirre; Manuel Calvo i Aguirre
• Secretari –  Arístides de Artiñano i Zuricalday
• Gerent –  Pedro de Sotolongo i Alcántara

Lletra de canvi del Banco de Castilla.

A Madrid hi ha un sol accionista, el Banco de Castilla, un banc del qual fou promotor Jaume Girona, germà de Manuel, resident a la capital de l’estat. Ell i els altres dos directors del banc —Vinent i Cabezas— formaran part del Consell.

La subscripció dels cubans es recull a quatre ciutats de l’illa: l’Havana, Matanzas, Cárdenas i Sagua La Grande. A. López i Cia, així com el gerent i amic d’Antoni López, Pedro Sotolongo, fan la seva subscripció des de l’Havana i Sagua la Grande, respectivament. Hi trobem nombrosos noms catalans, establerts a l’illa, com Baró, Moré, Guardiola, Rosell, Conill, Moll, Gassol, Abellí o Sagrera.

La participació d’Antoni López no és majoritària, però li dóna el control del banc, ja que té directament el 14,5% del capital i ha anat a buscar personalment una bona part dels accionistes. No hi va haver aportacions petites, una prova que les accions van anar buscades i només van ser ofertes a persones del radi d’acció dels promotors.

Un bon negoci (1876-1880)

El 1876 hi havia guerra a Cuba. Feia vuit anys que durava i era font de beneficis per a Antoni López. El mateix 1876 els seus vaixells portaran a l’illa 25 000 soldats espanyols, atenent una petició urgent del govern. Durant els deu anys que durà el conflicte (1868-78), més de 200 000 soldats espanyols passaren cap a la colònia; majoritàriament amb vaixells de l’empresari santanderí. Tot i que Antoni López i, després, la Companyia Transatlàntica presenten aquest transport de tropes com una prova del seu esperit patriòtic, ningú no pot posar en dubte que el transport es feia amb un bon marge de benefici per a l’empresa.

Lletra de canvi de l’empresa cubana Moré, Ajuria y Compañía.

Lletra de canvi de Julián de Zulueta, un conegut negrer i accionista cubà del Banc.

L’emprèstit li permetrà d’entrar en un altre sector productiu al marge del transport marítim, el sector financer. Tenia els seus riscos, atesa la situació de la Hisenda espanyola, però la garantia de les rendes de la duana de Cuba era més que suficient, sempre que Espanya no perdés la guerra i la Hisenda espanyola s’ensorrés del tot. La situació de risc permeté a López i als seus negociadors imposar unes condicions molt favorables als financers a l’hora de negociar l’emprèstit. Després, el 1878, quan el general Martínez Campos signà amb els cubans la pau de Zanjón, la situació financera de la Hisenda espanyola es redreçà i afavorí una recuperació de la Borsa i de la confiança dels inversors, que acabarà amb la coneguda Febre d’Or del 1880 i 1881.

Recaptació de la duana de Cuba (en milers de pessetes), 1877-1879.

El Banc Hispano-Colonial aportarà fins a 25 milions de duros —125 milions de pessetes— al Tresor de Cuba, i en rebé en canvi uns pagarés. El lliurament es va fer esglaonadament. El personal del Banc es va fer càrrec de l’administració de les duanes cubanes “para alcanzar la más completa pureza en aquella administración” (Memòria del 1877), o sigui per fer fora la corrupció i per evitar el contraban. Els ingressos duaners resultaren sempre clarament superiors als previstos en el contracte inicial, de manera que el Banc Hispano-Colonial afegirà als seus ingressos ordinaris, del 40 al 50% dels excedents de la duana sobre la previsió, d’acord amb el contracte.

L’evolució del banc

El capital del banc era de 75 milions de pessetes, però no quedà totalment desemborsat fins el 1878.

Banc Hispano-Colonial, 1877-1880. De dalt a baix, beneficis (en pessetes), cotització a Borsa (fi d’any) i recursos i crèdit (en milers de pessetes).

Per completar el crèdit al qual s’havia compromès, el banc es va endeutar: emeté obligacions —al 6% d’interès— i concertà dues operacions de crèdit: una per 6 milions de pessetes amb el duc de Santoña i una altra de 15 milions amb la Banque de Paris et des Pays Bas, de curta durada.

El banc pagarà als seus accionistes, en forma de dividend, el 8% sobre el capital desemborsat durant els tres primers exercicis —1877, 1878 i 1879— i el 12% el 1880. Aquest darrer any s’hi afegí un 2% més de premi a l’accionista.

La rescissió del contracte

Amb la pau de Zanjón a Cuba i la confiança recuperada per part de l’inversor, el govern espanyol es plantejarà la rescissió del contracte amb el Banc Hispano-Colonial, que era humiliant per a un govern sobirà, des del moment que una empresa privada controlava les entrades de la duana d’una colònia. El contracte inicial preveia aquesta possibilitat a partir del cinquè any, amb una penalitat del 10% sobre el deute per pagar, però la petició es feia abans d’hora. El govern es proposa substituir el crèdit per una emissió de títols hipotecaris —amb un interès més baix que el que pagava pel crèdit—, que han de ser subscrits pel públic. Iniciades les converses amb els dirigents del banc i un cop la Junta d’accionistes donà el vistiplau —6 de març de 1879 i 3 de gener de 1880—, el contracte fou rescindit el 12 de juny de 1880.

El Banc Hispano-Colonial demanarà i obtindrà, com a compensació per la rescissió del contracte abans del termini establert, que l’emprèstit públic que substituirà el seu crèdit sigui canalitzat a través d’ell, de manera que pugui obtenir tots els beneficis derivats de la subscripció. Es tracta d’una emissió per un import de 375 milions de pessetes de bitllets hipotecaris per compte del Tresor de l’Illa de Cuba, amb un venciment a vint anys i un interès del 6%. Els bitllets seran de 500 pessetes, equivalents a 500 francs francesos o a 20 lliures esterlines, ja que es preveia que serien col·locats internacionalment. Els bitllets se subscriuran al 83% del seu valor nominal i el seu import es desemborsarà en el termini d’un any. Una part de l’import es destinarà a la cancel·lació del crèdit amb l’Hispano-Colonial, i també el d’una emissió d’obligacions cubanes del 1878, i la resta a altres deutes pendents.

La subscripció de bitllets hipotecaris, realitzada el 1880, fou un èxit extraordinari. S’oferiren 520 000 bitllets i la demanda fou d’1 356 667 bitllets, de manera que només es va poder atendre el 38,36% de les peticions rebudes. A Madrid, la subscripció anà a càrrec del Banco de Castilla —accionista del Banc Hispano-Colonial— i del Banc Hipotecari d’Espanya, participat pels francesos del Crèdit Mobiliari Espanyol.

El banc de negocis: un procés de decadència (1881-1905)

La conversió

Entrada de les primeres oficines del Banc Hispano-Colonial (Banco Hispano-Colonial. Fundado en 1876, Barcelona 1941). El 1880 deixa de ser un banc colonial i es converteix en un banc de negocis.

El Banc Colonial creat per finançar el govern espanyol en la seva lluita contra els independentistes cubans, perd la raó de ser i s’ha de reconvertir. La rescissió del contracte amb el govern li dóna un negoci rendible, el de l’administració de l’emissió dels bitllets hipotecaris, però no li resol el que ha de fer amb els seus importants recursos. Triarà, aleshores, la fórmula del banc de negocis o d’inversions, adoptada pels nombrosos bancs creats amb motiu de la Febre d’Or (1880-81).

Una Junta general extraordinària d’accionistes, celebrada el 25 d’octubre de 1880 aprovà l’acord de rescissió del contracte amb el govern i la reorganització de la societat. Els nous estatuts preveien el manteniment del banc, però ara com a entitat ordinària de crèdit, amb seu a Barcelona. “Con su capital íntegro; con todo el crédito que pudiera desear en los mercados de Europa; formada ya una respetable clientela local y exterior, pocas Sociedades pueden emprender nueva marcha en circunstancias más ventajosas y favorables... Desligada hoy del contrato de 1876 puede dedicar su capital y su actividad a toda clase de operaciones.” (Memòria de la Junta del 25 d’octubre de 1880.)

La importància dels fons propis del banc, que superaven en capital nominal els del Banc d’Espanya, farà que alguna premsa de Madrid demani el trasllat del domicili social a la capital de l’estat, amb gran indignació de la de Barcelona, “cuando la importancia mercantil y financiera de Barcelona y sus directas relaciones con las Antillas son por si solo motivos bastantes para que continúen en nuestra capital” (“Diario de Barcelona” en resposta a un article, publicat a “La Época”, de Madrid, novembre del 1880, pàgs. 12 958 i 12 959). El banc no s’ho va plantejar mai oficialment.

La conjuntura, els homes i l’organització

El Banc Hispano-Colonial serà administrat pel mateix Consell que havia tingut fins aleshores, per una Comissió executiva formada per consellers, i pel mateix director gerent. El 1885, la Junta d’accionistes acordà fer coincidir els seus exercicis amb l’any natural, ja que fins aleshores es tancaven el 31 d’octubre de cada any.

Antoni López, que el 1878 va rebre el títol de marquès de Comillas, presidirà el banc fins a la seva mort el 16 de gener de 1883. El 1881 havia incorporat el seu fill, Claudi López i Bru, al Consell d’Administració, i aquest el substituirà en la presidència, amb naturalitat, perquè era el principal accionista. Claudi tenia vint-i-vuit anys quan va ser-ne nomenat.

La necessària conversió del Banc Hispano-Colonial, unida a l’eufòria desvetllada per la Febre d’Or, donaran l’oportunitat a Antoni López per a posar en marxa dues grans iniciatives: la Companyia Transatlàntica i la Companyia General de Tabacs de Filipines. Totes dues en forma de societat anònima i comptant amb el suport financer que li dóna el mercat de capitals barceloní. Tabacs de Filipines tindrà participació del Banc Hispano-Colonial, i aquest possiblement també de la Companyia Transatlàntica, tot i que la documentació oficial del banc no l’esmenta mai.

El 1889, Pedro de Sotolongo, director gerent des del 1877, serà nomenat conseller, un càrrec que farà compatible amb la gerència, fins a la seva mort el 1899. Ell va ser l’home fort en l’àmbit executiu, des de la desaparició d’Antoni López. Quan va morir era conseller en representació del banc a Tabacs de Filipines, als Ferrocarriles del Norte de España, a la Societat Hullera Espanyola, i a la Companyia Transatlàntica.

Banc Hispano-Colonial. Reducció de capital (en milions de pessetes), 1885-1905.

Els últims anys del segle XIX no són bons per als negocis. I el banc comença el 1885 a reduir el capital. Les seves Memòries són poc engrescadores: “La crisis que hace tres años pesa sobre todos los mercados” (1885), “constante paralización de negocios” (1887), “paralización comercial y falta de negocios” (1888). Amb aquesta visió, el banc no es mou. El 1889 una revista es queixarà de la seva actitud passiva: “Sería de desear que una Sociedad de esta importancia, administrada por financiero de tanta iniciativa y talento como el Sr. Sotolongo, tomara mayor participación en la vida económica nacional, lo mismo de la Península que de las Antillas.” (“El Economista”, 9 de febrer de 1889). Però les queixes continuen a les Memòries: “falta de actividad”, “situación difícil y laboriosa” (1891), “año estéril de resultados para todo el comercio” (1892), “paralización en los negocios y abundancia de recursos inactivos” (1893), “la carencia de negocios ha sido casi absoluta” (1894).

El 1895 torna a esclatar la guerra a Cuba, “aumentando la desconfianza en perjuicio de los negocios” (Memòria del 1895). Aquesta vegada el conflicte acabarà amb la independència de les darreres colònies espanyoles i, si bé per a la Transatlàntica tornaran a ser bons anys, gràcies al transport de tropes que realitzarà, per al Banc Hispano-Colonial suposa un fet que afecta les seves arrels i el seu nom, però sobretot la seva cartera de valors. “Las desgracias de la Patria, que tan hondamente afligen a los buenos españoles, influyendo en todos los ramos de la riqueza pública, han hecho sentir sus tristes efectos con mayor intensidad en los valores coloniales en que está tan interesado este Banco por razon de la índole de sus operaciones.” (Memòria del 1898.)

Manuel Girona, primer vicepresident del Banc Hispano-Colonial (Banco Hispano-Colonial. Fundado en 1876, Barcelona 1941).

El banc es plantejarà seriosament la seva liquidació, quan el 1901 es cancel·lin els títols del deute públic colonial i es queda sense aquest servei, que li donava uns bons ingressos. Els 75 milions de capital fundacional havien quedat reduïts a 15,3 milions el 1901. A la Junta d’Accionistes, que se celebrà el mes de gener del 1902 es va comprovar que el Consell d’Administració i la Junta mateixa estaven dividits a l’hora de parlar sobre el seu futur. Manuel Girona, vicepresident del Colonial i president del Banc de Barcelona, capitanejava aquells que creien que era el moment de liquidar una entitat que havia perdut la raó de ser i que estava en bones condicions per fer-ho. Altres, entre els quals hi havia el president, Claudi López i Bru, i Manuel Arnús consideraven que hi havia diferents alternatives vàlides d’inversió que calia buscar.

Dipòsits

El que s’ha dit en aquest apartat del capítol anterior es podria repetir aquí. El Banc Hispano-Colonial no capta dipòsits i els comptes deutors que figuren al passiu del banc són compensats per uns comptes creditors a l’actiu. El seu volum es duplica el 1920, però els administradors ni tan sols ho comenten.

Inversió

Crèdits

La inversió en crèdit figura encara en els balanços, integrada dintre d’un concepte més ample de comptes deutors. Les operacions de crèdit es concentren en les empreses participades o en les institucions o societats amb les quals tenen negocis pendents. El Banc Hispano-Colonial no fa crèdit en el sentit ordinari de la paraula, de la mateixa manera que no capta dipòsits de tercers. Al marge de les operacions de crèdit a les empreses del grup o a les que donen el servei de valors, només trobem el 1918 una participació en el pool bancari que concedí uns emprèstits a favor del govern francès i del dels Estats Units d’Amèrica.

El servei de valors es pot valorar com un crèdit, ja que normalment l’inclou, bé en forma d’avançament amb motiu d’un llançament d’una emissió de bons o d’obligacions, bé en forma de subscripció d’una emissió assegurada. Per la seva importància, destaquem el servei a l’Ajuntament de Barcelona i el de la Reforma Interior de la capital catalana.

A continuació figura la llista d'empreses o institucions a les quals el Banc Hispano-Colonial facilita el servei de valors:

• Ajuntament de Barcelona
• Sociedad Española de Construcción Naval
• Junta d’Obres dels Ports de Melilla i Las Chafarinas
• Companyia Transatlàntica
• Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland
• Hotel Ritz, de Madrid
• Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España
• Compañía General de Ferrocarriles Vasco-Asturiana
• Compañía de los Ferrocarriles Andaluces
• Companyia General de Tramvies
• Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y a Alicante
• Ferrocarril Metropolitano, de Madrid
• SA de Tramvies de Barcelona a Sant Andreu i Extensions
• La Alcoholera Española
• Companyia Barcelonesa d’Electricitat
• Catalana de Gas i Electricitat
• Mancomunitat de Catalunya
• Barcelona Traction, Light & Power

El servei de Tresoreria de l’Ajuntament de Barcelona

El Contracte General de Tresoreria, Conversió de Deute i nou Emprèstit va entrar en vigor l’1 de juliol de 1906, després d’un any de converses amb l’Ajuntament. Bàsicament es tracta del mateix servei que havia fet amb el Tresor de Cuba i de les Filipines: porta els comptes de l’Ajuntament, li obre línies de crèdit, li administra el deute municipal i es responsabilitza de col·locar les noves emissions de títols que li puguin fer falta.

La Reforma Interior de Barcelona

La reforma del nucli antic era un vell projecte municipal. Àngel Baixeras, primer personalment i després mitjançant el Banc Universal (vegeu el capítol dedicat a aquest banc), va aconseguir que el mes de juliol del 1889 l’Ajuntament aprovés el seu projecte i el govern espanyol hi donés el vistiplau. Però va quedar aturat per problemes jurídics i administratius. Una llei del 1904 va aplanar el camí, quan donà més agilitat i sobretot més seguretat al procediment d’expropiació forçosa que s’imposava per a tirar endavant. L’Ajuntament tornà a empènyer el projecte, amb el nomenament d’una Comissió especial, primer, i d’una Ponència de Reforma, després. El municipi es proposava “abrir en el seno de la vetusta población antigua las nuevas vías que han de traer a la vieja Barcelona los aires de las modernas ciudades” (de l’acord del 28 de desembre de 1905).

El projecte Baixeras, que aplicava el pla d’Ildefons Cerdà, volia construir tres grans vies a través de la Barcelona vella: la que serà la Via Laietana —Gran Via A—, una altra —paralel·la—, des de la plaça de la Universitat fins a les Drassanes —Gran Via B—, i una tercera de transversal, que aniria des de l’actual passeig de Lluís Companys-carrer del Comerç, fins a la ronda de Sant Pau —Gran Via C—. La primera es construirà, i també una part de la tercera —avinguda de la Catedral i avinguda de Francesc Cambó—. La segona no passarà del projecte.

L’Ajuntament barceloní havia tingut, feia poc, seriosos problemes amb motiu de la concessió del gas municipal a una empresa privada. Els regidors Francesc Cambó i Jaume Carner, que foren els qui van posar en evidència maniobres de corrupció, en què estaven implicats altres regidors, van insistir ara en una obra neta i oberta a tothom. Un projecte com el de la Reforma Interior requeria una informació completa sobre les negociacions i els contractes signats. El resultat serà la publicació de la Reforma Interior de Barcelona. Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial, editat per l’Ajuntament el 1907, quan era alcalde Domingo J. Sanllehy, casat amb una filla del banquer Manuel Girona.

La Ponència de Reforma, de la qual formava part l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch, trià el Banc Hispano-Colonial com a interlocutor, després d’haver tingut contactes amb diverses entitats bancàries sobre aquesta qüestió. Ja era el banc vinculat al municipi pel Contracte de Tresoreria i d’Unificació del Deute. Les converses foren llargues i difícils, però finalment s’arribà a un acord, que fou convalidat pel ple de l’Ajuntament. El contracte de Reforma Interior de Barcelona s’escripturà el 14 d’octubre de 1907.

En la seva qualitat de gestor, banquer i contractista, el banc s’obligava a la “tramitación de los expedientes —d’expropiació—, desde el replanteo para la necesidad de la ocupación, hasta la venta de los locales sobrantes, el derribo de los edificios que radiquen en la zona de la Reforma, la explanación de los terrenos, construcción de alcantarillado, empedrado y demás obras de urbanización y, finalmente, el servicio de Tesorería de la Reforma, emisión de empréstitos y apertura de cuentas de crédito” (Reforma Interior de Barcelona, 1907).

Dues imatges de les obres per a la construcció de la Via Laietana de Barcelona (Ilustració Catalana, 1911).

L’Ajuntament aprovarà un pressupost extraordinari de 269 993 845 pessetes i l’emissió gradual de 269 994 títols del deute municipal —que s’anomenaran Bons de la Reforma—, a mesura que avancés l’obra. Per a fer-la, el banc disposarà del suport de l’empresa Foment d’Obres i Construccions SA, com a subcontractista, que tenia l’experiència i el personal adequat. Començaran a treballar en l’anomenada Gran Via A —l’actual Via Laietana—, que semblava la més urgent i la més fàcil de realitzar. Trobaran molts problemes. Especialment, per l’actitud dels propietaris, que “se niegan a toda inteligencia amistosa” (Memòria del 1908).

L’obertura de la Via s’acabà el 1913, però quedava encara molta feina per fer: la construcció del clavegueram i la línia del metro. “Mas vino la guerra europea a frustrar todos los propósitos.” (Memòria del 1914.) L’Ajuntament pressupostava anualment les despeses previsibles i encarregava al banc l’emissió dels Bons de Reforma necessaris per al finançament, dintre del pressupost general. La guerra europea entorpí la col·locació dels bons i les obres es paralitzaran durant dos anys.

Construcció i obres públiques

La construcció immobiliària i la d’obres públiques es converteixen en activitats ordinàries del banc. La primera obra pública és per a la instal·lació d’una doble via entre Terrassa i Sant Andreu per contracte amb la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (1906).

De la mà de la Companyia Transatlàntica, el 1907 participarà en la construcció dels ports de Melilla i Las Chafarinas. A la Memòria del 1908 el lector s’assabenta per primera vegada que “como sabéis, posee el Banco en las inmediaciones de Les Corts de Sarrià, una importante extensión de terreno” (Memòria del 1908). Hem d’anar a altres fonts per assabentar-nos que el 1906 el Banc Hispano-Colonial havia comprat uns 100 000 metres quadrats de terreny, en el que ja era el barri de les Corts, a la família Vinyals, uns terrenys prop de l’actual Diagonal. En aquell terreny afegirà 20 000 metres més, mentre que el 1915 en va vendre 16 000 a la Diputació de Barcelona, en els quals aquesta construiria la Casa Provincial de Maternitat i d’Expòsits (vegeu 50 anys d’Immobiliària Colonial SA, Barcelona 1996, pàgs. 41-42).

També tenien terrenys urbans i urbanitzables a Madrid, procedents del dissolt Crédito General de Ferrocarriles. El 1910 en vendran alguns i el 1911 compraran els que eren del seu antic soci, el Crédito Mobiliario de España.

Les obres de la Reforma Interior els donaran noves oportunitats. El govern espanyol decidí la construcció de la central barcelonina de l’oficina de Correus a l’inici de la nova Via Laietana i l’encarregaran al banc. La seva construcció estarà molt afectada per les vagues i locauts, que s’inicien el 1917, de manera que al final d’aquest període, l’edifici encara no està acabat. El 1911 decidiren concórrer a la subhasta de terrenys expropiats de la Gran Via A per a edificar-hi pel seu compte dues cases.

Foment d’Obres i Construccions SA guanyà el 1913 les obres del que anomenen sanejament del subsòl de Madrid i que consisteix en la construcció del clavegueram de la capital. El banc hi tindrà una important participació, cedida per l’empresa constructora.

El 1920 el banc inicià l’edificació de cases barates i contractà amb l’Ajuntament la “tan deseada obra de prolongación de la calle de Balmes, de nuestro Ensanche, desde la de Travesera —de Gràcia—” (Memòria del 1920).

Participacions

Banc Hispano-Colonial. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1906-1920.

El 1908 el banc es presentarà, formant part d’un grup, al concurs obert pel govern espanyol per a la construcció de la nova esquadra espanyola, en bona part ensorrada durant la desgraciada guerra amb els Estats Units. Guanyaren el concurs i es constituí la Sociedad Española de Construcción Naval, amb domicili a Madrid i un capital de 10 milions de pessetes. Tres d’aquests milions foren subscrits pel grup català, en el qual hi havia l’Hispano-Colonial conjuntament amb el Banc de Barcelona, Crèdit Mercantil, La Maquinista Terrestre i Marítima i M. Arnús i Companyia. Quatre milions quedaren en mans de les empreses britàniques Vickers, Armstrong i Brown, que eren les que aportaven la tècnica de les armes i dels blindatges, i els altres 3 milions foren subscrits per un grup bàsicament basc. La societat treballarà els primers anys a les drassanes de Ferrol i de Cartagena, cedides per l’estat. El 1913 la societat lliurava el cuirassat España i el 1914 el Jaume I. Aquest any comprava a la Companyia Transatlàntica les drassanes que tenia a Matagorda (Cadis) i començava la construcció de les de Sestao. A la construcció de vaixells s’hi afegia la de material de guerra a La Carraca. La forta demanda de vaixells mercants, impulsada per la neutralitat espanyola en la guerra europea farà que l’empresa treballi també per a empreses privades i entri en el sector siderúrgic.

Fullet de subscripció d’obligacions de la Compañía Franco-Española del Ferrocarril de Tánger a Fez, 1925.

També el 1908, el Banc Hispano-Colonial intervindrà en els negocis nord-africans en els quals estava interessada la Companyia Transatlàntica: la Compañía de Electricidad de Tánger —una tèrmica, que cremava carbó— i l’explotació del mineral de ferro del que seran les Mines del Rif.

El 1914 es constituí la Compañía General Española de África en la qual participà el Banc “respondiendo a una invitación del Gobierno de S.M.” (Memòria del 1914), amb un capital de 10 milions de pessetes.

Al mateix temps es constituïa al Marroc francès la Compagnie Generale du Maroc. Totes dues empreses, en la proporció del 40 i del 60% respectivament, subscriuran la totalitat del capital de la Compañía Franco-Española del Ferrocarril de Tánger a Fez, que tindrà la concessió d’aquesta línia. El govern espanyol garantia als seus accionistes un dividend del 6% sobre els capitals aportats, fins que no es posés en marxa la línia.

També participaran el 1909 en la constitució de l’empresa encarregada de l’Hotel Ritz de Madrid, després d’un intent fracassat d’entrar en l’empresa propietària del Gran Hotel Colón, de Barcelona.

Títol de la Sociedad Hullera Española, del grup Comillas.

El mateix 1909 es constituí, conjuntament amb la Hullera Española —del grup Comillas—, el Banc de Barcelona i el Crèdit Mercantil, la Carbonera Española, que es proposava explotar l’hulla d’Orbó (Palència), propera a la de Barruelo, propietat de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, que devia ser la principal consumidora de carbó. L’any 1919 anuncien l’estudi d’uns “al parecer, ricos yacimientos de lignitos en el término de Alhama, de Murcia” (Memòria del 1919), conjuntament amb el grup de la Transatlàntica, el grup Comillas i el Banc de Barcelona.

El 1914 van promoure la creació de la Companyia General de Magatzems de Dipòsits, que va començar a actuar amb un contracte amb la Sociedad General Azucarera. Tenia magatzems a Barcelona i a Terrassa. I el 1919 participen en la constitució del Banc de Crèdit Industrial.

El 1920 anuncien la seva presència “en el sindicato... para la adquisición del negocio de abastecimiento de agua destinado a los servicios públicos de nuestra ciudad” i en la societat civil del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, que ja té la concessió de la línia principal del metro, conjuntament amb Ferrocarrils de Catalunya, Tramvies de Barcelona, Arnús-Garí i Banco de Vizcaya, que aviat es convertirà en societat anònima.

La transformació en banc comercial i l’acord amb el Banco Central (1921-1936)

Els darrers anys d’un model bancari

La proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera (1923) no afectarà gens les activitats del banc. Tot al contrari, ja que es mantenen les bones relacions amb l’Ajuntament de Barcelona i amb les autoritats espanyoles. La conjuntura econòmica relativament favorable permetrà el manteniment del seu model bancari: banc d’inversions i d’obres públiques i servei de valors. Els dos nous presidents que tindrà el banc, fins el 1931, encaixen plenament en la tradició del vell Hispano-Colonial.

Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas i segon president del Banc, morí el 1925. El seu successor serà Robert Robert, comte de Torroella de Montgrí, un títol que li concedí Alfons XIII el 1907. El seu pare, Agustí Robert, havia estat un dels homes de confiança d’Antoni López, i havia fet una fortuna, que el seu fill augmentà per matrimoni. Va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona (1913-14), on només deixà el rastre d’un home malalt i molt ocupat pels seus negocis. El 1925 era un dels grans capitalistes d’Espanya, amb molts diners, molts títols i molts càrrecs. Però es tractava d’un personatge gris. Sota la seva presidència, el banc celebrà el 1926 els seus primers 50 anys d’existència regalant als accionistes cinc pessetes per cada títol de l’empresa, lliures d’impostos (el 2,3% sobre el capital). Quan va morir, el 20 de juliol de 1929, la presidència va recaure en Joan Antoni Güell i López, comte de Güell i marquès de Comillas, mentre la vicepresidència —vacant des de feia anys— era ocupada per Ignasi Coll i Portabella.

Joan Antoni Güell era nét d’Antoni López i nebot de Claudi López. També ocupava la presidència de la Companyia Transatlàntica, l’empresa emblemàtica de la família, que ara entrava en una etapa de tancament de línies. Ell va ser qui cedí els terrenys per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes, que pertanyien a la família Güell, en una operació lligada a la prolongació de la Diagonal, que donà una bona plusvàlua a la resta de terrenys que els quedaven (vegeu Lluís Permanyer, Biografia de la Diagonal, La Campana, 1996). El 26 de febrer de 1930 fou nomenat alcalde de Barcelona, el darrer de la monarquia. Per aquest motiu, dimití els seus càrrecs a l’Hispano-Colonial.

El 1922 s’incorporà al Consell com a vocal Lluís Ferrer-Vidal i Soler, el president de la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Altres consellers, vinculats a les famílies fundadores i nomenats aquests anys, són Lluís Girona i Fernández-Maqueiria (1925) i Eusebio López i Díaz de Quijano, marquès de Lamadrid (1928).

Seu central de la Companyia General de Tabacs de Filipines a la rambla de Barcelona (Compañía General de Tabacos de Filipinas, 1963). L’Hispano-Colonial té una important participació en la Companyia General de Tabacs de Filipines.

El principal càrrec executiu del banc recaurà en Eduard Buxaderas de la Cantera, que el 1925 fou nomenat vicegerent i el 1926 gerent del banc. Buxaderas, que arribarà a la presidència, treballava a l’empresa des del 1907 i havia estat la mà dreta de Claudi López i Bru. Amb ell al capdavant, el banc inicià aleshores una relació estreta amb el Banc de Catalunya, de tal manera que els dos bancs coincidiran en totes les grans operacions. La iniciativa en cada cas era del Banc de Catalunya, i l’Hispano-Colonial anava a remolc. La cartera de valors agafa més gruix i confirma la seva naturalesa de banc de negocis.

El domicili social del banc es va mantenir a la seu tradicional de la Rambla —rambla dels Estudis, núm. 1— que compartia amb la Companyia General de Tabacs de Filipines —propietària de l’edifici des del 1930— i altres empreses del grup.

La necessitat d’un canvi i l’acord amb el Banco Central

Ignasi Coll i Portabella ocuparà la presidència del banc, primer de manera accidental el 1930, i després de manera plena des del 1931. Havia nascut a Sevilla el 1856, de pares catalans. Va establir, primer, un negoci de llanes, però aviat diversificà les activitats. El 1930 era el president de la cervesera SA Damm. Amb la proclamació de la República el mes d’abril del 1931, Ignasi Coll, membre de la nova burgesia catalana, resultava més adequat per a presidir el banc, que no pas els seus companys del Consell, carregats de títols nobiliaris i grandeses d’Espanya. Era el primer president que no tenia cap relació amb el grup fundador. El nomenament el 1931, com a conseller, de Vicenç Montal i Cornelles, un industrial de la pell i exconseller del Banco Central (1926-30) té el mateix caràcter de canvi i és en la mateixa línia.

En la primera Junta d’Accionistes que se celebra un cop instaurada la República, el Consell fa constar que “el Banco en los largos años de su actuación se ha significado siempre por su firme y respetuosa adhesión al régimen constituído” (Memòria del 1931). No obstant això, la incomoditat és evident i es va agreujant, perquè no es tracta tan sols del nou règim polític i de la seva política social, sinó també d’una conjuntura econòmica europea força negativa.

El 1931 serà un any francament dolent: arriben a Europa les conseqüències de la gran depressió americana, iniciada als Estats Units el 1929; les empreses del grup pateixen les conseqüències de la conjuntura i la Borsa comença a baixar. Hi ha moviment de tropes als rengles dels bancs catalans, que no se senten segurs. La confirmació d’aquest moviment serà la compra al començament del 1931, de la majoria de les accions de la Banca Arnús, en mans de la banca francesa Bauer Marchal, successors de Perier et Compagnie. L’operació és encapçalada pel Banc de Catalunya i hi participen el Banc Hispano-Colonial i la Banca López Bru, de la família Comillas. Ignasi Coll ocuparà la presidència de la Banca Arnús, i Eduard Buxaderas serà conseller i membre del seu Comitè de Direcció. La Memòria de l’Hispano-Colonial explica l’operació en el marc d’una estratègia destinada a “nacionalizar las acciones representativas de la mayoría del capital de la Banca Arnús” (Memòria del 1931), però no fa cap referència al Banc de Catalunya, líder de l’operació, que ha fet suspensió de pagaments al juliol del 1931, uns quants mesos més tard de la compra de la Banca Arnús i uns quants abans de la publicació de l’esmentada Memòria. L’operació Banca Arnús, però, no estava consolidada, ja que la compra s’havia convingut a pagar en diversos terminis i aquests encara no havien vençut.

“Nuestra labor en 1931 puede resumirse en este programa: la seguridad del capital social.” (Memòria del 1931.) La situació no permet alegries. Però el 1932 serà pitjor i el banc es va veure obligat a cancel·lar una bona part de les seves reserves per cobrir les pèrdues de la cartera de valors. Ara l’objectiu declarat és “la liquidación de posiciones tomadas en negocios de porvenir lejano, [...] la desinmobilización de inversiones, mediante la cancelación parcial y paulatina de los créditos concedidos por el Banco y la supresión casi absoluta de nuevas inversiones” (Memòria del 1932). El desànim és evident. Per primera vegada a la seva història, el banc ha deixat de repartir dividend durant dos anys seguits.

És en aquest marc polític i econòmic que cal veure els canvis que es produiran. El 1932 la premsa es fa ressò d’una possible concentració bancària a Catalunya en la qual participarien el Banc Hispano-Colonial, la Banca Arnús, la Banca Marsans i el Banc Comercial de Barcelona. És molt possible que hi haguessin converses en aquest sentit, de la mateixa manera que sembla que el Banc Hispano-Colonial intentà absorbir pel seu compte la Banca Arnús el 1933. Però aquí toparà amb l’incompliment del Banc de Catalunya que no ha atès els pagaments en els terminis previstos a l’hora de la compra del paquet d’accions majoritari. Les seves accions de la Banca Arnús són retingudes, en garantia, per la Banque de France.

Anunci publicat a L’Autonomista, Girona 1934.

La situació es resoldrà el 1934. El 9 de juny d’aquest any, el Consell informa els accionistes, reunits en Junta extraordinària, que el banc ha arribat a un acord amb el Banco Central i que es transformarà en banc comercial. Un banc comercial és tot el contrari d’un banc de negocis i d’inversions, com era l’Hispano-Colonial. Significa captar dipòsits de tercers a través d’una xarxa de sucursals, per invertir-los en operacions de descompte comercial i de crèdit a curt termini. La transformació del banc queda facilitada per l’absorció de les sucursals que tenia el Banco Central a Catalunya. Però el preu de la xarxa es paga amb accions del mateix banc, equivalents al 16,25% del seu capital. Des d’ara el Central tindrà tres representants al Consell: el seu president, Luis de la Peña y Braña, el seu director general, Antonio de P. Sasía, i Justino Bernad Valenzuela. Els vells consellers del Colonial van dimitir “por razones de delicadeza, que hemos debido respetar aún no compartiéndolas” (Memòria del 1934). Deixen el Consell Lluís Ferrer-Vidal i Soler, Juan Antonio Gamazo y Abarca, comte de Gamazo, Carles Sanllehy i Girona, marquès de Caldes de Montbui, i Joaquim de Robert i de Carles, segon comte de Torroella de Montgrí. També va dimitir, però aquest oficialment per raons de salut, el marquès de Castelldosrius, Carles de Sentmenat i Sentmenat. El Consell es posa a to amb el règim republicà.

El Banco Central, accionista (1934-1936)

Lletra de canvi cedida al Banc Hispano-Colonial, 1934. El 1934 el Banc Hispano-Colonial es transformà en banc comercial i donà entrada en el seu capital al Banco Central.

El Banco Central s’havia creat el 1919. Els seus promotors havien estat uns bancs de la perifèria espanyola, que volien una entitat pròpia a la capital, per abocar-hi el negoci que generaven al seu voltant. No hi havia capital ni partícips catalans. El banc que tingué la idea —el Crédito de la Unión Minera, de Bilbao— va suspendre pagaments el 1925 i, com a conseqüència, va estar a punt d’ensorrar el Banco Central.

El Central tenia oficina a Barcelona des del 1921. El 1927 obrí una primera sucursal catalana —a Tortosa— i el 1928 prengué el control del Banc de Badalona, que tenia cinc oficines, però sense absorbir-lo. Continuarà la seva expansió per Catalunya i per la resta de l’estat.

El 1930 el seu president era José Calvo Sotelo, que havia estat ministre d’Hisenda, amb Primo de Rivera. En proclamar-se la República, va dimitir ràpidament, per evitar un enfrontament del banc amb el nou govern. Al Banco Central es donaven les dues característiques que motivaran la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya: l’antipatia política dels nous governants per la vinculació del banc al règim anterior, i una baixa liquiditat, deguda a les seves fortes inversions. Cal afegir-hi que les participacions del Banc de Catalunya eren molt més sòlides que les del Banco Central. Però la dimissió de Calvo Sotelo va permetre que el Central continués la seva trajectòria, sense entrebancs polítics.

La seu social del Banc Hispano-Colonial a la rambla dels Estudis, núm. 1, de Barcelona.

El Banco Central tenia el 1934 uns fons propis de 83 milions de pessetes, molt superiors als de l’Hispano-Colonial i uns dipòsits creditors de 328 milions. La seva activitat comercial i la xarxa d’oficines li donaven un bon rendiment. El seu punt flac era la cartera de valors, en la qual hi havia diverses empreses condemnades a la liquidació, amb pèrdues. Precisament, una d’elles era la que unia el Banc de Madrid amb el Colonial: la Compañía General del Corcho, de trista memòria, presidida per Francesc Cambó. Una altra possible relació entre els dos bancs era personal: Vicenç Montal i Cornelles havia estat conseller del Central i ara ho era de l’Hispano-Colonial.

El 1933, el Banco Central inicià una nova etapa d’expansió a Catalunya, en fer-se càrrec d’onze oficines del Banc de Catalunya, en liquidació: cinc agències urbanes a Barcelona —Sant Antoni, Poblenou, Gràcia, Sant Andreu i el Clot— i sis sucursals —Tarragona, Girona, Figueres, Olot, Santa Coloma de Farners i Vilafranca—. El 1934 arribarà a un acord amb l’Hispano-Colonial per a cessar les seves sucursals catalanes, a canvi d’una participació en el capital. El mateix any, el Central es va quedar amb les oficines que el Banco Español del Río de la Plata tenia a Espanya. La del banc argentí a Barcelona va ser cedida a l’Hispano-Colonial, de manera que el Central era només present a Catalunya per la seva sucursal barcelonina.

Tot i que l’acord amb el Central suposa la cessió del 16% del capital del banc, si hem de creure Ignasi Villalonga, el seu president després de la guerra, el Central tenia ja un terç del capital de l’Hispano-Colonial.

El Banc Hispano-Colonial, amb el Central a dins

Distribució d’oficines. 1936.

El banc barceloní inicià una forta expansió, mitjançant l’obertura d’oficines i compra de xarxes ja existents. El 1934 obre nou agències urbanes a Barcelona, una a l’Hospitalet de Llobregat i a Montcada i vint sucursals més a Catalunya. El 1935 “en virtud de inteligencias concertadas con entidades bancarias que cesaron en sus negocios” —Banc de Reus de Préstecs i Descomptes i Banc de Granollers— integra a la seva xarxa les oficines d’aquells dos bancs comarcals. La del primer era especialment important amb més de seixanta sucursals obertes a les comarques tarragonines i a les aragoneses properes, en poblacions vinculades comercialment amb Reus.

El 1935 es nomenà conseller Manuel Portela Valladares, el polític gallec que va ser governador general de Catalunya quan se suspengué l’Estatut d’Autonomia. Però al desembre d’aquell any, Portela fou cap del govern espanyol, i hagué de dimitir.

Inauguració de la sucursal de Sallent, 1936 (Banco Hispano-Colonial, Revista Financiera, núm. 6, 1936).

El 1936, quan esclatà la guerra civil la xarxa del banc era formada per les oficines següents: a Barcelona, la central i dotze agències urbanes; i cent sucursals a Catalunya i Aragó.

Era, per descomptat, el primer banc català. A la Cambra de Compensació de Barcelona figura sempre en tercer lloc per documents compensats, després del Banc d’Espanya i del Banco Hispano Americano.

Fons propis i resultats

El banc té uns bons beneficis durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Els accionistes no es poden queixar. Els dividends no baixen de l’11%. Ho aconsegueixen a còpia de mantenir un capital reduït, del desenvolupament del seu servei de valors i de la cartera de títols. Ara ja no trobem xifres totalment coincidents en el compte de resultats anual, com en anys anteriors, perquè hi ha un moviment important de la cartera de valors. El rendiment d’aquesta cartera és alt i el seu volum augmenta, ja que són nombroses les noves inversions. Aquesta nova cartera de valors obligarà a una ampliació de capital per tal de mantenir l’equilibri entre fons propis i inversions.

La Junta extraordinària d’accionistes, reunida el 25 de gener de 1930, aprovà un augment de capital que suposa pràcticament duplicar-lo, ja que es passa dels 15,3 milions als 30 milions. Les accions en circulació, que eren de 215 pessetes de capital nominal, es converteixen en accions de 250 pessetes per alliberament de 35 pessetes en cadascuna d’elles. Es creen i emeten accions noves de 250 pessetes —48 640 accions—, 28 640 de les quals es posen en circulació al preu de 500 pessetes per títol, o sigui al doble del seu valor nominal. Els antics accionistes poden subscriure-les en la proporció de dues de noves per cinc accions velles, i les altres 20 000 accions queden a la disposició del Consell. L’operació es realitzarà durant el 1931 i “la totalidad de las acciones ofrecidas quedaron suscritas por accionistas del Banco” (Memòria del 1931).

Banc Hispano-Colonial, rendibilitat de l'acció, 1921-1935.

El Banc modifica els seus estatuts, que per primera vegada parlen de la creació de reserves. Una d’elles es diu “Reserva per prima de negociació d’accions”, a la qual s’aplicaran les plusvàlues obtingudes en la col·locació de les noves accions. Una altra és una reserva especial “con las resultas de liquidación de operaciones varias” (art. 35 dels estatuts), de les quals no s’informa. I una reserva ordinària a la qual han d’aplicar entre el 5 i el 10% dels beneficis líquids obtinguts, a partir d’ara. Tant la reserva especial —de 5 milions de pessetes—, com l’alliberament de 35 pessetes a les accions velles —2 497 600 pessetes— no poden ser explicades, si no és per l’existència d’unes reserves amagades, que ara surten a la superfície.

L’any 1931 el canvi és brutal. Els beneficis baixen fortament i el Consell decideix no repartir dividend per primera vegada i aplicar-los a un compte especial, equivalent a una reserva. El 1932 es veuen obligats a “la aplicación íntegra del saldo líquido de la cuenta de Pérdidas y Ganancias del ejercicio de 1932 a la cuenta de Valores en cartera, así como la utilización, para completar tal finalidad, de las cantidades necesarias de nuestros fondos de reserva” (Memòria del 1932). Són gairebé vuit milions de reserves i de beneficis, que es cancel·len per regularitzar la cartera de valors, afectada per la baixa borsària.

El 1933 l’exercici es tancà amb un benefici que permet distribuir un modest dividend del 3%, mentre es prepara la transformació del banc de negocis en banc comercial. Una Junta extraordinària d’accionistes celebrada el 1934 acordarà un augment de 10 milions del capital social, amb l’emissió de 40 000 noves accions de 250 pessetes cadascuna, que seran aplicades de la manera següent:

• 16 000 accions cedides al Banco Central, a canvi de la seva xarxa d’oficines.
• 10 000 més d’ofertes al Banco Central, que les subscriurà, a la par.
• 10 000 d’ofertes als accionistes del banc.
• Les 4 000 accions restants quedaran en cartera.

El resultat serà un capital de 39 milions desemborsats i 11,4 milions de reserves.

Dipòsits

Fins l’any 1922 no es coneixen els dipòsits de tercers en el banc, ja que fins aleshores figuraven inclosos en un compte general de creditors. Aquell any, gràcies als balanços regularitzats que publica el Consell Superior Bancari, sabem que el Banc Hispano-Colonial tenia uns dipòsits de 15,2 milions de pessetes, pràcticament equivalents als seus fons propis. Són comptes corrents a la vista —9,7 milions— i comptes a termini —5,5 milions—. El banc continua essent un banc sense finestretes, que només treballa amb les persones —físiques o individuals— vinculades al grup.

Banc Hispano-Colonial. Saldos de bancs i banquers –creditors–, 1928-1935.

Durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) els dipòsits augmenten fins als 33 milions que té el 1930. Però l’any 1931 el banc perdé més de la meitat dels seus dipòsits. Tot juga en contra: la proclamació de la República, la pèssima conjuntura econòmica, la baixa de la Borsa i les seves estretes relacions amb el Banc de Catalunya, que ha suspès pagaments. L’any 1932 encara és pitjor. El banc compensa aquesta forta sortida de dipòsits amb saldos de bancs (vegeu el quadre), necessaris per a mantenir la seva inversió i una liquiditat adequada. Els recursos de tercers es mantenen, però amb un cost més elevat.

La cessió de les oficines del Banco Central —actiu, passiu i personal— suposarà un fort increment dels dipòsits, que arriben als 82,8 milions al final del 1935.

El servei de valors i les operacions amb l’Ajuntament de Barcelona

El banc estén les seves activitats i participa activament en “casi todas las colocaciones de valores emitidos en el mercado” (Memòria del 1926). Ja no es tracta de servir tan sols les empreses del grup, sinó totes les que interessin. Però el Banc no entra en el cercle dels bancs de valors barcelonins, perquè no és soci del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Això significa que el seu paper és només d’intermediari en la col·locació, que no compra ni especula pel seu compte.

El servei de Tresoreria, que convertia el Banc Hispano-Colonial en l’únic banc de l’Ajuntament barceloní, es mantindrà fins el 1934, quan expira el terme de trenta anys previst en el contracte inicial. L’Ajuntament republicà el denunciarà i procedirà a obrir un concurs per a l’adjudicació dels seus serveis financers. L’Hispano-Colonial no té ganes de brega. Abandona el projecte de presentar-se sol i considera “que ha de intentarse una unanimidad de la banca catalana” (Memòria del 1935). La solució col·lectiva que s’adoptarà serà la presentació d’una única oferta per part del Sindicat de Banquers de Barcelona SA, en el qual l’Hispano-Colonial pren una participació.

El 1921, el procés de la Reforma Interior està “transitoriamente paralizado” per la resistència dels llogaters de les cases afectades a deixar els seus habitatges, en virtut de la nova llei sobre els lloguers. Els problemes es mantenen durant anys i la construcció de la Via Laietana s’allarga d’allò més. Pel que fa a les altres vies previstes, comença la Gran Via C, amb l’enderrocament dels edificis existents, on actualment hi ha la plaça de la Catedral i l’avinguda de Cambó, i tot just es toca el projecte de Gran Via B.

Construcció i obres públiques

Treballs de construcció de la prolongació del carrer de Balmes a Barcelona (Fomento de Obras y Construcciones, Álbum, 1924).

Construcció del clavegueram a Madrid (Fomento de Obras y Construcciones, Álbum, 1924). El Banc Hispano-Colonial col·laborà amb el Foment d’Obres i Construccions en el sector de les obres públiques.

En gairebé totes les obres d’aquest període es manté l’estreta col·laboració amb el Foment d’Obres i Construccions SA, com a subcontractista o com a associat.

L’Ajuntament de Barcelona és el seu principal client. El 1923 contracten amb ell les obres d’urbanització de l’avinguda Diagonal, des del carrer Balmes fins al palau de Pedralbes. El 1927 li van lliurar, provisionalment, l’edifici de Correus, al començament de la Via Laietana, després de llargs anys de construcció i de ser el centre de nombrosos conflictes socials.

Vista aèria de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 (Exposición Internacional de Barcelona, 1929). El 1928, l’ajuntament de Barcelona adjudicà al Foment d’Obres i Construccions les obres d’urbanització de la plaça d’Espanya, amb motiu de l’Exposició Internacional.

El 1928 l’Ajuntament li adjudicà les obres d’urbanització de la plaça d’Espanya i la construcció de quatre hotels a la mateixa plaça. Aquesta vegada, la urgència era fonamental, ja que aquestes obres han d’estar a disposició de la ciutat amb motiu de la inauguració de l’Exposició Internacional del 1929, cosa que es va aconseguir. El 1929 s’acabaren les obres de la prolongació del carrer de Balmes.

El mateix any 1928, a Madrid també finalitzaren les obres de sanejament del subsòl —construcció del clavegueram—, contractades pel Foment d’Obres i Construccions.

Inversió

Crèdits

Fins a la seva conversió en banc comercial, l’Hispano-Colonial manté una cartera de crèdits limitada a les empreses amb les quals treballa o que hi té participació. El 1934 el canvi és substancial, ja que apareix per primera vegada una cartera d’efectes comercials i l’augment que experimenten els crèdits inclou els que troba el banc en les oficines absorbides del Banco Central, del Banc de Granollers i del Banc de Reus.

Societats participades

Títol del Gran Metropolità de Barcelona, SA, 1921. El 1921 el Banc Hispano-Colonial participà en la constitució de la companyia que explotarà la primera línia de metro.

El Banc Hispano-Colonial crea, durant aquests anys, una cartera de valors de gran futur. Fonamentalment, i seguint les iniciatives del Banc de Catalunya de la seva mà, però també per la col·laboració que manté amb la Banca Arnús i amb altres bancs de valors catalans.

La primera participació del període, cronològicament, està relacionada, però, amb les obres de la Reforma Interior de Barcelona. De la mateixa manera que el banc ha construït cases a la nova Via Laietana, participarà també en l’empresa concessionària de la via subterrània, que hi han construït. Així, el 1921 es constituïa a Barcelona la companyia Gran Metropolità de Barcelona SA, que explotaria la primera línia de metro barcelonina. Els promotors foren el Banco de Vizcaya —que també construïa el metro de Madrid—, l’Hispano-Colonial, la SA Arnús-Garí, Tramvies de Barcelona i Ferrocarrils de Catalunya.

Entre el 1925 i el 1927 participà en societats destinades a la nacionalització de serveis públics o d’altres actius en mans de companyies estrangeres, com Tramvies de Barcelona, la Companyia Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon, la Societat de Carburs Metàl·lics i la The West Galicia Railway, Ld. Eren operacions dirigides pels bancs de valors barcelonins com la Banca Arnús i la SA Arnús-Garí.

Banc Hispano-Colonial. Cartera de valors privats, 1922-1935.

Al voltant del 1925 comença la seva intensa relació amb el Banc de Catalunya. El 1927 obtenen la concessió per a constituir la CAMPSA —la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA—. Quan aquesta autolimità l’activitat a la distribució dels carburants, els dos bancs —a través del Crédito Nacional, Peninsular y Americano, una societat holding— crearan la Compañía Española de Petróleos SA —CEPSA— (1929), que comprarà concessions petrolieres a Veneçuela i establirà la primera refineria de petroli a Tenerife.

En el sector immobiliari col·laboren amb el Banc de Catalunya en la creació del “Fomento de la Vivienda Popular SA”, societat a la qual el Patronat de l’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona va adjudicar la construcció de 4 000 habitatges. Seran els blocs Eduard Aunós, Milans del Bosch, Baró de Viver i Ramon Albó. Al marge del Banc de Catalunya, el 1930 participà en la creació de la Compañía Inmobiliaria de España, domiciliada a Madrid, a la qual aporta els terrenys que li queden de la liquidació del Crédito General de Ferrocarriles.

En el sector financer, el banc pren participacions en la Banca Arnús, en el Banc Exterior d’Espanya i en la Banca López Bru SA. Aquesta última “fundada por el inolvidable Marqués de Comillas” (Memòria del 1929) és una operació entre el banc i la família Güell. La participació en el Banc Exterior d’Espanya és conseqüència d’un concurs guanyat pel grup que lidera el Banc de Catalunya (1929).

Banc Hispano-Colonial. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1921-1935.

Altres participacions seran les següents:

• La Compañía General del Corcho SAE, entitat presidida per Francesc Cambó, amb el Banc de Catalunya i el Banc Central. Un projecte molt ambiciós, que fracassarà.
• La Compañía Nacional de Colonización Africana —ALENA— (1929), amb concessions agrícoles i forestals a la Guinea continental espanyola, on explotarà fusta i cafè. Establirà una fàbrica de contraplacats a Barcelona, que el 1932 traspassarà a Manufactures Valencianes d’Okoumé SA.
• La Companyia Valenciana de Millores Urbanes, creada a l’octubre del 1930 amb un contracte amb l’Ajuntament de València per a la recollida d’escombraries i neteja viària.
• La Sociedad Zaragozana de Urbanización y Construcción, de Saragossa, propietària de terrenys a l’Eixample d’aquesta ciutat per a la construcció d’habitatges protegits. El 1932 se n’acordà la liquidació, i el banc canvià les seves accions per terrenys en aquella zona.

La feblesa de la burgesia catalana (1940-1950)

Guerra i postguerra

Amb l’inici de la guerra, el mes de juliol del 1936, l’escampada del Consell i la Direcció va ser general, perquè els perillava la vida. Però cap dels consellers o dels alts directius no fou assassinat. L’any 1938, alguns es retrobaren a Sant Sebastià, on començaren a preparar el retorn a Catalunya, mentre retocaven el Consell. El primer Consell de postguerra del Banc Hispano-Colonial:

• Ignasi Coll i Portabella
• Lluís Girona i Fernández-Maquieira
• Lluís Bosch-Labrús i Blat
• Josep de Caralt i Sala, comte de Caralt
• Manuel Gómez Arroyo, president del Banco de Crédito de Zaragoza
• Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver
• Domingo Rueda Mesanza, conseller del Banco Central
• Ignasi Villalonga i Villalba, conseller del Banco Central
• Eduard Maria Buxaderas de la Cantera

Després, el 1939, a Barcelona posaren en marxa la nova administració. Té un interès especial el nomenament el 28 de juny de 1940 d’Ignasi Villalonga, en representació del Banc Central.

La primera Junta d’Accionistes, després de la guerra, se celebrà el 14 de març de 1942. S’aprovaren els balanços del 1939 —que recollia els tres anys de guerra—, del 1940 i del 1941.

Els llops, a casa

La presència del Banco Central en el capital del Colonial té dues possibles interpretacions. Per a uns, el Banc Hispano-Colonial va comprar la xarxa de sucursals del Banc Central i ara és el primer banc català. Per a d’altres, el Banco Central ha aconseguit d’introduir-se en el capital de l’Hispano-Colonial i només ha d’esperar el moment més convenient per a fer-se’l seu. Tal com estava el Banco Central el 1934, les dues afirmacions podien defensar-se. Però des que Ignasi Villalonga i els seus socis valencians han pres el control del banc madrileny, la primera actitud només pot ser defensada pels qui encara creuen en els Reis d’Orient.

Ignasi Villalonga i Villalba (Actualidad Económica, gener 1968). Ignasi Villalonga, president del Banco Central, actuarà amb plens poders a l’Hispano Colonial des del 1940.

Ignasi Villalonga i Villalba (València 1895-Benicàssim 1973) coneixia bé Catalunya. Polític, membre de la Dreta Regional Valenciana des del 1933, el 1935 serà nomenat Governador General de Catalunya, durant el període de suspensió de la Generalitat com a conseqüència dels fets del 6 d’Octubre de 1934. Ocuparà el càrrec un període molt curt, des del 25 de novembre fins al 14 de desembre d’aquell any. L’any 1927 havia entrat en el món de les finances, quan va comprar, juntament amb els seus amics Joaquim Reig i Vicenç Noguera, la majoria del capital del Banc de València. Quan va esclatar la guerra civil era el president de CEPSA —Compañía Española de Petróleos SA—, l’empresa creada pel Banc de Catalunya. El 1939 abandonà la vida política —mai no es va entendre bé amb el general Franco— i el 1940 entrà en el Consell d’Administració del Central, del qual serà aviat conseller delegat i president executiu (1943). El Banco Central l’any 1940 era en una situació real de fallida —segons manifestacions de Villalonga a l’autor l’any 1968—, conseqüència de les seves males inversions durant l’etapa republicana, però ell tindrà cura de sanejar-lo i donar-li l’impuls que el situarà entre els grans bancs espanyols.

Villalonga era un home ambiciós, a qui no agradaven les coses a mitges. El Banco Central tenia només un terç del capital del Banc Hispano-Colonial, però n’era el principal accionista. La resta de capital estava repartida entre unes quantes grans famílies, vinculades al banc des de feia molts anys, però amb poques iniciatives, i alguns milers de petits accionistes, que havien comprat els títols a la Borsa. Si tenim en compte la feblesa que demostra la burgesia catalana en aquells moments, és fàcil entendre el caràcter protagonista que adoptarà el banquer valencià, que farà i desfarà a l’Hispano-Colonial.

L’absorció del Banc Comercial de Barcelona i de la Banca Marsans

El 1942 és un any de concentracions a la banca espanyola, producte de la feblesa financera d’uns bancs en la postguerra o de les participacions bancàries ja existents i que ara es consolidaran. El Banc Comercial de Barcelona, successor del Banc de Barcelona, tenia una participació en la Banca Marsans, una de les banques de valors catalanes que s’havia trobat sense el Mercat Lliure de Valors, font de la major part dels seus ingressos. El Banc Hispano-Colonial tenia una participació en la Banca Arnús, la qual al seu torn controlava el Crèdit i Docks de Barcelona.

L’absorció del Banc Comercial de Barcelona i de la Banca Marsans per part de l’Hispano-Colonial va ser una iniciativa d’Ignasi Villalonga i la seva gent. El financer valencià ho dirà posteriorment: “A partir de 1940 y apoyados en la influencia que nuestra participación en el capital y en el Consejo del Hispano Colonial nos daba, promovimos la absorción bancaria por éste del Banco Comercial de Barcelona y de la Banca Marsans, que se llevó a cabo con pleno éxito en 1942.” (Paraules d’Ignasi Villalonga a la Junta del Banco Central el 29 d’abril de 1950, “Economía”, 8 de maig de 1950.)

El 14 de març de 1942 una Junta d’Accionistes del Banc Hispano-Colonial aprovà una ampliació de capital, destinada a l’absorció d’aquells dos bancs. El Colonial acordà posar en circulació el milió de pessetes que tenia en cartera i ampliar el capital de 40 a 100 milions de pessetes. Es veu que no sabien el que els podia costar l’operació. El Banc Comercial de Barcelona acceptarà ser absorbit, per acord de la seva Junta d’Accionistes, celebrada el 24 de març, mentre la Banca Marsans prenia la mateixa decisió el 26 d’aquest mes.

El capital dels tres bancs, abans de l’absorció, era el següent: Banc Hispano-Colonial, 39 milions; Banc Comercial de Barcelona, 25 milions; Banca Marsans, 15 milions.

Si l’absorció s’hagués fet una per una —una acció del Colonial per una del Comercial i de la Marsans—, l’ampliació previsible hauria estat de 40 milions (25 + 15), però quedarà reduïda a 22,7 milions. Ningú no donarà explicacions de com s’ha portat a terme i a la Junta del Colonial es manifestarà amb alegria que l’operació havia tingut un cost baix. Dels 40 milions previsibles s’haurien de restar les accions que corresponen a la participació del Comercial en la Marsans, però tot i així, la reduïda ampliació indica que els accionistes dels bancs absorbits es van trobar en condicions d’inferioritat. Arrossegaven algunes pèrdues visibles i potser n’hi havia algunes més. En tot cas, es tractava de banquers catalans abatuts i sense ganes de lluita.

El dia 30 de novembre de 1942 se signaren les escriptures de liquidació del Banco Comercial de Barcelona i de la Banca Marsans. I el primer de desembre la d’ampliació de capital del Banc Hispano-Colonial, que absorbia els dos primers. El capital desemborsat de l’Hispano-Colonial que era de 39 milions s’amplià fins a 61,5 milions.

L’operació serà presentada i rebuda triomfalment: “Cataluña dispondrá de un gran banco comercial.” (Josep Estragués, “El Economista” 1942, pàg. 279); “el Banco Hispano Colonial hace el tercer ensayo de Banca genuinamente catalana —el primer correspon al Banc de Barcelona, i el segon al Banc de Catalunya—. El ensayo se encuentra mejor fundamentado que antes” (“Economía”, 15 de març de 1942).

El Consorcio Bancario –BANCOR–

Resguard de dipòsit de valors, 1946.

El 1942 el Banco Central creà una organització amb els bancs en què participava: el Banc Hispano-Colonial, el Banc de València i el Banco de Crédito de Zaragoza. Serà el Consorcio Bancario —BANCOR—, que es proposa coordinar entitats financeres que actuen en diferents àrees geogràfiques i establir una estratègia conjunta d’actuació. El resultat final del Consorcio, del qual es diu repetidament que integra entitats plenament autònomes, serà l’absorció del Banco de Crédito de Zaragoza (1947) i del Banc Hispano-Colonial (1950). No van absorbir el Banc de València perquè els homes que controlaven el Banco Central —Villalonga, Reig i Noguera— eren els qui controlaven personalment el Banc de València.

El Consorcio es va obrir després a altres bancs, amb els quals intercanviaren accions. Foren el Banco Zaragozano, el Banco de Santander i el Banco Popular Español. Però en aquests tres casos, les relacions no anaren més enllà i el Consorcio acabarà dissolent-se el 1951.

Quan el baró de Viver, president de l’Hispano-Colonial, diu que “la feliz conjunción del Colonial con los Bancos Central, de Valencia y de Crédito de Zaragoza en nada afecta a la independencia” no saps ben bé què pensar. Com quan el 1944 fa aquest cant a la catalanitat —i espanyolitat, també cal dir-ho— del banc que presideix:

“Podemos sentirnos orgullosos de que sea, por fin, un hecho cierto, el que el esplendor de la industria y comercio de nuestra región, situados en el primer plano de la economía regional, vayan respaldados por una institución bancaria que poco a poco alcanza la categoría lograda por las virtudes de trabajo, ahorro y seriedad, peculiares de nuestra tierra, donde ya felizmente podemos decir que tambien hay Banca propia.” (Discurs de Darius Rumeu, baró de Viver, als accionistes del banc, 24 de març de 1944.)

“Una turbia maniobra”

El 12 de febrer de 1948, el Jutjat núm. 4 de Reus declarava la fallida de l’empresa Barcelona Traction, Ligth & Power, domiciliada a Toronto (Canadà), propietària d’una colla de societats que constituïen el primer grup elèctric català. El dilluns 23 de febrer de 1948 es van formar cues de dipositants a les oficines del Banc Hispano-Colonial, que reclamaven el reintegrament dels seus diners. El pànic dels comptecorrentistes fou produït per la vinculació que establiren entre l’Hispano-Colonial i la Barcelona Traction. El divendres 25, el Consejo Superior Bancario, màxim representant de la banca privada espanyola, sortia en defensa del banc i publicava una nota —“Una turbia maniobra”— en la qual es denunciava “la absurda y maliciosa campaña lanzada en Cataluña respecto a la solvencia de una prestigiosa y antigua entidad: el Banco Hispano Colonial”. El Consejo assegurava que no hi havia cap fonament per creure que el Banc tingués problemes i confiava que “hará frente por sus solos medios a sus compromisos, aún en el caso de que todos le fueran exigidos en el momento”. Aquesta darrera afirmació és una ximpleria, ja que no hi ha cap banc que pugui fer-ho, si ha invertit una bona part dels recursos de tercers, que és el que ha de fer un banc.

El banc va atendre els reintegraments i el pànic anà desapareixent. Dos dies després de la publicació de la nota del Consejo Superior Bancario, el subgovernador del Banc d’Espanya venia a Barcelona i qualificava el Banc Hispano-Colonial de “firme baluarte de la Banca española” i donava el tema per acabat. “Han pasado afortunadamente aquellos tiempos en que la banca catalana pudo ofrecer matices de debilidad”. És una referència implícita a les suspensions de pagaments del Banc de Barcelona i del de Catalunya.

El 17 de març el Banc Hispano-Colonial celebrà Junta ordinària d’accionistes i, com és natural, la campanya contra el banc és al centre dels discursos del president i d’Ignasi Villalonga. El baró de Viver parlarà de l’ambient de por del públic amb relació als bancs catalans: “Desvanecidas por completo las sombras de lo que en otras épocas había ocurrido en la banca catalana... ahora en Cataluña hay un banco invulnerable.” Els cementiris financers estan plens de bancs que es consideraven invulnerables.

Però qui parlarà més clar, com sempre, serà Ignasi Villalonga:

“¿Y cuál ha sido el motivo o la ocasión de esta alarma? Pues una causa tan inverosímil e insensata como el suponer que la quiebra de la Barcelona Traction... arrastraba fatalmente a la caída al Banco Hispano Colonial. Cuando por teléfono se me comunicó a Madrid esta paparrucha, mi primera impresión fué lamentar que no fuese verdad tanta belleza, pués, ¿qué más hubiera querido el Colonial, que estar tan ligado con la Barcelona Traction que su quiebra le pudiera afectar? Porque todo el mundo sabe que la crisis de la Barcelona Traction, en la que con unas 50 000 pesetas unos acreedores han obtenido la quiebra de una entidad con cuentas corrientes por valor de unos 150 millones de pesetas, no la han producido las dificultades de la entidad, la ha producido la aspiración de determinado grupo —el grup March— de asegurarse el dominio de esta sociedad, que previamente se quería declarar en quiebra. Yo lamento como accionista y como Consejero del Colonial, que nuestras relaciones con la Barcelona Traction sean tan modestas y tan escasas, que se redujeran a una cuenta corriente de unos cinco millones de pesetas, es decir, una mínima parte de los 150 millones que esa Sociedad y sus filiales acreditan de diversos bancos de España.” (Del discurs pronunciat el 17 de març de 1948.)

El Banco Central, mentrestant, acaba d’absorbir la Banca Arnús i el Banco de Crédito de Zaragoza, el seu soci de Bancor. La primera —en la qual tenia una participació el Banc Hispano-Colonial i en la qual aquest ha hagut de col·laborar— li torna a donar una base d’oficines catalanes, a què havia renunciat el 1934. Però Ignasi Villalonga, que continua presentant-se com la primera força del banc, desmenteix qualsevol desig de control. Villalonga és molt contundent en les seves afirmacions:

Oferta de serveis del Banc Hispano-Colonial (Banco Hispano-Colonial. Fundado en 1876, Barcelona 1941).

“El supuesto rebasa los límites máximos del desatino... El Banco Central, que no tiene la mayoría del Colonial, aunque sea, eso sí, el mayor accionista, que impuso la concentración bancaria con el Banco Comercial de Barcelona y la Banca Marsans, que determinó el engrandecimiento de esta casa, ¿cómo podia ser tan ilógico, tan irresponsable, que después de haber creado un instrumento quisiera absorberlo?... Quien se opondría con más fuerza a esta absorción, que tampoco el estado autorizaría, es el propio Banco Central... porque sólo los locos echan piedras a su tejado y yo sé que si un día el Central cometiera la insensatez de absorber al Colonial, conseguiría una victoria pírrica, porque no recogería el Colonial, sino parte de los restos del Colonial.” És veritat que han comprat la Banca Arnús i tornen a estar presents a Catalunya, però “aunque no lo comprendan mentes estrechas y obtusas, hay compatibilidad entre el Banco Central, nacional, y el Colonial, regional. Si en Valencia es posible —amb el Banc de València—, ¿por qué no ha de serlo en Cataluña?”

La conjuntura, els homes i l’organització

La concentració bancària del 1942 impulsà uns canvis en l’organització. Ignasi Coll es manté a la presidència, però Eduard Buxaderas fou promocionat com a vicepresident i conseller delegat, mentre Lluís Figueras-Dotti, gerent de l’extingit Banc Comercial de Barcelona, n’ocupa la Direcció General. Seran nous consellers: Antoni Noguera, president del Banc de València i germà de Vicenç, Juan Claudio Güell i Churruca, comte de Ruiseñada, Enric Marsans i Bernat Corbera. Aquests dos darrers havien estat consellers de la Banca Marsans.

Però els qui manen són els homes del Banco Central i Ignasi Villalonga, en particular. A la Junta del Banc Hispano-Colonial celebrada el 27 de febrer de 1943, que convalidarà els nomenaments anteriors i recordarà les dues absorcions, el protagonista continua essent ell, segons la crònica de l’acte facilitada pel mateix banc a la premsa. Villalonga s’hi queixa, ja que “el gran público barcelonés parece un poco distraído ante el hecho de que Cataluña cuente con un instrumento bancario que en cuanto a solidez y volumen no ha tenido par hasta ahora en la banca catalana”. I és que la cotització del banc pràcticament no s’ha mogut i tampoc la clientela no s’ha mostrat entusiasmada.

La seu social de l’Hispano-Colonial es traslladà, el 1944, al passeig de Gràcia de Barcelona (Banco Hispano-Colonial. Fundado en 1876, Barcelona 1941).

Una nova mostra del paper principal dels homes del Central la dóna el fet que la gent de l’Hispano-Colonial havia arribat pel seu compte a la conclusió que calia canviar el domicili social del banc, ja que el vell edifici de Tabacs de Filipines a la Rambla no era gens adequat per a una banca comercial en expansió. Van comprar un local a la plaça de Catalunya, poques setmanes abans de l’anunci de l’absorció del Comercial de Barcelona i de la Marsans, en una prova clara de ser al marge de l’operació. El Banc Comercial de Barcelona aportava les cases situades als números 3 i 5 del passeig de Gràcia, que havien estat abans del Banc de Barcelona i del Banc de Préstecs i Descomptes. Les cases eren molt aprofitables per al nou domicili social del Colonial. Lògicament, aquest va vendre el solar de la plaça de Catalunya, que acabava de comprar. La nova seu social al passeig de Gràcia serà inaugurada solemnement l’1 de desembre de 1944.

Ignasi Coll i Portabella morí el 20 d’agost de 1943. Fou nomenat president Eduard Maria Buxaderas, però aquest morí el 30 de novembre d’aquell any. El banc es quedava sense president i sense conseller delegat. El nou president serà Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver, i el nou conseller delegat Lluís Figueras-Dotti i Valls. La vicepresidència recaurà en el comte de Ruiseñada. Una empresa amb conseller delegat no acostuma a tenir Comissió Executiva del Consell, però l’Hispano-Colonial en tenia, formada per Ignasi Villalonga, Josep Graells i Pinós i Ignasi de Caralt i Sala. Era el sistema que permetia a Ignasi Villalonga el control del Colonial. La Direcció General serà ocupada pel que n’era el subdirector, Pere Galí i Marés, un professional competent.

El 1946 serà nomenat conseller Emilio Botín, director general del Banc de Santander, que s’ha incorporat a Bancor i ha comprat accions del banc català. I el 1947 en serà Fèlix Millet i Maristany, president del Banco Popular Español, per les mateixes raons. L’any 1948, amb motiu de la “turbia maniobra” contra el banc, tant Botín com Millet prendran la paraula a la Junta d’Accionistes del Colonial per donar-li suport.

El 1948 el conseller delegat quedà integrat en la Comissió Executiva. Una Comissió formada per sis persones: l’exconseller delegat, Lluís Figueras-Dotti i el comte del Montseny, Josep Maria Milà i Camps, que representen els interessos catalans del Colonial; Ignasi Villalonga i Josep Graells, com a representants del Banco Central; Emilio Botín, del Banco de Santander; i Fèlix Millet, del Popular Español. Però aquest mateix any Lluís Figueras-Dotti va presentar la dimissió com a conseller i serà substituït a la Comissió Executiva per Joaquim Reig i Rodríguez, del Banc de València i del Banco Central, mentre Narcís de Carreras i Guiteras ocupava el seu lloc al Consell. El paper executiu dels que només representen el Colonial serà clarament minoritari, limitat al comte del Montseny.

Expansió

Entre el 1942 i el 1943, el banc obrí noves oficines a Amposta, l’Arboç, Badalona i Berga. Quan el 1944 traspassà el domicili social al que havia estat l’edifici central del Banc Comercial de Barcelona, les seus del Colonial i de la Marsans a la Rambla es convertiran en agències urbanes.

El 1943 té catorze agències urbanes a Barcelona i cent disset sucursals a Catalunya, Aragó i Balears. El 1948, quan el Central absorbirà la Banca Arnús es farà una permuta de les seves sucursals fora del Principat —Calaceit, Calanda, Casp, Favara, Maella, Mas de les Mates, Sástago, Valdealgorfa i Vall-de-roures— amb algunes de catalanes del Banco Central —Blanes, Calaf, Camprodon, la Bisbal, la Pobla de Segur, Sant Joan de les Abadesses, Solsona, Sort i Tremp— i se’n tanquen d’altres, com en el cas de Vandellòs, Aitona i les Borges del Camp.

El Banco Central absorbirà el 1950 una xarxa formada per cent vuit oficines: la central a Barcelona, vuitanta-set sucursals i vint agències urbanes.

Fons propis i resultats

Banc Hispano-Colonial. Evolució de les principals partides del balanç, 1939-1949 (en milers de pessetes).

Els exercicis dels anys 1936, 1937, 1938 i 1939 es tancaran després de la guerra amb un resultat negatiu de 2 693 219 pessetes. El 1940, en canvi, el benefici serà important: 5 265 463 pessetes. Es pagarà aleshores un dividend modest del 4% als accionistes.

L’any 1942 s’amplia el capital, que passa de 39 a 61,7 milions per absorció del Banc Comercial de Barcelona i de la Banca Marsans i el corresponent canvi d’accions. Les reserves es mantenen tal com estaven, mentre desapareixen els 3 milions que tenien en aquest concepte els bancs absorbits, aplicats segurament a la cancel·lació de pèrdues.

La necessitat de mantenir una relació adequada entre dipòsits i fons propis impulsa a posar en circulació les accions que tenia en cartera, a mesura que els dipòsits creixen. Quan el banc fou absorbit, tenia un capital real de 75 milions de pessetes i 25 milions d’accions en cartera, i les seves reserves eren de 57 milions.

Els resultats van ser sempre positius i la rendibilitat correcta (vegeu el quadre).

Dipòsits

El 1939 el banc té 120 milions de dipòsits, un 45% més que el 1935. Però la guerra ha estat un període clarament inflacionari. Els comptes blocats de l’actiu i del passiu seran importantíssims: 335 milions a l’actiu i 365 milions al passiu. Haurà estat el banc en què es concentraran actius i passius d’alguns bancs i d’algunes caixes d’estalvis (vegeu Caixa d’Estalvis del Penedès i Banc de Valls, en aquesta mateixa obra). L’aplicació de les severes lleis del desblocament els reduirà al 20% del seu valor, però les memòries no informen sobre aquests comptes.

El 1942 els dipòsits es doblen en absorbir el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i superen els 500 milions de pessetes.

La xarxa d’oficines i la tasca comercial del banc donaran un bon creixement als recursos de tercers del banc, que superen els 1 500 milions de pessetes l’any 1949. Era aleshores el primer dels bancs espanyols qualificats oficialment de “regionales” pel fet d’actuar només en un territori determinat. És el sisè en l’àmbit de l’estat i el primer a la Cambra de Compensació de Barcelona.

Inversió

Crèdits

Com a banc comercial, el banc destina al voltant del 50% dels seus recursos de tercers a la inversió en descompte comercial i a crèdits a curt termini. La legislació impedeix el descompte o el crèdit per terminis superiors als tres mesos, però en el cas dels crèdits s’imposa el que s’anomena el crèdit renovable cada 90 dies, de manera que la seva vida real és molt superior. És un cas aplicable a tota la banca espanyola.

Participacions

Títol de la Societat General d’Aigües de Barcelona, Barcelona 1924.

Títol de la Companyia Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon, Barcelona 1925. El Banc Hispano-Colonial té una importantíssima cartera de valors formada per títols de societats de procedència molt diversa.

Cal recordar que el Banc Hispano-Colonial té una importantíssima cartera de valors, constituïda durant un llarg període de temps i formada per títols de societats de molt diversa procedència.

D’una banda, els relacionats amb el grup Comillas: Companyia Transatlàntica, Tabacs de Filipines, Hullera Española, Sociedad Española de Construcción Naval.

Després, els procedents de la seva col·laboració amb el Banc de Catalunya: Banco Exterior de España, Compañía Española de Petróleos i ALENA.

Títol de la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, Barcelona 1899.

Títol de la Companyia Transatlàntica, Barcelona 1946.

Un tercer grup format per les participacions en les empreses “nacionalitzades” durant la dècada dels anys vint, en operacions encapçalades pels bancs de valors barcelonins: Aigües de Barcelona, Carburs Metàl·lics. La Banca Marsans li ha proporcionat participacions en la Compañía Española para la Fabricació Mecànica del Vidre, Tramvies de Barcelona, Companyia d’Electricitat i Gas Lebon i tot el capital de Viatges Marsans. Finalment, les seves relacions amb el Central li donen entrada en empreses com Ferrocarrils de Catalunya, Saltos del Nansa, Dragados y Construcciones i el Banc de Badalona.

Empreses participades del Banc Hispano-Colonial(1950):

• Banc de Badalona
• Banc de Crèdit Industrial
• Banc de Crèdit Local d’Espanya
• Banc Exterior d’Espanya
• Banc Vitalici d’Espanya (assegurances)
• Companyia d’Indústries Agrícoles
• Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València
• Companyia Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon
• Compañía Española de Petróleos
• Companyia Espanyola per a la Fabricació Mecànica del Vidre
• Companyia General de Magatzems de Dipòsits
• Companyia General de Tabacs de Filipines
• Compañía Nacional de Colonización Africana –ALENA–
• Companyia Transatlàntica
• Dragados y Construcciones
• Ferrocarrils de Catalunya
• Ferrocarril Metropolità de Barcelona –Transversal–
• La Maquinista Terrestre i Marítima
• Maquinària i Elements de Transports SA
• SA Cros
• Saltos del Nansa
• Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics
• Sociedad Española de Construcción Naval
• Sociedad Financiera de Industrias y Transportes
• Societat General d’Aigües de Barcelona
• Sociedad Hullera Española
• Tramvies de Barcelona
• Viatges Marsans

Banc Hispano-Colonial. Cartera de valors privats, 1939-1949. A baix, Rendibilitat de l'acció, 1940-1949.

Durant aquest període, el banc no té cap mena d’iniciativa pròpia, però manté i millora les seves participacions en les empreses, a mesura que aquestes augmenten el capital. El banc té els seus representants en el Consell d’Administració de la majoria d’aquestes societats. En morir el 1943, Eduard Buxaderas, conseller delegat del banc, ocupava un càrrec en dotze d’aquelles empreses. En conjunt són una trentena d’empreses participades, entre les quals hi ha les més importants i decisives de la indústria catalana, si deixem al marge el sector tèxtil, que és a les mans de societats no anònimes en gran part. El banc aportarà al Central una cartera de valors privats, comptabilitzada per sobre del 200 milions de pessetes.

L’absorció

L’any 1949 va ser el darrer exercici complet del banc barceloní. Res no indica que es pensi en la desaparició de l’entitat. N’és una prova que durant aquell exercici el Banc Hispano-Colonial acordà obrir una oficina a Madrid amb la col·laboració “decidida y entusiasta” del Banco Central, com dirà el baró de Viver, alhora que informa de l’absorció. És un contrasentit obrir una oficina a Madrid, si esperes ser absorbit per un banc madrileny.

La primera notícia de la fusió la donà Ignasi Villalonga, com a president del Banco Central, el 16 de març de 1950, des del seu despatx de Madrid. No hi va haver cap delicadesa amb els seus socis catalans, un fet que fa pensar. Segons la nota de premsa oficial i l’única que es publicà, va dir que “había acordado proceder a la fusión de los Bancos Hispano Colonial de Barcelona y Central de Madrid”. Cal destacar la utilització de la primera persona del singular —“había acordado”— en comptes d’un plural, més formal i més lògic. El Consell del Central havia pres l’acord de la fusió en la reunió del dia abans.

Quatre dies més tard, el 20 de març, la notícia es repetia a Barcelona i en el domicili del banc absorbit. Ignasi Villalonga estava envoltat aquesta vegada per tres consellers d’aquest banc —baró de Viver, comte del Montseny i Josep Graells— i per quatre membres del Consell Regional del Central —comte de Godó, Albert Arnús, Fernando Riviére i Josep Maria Juncadella—, que no van obrir boca, ja que la informació va ser donada per Villalonga.

La decisió topa frontalment amb les manifestacions fetes fins aleshores pels dos presidents i és lògic preguntar-se d’on va venir la iniciativa de l’absorció. A la Junta del Banc Hispano-Colonial, que confirmarà l’operació, només es farà un esforç per exposar-la amb naturalitat, com si no estiguessin dient exactament el contrari del que havien dit fins aleshores. Però a la Junta del Central —el 29 d’abril— l’explicació serà aquesta:

“No por iniciativa del Banco Central, como lo confirmó después el Consejero del Banco de Santander, don Santiago Corral, al considerarse objetivamente la situación y con la generosa comprensión de los elementos catalanes, se llegó hace pocos meses a la conclusión de que la orientación más conveniente era la de fusionar ambos bancos.”

Si no era iniciativa del Central, i el projecte tingué la comprensió dels catalans, l’impulsor havia de ser un tercer. I aquest tercer només es pot trobar en els òrgans del Banc d’Espanya o del Ministeri d’Hisenda espanyol. Feblesa financera del Banc, relacionada amb “la turbia maniobra” de dos anys abans? Res no ho indica, atesos els resultats dels últims exercicis.

El que s’aprecia, en tot cas, és que el banc porta dos anys estancat (vegeu el quadre), sense creixement de dipòsits i amb un lleuger creixement de la inversió, que s’ha finançat amb saldos bancaris —dels bancs de Bancor, possiblement—.

Banc Hispano-Colonial. Recursos i aplicació, 1947-1949.

El 12 de juliol de 1950 es tancarà la història del Banc Hispano-Colonial amb la celebració de la seva darrera Junta d’Accionistes. Els assistents —93% del capital— van aprovar per unanimitat el que anomenen la fusió de les dues entitats bancàries, però que és la cessió de les accions del Colonial per accions del Central. La nota de premsa parla d’“acogida entusiasta” per part dels accionistes i el seu convenciment que “los intereses industriales, agrícolas, y mercantiles de nuestra tierra puedan ser atendidos con tanta agilidad y eficacia como hubiera podido hacerlo un banco catalán”. Al carrer no va sorprendre la notícia. Al marge de la veritable intenció dels responsables dels dos bancs, el paper del Central en la gestió del Colonial era a la vista de tots els qui el volien veure.

L’operació es farà per un intercanvi d’accions a la par: 2 accions de 250 pessetes del Banc Hispano-Colonial per 1 acció de 500 pessetes del Banc Central. Els accionistes del Colonial resultaran beneficiats per l’intercanvi, ja que les seves accions cotitzaven al 210% al començament del mes de març, mentre que les del Central ho feien al canvi del 252%. Aquest ampliarà el capital en 75 milions de pessetes —que és el capital desemborsat del Colonial— per poder fer el canvi. Els accionistes del banc català tindran així el 27% del capital del Central, un percentatge que s’ha de rebaixar al 18%, si tenim en compte la participació d’un terç en el capital del Colonial que tenia el mateix Central.

La nota oficial dels dos bancs indicava que “la operación tiende a dotar a Cataluña de un gran establecimiento de crédito en armonía con la importancia de los intereses económicos de aquella”. El Banco Central “dotará a su organización catalana —la más importante de las existentes— de una autonomía” que permetrà donar un millor servei, “por pasar las dependencias de su organización regional a ser hermanas de todas las restantes establecidas en las más importantes plazas de España y Marruecos”.

L’autonomia serà molt relativa. S’ampliarà el Consejo regional del Banco Central a Catalunya amb la incorporació a aquest organisme de tres consellers del Colonial: el comte de Ruiseñada, Lluís Girona i Enric Marsans. El Consejo regional era purament consultiu i no tenia poder real. D’altra banda, Ignasi Villalonga dirà posteriorment que no tenia confiança en els catalans, que resultaven difícils de tractar i de convèncer. Una possible excepció serà la de Pere Galí, que es mantindrà com a director del Banco Central a Catalunya.

El darrer Consell d’Administració (1950) del Banc Hispano-Colonial va ser format per:

• President – Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver
• Vicepresident – Juan Claudio Güell i Churruca, comte de Ruiseñada
• Comissió Executiva – Ignasi Villalonga i Villalba; Josep Graells i Pinós; Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny; Emilio Botín-Sanz de Sautuola, pel Banco de Santander; Fèlix Millet i Maristany, pel Banco Popular Español; Joaquim Reig i Rodríguez
• Vocals – Lluís Girona Fernández-Maquieira; Antoni Noguera Bonora; Enric Marsans i Comas; José Galindo Gómez; Narcís de Carreras i Guiteras

Directors-presidents del Banc Hispano-Colonial des de la seva fundació el 1876 fins al 1950

• 1876-1883 – Antoni López i López, primer marquès de Comillas
• 1883-1925 – Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas
• 1925-1929 – Robert Robert i Surís, comte de Torroella de Montgrí
• 1929-1931 – Joan Antoni Güell i López, comte de Güell i tercer marquès de Comillas
• 1931-1943 – Ignasi Coll i Portabella
• 1943 – Eduard Maria Buxaderas de la Cantera
• 1944-1950 – Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver