Aquest capítol està dedicat preferentment a tres bancs creats entre el 1919 i el 1924. Tots tres tenien un denominador comú: havien après la lliçó de la competència, és a dir, la banca madrilenya i basca, que cobria el buit de la banca comercial a Catalunya. Altres bancs catalans també ho feren, però ells combinaven les operacions comercials amb les tradicionals de la banca de valors i la promoció de negocis. Eren bancs mixtos.
Acció del Banc de Catalunya.
El Banc de Catalunya fou el gran banc català de la primera part del segle XX. No es mereixia el seu trist final el 1931. El Banc Urquijo Català fou una entitat especialíssima: controlada per un banc de Madrid, però amb gestió autònoma. Al final, però, la decisió era del soci majoritari. Finalment, el Banc Comercial de Barcelona, el successor del Banc de Barcelona, nasqué amb una càrrega feixuga, que només superà en esclatar la Guerra Civil. Després, però, ja no pogué reaccionar.
També s’hi parla d’uns altres bancs, nascuts en aquesta època, encara que sense la importància dels anteriors: Crèdit i Foment d’Estalvis, Crèdit i Inversions i Banc Català-Banc Català Hipotecari.
La decadència dels bancs catalans
Des del principi del segle XX hi hagué observadors de la realitat econòmica catalana, els quals apreciaren un procés de decadència dels bancs catalans. Aquest fet és evident, si en seguim la història dels existents aleshores (vegeu vol. III d’aquesta obra). Aquesta decadència quedava subratllada per l’aparició en el mercat català de bancs forasters: Crédit Lyonnais, Banco Hispano Americano, Banco Alemán Transatlántico, Banco di Roma, Banco Español del Río de la Plata. Tots ells obriren oficina a Barcelona durant la primera dècada del segle. Acabada la Primera Guerra Mundial es produí una autèntica invasió de bancs estrangers, seguida per la dels que havien de ser els grans bancs espanyols: Banco Español de Crédito, Banco Central, Banco de Bilbao i Banco de Vizcaya.
De forma esquemàtica, a continuació presentem les principals mostres d’aquesta sensibilitat pel que fa a la decadència dels bancs catalans.
— 1908. Jornades dedicades a la “Informació pública sobre la necessitat de crear Banca catalana”. El títol ja ho diu tot. Es tracta d’una sèrie de conferències organitzades per la Societat d’Estudis Econòmics, en les quals participaren Aureli Ras, Manuel Pugès, Frederic Rahola, Joan Nualart, Josep Maria Tallada, Manuel Reventós, Rafael Gay de Montellà i Guillem Graell, entre d’altres. Tots ells, noms prestigiosos. L’organitzador, Guillem Graell, secretari del Foment del Treball Nacional, tancà les Jornades, dient: “No hi ha més fàbrica veritable de moneda que la producció i la seva circulació depèn principalment de la Banca. No obstant això, no hi ha Banca. I això no pot ésser; n’hi ha d’haver-hi i molta. Senyors: Catalunya s’ha aturat i qui s’atura queda enrere.” Com a fet que pot semblar anecdòtic, però que té la seva importància, esmentem que el fullet amb el text de les conferències és el primer llibre de caràcter estrictament econòmic publicat en català.
— 1915. Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, trià “La Banca catalana”, com el tema de les dues conferències de cloenda del cicle sobre “El Pensament català, davant del conflicte europeu”, organitzat pels parlamentaris de la Lliga. “Per a tenir una bona Banca catalana —deia Cambó— hem de començar per tenir un gran banc comercial... un Banc que sàpiga establir una xarxa de sucursals a Catalunya i a les grans ciutats d’Espanya... Tot català, comerciant, industrial o agricultor deuria ser accionista d’una gran casa de Banca Catalana...” I acabava dient: “Perquè, enlloc, potser, com des de la direcció d’un Banc es pot fer tant de bé al país. Car avui el banquer no és el prestamista, ni l’usurer de la llegenda; avui el banquer que sap desempenyar la seva missió és un home que presta grans serveis a la seva pàtria.” Cambó era conscient que a Catalunya hi havia una potent banca de valors, però que el buit que calia cobrir —i que cobrien els bancs de fora— era el de la banca comercial.
— 1918. Eduard Recasens, soci de Fàbregas i Recasens, SRC, una entitat bancària, pronuncià una conferència en el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, amb el títol “Petites notes sobre la Banca en el present i en l’avenir”. Recasens defensà la creació d’un Banc de Catalunya en aquests termes:
“Es fa precisa la formació d’un gran banc que, sense deixar de tenir en compte les bases de tot negoci, estigui impulsat en la seva creació i en el seu desenrotllo, per aquest sentiment que hi ha a Catalunya de regular-se i dirigir-se la seva pròpia vida... El Banc de Catalunya hauria de ser l’ordenador del desenrotllo financier de Catalunya, el Banc de la banca catalana, el que dirigís per la seva força, pel seu seny, per l’impuls que li donaria el seu nom i pel seu sentiment patriòtic, la renovació bancària que, primer a Catalunya i després a Espanya, ha de senyalar el definitiu afiançament de la independència econòmica.”