Els bancs de la Febre de l'Or

La conjuntura

Pagaré del 1881, any de la Febre d’Or.

L’any 1880 Catalunya viu un bon moment, gràcies a la liquidació d’uns problemes que afectaven fortament la seva vida política i, per tant, la seva economia.

El 1874, la burgesia catalana ha vist amb bons ulls la Restauració borbònica. Potser no entusiasmava ningú, però la República tampoc no ho havia fet i, en canvi, havia portat molts trasbalsos. Per la classe benestant, la proclamació d’Alfons XII és el retorn a la normalitat, a l’estat de coses que ja coneixia.

El 1876 s’ha acabat la tercera guerra Carlina, la darrera carlinada. Tot i que els seus efectes s’havien viscut molt irregularment a Catalunya, els fets d’armes i l’esperit de revolta dels carlins entrebancaven la vida quotidiana de molts catalans, ja que els camins no eren segurs i hi havia comarques senceres amb les qual era difícil comerciar o bé treballar-hi.

I finalment, un altre element positiu és que el 1878 s’ha acabat —de moment— la rebel·lió cubana, amb la signatura de la pau de Zanjón, després d’un estat de guerra a l’illa del Carib que ha durat deu anys. Cuba té una gran importància comercial per als catalans, però també hi ha un interès personal per a molts dels qui hi han viscut o que hi tenen parents, amics o socis.

Lletra de canvi del 1881.

Per primera vegada en molts anys, els catalans tenen la sensació que ara es poden dedicar a treballar i a guanyar diners. Imbuïts com estan per la idea del progrés tecnològic i alliçonats per una societat europea en transformació, es preparen per fer grans coses. Tenen alguns capitals per invertir, i per doblar, si es presenta l’ocasió.

Aquests són els bancs creats durant la Febre d’Or (per ordre cronològic de constitució):

  • 10.3.1881 – Banc de Vilanova
  • 16.4.1881 – Banc de Catalunya
  • 28.5.1881 – Banc de Préstecs i Descomptes
  • 17.7.1881 – Banc Franco-Espanyol
  • 29.9.1881 – Banc de Tortosa
  • 31.10.1881 – Crèdit del Comerç i de la Indústria
  • 5.11.1881 – Banc Ibèric
  • 7.11.1881 – Banc Financer
  • 17.11.1881 – Banc de Manresa
  • 27.11.1881 – Banc de Valls
  • 28.11.1881 – Banc Regional d’Igualada
  • 30.11.1881 – Banc del Foment de Barcelona
  • 7.12.1881 – Banc de Lleida
  • 12.1881 – Banc Mercantil de Lleida
  • 8.12.1881 – Crèdit Marítim
  • 9.12.1881 – Banc de Girona
  • 12.12.1881 – Crèdit Espanyol
  • 18.12.1881 – Crèdit Gerundense
  • 18.12.1881 – Banc de Mataró
  • 22.12.1881 – Societat General de Banca
  • 24.12.1881 – Banc de Terrassa
  • 27.12.1881 – Banc Universal
  • 28.12.1881 – Banc de la Propietat
  • 31.12.1881 – Banc de Sabadell

El flux

La Febre d’Or es començà a notar durant el 1879 i el 1880, i es manifestà en la seva plenitud durant tot el 1881. Els comentaristes econòmics del moment parlen ja d’una febre; Narcís Oller l’anomenarà “Febre d’Or” en la seva famosa novel·la, que porta aquest títol, publicada entre el 1890 i el 1892. Les empreses creades aleshores són diverses: hi ha companyies ferroviàries, empreses comercials i de serveis públics, però els bancs són les més representatives. Concretament, en els darrers deu mesos del 1881 es constituiran a Catalunya vint-i-quatre societats anònimes bancàries, especialment concentrades en el darrer trimestre de l’any (vegeu el quadre de la pàgina anterior).

El reflux

La Borsa de Barcelona començà a baixar els primers dies del mes de gener del 1882. Es va creure aleshores que els valors estaven afectats per la marxa baixista de les borses de Londres i París. Aquest canvi de conjuntura a les borses europees hi incidí, és clar, però va ser més el catalitzador que no pas la causa primera del que serà una ensorrada general de cotitzacions i una crisi financera d’un gran abast.

El 16 de gener de 1882, el governador civil de Barcelona, alarmat per les notícies que li arribaven sobre la marxa del mercat de valors, convocà set persones, que ell considerava les més representatives del món financer. Eren les següents: Manuel Girona, del Banc de Barcelona; Josep Amell i Bou, del Crèdit Mercantil; Pelegrí Pomés i Bordas, del Banc de Catalunya; Jacint Aran, del Banc Ibèric; Joan Gualbert Morera, del Banc de Préstecs i Descomptes; Josep Millet, del Banc Financer; Miquel Mestres i Cabañes, del Casino Mercantil.

Els financers van posar el dit a la llaga i van indicar la causa real del trastorn: la baixa es devia a la forta oferta de paper que rebia el mercat. Els inversors barcelonins havien subscrit grans quantitats d’accions dels bancs, que s'havien constituït amb un capital enorme, però amb un desemborsament molt petit sobre el capital nominal de l’acció. Inicialment, aquest desemborsament era, en general, del 5% del capital subscrit, però, els promotors anunciaven la petició de més dividends passius —una part del capital subscrit i no desemborsat— tan aviat com la posada en marxa del banc i dels projectes que tenien al darrere ho exigissin. Molts dels qui havien subscrit accions ho havien fet amb un esperit totalment especulatiu, ja que no pensaven quedar-se com a accionistes del banc. El que es proposaven era vendre ben aviat les accions i realitzar els beneficis que els proporcionarien les importants plusvàlues amb les quals cotitzaven les accions subscrites. No tenien cap interès a desemborsar els dividends passius que els havien anunciat els gestors dels bancs. Una bona part dels subscriptors no tenien ni tan sols els diners per a fer front a aquella demanda.

La petició d’un dividend passiu va ser el senyal perquè els subscriptors posessin a la venda els títols, amb ganes de ser fora del mercat quan el dividend fos exigible. Aquesta oferta provocarà, de primer, la reducció ràpida i progressiva de la plusvàlua de què gaudien els títols esmentats; i després, la desaparició total de la demanda. Els subscriptors que no podien atendre la petició d’un dividend passiu, eren amenaçats per la caducitat de les seves accions, prevista per la llei i pels estatuts respectius; una caducitat que podia suposar la pèrdua del capital aportat fins aquell moment.

En no poder realitzar la venda dels valors especulatius, els inversors optaren per vendre els que no ho eren, i en provocaren també la baixa. Això causà l’ensorrada general de les cotitzacions.

Al cap d’alguns mesos, la Borsa començà a distingir el gra de la palla: els bancs amb realitats o projectes sòlids, d’aquells que no en tenien. Entre aquests darrers s’haurà de fer una distinció entre els que no tenien cap mena de projecte i podien anar cap a una liquidació amb poques pèrdues, ja que mantenien el gruix de capital aportat, i aquells que s’havien embolicat amb projectes desmesurats o poc factibles.

El balanç de la febrada

Les empreses de la Febre d’Or tenen mala fama, per culpa d’aquelles que estaven mal plantejades i que durarien ben poc. Però no es pot oblidar que entre elles hi ha el Banc de Sabadell, l’únic banc català d’un cert volum al final del segle XIX i uns quants més que tingueren una llarga història, tal com es pot apreciar en aquest capítol. Per tant, cal introduir matisos a l’hora de valorar els resultats finals d’aquests mesos d’eufòria: el balanç no és tan negatiu.