Portada de la Memòria de la Societat Catalana General de Crèdit.
El 28 de gener de 1856 les Corts espanyoles aprovaven dos decrets de gran transcendència per al sistema financer: la Llei de Bancs i la Llei de Societats de Crèdit. La primera convertia el Banco Español de San Fernando en Banc d’Espanya i acceptava la creació de diferents bancs d’emissió de caràcter local, a més del Banc de Barcelona i del Banco de Cádiz, que ja estaven actuant. La segona, la Llei de Societats de Crèdit, regulava la creació d’unes entitats financeres que podrien realitzar totes les operacions bancàries —comercials i industrials— amb l’excepció de l’emissió de bitllets. La paraula banc es reservava per a les que podien emetre bitllets, però les societats de crèdit creades aleshores eren bancs amb tots els ets i uts.La llei era oberta segons els criteris de l’època. Les societats de crèdit havien de ser autoritzades pel govern, però aquest es comprometia a fer-ho sempre que es complissin les condicions que fixava el text de la llei.
Una de les operacions permeses era l’emissió d’obligacions, “al portador y a plazo fijo, que no baje en ningún caso de treinta días” (art. 7). Si el capital estava totalment desemborsat, les societats de crèdit podien emetre obligacions fins a deu vegades el seu capital. Aquesta generositat i la utilització que en faran aquestes societats seran el cavall de batalla que les enfrontarà amb el Banc de Barcelona, el qual veia en les obligacions una competència il·lícita als seus bitllets de banc.
La Llei de Societats de Crèdit es promulgà com a conseqüència de les pressions sobre el govern espanyol de tres grups financers francesos, que volien invertir a Espanya seguint el model del seu país d’origen. La prova més clara és que amb la mateixa data del Decret —28 de gener de 1856— tres lleis autoritzaven la constitució de tres societats espanyoles, però amb capital majoritari francès: el Crédito Mobiliario, dels germans Pereire, que donarà origen el 1902 al Banc Espanyol de Crèdit; la Compañía General de Crédito de España, del grup parisenc Prost; i la Sociedad Española Mercantil e Industrial, del grup Rothschild. Totes aquestes societats estaven especialment interessades en empreses ferroviàries.