Anunci de Banca Catalana, 1972
La primera legislació bancària del règim franquista, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, tingué un caràcter totalment intervencionista en el sector financer. El Ministeri d’Hisenda, amb el Banc d’Espanya com a organisme públic que actuava d’instrument de la política del govern espanyol, regulà de prop l’activitat dels bancs. La seva política es fixà per mitjà de la segona Llei d’Ordinació Bancària, de 31 de desembre de 1946, que substituïa la promulgada per Francesc Cambó el 1921, quan era ministre de Finances.La nova llei establia de fet el principi de l’statu quo bancari, és a dir, el manteniment de les entitats bancàries existents en esclatar la guerra, i la no-concessió de noves llicències. “Ningú no podrà exercir el comerç de Banca, ni utilitzar la denominació de Banc o Banquer, sense figurar inscrit en el Registre de Bancs i Banquers, que estarà a càrrec de la Direcció General de Banca i Borsa (art. 38). I no s’autoritza cap nou Banc.” Aquesta política fou molt ben rebuda per la gran Banca espanyola, que donava suport al nou règim establert.
Pel que fa a la Banca privada, amb l’ordenació del 1946 desaparegué el Comitè Central de la Banca Espanyola, substituït pel Consell Superior Bancari, que integrava tots els bancs. Aquests es classificaren en tres categories, nacionals, regionals i locals, segons el seu volum i la xarxa d’oficines. Les tres categories estaven representades en el Consell, però és fàcil d’endevinar que el poder era en mans dels bancs de categoria nacional.
La política del govern fou la de promoure la concentració bancària, al voltant del que era la gran Banca espanyola —els bancs de categoria nacional—, mitjançant l’absorció dels bancs petits i mitjans pels més grans. S’autoritzaren molt poques oficines noves i sempre amb criteris subjectius, un fet que afavorí la gran Banca, que ja estava instal·lada. La competència bancària era mínima.
Poques coses podia fer un banc, sense autorització prèvia de la Direcció General de Banca i Borsa, del Banc d’Espanya i del Ministeri d’Hisenda. L’autorització era necessària per a ampliar el capital, canviar la denominació social o el domicili, obrir una nova oficina, intercanviar actius amb altres bancs, modificar el Consell d’Administració, publicar un anunci, comprar accions d’un altre banc, etc. Els tipus d’interès i les comissions a pagar o abonar eren fixes o oscil·laven fins a un valor màxim, de manera que era impossible competir oficialment en aquest terreny.
Amb tot, malgrat aquest marc restrictiu, es produí una represa de les iniciatives bancàries catalanes, un cop desapareguts els bancs de valors. L’única possibilitat que oferia el mercat per a un nou grup era mitjançant la compra d’un banc en forma de societat anònima, ja existent.
Figuren en aquest capítol el Banc Atlàntic-Banc Comercial de Catalunya, Banc Comercial Transatlàntic, Banc Industrial de Barcelona, Banc Comtal, Banca Catalana i el seu grup de bancs comercials, i la Banca Mas Sardà. Són iniciatives que s’inscriuen plenament en aquest període de represa. S’hi inclouen també el Banc d’Osca i el Crèdit Corporatiu, creats fora del temps de l’statu quo, però que corresponen a noves iniciatives en el mateix sentit.