Una nova modalitat bancària
L’especialització
La Llei sobre bases d’ordenació del crèdit i de la banca de 14 d’abril de 1962 deia el següent:
“Base sexta – Serán adoptadas las medidas necesarias para que, sin alterar de modo brusco la actual organización de la Banca mixta, se tienda a su especialización, teniendo en cuenta la existencia de entidades ya orientadas predominantemente hacia el sector industrial y se regulará la Banca privada en los siguientes aspectos:
a) Promulgación del estatuto legal de los bancos industriales y de negocios, asignándoles como función primordial la de promover nuevas empresas industriales, animar y vitalizar así la iniciativa privada y colaborar en la tarea de financiación a largo plazo.”
La llei acceptava el fet que la gran Banca espanyola era fonamentalment una banca mixta, una barreja de banca comercial i de negocis. Com a banca comercial, es dedicava a la captació de dipòsits en forma de comptes corrents i de comptes d’estalvi, que invertia preferentment en operacions de descompte comercial i crèdit a curt termini. Com a banca de negocis, havia creat o s’havia trobat —per absorció d’altres bancs— una important cartera de valors industrials o d’empreses de serveis. El qualificatiu de mixta era només aplicable a la gran Banca, perquè la petita i mitjana era només banca comercial.
La idea de crear uns bancs especialitzats estava carregada de bona voluntat. Es pretenia crear unes entitats financeres que tinguessin capacitat i voluntat per a promoure empreses i concedir crèdit a mitjà i llarg termini, una modalitat creditícia pràcticament inexistent en el sistema financer espanyol el 1962.
El Decret Llei de 29 de novembre de 1962 regulà els nous bancs industrials o de negocis, els quals tenien avantatges i inconvenients amb relació a la resta. Així, en l’esmentat decret:
– es limitava la capacitat d’operacions comercials;
– es limitava a tres el nombre d’oficines, a més de la central;
– es facultava aquests bancs per a emetre bons de caixa i obligacions a més de dos anys, equiparables des del punt de vista fiscal als fons públics;
– se’ls autoritzava a pagar un interès més gran a les imposicions a més de dos anys i a emetre certificats de dipòsit, endossables;
– tenien capacitat per a concedir crèdit fins a tres anys, sense autorització prèvia;
– tenien el dret a crear una cartera de valors industrials per un volum fins al triple dels seus recursos propis; i
– gaudien d’una exempció de l’impost sobre les plusvàlues generades per la venda dels valors industrials de la seva cartera, en determinades condicions.
El model dels bancs industrials era una còpia de les banques d’affaires franceses. Però a França aquesta modalitat estava en clar retrocés quan es crearen els espanyols.
De l’èxit sorollós al fracàs absolut
La gran Banca espanyola no va veure de bon ull la creació dels bancs industrials, amb l’excepció del Banco Hispano Americano, que ja tenia el Banco Urquijo, entitat que s’integrà en aquesta categoria. La modalitat oferia al·licients perquè sorgissin grups financers nous amb ganes d’establir-se com a banquers, després del llarg període de l’statu quo bancari. Com que la nova modalitat era un fet i els bancs són pragmàtics, la totalitat dels grans bancs optaren per la creació d’un banc industrial, sota la seva tutela, al qual traspassaren una part de la seva cartera de valors, i que era poca cosa més que el seu departament de crèdit a mitjà termini i de gestió de les seves participades.
La nova modalitat bancària tingué una bona acollida. Espanya entrava en una dinàmica de fort creixement econòmic, i els nous bancs presentaven dos atractius especials a l’hora de captar recursos de tercers: la possibilitat d’abonar uns interessos superiors als de la resta d’entitats bancàries, mitjançant els certificats de dipòsit, i la figura dels bons, interessant per als inversors i especialment per a les caixes d’estalvis, ja que eren computables pel coeficient obligatori de fons públics que tenien aquestes entitats.
Els avenços en el procés de liberalització del sistema financer espanyol, però, suposaren un apropament progressiu de les dues figures bancàries: la comercial i la industrial, i la desaparició dels privilegis de la banca industrial. El 1971, la banca comercial i mixta rebé autorització per a concedir crèdits a més de 18 mesos. El 1973, tots els bancs pogueren acceptar les imposicions a més de dos anys, que permetien pagar major interès. El 1974, els bancs comercials i mixtos tingueren poder per a emetre certificats de dipòsit, fins aleshores reservats als industrials, i es donà una pràctica llibertat d’obertura d’oficines a tota la banca establerta. A poc a poc, havien anat desapareixent les diferències.
Aleshores arribà la crisi econòmica, que es posà en evidència amb l’alça mundial del preu del petroli al final del 1973. Aquesta crisi afectà sobretot la indústria, de manera que les empreses que tenien aquest caràcter patiren una forta reducció dels seus beneficis o fins i tot pèrdues. La seva cotització a Borsa baixà moltíssim ja que el sol fet que una empresa o un banc s’anunciessin com a industrial era castigat pels inversors. Els bancs industrials treballaven amb diner car, procedent de bons de caixa o de certificats de dipòsits, i no tenien el coixí del diner en compte corrent, a bon preu, de què disposaven els bancs comercials i mixtos. La brusca desaparició dels ingressos ordinaris, que procedien dels dividends pagats per les participades, o dels extraordinaris per les plusvàlues obtingudes en vendre una cartera, crearen un problema greu de compte de resultats als bancs industrials autònoms.
Espanya trigà molt a prendre mesures per a fer front a la crisi econòmica mundial, ja que aquesta es produí en el marc de l’agonia i mort del general Franco (1975) i de la difícil transició cap a la democràcia. El 1977, finalment, el ministre Fuentes Quintana publicà una sèrie de disposicions que tenien aquell objectiu i que obriren el camí cap a una completa liberalització econòmica. Aquestes mesures situaren tots els bancs en condicions d’igualtat i de competència: els interessos a cobrar i pagar eren lliures; els coeficients obligatoris tendien a la seva desaparició. Els bons de caixa, per tant, ja no servien per a cobrir un coeficient obligatori i les caixes no els subscrivien. Els bancs comercials i mixtos podien emetre bons de tresoreria, similars als bons de caixa dels industrials. Les emissions existents no es podien renovar i el seu venciment creava greus problemes de liquiditat als bancs industrials.
No obstant això, sense la crisi econòmica, alguns bancs industrials haurien pogut sobreviure. Però eren anys en què indústria era sinònim de pèrdues, de maldecaps i de vagues salvatges. Per a acabar-ho d’adobar, el Banc d’Espanya adoptà criteris catastrofistes a l’hora de valorar els actius industrials.
La gran Banca es limità a absorbir els seus bancs industrials, a buscar per a ells una nova dedicació, o a aparcar-los. Tots els altres, els que s’havien creat autònoms, es veieren obligats a buscar el refugi d’un banc comercial o mixt o el del Banc d’Espanya, cosa que suposava una declaració prèvia de crisi financera.
A Catalunya
Memòria de la Unió Industrial Bancària –Bankunion– del 1966.
Entre el 1963 i el 1971 es crearen a Catalunya tres bancs industrials, sobre els 16 existents a tot l’estat: Unió Industrial Bancària —Bankunion—, Banc Català de Desenvolupament —Cadesbank— i el Banc Industrial de Catalunya.
El 1972 s’aplicà una nova normativa als bancs industrials, en virtut de la qual s’incrementava el seu capital mínim fundacional i se’ls obligava a sotmetre’s a un període de prova abans de rebre l’autorització definitiva per a actuar. Aleshores, i malgrat aquesta normativa, es crearen a Catalunya quatre bancs industrials més: el Banc Industrial del Mediterrani, el Banc dels Pirineus, el Banc d’Expansió Industrial i el Banc de la Petita i Mitjana Empresa. Només el darrer tirarà endavant i en aquesta obra no el classifiquem com a industrial, perquè buscà un altre camí de creixement. Hi hagué diversos projectes que no seran autoritzats, entre els quals només es poden destacar el Banc Industrial del Pirineu, a Manresa, i el Banc Industrial de Tarragona-Banc de l’Est, promogut pel Banc Comtal.