Situació
Al costat septentrional de l’església de Santa Maria de Palera, hi ha diversos murs que pertanyien a una casa forta medieval. Aquestes parets ara són part d’una masia habitada, que encara actualment rep el nom de la Masó.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG752746.
Per arribar-hi, si hom segueix la carretera que va de Besalú a Beuda, ha de girar a mà esquerra, al trencall de Palera. Després de pujar una mica, quan arriba a un lloc més pla, on acaba l’asfalt del camí, cal girar a l’esquerra i seguir avall durant uns centenars de metres per un camí de terra, que deixa darrere la casa de la Masó. L’entrada de la casa és a la banda de baix, a ponent. Al costat de la Masó, hi ha l’església de Santa Maria. (JBM)
Història
El lloc de Palera (“fines de Palera”) ja apareix esmentat en el testament del comte bisbe Miró de l’any 979. Aquest comte de Besalú donà al monestir de Sant Pere, que ell acabava de fundar a la capital del comtat, les esglésies de Santa Maria i de Sant Pere d’aquest lloc de Palera i de “Maximiliato”, amb els delmes i primícies i els alous que en depenien (“alodes, mansiones, terris, vineis, arboribus”); podem cridar l’atenció, encara que segurament és una casualitat, al fet que s’hi esmentin ja unes “mansiones”.
En l’acta de consagració de l’església del Sant Sepulcre de Palera, de l’any 1085, signa, després de l’arquebisbe de Narbona i dels bisbes de Magalona, Barcelona i Elna, una dona anomenada Bruniquilda, la qual solia rebre el nom de Maria (“Brunichildis que vocant Maria”) i Arnau Gaufred (“Arnaldus Gaufredi“). Després signen diversos bisbes més. Hom ha suposat que aquest Arnau Gaufred era el senyor d’aquest lloc de Palera i que vivia a la casa forta de la Masó. D’altra banda, sembla lògic de pensar —bé que ens movem en un pla purament hipotètic— que Bruniquilda fos la mare d’aquest Arnau, el pare del qual potser es deia Gaufred.
Arnau Gaufred, que era un personatge important i molt ben relacionat amb el món eclesiàstic, l’any 1086, signà com a testimoni en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Banyoles (“Arnallus Gaufredi de Palera”), de manera sorprenent al costat dels bisbes. L’any 1095, segons J.M. Corominas i J. Marquès, figura en un document comtal, segurament de Bernat II, on es consigna una donació al monestir de Santa Maria de Ripoll. I, encara, segons Francesc Monsalvatje, el 1107 cedí l’administració de l’església del Sant Sepulcre de Palera a l’abat del monestir occità de la Grassa, Robert.
Segons els mateixos autors, Arnau Gaufred de Palera era casat amb una dona dita Porquera, amb la qual tingué almenys dos fills: Arnau de Palera i Guillem, i potser també Bertran de Palera, canonge de Girona documentat entre els anys 1167 i 1173.
D’acord amb aquests historiadors, Arnau de Palera restituí el 1171 al bisbe Guillem de Monells de Girona les esglésies de Santa Maria de Palera, de Llorona, de Corsavell, de Llanars i de sa Cot. Podem suposar, hipotèticament, que Arnau de Palera tenia terres o drets importants en la major part d’aquests llocs. Entre els anys 1207 i 1215, segons J.M. Corominas i J. Marquès, hom té notícies d’un Arnau, casat amb Blanca, que tenia en feu Beuda.
L’any 1243, és consignat un Guillem de Palera, casat amb Ramona d’Olives. El 1264, el rei Jaume I li concedí el dret de fer bastir una casa forta a Esponellà. Tingué un fill anomenat Huguet i dues filles, Brunissenda i Ramona. Segons Ramon Grabolosa, el mateix 1263, Guillem rebé el feu del castell de Beuda durant un any.
Després d’aquesta data, hom pot trobar d’altres membres d’aquesta família Palera; sembla, però, que ja no poden ésser relacionats amb aquest indret de Palera, ni amb la casa forta de la Masó.
El 1370, segons un document publicat per Manuel Grau, Bernat Cavaller, cavaller i procurador general al comtat de Besalú per l’infant Martí, comte de Besalú, reconegué tenir a la parròquia de Palera dos focs habitats per Ramon Aulet i per Arnau sa Masó (“A.ça Masó”). Els Cavaller, segons l’historiador, eren al segle XIV una de les famílies més importants de la ciutat de Besalú. Aquest Bernat Cavaller havia estat abans notari de Besalú, batlle i sots-veguer, i residí, segons M. Grau, al castell de Besalú. Tingué nombroses relacions amb els jueus de la vila de Besalú, en fer-los àpoques o bé en prestar-los diners en comanda i dipòsit (així, per exemple, l’any 1345 deixà 16 lliures a Bonastruc Ferrer i a Bonadona), o bé rebent-ne préstecs (l’any 1378 Ishaq Bonastruc li deixà 70 lliures barceloneses).
La muller de Bernat Cavaller s’anomenava Francesca i llurs fills Mateu i Ramon. Mateu, donzell, fou notari de Besalú i Ramon, donzell, fou capità de la vila de Besalú, el 1390. (JBM)
Casa
A la casa la Masó hi ha en l’actualitat dues parets que devien pertànyer a l’antiga casa forta. Una és el mur que segueix cap a tramuntana la façana occidental de l’església i que tanca per la banda de ponent un pati interior. L’altra paret tanca aquest pati pel costat de llevant. Tan sols un estudi detingut de les característiques dels murs de la resta de la casa podria permetre de saber si d’altres parets d’aquesta construcció, feta en una bona part en època moderna, també són dels segles medievals.
Porta situada a la façana orientada a ponent, a l’interior del pati d’aquesta construcció.
J. Bolòs
Aquestes dues parets romàniques, més la paret de tramuntana de l’església i un mur més modern, que fa angle, tanquen un pati que ara té uns 10,55 m de llarg —de nord a sud— per uns 9,80 m d’ample, i que aleshores potser era més allargat. Cal suposar que l’antiga casa forta era situada on hi ha la masia actual; o potser, més aviat, que s’estenia a llevant del pati. El gruix dels dos murs medievals és de 95 i de 90 cm (per contra, les parets mestres modernes només fan uns 60 cm).
La façana principal té una longitud de 15,25 m. Com hem dit, a migjorn enllaça amb la paret de ponent de l’església i a tramuntana, amb una paret d’un cos adossat a la masia modernament. A la banda més septentrional del mur, a uns 2 m del final, s’obre una porta, que té una amplada a l’exterior de 135 cm. A la part superior és acabada amb un arc de mig punt, format per 12 dovelles de 35 cm de longitud. Hom veu a l’extradós de les dovelles, fent com un segon arc, un seguit de petits carreus de pedra volcànica negrosa.
Al mur de llevant del pati, a 6,10 m de la paret de l’església, hi ha una porta més petita, que fa 102 cm d’ample, amb una alçada d’uns 2,2 m. És coronada també amb un arc de mig punt, format per 14 dovelles menys grans que les de la porta exterior. Uns 60 cm més amunt de la porta ja s’acaba el mur antic i comença la construcció més moderna. Els carreus de la part medieval són lleugerament escairats d’una mida mitjana (uns 20 cm d’alt per uns 45 cm de llarg), ben arrenglerats i units amb morter de calç.
Amb relació a aquestes parets de l’edifici medieval de la Masó, que potser podem datar vers els segles XI (la interior?) o XII (l’exterior?) cal fer notar d’una banda la relació estreta amb l’església de Santa Maria, la qual ha d’ésser menys antiga, almenys en relació amb el mur exterior. D’altra banda, cal assenyalar l’existència del pati interior, tancat per murs. El fet que hi fos fet aquest pati motiva que hi hagi dues portes: l’exterior, que permet d’accedir a aquest espai clos, i la que permetia d’entrar a l’habitatge, que aleshores era interior. Aquesta estructura recorda, per tant, la que hi ha per exemple al mas Batlle de Baseia (Alt Empordà). En aquest cas de Palera, però, com que ha desaparegut la resta de l’edifici medieval, es fa difícil de saber amb seguretat on era el cos principal de la construcció, bé que sembla que devia ésser més cap a llevant. (JBM)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del Condado de Besalú, vol. 1, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889, pàg. 246; vol. 4, Olot 1892, pàg. 41.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, pàg. 117.
- Pere Català i Roca: Comentan marginal, dins Els castells Catalans, vol. 3, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàg. 170.
- Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, Granollers 1973, 2a. ed., pàg. 116.
- Josep M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La Comarca de Besalú, dins Catálogo Monumental de la provincia de Gerona, Diputació Provincial de Girona, Girona 1976, pàgs. 148-150.
- Manuel Grau i Monserrat: Los judíos y la nobleza en el antiguo condado de Besalú (siglo XIV), “Annals 1978”, Patronat d’estudis històrics d’Olot i comarca, Olot 1979, pàgs. 64-71 i 107. (JBM)