Castellot de Beuda

Situació

Una vista de les ruïnes del Castellot de Beuda, amb la torre de planta circular de l’angle sud-est.

J. Bolòs

Aquest castell, format per una torre rodona, una sala, una cisterna i unes muralles, és situat al cim d’un turó de vessants espadats, als contraforts de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, damunt el pla on hi ha l’església de Beuda.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG765772.

Venint de Besalú, hom pot anar fins a l’església de Beuda i seguir el camí carreter que surt a l’esquerra de l’església i va a ca n’Oliveres o bé, poc abans d’arribar al veïnat de Beuda, agafar la carretera asfaltada que surt cap a la dreta i seguir-la durant uns centenars de metres fins arribar al trencall del mas Oliveres. Un cop davant la casa del mas, cal agafar un corriol planer, que surt a mà esquerra i passa pel costat d’una deu d’aigua; cal seguir-lo durant uns 5 minuts fins arribar a una cloterada. Després de travessar el torrent, un caminet, que s’enfila per un vessant abrupte, permet d’atènyer el castell en aproximadament un quart d’hora. (JBM)

Història

Les primeres notícies del castell de Beuda són de cap a l’any 1000. En una butlla del papa Silvestre II, de l’any 1002, adreçada a la seu de Girona, s’esmenta el castell de Beuda per situar la cel·la monàstica de Sant Llorenç del Mont (“cellam Sancti Laurenti quod est supra castrum Bobeta”).

Aquest mateix any 1002, el bisbe de Girona Ot reclamà al comte de Besalú Bernat Tallaferro la possessió de les esglésies de Sant Feliu de Beuda i Sant Pere de Montagut.

En el testament sagramental del comte Bernat Tallaferro, de l’any 1021, apareix novament esmentat el monestir de Sant Llorenç, també en relació amb el castell de Beuda, ara ja “castro Beuda”.

En un jurament de fidelitat prestat per diversos nobles del comtat de Besalú al comte Borrell II, al final del segle XI, apareix esmentat el castell de Beuda juntament amb molts d’altres.

Sembla que Arnau Arnau de Llers, tot i que no sigui pas segur, es comprometé a no perdre o a impedir la possessió del castell de Beuda al comte (“ne no us tolrei, ne no us decebrei, ne vos vedarai, ne devedar no fos farei ipsum castrum Beuda cum sua castellania”).

El que ha estat considerat per S. Sobresqués el primer vescomte de Besalú, Udalard Bernat, senyor del castell de Mont-ros, i fill de Bernat Isarn, senyor del castell de Milany, es casà amb Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut. A causa d’aquest matrimoni restaren units en una sola família els senyors de Castelló de Bas, Beuda, Montagut, Mont-ros, Milany, etc. que foren el patrimoni nuclear dels futurs vescomtes de Bas.

En el testament de la vescomtessa Ermessenda, redactat l’any 1119, hom deixa els castells de Beuda (“castrum de Beuda”) i de Montagut al seu net Udalard. Udalard II, vescomte de Besalú morí, però, l’any 1123.

L’any 1126 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, concedí la propietat del vescomtat de Bas al senescal Ramon de Montcada com a tutor de l’infant vescomte de Bas, Pere Udalard. Aquest fou el primer a canviar el nom de Besalú pel de Bas.

L’infant Pere Udalard morí l’any 1127 i aleshores la possessió passà a la seva tia-àvia Beatriu, casada amb Ponç de Cervera i filla d’Udalard Bernat.

L’hereva d’aquest castell, Sibil·la de Palau i Cabrera, casada amb el comte Ponç Hug III d’Empúries, el vengué al rei Pere II el Gran l’any 1281. Aquest, més tard, el donà a Ponç Hug IV d’Empúries com a premi pels serveis prestats davant la invasió franca de Felip l’Ardit.

L’any 1291 Ponç Hug donà al seu germà Huguet el vescomtat de Bas. Com diu Ramon Grabolosa, “va cedir el feu de Castellfollit de la Roca i d’en Bas al seu germà Huguet d’Empúries. Era com un suplement de legítima paterna, però amb la condició que, si moria sense fills, els territoris havien de tornar a Empúries”. Aquests territoris tornaren una altra vegada a Ponç Hug, ja que Huguet els ho vengué abans de marxar a Sicília.

L’any 1285, segons F. Monsalvatje, Ponç Hug havia concedit a Berenguer de Queixàs la terra de Parets, de la parròquia de Beuda, i també una part dels delmes de Palau. A partir d’aquest moment, aquesta família es trobà cada vegada més involucrada en els afers de Beuda. De fet, però, foren els Queixàs els qui ja al final de l’edat mitjana feren construir el castell gòtic de Beuda, situat ja al pla, prop de l’església. Aquesta fortalesa tardana, a la façana de la qual hi ha l’escut d’aquesta família, és anomenada encara avui, precisament, mas Queixàs. Cal suposar, doncs, que a l’època medieval tardana ja fou abandonat el castell roquer de Beuda, construït vers l’any 1000 i actualment anomenat el Castellot. (MLMS)

Castell

Planta, a escala 1:200, de la fortificació.

J. Bolòs

A l’angle sud-est de la fortificació hi ha una torre de planta circular, envoltada gairebé per arreu de cingles i espadats. Aquesta construcció té un diàmetre interior de 2,45 m i un gruix dels murs d’aproximadament 1,10 m. L’alçada actual d’aquest edifici, que fou bastit directament sobre la roca, és d’uns 5,5 m; cal pensar que antigament devia ésser força més alta (en l’actualitat, al costat oriental, el nivell de la roca és només a poc més de 2 m del cim de la torre).

Aquesta torre és feta amb uns carreus lleugerament escairats, que tenen unes mides que oscil·len entre els 15 cm d’alt per 20 cm de llarg, 20 cm per 30 cm o també 15 cm per 40 cm, etc. Aquestes pedres són unides amb morter de calç.

La torre és complementada per una construcció, segurament més moderna, de forma lleugerament rectangular, que té una longitud interior, al costat de tramuntana, de 9,40 m i, al costat de ponent, de 10,60 m. La torre circular, situada a l’angle sud-est, fa que el costat de llevant d’aquest edifici només tingui una longitud de 5,10 m i el de migjorn poc més de 8 m; aquestes dues darreres parets recolzen en els murs de la torre. El gruix dels seus murs oscil·la entre els 60 cm del de migjorn i els 80 cm dels restants. A uns 3,60 m de la paret septentrional hi ha indicis d’un mur transversal molt desfet. Al sector on hi ha la torre, hi ha una roca gran.

A la paret occidental d’aquesta construcció s’obre la porta, que tenia una amplada d’1,10 m i una alçada de 2,05 m fins al nivell de les dovelles, que, d’altra banda, no podem pas saber com eren ja que tot l’arc ha estat arrencat. A banda i banda, a l’intradós dels muntants, hi ha els forats per a encabir la barra.

A la paret septentrional hi ha dues sageteres als extrems de llevant i de ponent (amb unes mides a l’interior de 70 cm d’alt per 45 cm d’ample i a l’exterior amb una amplada de 10 cm) i dues finestres al mig (amb unes mides de 120 cm d’alt per 70 cm d’ample), acabades, a dalt, amb un arc rebaixat. A l’extrem de tramuntana de la paret de llevant hi ha una altra espidiera i a la paret de migjorn hi ha una finestreta que fa 60 cm d’alt per 50 cm d’ample, acabada amb una llinda monolítica.

Aquesta construcció era dividida en un nivell inferior, on hi havia la porta d’entrada, i un pis superior, que s’endevina especialment en un relleix que hi ha a la paret de tramuntana, a uns 1,90 m del terra actual en relació amb la seva part més baixa. L’alçada dels murs actuals oscil·la al voltant dels 4,5 m.

Sembla com si a uns 80 cm a migjorn de la porta principal hi hagués el límit d’una construcció afegida, ja que hom hi veu una esquerda vertical que segueix els carreus ben arrenglerats de dalt a baix.

L’aparell constructiu d’aquest edifici situat a tramuntana de la torre inicial és més irregular que el de la torre. Els carreus solen ésser simplement escalabornats i molt poc treballats. Tenen unes mides d’uns 20 cm d’alt per uns 30 cm de llarg, aproximadament. Són units amb un morter de calç de color groguenc, potser de més mala qualitat que el de la torre. De l’exterior estant, hom pot veure que als angles els carreus són més grossos (per exemple, 30 cm d’alt per 60 cm de llarg) i ben escairats.

Fora del recinte sobirà, al seu angle sud-oest, hi ha, en un nivell una mica inferior, les restes d’una cisterna i d’un possible pou. La cisterna, que té el costat septentrional adossat a la roca, té una amplada —de nord a sud— d’uns 4 m i una longitud exterior de 4,80 m. L’interior de la cisterna, cobert amb un arrebossat, es pot veure des de fora, per un esvoranc fet a la volta superior.

Al costat de llevant d’aquesta cisterna hi ha una construcció circular, que té un diàmetre intern d’1,30 m, i un gruix de les parets de 0,60 m. D’aquest edifici, que podria haver estat un pou, se’n conserva molt poca alçada. A la paret oriental de la cisterna hi ha, feta d’obra, una canal inclinada, per on devia entrar l’aigua del pou; el forat interior té una secció de 20 cm d’alt i de 25 cm d’ample.

Mentre els costats meridional i oriental del puig on hi ha la fortificació són protegits pel mateixos cingles naturals, al costat nord-oest, el més desprotegit —i per on hom puja actualment—, hi ha restes d’una muralla exterior, que té una alçada d’uns 3 m i un gruix d’uns 80 cm. Actualment el camí encara passa per un lloc on sembla que hi devia haver la porta.

La primera de les construccions d’aquest castell de Beuda que es degué realitzar fou la torre de planta circular, segurament ja bastida a la primeria del segle XI. Inicialment, a aquesta torre es degué adossar una sala de pedra o de fusta, que és probable que vers el segle XIII fos substituïda per la construcció actual, segurament més gran i còmoda. El lloc, però, degué ésser considerat massa desavinent els darrers anys de l’edat mitjana, i al segle XV es construí el castell palau proper a l’església de Beuda, ja al pla.

De fet, el Castellot de Beuda és una mostra remarcable de castell de l’alta edat mitjana. Cal assenyalar d’una manera especial l’existència de la torre rodona, una de les més antigues que segurament ha arribat fins a nosaltres de la comarca de la Garrotxa, ja que la del castell del Cos sembla que és més moderna i, evidentment, ho és encara molt més la del proper castell de Sales (d’altra banda, la majoria de les torres mestres restants de la comarca són de planta rectangular: la de Sales mateix, la de Montpalau, Colltort, etc). Cal recordar també el fet que, malgrat tot, l’estat de conservació d’aquest castell encara és prou bo perquè hom pugui endevinar bé les característiques principals dels diversos elements de la fortificació. (JBM)

Bibliografia

  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del Condado de Besalú, vol. VI, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1895, pàg. 148; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 253, 274, 412; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 269, 321; vol. XIII, Olot 1905, pàg. 124; vol. XV, Olot 1908, pàgs. 330 i següents; vol. XX, Girona 1910, pàgs. 16, 108.
  • Joaquim Botet i Sisó: Index cronológich del Cartoral de la Cúria Eclesiástica de Gerona anomenat de Cario Magno, Barcelona 1905-1909, pàg. 22.
  • Francesc Caula i Vegas: Figures de retaule. Udalard i Ermessenda, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 505, Barcelona juny de 1937, pàgs. 133 i 136.
  • Francesc Caula i Vegas: Figures de retaule. Els jutges d’Arborea, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 508, Barcelona setembre de 1937, pàg. 217.
  • Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. II, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1947, pàg. 7.
  • Luis Monreal i Tejada i Martí de Riquer i Morera: Els castells medievalsde Catalunya, vol. I, Barcelona 1955, pàg. 172.
  • Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, Barcelona 1957, pàg. 41.
  • Josep Iglésies i Fort: El fogatje de 1365-1370, Barcelona 1962, pàgs. 96, 100.
  • Josep M. Pons i Gurí: Un fogatjament desconegut de l’any 1358, “Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres”, XXX, Barcelona 1963-64, pàg. 458.
  • Pere Català i Roca i Miquel Brasó i Vaqués, Armand de Fluvià i Escorsa: Castell de Beuda, dins Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 44-50. (ISB)