Situació
Una perspectiva aèria de l’església des del nord-est.
J. Todó-TAVISA
L’església parroquial de Sant Pere centra l’agregat format per masies disseminades al sector meridional del terme, vora la carretera de Besalú a Beuda, enfilat als peus de la muntanya de la Mare de Déu del Mont.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG759745.
Per anar-hi cal agafar la carretera que, a la sortida de llevant de Besalú, puja a Beuda. L’església de Sant Pere de Lligordà és perfectament visible, sobre mateix de la carretera, al costat esquerre i a 2 km de Besalú. (JVV)
Història
És en una butlla del papa Benet VII datada l’any 977 i atorgada a favor de la canònica de Santa Maria de Besalú, on apareix relacionat per primera vegada el lloc de Lligordà, que apareix escrit com a “Ligordunum”; només un any més tard, el 978, en una escriptura de donació de béns que el comte bisbe Miró Bonfill expedí en benefici del monestir de Sant Pere de Besalú, s’esmenta un altre cop el lloc de “Lugurzanus”, aquesta vegada com a afrontació de l’alou de “Fares”, el qual fou cedit pel comte bisbe al referit cenobi.
Al segle XI consta que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia diverses propietats dins el terme de Lligordà, segons es desprèn d’una butlla de confirmació de béns feta pel papa Benet VIII en benefici d’aquest cenobi l’any 1017, en la qual figura, entre altres possessions situades al comtat de Besalú, “In Logordano…terras cum oliberes…” Nogensmenys, se sap que també hi tingué diversos béns la canònica de Santa Maria de Besalú, gràcies a la donació atorgada l’any 1027 per Guillem I, comte de Besalú, i la seva esposa Adelaida, els quals li cediren “…ipsas vineas et terras quod nos habemus infra terminos de Mallano vel de Logurtiano…”
Tanmateix, no és fins l’any 1079 que apareix la primera referència documental sobre l’església de Lligordà. Consta que aquest any, en la donació feta per Udalard, vescomte de Bas, i la seva muller Ermessenda, de l’església de Sant Joan les Fonts al monestir de Sant Víctor de Marsella, amb l’objectiu d’establirhi un cenobi de monjos benedictins, la dotaren també d’algunes rendes procedents de diverses esglésies de la contrada, entre les quals figura l’“ecclesiam Sancti Petri Logordani”, que, en aquesta data, segons diu J. Botet i Sisó, ja havia estat consagrada. Uns anys després, concretament el 1106, el bisbe de Girona, Bernat Humbert, confirmà la donació que els vescomtes de Bas havien fet de l’església de Lligordà i de les altres, al monestir de Sant Joan les Fonts, que depenia des del 1079 del cenobi de Marsella.
Amb posterioritat, el temple de Lligordà és esmentat en el testament d’Ermessenda, vescomtessa de Bas, datat l’any 1119, en el qual, segons el text, el donà al monestir de Sant Joan les Fonts. “Item dimitto Sancti Johanni de Fontibus… ecclesia de Logordano…” Així mateix sabem per l’acta testamentària d’Hug, vescomte de Bas, datada l’any 1175, que aquest llegà al temple de “Sancto Pe tro Logordano” deu sous.
Resta, doncs, ben palès, a la llum de les notícies documentals esmentades, que l’església de Sant Pere de Lligordà, igual que la de Sant Joan les Fonts, era enclavada dins els extensos dominis que els vescomtes de Bas posseïren al territori de Besalú, i cal suposar que per aquesta raó la tingueren present en diverses donacions i llegats testamentaris atorgats per alguns membres de la casa vescomtal.
Entre el darrer terç del segle XII i les primeres dècades del XIII es consignen dues escriptures de venda de terres dins el terme de Lligordà. La primera, datada l’any 1178, fou feta per Joan de Pruneres, i la segona, del 1231, notifica que Joan de “Morerio”, la seva muller Raimunda i llur fill, vengueren al seu germà, Pere de “Morerio”, “…unum celarium quod tenemus in Sagraria Sancti Petri de Ligurdano…”, pel preu de quaranta sous. D’altra banda Pere de Cervera, en el testament atorgat l’any 1260, fa donació de diverses possessions a l’església de Sant Pere de Lligordà.
Tenim notícia per les Rationes decimarum de l’any 1280, que regia l’església de Lligordà un personatge anomenat Raimon de Prat, “Item a Raimundo de Prato, pro capella de Legordano”. És molt probable, segons aquesta referència, que Sant Pere de Lligordà tingués en aquell moment la categoria de capella.
Posteriorment, “Sancti Petri de Ligordano” apareix esmentat l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i en els nomenclàtors diocesans del final d’aquesta centúria figura ja com a “Ecclesia parrochialis sancti Petri de Ligordano”.
En un interessant document del segle XVII, concretament de l’any 1670, és consignat que el vicari general de l’arquebisbe de Tarragona pronuncià el dia 25 de setembre d’aquest any una sentència favorable al rector de Lligordà i d’altres rectors de la diòcesi, i en contra del bisbe de Girona, segons la qual els susdits rectors eren lliures d’habitar a la vila de Besalú; pel que es desprèn del text, el motiu de la causa interposada pels rectors sorgí arran del desacord d’aquests amb el bisbe de Girona, que els havia volgut obligar a residir a la seva parròquia respectiva, com els altres rectors del bisbat.
L’església de Sant Pere de Lligordà té un campanar d’espadanya, de doble obertura, el qual, sobrealçat al segle XVIII, es convertí en una torre coronada per una teulada a dos vessants.
El temple hostatjava al seu interior fins ben entrada la vintena centúria, segons els testimonis de F. Monsalvatje, C.A. Torras i J. Botet i Sisó, un bell retaule del segle XVI, obra del mestre Pere Mates, que representava escenes de la vida i el martiri de sant Pere, i a les portes simulades de l’altar, unes taules amb les imatges, gairebé a mida natural, de sant Miquel i sant Pau. Però, malauradament, aquest valuós retaule ja havia desaparegut de l’església l’any 1933, i se n’ignora totalment el possible destí.
A l’inici de la dècada dels anys 1980 hom procedí a l’enderrocament d’un afegitó d’època tardana que es trobava adossat a la banda de tramuntana de l’església. (MLIR)
Església
Vista exterior del temple amb la façana de ponent. En destaca el campanar, avui de torre, però que substituí l’espadanya primitiva.
J. Todó-TAVISA
Vista de l’interior de l’església, amb la capçalera.
J. M. Melció
L’església de Sant Pere de Lligordà és formada per una nau de planta rectangular i un absis de perímetre semicircular, que no presenten grans modificacions pel que fa a la seva estructura. L’únic element annexionat posteriorment és un cos adossat a l’extrem oriental de la façana de tramuntana.
La porta d’accés a l’edifici és situada a la façana de migdia. És composta per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà; en aquest darrer hi ha representada una creu en relleu. Les obertures que il·luminen l’espai interior, totes de doble esqueixada, són repartides de la manera següent: dues a l’absis —una al centre de la conca absidal i l’altra orientada a migdia—, una a la façana de migdia i l’altra a la de ponent. Totes quatre tenen unes dimensions molt estilitzades.
Damunt la façana de ponent s’aixeca un campanar de torre que devia substituir una espadanya.
L’interior és cobert amb una volta de canó de perfil apuntat, i l’absis s’obre amb un arc triomfal de mig punt amb el vèrtex de la volta apuntada que neix més amunt. Els murs de l’església són resseguits per una cornisa que assenyala l’arrencament de la volta.
Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici amb una nau rectangular, capçat a llevant per un absis semicircular i amb la porta d’entrada al cantó de migjorn.
J. Marguí-G. Anglada
L’aparell exterior és format per petits carreus, arrenglerats en fileres i força regulars.
Aquesta església ha estat datada al segle XII. El tipus de porta, característica de l’arquitectura religiosa de la Garrotxa, i l’aparell, així ho confirmen. D’altra banda, l’estilització que s’observa a les finestres fan pensar en una data força avançada dins d’aquell segle. (EBC)
Forja
La porta d’entrada a l’església té els seus batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat. L’element principal ha estat obtingut amb unes cintes planes i amples, que acaben en una doble voluta a l’extrem.
Sant Pere de Lligordà. Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici amb una nau rectangular, capçat a llevant per un absis semicircular i amb la porta d’entrada al cantó de migjorn (planta: J. Marguí-G. Anglada)
Porta d’entrada amb aplicacions de ferro forjat.
J. Melció
L’amplada d’aquest element coincideix amb la de la porta. Les volutes, de mida molt grossa, tenen un braç incisiu al centre. La disposició d’aquestes cintes és paral·lela a tots dos costats de la porta, dues a cada banda, a la part superior.
Al batent esquerre hi ha una altra cinta de ferro, també acabada en voluta, igual que les de la part superior.
Al costat dret hi ha un forrellat amb el passador amb un cap de serp al seu extrem. Aquest cap de serp constitueix un motiu molt freqüent a les portes d’època romànica.
El cos de l’animal pot ésser fet amb incisions o sense, però el cap generalment és girat vers enfora i amb la boca oberta. La simbologia de la serp és molt rica, i en el món occidental acostuma a tenir un significat relacionat amb el maligne.
Pel tipus de voluta i de traça sembla que es tracta d’una mostra típica dels forrellats catalans, com podem veure a la Porta Ferrada que es conserva al Museu Cau Ferrat de Sitges, a la porta ferrada de Palalda, al Rosselló —tot i que aquestes són completes—, o a Sant Bartomeu del Sitjar, que també és parcial.
Hom pot constatar que aquest forrellat complia una doble missió, d’assegurança o reforçament i també decorativa.
Sempre és difícil establir la datació d’aquesta mena de treballs, que cal inscriure dins la tradició romànica dels segles XII i XIII, ja que la tècnica i els esquemes es prolongaren durant segles. (MPiP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Pèire de Marca Marca hispanica, sive limes hispanicus, col·l.”Baluze”, París 1688, doc. CLXXIV, c. 999 i doc. CC c. 1041.
- Joaquim Botet i Sisó: Provincia de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona, s.d., pàg. 742.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. IV, Olot 1892, pàg. 41; vol. X, Olot 1899, pàg. 199; vol. XI, Olot 1901, pàgs. 322-323, 503-504; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 120-121, 192-193; vol. XIV, Olot 1904, pàgs. 216-219; vol. XV, Olot 1905?, pàg. 330; vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 306-307, i vol. XIX, Olot 1908, pàg. 160.
- Cèsar August Torras: Pirineu Català. Garrotxa, Barcelona 1918, pàg. 118.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàg. 92.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65, pàg. 70.
- Diversos autors: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 184 i 186.
- Ramon Grabolosa i Puig-Redon: Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, col·lecció de monografies locals, núm. 9, Granollers 1973, pàg. 111.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 58.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 142.
Bibliografia sobre l’església
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé:El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.
- Josep Murlà i Giralt:Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.