Castell de Segueró (Beuda)

Situació

Una de les façanes de la casa fortificada.

J. M. Melció

La construcció anomenada el Castell és situada poc més avall de l’església de Santa Maria de Segueró. La part més antiga d’aquesta construcció sembla que és l’edifici de planta gairebé quadrada que hi ha a la part posterior, al seu angle nord-est.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG795767.

Cal agafar, per anar-hi, una carretera de terra, que surt, a mà dreta, a l’entrada de Maià de Montcal i porta fins a Segueró. Molt poc abans d’arribar-hi, hi ha, a mà dreta, la casa forta del Castell. (JBM)

Història

L’any 1001, entre les esglésies que havien de formar el patrimoni del nou, i efímer, bisbat de Besalú, hi havia de Segueró (“ipsa parrochia Sancta Maria quae est in villa quam dicunt Sagarone”).

L’any 1160, Arnau de Llers restituí al bisbe de Girona les esglésies que tenia a les seves honors, entre les quals hi havia la de Santa Maria de Segueró (“Seguaron”). Sembla, doncs, que el terme d’aquesta parròquia, de fet, restava a la zona d’influència dels Llers, tot i que potser hi tenia alguns drets la canònica de Santa Maria de Besalú. Els Llers hi devien ésser els senyors superiors i molt probablement hi tenien la jurisdicció.

Vers el segle XI, tanmateix, degué aparèixer al terme del poble de Segueró, com en tants d’altres llocs, una família de cavallers o de batlles, dels quals, però, a causa de la poca documentació conservada o estudiada, no hem trobat cap referència abans del 1300.

Amb relació a aquesta primera època, només sabem, segons Ferran Viader, que al segle XIII la família Cases de Segueró tenia la senyoria sobre diverses terres i masos d’aquesta parròquia: Arnau Cases és documentat l’any 1204, Pere Cases el 1232, probablement un altre Pere Cases l’any 1275, etc. La suposada senyoria de Llers aquests anys passà a les mans dels Rocabertí. Amb tot, Francesc Monsalvatje afirma, potser per error, que, a mitjan segle XIV, hi havia a Segueró 17 focs eclesiàstics.

Segons Josep M. Corominas i Jaume Marquès, al començament del segle XIV apareix una família amb el cognom Segueró, que cobrava les tres quartes parts dels delmes de la gent d’aquest lloc. Segons aquests autors, el 1316, el batlle d’aquest poble era Pere de Segueró, fill de Guillem. Podem suposar, bé que només com a hipòtesi, que aquests homes vivien a l’edifici que ara és anomenat el Castell. En aquest moment, una altra quarta part dels delmes els cobrava Bernat Gifré de Besalú, el qual l’havia adquirida del canonge de Girona, Guillem Jofre.

L’any 1362, la primera quarta part dels delmes la cobrava Vidal de Segueró.

Planta i secció, a escala 1:200, del castell.

J. Bolòs

En un document del 1370, publicat per Manuel Grau, hi ha esmentat aquest Vidal de Segueró, que era donzell (“en Vidal de Segaró donzell”). Aquest document és una relació dels focs i de les senyories de la vegueria de Besalú, feta pel procurador general al comtat de Besalú per als oïdors de comptes de la Diputació de Catalunya. Quant a la parròquia de Segueró, és esmentat el foc franc anomenat Castelló de Falgars, més 4 focs que primer eren d’en Vidal de Segueró i aleshores ja eren francs, això és, del comte de Besalú (un d’aquests masos alliberats de la senyoria laica era el de Marc Noguer). A més, hi havia 5 focs —un dels quals deshabitat—, que sí que eren del dit Vidal. Hom llegeix, així mateix, que aquest Vidal de Segueró tenia també un mas a la propera parròquia de Vilademires (a l’actual comarca de l’Alt Empordà) i dos focs més a la de Vilavenut, a l’actual comarca del Pla de l’Estany.

Aquest document més aviat confirma que aleshores, al segle XIV, a la casa anomenada actualment el Castell devia tenir la residència aquest donzell. D’altra banda, sembla que la casa el Noguer —en època moderna, la masia més gran de la contrada—, fins poc abans d’aquest moment devia dependre del dit Segueró; potser fou en esdevenir alodial que començà a prendre importància. De fet, els pagesos que vivien al Noguer ja són documentats des del segle XIII (1204, Jaume Noguer; 1223, Ramon Noguer; etc.). Aleshores, però, pagaven un cens per a posseir el mas. (JBM)

Casa

Interpretar les diverses fases constructives dels edificis del Castell de Segueró és difícil. En principi, tota aquesta casa anomenada el Castell sembla una força, mancada gairebé d’obertures originals. Hom veu, però, que, malgrat allò que pot semblar a primer cop d’ull, de les diverses construccions que envolten el pati central —obert, però, a la banda de llevant— i que componen aquest edifici, la més vella és la que hi ha a l’angle nord-est. És probable que sigui així, malgrat el fet que l’angle nord-oest d’aquesta construcció més antiga, desprotegit, mancat de les típiques pedres cantoneres, sembla gairebé que s’adossi a l’edifici del costat.

Aquesta casa torre de l’extrem nord-est ha sofert al llarg del temps diverses modificacions i, sobretot, reconstruccions importants. Així, per exemple, la paret de llevant va ésser en bona part refeta —hi degueren ésser col·locades unes pedres cantoneres grans que abans no tenia—, i al final de l’edat mitjana fou afegida una arcada a l’interior. A més, modernament, s’obrí una porta a la paret de tramuntana, etc.

L’edifici té a l’interior una amplada de 5,05 m —de llevant a ponent— i una longitud —de nord a sud— de 5,25 m. La paret de migjorn fa 75 cm de gruix i la de ponent 95 cm. Actualment, un trespol aguantat per una arcada d’època gòtica separa el nivell inferior, que té una alçada de 4,20 m, del nivell superior, l’alçada del qual oscil·la entre els 3,20 m i uns 4,70 m. La teulada actual és d’un sol vessant i amb la caiguda cap a migjorn, on hi ha el pati de l’edifici i on s’obre la porta principal d’aquesta torre.

Aquesta porta, oberta potser posteriorment al moment de la fàbrica de l’edifici, en una façana actualment força transformada, té una amplada de 118 cm a l’exterior, i de 95 cm a l’interior, amb un arc superior format per sis dovelles, que tenen una amplada de 45 cm. L’arcada interior, que aguanta el sostre del primer nivell, és de mig punt i és formada per unes 37 dovelles, amb una amplada de l’extradós de l’arc de 48 cm; les dovelles fan de 20 a 30 cm d’alt; la clau és, però, encara més estreta.

Els carreus de la part primerenca de l’edifici són més aviat petits i en alguns casos gairebé quadrats. Alguns, per exemple, fan només uns 12 cm d’alt per 25 cm d’ample. És interessant l’espècie de fris que hi havia a la part alta de l’edifici i que ara hom pot veure sobretot a la paret septentrional. A base de pedres i lloses hom formà una sanefa, on alternaven els carreus rectangulars, col·locats verticalment, amb les lloses verticals, limitats a dalt i a baix per dues rengleres de lloses planes. En aquest mur nord, per damunt d’aquest motiu decoratiu, el tipus d’aparell constructiu és lleugerament diferent que el que hi ha per sota seu, la qual cosa fa pensar que potser fou bastit en fer la coberta tal com és ara.

Les parets inicials d’aquest edifici són potser anteriors a l’any 1000. És possible que de bell antuvi aquesta torre fos la casa del senyor dominical de la contrada, encara que, com ja s’ha explicat, després fou ampliada i potser tardanament fou convertida en una casa de pagès.

En aquesta mateixa casa del Castell hi ha també d’altres dependències interessants, com pot ésser la cambra del costat de ponent de la torre descrita, coberta amb una volta i que fa 4,45 m per 4,35 m. A la seva volta, orientada d’est a oest, encara hi ha les restes de l’encanyissat de quan fou construïda. (JBM)

Bibliografia

  • M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La Comarca de Besalú, dins Catálogo Monumental de la provincia de Gerona, Girona 1976, pàgs. 143-145.
  • Ferran Viader i Gustà: La casa Noguer de Segueró i el seu llinatge, “II Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú”, Olot 1978, pàgs. 281-332.
  • Manuel Grau i Monserrat: Los judíos y la nobleza en el antiguo condado de Besalú (siglo XIV), a “Annals 1978”, Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, Olot 1979, pàgs. 49-120 (vegeu apèndix 1, pàg. 109). (JBM)